divendres, 4 de gener de 2013

5. L'exposició al risc d'amiant al lloc de treball

5. L’exposició al risc d’amiant al lloc de treball
 
 
L’amiant és perillós per a la salut humana quan es descompon en micropartícules o fibretes microscòpiques i és inhalat per les vies respiratòries. Aquest risc es donava a les fàbriques que l’utilitzaven com a matèria primera pels seus productes industrials (ús avui prohibit gairebé arreu) i també es dona quan hi ha enderrocs incontrolats d’edificis construïts amb amiant. En aquest segon cas, el risc és doble: per la salut humana i també pel medi ambient.
 
L’exposició a l’amiant pot succeir en el lloc de treball, especialment si es treballa (o s’ha treballat) en sectors com els materials de fibrociment, indústria tèxtil, filtres de vapor, lampisteria, mecànica de reparació de frens, aïllaments tèrmics, fusteria, electricitat, mineria i drassanes.
 
Les persones que hagin treballat en aquests sectors haurien de consultar amb metges experts en l’avaluació de les malalties relacionades amb l’amiant.
 
        
                                                                                          Fig. 11:   Perill d’infecció          Fig. 12:  Perill de mort
 
 
L’exposició a la tremolita pot succeir en treballadors relacionats amb la mineria, fabricació i manipulació de roques que contenen amiant. També els residents que viuen prop de les mines i fàbriques que tenen tremolita poden resultar exposats a nivells elevats d’amiant a l’atmosfera.
 
Els amiants amfibòlics també poden trobar-se en una gran varietat de materials de la construcció com aïllants, envans de separació i tubs de ciment. També poden resultar exposats a nivells superiors als habituals a l’atmosfera, els treballadors implicats en treballs d’enrunament, manteniment, reparació o reforma d’edificis amb contingut d’amiant.
 
L’any 1986 va ser coneguda la “hipòtesi Browne”, obra del metge britànic K. Browne, el qual va publicar al “British Journal of Industrial Medicine” la seva hipòtesi, que deia: Són l’amiant o l’asbestosi la causa de l’augment de risc de càncer de pulmó entre els treballadors de l’amiant? La conclusió bàsica del Dr. Browne era que l’exposició a l’amiant per se mai no podia ser completament carcinògena, mentre que l’asbestosi sí que ho era. La hipòtesi traslladava la responsabilitat del càncer de l’exposició a l’amiant a l’asbestosi. Si la hipòtesi era acceptada, volia dir que l’exposició no era la causa del càncer sinó l’asbestosi i, llavors, fumar podia ser la causa. Si la hipòtesi no era acceptada, llavors es podia reclamar per l’amiant com a causa del càncer. Aquesta hipòtesi va donar a moltes controvèrsies, especialment en el món de les demandes judicials. Avui, està provat que l’amiant és un producte carcinogen.
 
   
                                                              Fig. 13: Risc carcinogènic                                          Fig. 14: Amiant en floca
 
El coneixement actual de l’asbestosi arrenca de l’any 1900 quan el metge britànic H. Montague Murray, del Charing Cross Hospital, de Londres, va descobrir que un home de 33 anys, que havia treballat durant 14 anys al tren de cardes d’una indústria tèxtil d’amiant, al qual va fer l’autòpsia, patia una greu fibrosi pulmonar, amb cicatrius als pulmons, val a dir, la malaltia que a partir de 1924 s’anomenaria asbestosi.
 
Va ser el metge W. E. Cooke, també anglès, qui l’any 1924 va donar el nom d’asbestosi a la fibrosi pulmonar produïda per l’amiant, després d’una altra autòpsia a una persona que també havia treballat a una indústria tèxtil d’amiant. A partir d’aquell any, a Anglaterra va seguir una etapa de set anys d’intensa recerca sobre l’asbestosi.[1]
 
Als Estats Units, la investigació sobre l’asbestosi no es va donar fins entrats els anys 30 del segle XX. L’empresa Johns Manville, de Nova York, i la Raybestos Manhattan, de Bridgeport, Connecticut, eren la primera i la segona companyia d’amiant més grans dels Estats Units. Ambdues empreses van començar a tenir un munt d’obrers malalts per l’amiant, però ni les empreses ni els seus serveis mèdics reconeixien les malalties. Com a conseqüència, van ser acusades d’emprar unes pràctiques desinformatives. A l’Estat espanyol el primer cas d’asbestosi va ser descrit a Bilbao l’any 1953.
 
No seria fins l’any 1965 quan, a partir de l’ “American Law Foundation”, es començaria a produir una legislació favorable als malalts d’asbestosi. Una de les bases científiques procedia de les investigacions que el Dr. Irving J. Selikoff, de l’Escola de Medicina Mount Sinai, de Nova York, havia dut a terme, segons les quals va establir la relació entre la malaltia i l’exposició a l’amiant en els llocs de treball en més de la meitat dels treballadors en aïllaments d’amiant i més de 20 anys d’exposició. