per Miquel Sánchez
Introducció
Les Feixes i Sant Iscle de les Feixes són dos noms mil·lenaris dins de la història de Cerdanyola.
L'any 1995 el poble de Cerdanyola celebra el mil·lenari de la formació històrica del terme muntanyenc de les Feixes, vertebrat entorn de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes. En raó d'aquesta celebració, es recull en aquest treball una breu semblança històrica del mil·lenari lloc de Sant Iscle de les Feixes.
Primerament, surt a la llum pública el nom de terme Feixes (any 964) i, poc després, el nom de la primera església cerdanyolenca coneguda, Sant Iscle de les Feixes (any 995), el qual constitueix avui l'edifici més antic del terme de Cerdanyola. La intenció d'aquest treball és posar de relleu l'existència mil·lenària d'aquesta vella parròquia medieval, esdevinguda avui ermita o església sufragània de Sant Martí de Cerdanyola, i d'analitzar el tipus de poblament rural dins d'una serra prou coneguda com el Collserola.
Visitar la contrada
Apropar-se a les Feixes és un viatget reconfortant. Lloc bucòlic i ple d'encís dins de la Serra de Collserola. Lloc també castigat per equipaments col·lectius com el Cementiri del Collserola, pels abocadors clandestins, per romiatges de cultes aliens i forans, per nous estatges de forta densitat com els del polígon Canaletes i per un possible camp de golf.
A les Feixes fàcilment es pot arribar en cotxe, tant des de Barcelona com des dels indrets del Vallès, però és més recomanable deixar el cotxe a les portes del Collserola i prosseguir l'excursió a peu.
Les vies principals de penetració són tres: a) el camí tradicional des del Coll de Montcada a Sant Iscle, avui asfaltat en part, per accedir al cementiri de Collserola; b) el camí de Ripollet a Sant Iscle, convertit més tard en camí de Cerdanyola a Horta per Sant Iscle, amb dos accessos, el que s'inicia al Passeig d'Horta de Cerdanyola i el que abans s'iniciava a l'Hospital de Sant Llàtzer d'Horta i que avui s'ha modernitzat traslladant-lo a la carretera d'Horta a Cerdanyola, per sota del Forat del Vent i que serveix d'accés directe de Barcelona estant al cementiri de Collserola.
Des de cap d'aquests accessos, l'indret de Sant Iscle resulta visible, ja que es troba ben bé al bell mig de la contrada, ensotalat i envoltat de turons i boscos de pins i alzines.
Si iniciem el viatget a Cerdanyola, hom travessarà la riera de Sant Cugat -antic Riu Major- i, per la vall de Canaletes, entrarà en contacte amb els primers turons vallesans del Collserola i passarà prop de les masies de Can Canaletes i Can Codina i, entre les llenques quaternàries que formen aquestes valls interiors de la serra, trobarem primer els conreus de Canaletes, amb l'ermita de Nostra Senyora de les Feixes, del segle XVIII, al bell mig i, més endavant, els conreus de Can Codina.
Després, el camí s'ensotala i passa entre el torrent de Sant Iscle i el turó d'en Parres i els boscos de Can Catà. Finalment, arriba a Can Catà i, immediata a la masia, hom troba l'ermita de Sant Iscle de les Feixes, l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes.
Si venim per Montcada o Horta, el camí és carener, per les Serres d'en Llegat o de la Ventosa, respectivament, i en el Cementiri de Collserola, pel primer cas, o en els boscos de Can Ferrer, pel segon, iniciem la davallada vers la vall de Sant Iscle. Els boscos són espessos, de pi blanc i alzinar. Quan arribem al fondal, en qualsevol dels casos, trobem el torrent de Sant Iscle i seguim per ell fins a l'ermita.
El veïnat de Sant Iscle de les Feixes fou sempre dispers i mai no va donar lloc a cap agrupament urbà. Les masies s'han bastit sempre a mig vessant de les serres o a les immediacions del Riu Major. Hom pot dir que, dins de la relativització que significa l'hàbitat en una serra temperada i mediterrània com el Collserola, el tret principal de les pagesies d'aquesta contrada va ser el de la vida de muntanya, clar que entre 100 i 300 m. d'altitud.
Aquest és un treball d'història local, una monografia o una microhistòria, com també se'ls anomena. La història d'una comunitat rural petita, però complexa, formada per una sola parròquia i dos castells termenals, amb un poblament, sovint protagonitzat més per l'aristocràcia i els ciutadans barcelonins -abastament establerts al terme- que pels pagesos locals, força minoritaris a la contrada.
Cal esmentar-ho ara perquè és important. i també dir que d'aquests petits treballs poden sorgir les síntesis d'història de territoris majors.
Epílog
La història mil·lenària de les Feixes gira primordialment entorn de l'església i la parròquia de Sant Iscle, important fita enmig del Collserola en el repoblament del segle X. Fins i tot, un lloc estratègicament tan important com Montcada, va viure durant molts segles dependent de Sant Iscle.
Malgrat la dificultat política de ser una parròquia repartida entre dos termes, Cerdanyola i Montcada, tres senyors feudals -els dels castells de Sant Marçal i Montcada i l'abat de Sant Cugat-, i alguns notables locals com els de las "domo" i "casals" importants, especialment del cantó de Montcada, Sant Iscle de les Feixes ha superat sempre, sense dificultats, aquesta complicada experiència.
Tampoc l'elevada mobilitat dels seus sacerdots ni la dependència que va tenir aquesta parròquia i altres veïnes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, van afectar els trets definidors de la pagesia de la contrada.
El medi natural, muntanyenc i boscà, no esdevenia fàcil per a les activitats agrícoles. Aquells primers pagesos van haver d'artigar terres de llicorella, gairebé sense dipòsits quaternaris, cercant la seva transformació en peces de conreu, sempre amb una minvadesa notable de medis tècnics. El segle XVII va veure moltes rompudes de terres boscanes a la contrada. Naixien les feixes que caracteritzarien secularment l'indret. El caràcter dificultós de l'agricultura a les Feixes va fer que, als segles XVI i XVII, s'estengués per la muntanya una ramaderia boscana, principalment de bens i cabres, destinats al subministrament de carn a Barcelona i a les poblacions rurals properes, com Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet i Montcada.
De mica en mica, els pagesos van dominar el territori i es van familiaritzar amb ell. Tanmateix, les cases i masos desapareixien i reapareixien en una tasca constant de supervivència i adaptació. Hi havia masos que absorbien d'altres veïns per tal d'engrandir-se i d'enfortir-se i canviaven freqüentment de possessors i famílies, mentre que d'altres, com l'excepció de Can Ferrer, es mantenien invariablement dins de la mateixa família i els més polifacètics combinaven els treballs agrícoles amb els serveis hostalers, com el de la Beguda.
Malgrat la proximitat a altres mercats més propers, els pagesos de Sant Iscle escollien el mercat de Sabadell com el principal per a les seves compres de gra i animals domèstics.
En els moments d'eufòria de la segona meitat del segle XVIII i començaments del XIX, el Collserola es va anar omplint de vinyes i més vinyes, sota els contractes de rabassa morta, modificant els vells hàbits agrícoles en els quals els cereals avantatjaven de llarg a la vinya.
Un altre aspecte no menyspreable va ser el paper de factor econòmic que va tenir el bosc com a tal, en aquelles economies camperoles, força modestes. A la tradicional replega boscana, ja hem vist com se li va afegir les rompudes de terres i la pastura d'animals. A més, el bosc fou explotat abastament, per assolir fusta, llenya i carbó. Els boscs de tall del Collserola feien una important aportació com a element energètic per la gent de la contrada, especialment al llarg del segle XVIII.
La fabricació artesanal no va tenir cap paper de relleu i en aquest sentit hem d'enregistrar només que una relativa tradició paperera, en els segles XVI-XVIII, probablement de resultes de la immediatesa geogràfica del terme de Ripollet, especialitzat en aquesta tasca del del segle XVI.
Per altra part, el caràcter modest del terme quedava palès en la constant desaparició i reaparició de masos i masets, en els problemes crònics de manca de manteniment de la fàbrica del temple i de recursos econòmics de la parròquia, en la minvada població de la mateixa i, finalment, en el fet irrefutable de la seva desaparició com a parròquia, l'any 1868, amb l'adscripció com a sufragània a la de Sant Martí de Cerdanyola i amb la recuperació del caràcter parroquial de l'església de Santa Engràcia de Montcada, fins llavors subordinada a Sant Iscle.
A destacar també el caràcter forà de la majoria dels seus propietaris i pagesos. Des del segle XV, dominen els pagesos de Sant Andreu de Palomar, de Ripollet i d'altres indrets i, sobretot, els ciutadans honrats, militars, negociants i artesans de Barcelona que, al llarg d'aquests segles, han anat fent seves les masies i terres del terme. Hom pot parlar d'una veritable eclosió barcelonina a les Feixes, especialment al segle XVII, període en que s'enregistra la màxima afluència de propietaris de Barcelona. La proximitat geogràfica al cap i casal català ha influït, evidentment, en el tipus de propietari de les masies de les Feixes. El cas de pagesos pròpiament cerdanyolencs i montcadencs és el més rar en aquesta parròquia de forta exogàmia poblacional.
Actualment, els conreus gairebé han desaparegut de les Feixes i es manté una especialització terciària, amb equipaments socials, com el Cementiri de Collserola i alguna residència geriàtrica; i lúdics, com el futur camp de golf i el Parc de Collserola. L'església de Sant Iscle, l'ermita de les Feixes i algunes masies encara resten dempeus com a testimoni del secular passat camperol.
Introducció
Les Feixes i Sant Iscle de les Feixes són dos noms mil·lenaris dins de la història de Cerdanyola.
L'any 1995 el poble de Cerdanyola celebra el mil·lenari de la formació històrica del terme muntanyenc de les Feixes, vertebrat entorn de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes. En raó d'aquesta celebració, es recull en aquest treball una breu semblança històrica del mil·lenari lloc de Sant Iscle de les Feixes.
Primerament, surt a la llum pública el nom de terme Feixes (any 964) i, poc després, el nom de la primera església cerdanyolenca coneguda, Sant Iscle de les Feixes (any 995), el qual constitueix avui l'edifici més antic del terme de Cerdanyola. La intenció d'aquest treball és posar de relleu l'existència mil·lenària d'aquesta vella parròquia medieval, esdevinguda avui ermita o església sufragània de Sant Martí de Cerdanyola, i d'analitzar el tipus de poblament rural dins d'una serra prou coneguda com el Collserola.
Visitar la contrada
Apropar-se a les Feixes és un viatget reconfortant. Lloc bucòlic i ple d'encís dins de la Serra de Collserola. Lloc també castigat per equipaments col·lectius com el Cementiri del Collserola, pels abocadors clandestins, per romiatges de cultes aliens i forans, per nous estatges de forta densitat com els del polígon Canaletes i per un possible camp de golf.
A les Feixes fàcilment es pot arribar en cotxe, tant des de Barcelona com des dels indrets del Vallès, però és més recomanable deixar el cotxe a les portes del Collserola i prosseguir l'excursió a peu.
Les vies principals de penetració són tres: a) el camí tradicional des del Coll de Montcada a Sant Iscle, avui asfaltat en part, per accedir al cementiri de Collserola; b) el camí de Ripollet a Sant Iscle, convertit més tard en camí de Cerdanyola a Horta per Sant Iscle, amb dos accessos, el que s'inicia al Passeig d'Horta de Cerdanyola i el que abans s'iniciava a l'Hospital de Sant Llàtzer d'Horta i que avui s'ha modernitzat traslladant-lo a la carretera d'Horta a Cerdanyola, per sota del Forat del Vent i que serveix d'accés directe de Barcelona estant al cementiri de Collserola.
Des de cap d'aquests accessos, l'indret de Sant Iscle resulta visible, ja que es troba ben bé al bell mig de la contrada, ensotalat i envoltat de turons i boscos de pins i alzines.
Si iniciem el viatget a Cerdanyola, hom travessarà la riera de Sant Cugat -antic Riu Major- i, per la vall de Canaletes, entrarà en contacte amb els primers turons vallesans del Collserola i passarà prop de les masies de Can Canaletes i Can Codina i, entre les llenques quaternàries que formen aquestes valls interiors de la serra, trobarem primer els conreus de Canaletes, amb l'ermita de Nostra Senyora de les Feixes, del segle XVIII, al bell mig i, més endavant, els conreus de Can Codina.
Després, el camí s'ensotala i passa entre el torrent de Sant Iscle i el turó d'en Parres i els boscos de Can Catà. Finalment, arriba a Can Catà i, immediata a la masia, hom troba l'ermita de Sant Iscle de les Feixes, l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes.
Si venim per Montcada o Horta, el camí és carener, per les Serres d'en Llegat o de la Ventosa, respectivament, i en el Cementiri de Collserola, pel primer cas, o en els boscos de Can Ferrer, pel segon, iniciem la davallada vers la vall de Sant Iscle. Els boscos són espessos, de pi blanc i alzinar. Quan arribem al fondal, en qualsevol dels casos, trobem el torrent de Sant Iscle i seguim per ell fins a l'ermita.
El veïnat de Sant Iscle de les Feixes fou sempre dispers i mai no va donar lloc a cap agrupament urbà. Les masies s'han bastit sempre a mig vessant de les serres o a les immediacions del Riu Major. Hom pot dir que, dins de la relativització que significa l'hàbitat en una serra temperada i mediterrània com el Collserola, el tret principal de les pagesies d'aquesta contrada va ser el de la vida de muntanya, clar que entre 100 i 300 m. d'altitud.
Aquest és un treball d'història local, una monografia o una microhistòria, com també se'ls anomena. La història d'una comunitat rural petita, però complexa, formada per una sola parròquia i dos castells termenals, amb un poblament, sovint protagonitzat més per l'aristocràcia i els ciutadans barcelonins -abastament establerts al terme- que pels pagesos locals, força minoritaris a la contrada.
Cal esmentar-ho ara perquè és important. i també dir que d'aquests petits treballs poden sorgir les síntesis d'història de territoris majors.
Epílog
La història mil·lenària de les Feixes gira primordialment entorn de l'església i la parròquia de Sant Iscle, important fita enmig del Collserola en el repoblament del segle X. Fins i tot, un lloc estratègicament tan important com Montcada, va viure durant molts segles dependent de Sant Iscle.
Malgrat la dificultat política de ser una parròquia repartida entre dos termes, Cerdanyola i Montcada, tres senyors feudals -els dels castells de Sant Marçal i Montcada i l'abat de Sant Cugat-, i alguns notables locals com els de las "domo" i "casals" importants, especialment del cantó de Montcada, Sant Iscle de les Feixes ha superat sempre, sense dificultats, aquesta complicada experiència.
Tampoc l'elevada mobilitat dels seus sacerdots ni la dependència que va tenir aquesta parròquia i altres veïnes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, van afectar els trets definidors de la pagesia de la contrada.
El medi natural, muntanyenc i boscà, no esdevenia fàcil per a les activitats agrícoles. Aquells primers pagesos van haver d'artigar terres de llicorella, gairebé sense dipòsits quaternaris, cercant la seva transformació en peces de conreu, sempre amb una minvadesa notable de medis tècnics. El segle XVII va veure moltes rompudes de terres boscanes a la contrada. Naixien les feixes que caracteritzarien secularment l'indret. El caràcter dificultós de l'agricultura a les Feixes va fer que, als segles XVI i XVII, s'estengués per la muntanya una ramaderia boscana, principalment de bens i cabres, destinats al subministrament de carn a Barcelona i a les poblacions rurals properes, com Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet i Montcada.
De mica en mica, els pagesos van dominar el territori i es van familiaritzar amb ell. Tanmateix, les cases i masos desapareixien i reapareixien en una tasca constant de supervivència i adaptació. Hi havia masos que absorbien d'altres veïns per tal d'engrandir-se i d'enfortir-se i canviaven freqüentment de possessors i famílies, mentre que d'altres, com l'excepció de Can Ferrer, es mantenien invariablement dins de la mateixa família i els més polifacètics combinaven els treballs agrícoles amb els serveis hostalers, com el de la Beguda.
Malgrat la proximitat a altres mercats més propers, els pagesos de Sant Iscle escollien el mercat de Sabadell com el principal per a les seves compres de gra i animals domèstics.
En els moments d'eufòria de la segona meitat del segle XVIII i començaments del XIX, el Collserola es va anar omplint de vinyes i més vinyes, sota els contractes de rabassa morta, modificant els vells hàbits agrícoles en els quals els cereals avantatjaven de llarg a la vinya.
Un altre aspecte no menyspreable va ser el paper de factor econòmic que va tenir el bosc com a tal, en aquelles economies camperoles, força modestes. A la tradicional replega boscana, ja hem vist com se li va afegir les rompudes de terres i la pastura d'animals. A més, el bosc fou explotat abastament, per assolir fusta, llenya i carbó. Els boscs de tall del Collserola feien una important aportació com a element energètic per la gent de la contrada, especialment al llarg del segle XVIII.
La fabricació artesanal no va tenir cap paper de relleu i en aquest sentit hem d'enregistrar només que una relativa tradició paperera, en els segles XVI-XVIII, probablement de resultes de la immediatesa geogràfica del terme de Ripollet, especialitzat en aquesta tasca del del segle XVI.
Per altra part, el caràcter modest del terme quedava palès en la constant desaparició i reaparició de masos i masets, en els problemes crònics de manca de manteniment de la fàbrica del temple i de recursos econòmics de la parròquia, en la minvada població de la mateixa i, finalment, en el fet irrefutable de la seva desaparició com a parròquia, l'any 1868, amb l'adscripció com a sufragània a la de Sant Martí de Cerdanyola i amb la recuperació del caràcter parroquial de l'església de Santa Engràcia de Montcada, fins llavors subordinada a Sant Iscle.
A destacar també el caràcter forà de la majoria dels seus propietaris i pagesos. Des del segle XV, dominen els pagesos de Sant Andreu de Palomar, de Ripollet i d'altres indrets i, sobretot, els ciutadans honrats, militars, negociants i artesans de Barcelona que, al llarg d'aquests segles, han anat fent seves les masies i terres del terme. Hom pot parlar d'una veritable eclosió barcelonina a les Feixes, especialment al segle XVII, període en que s'enregistra la màxima afluència de propietaris de Barcelona. La proximitat geogràfica al cap i casal català ha influït, evidentment, en el tipus de propietari de les masies de les Feixes. El cas de pagesos pròpiament cerdanyolencs i montcadencs és el més rar en aquesta parròquia de forta exogàmia poblacional.
Actualment, els conreus gairebé han desaparegut de les Feixes i es manté una especialització terciària, amb equipaments socials, com el Cementiri de Collserola i alguna residència geriàtrica; i lúdics, com el futur camp de golf i el Parc de Collserola. L'església de Sant Iscle, l'ermita de les Feixes i algunes masies encara resten dempeus com a testimoni del secular passat camperol.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada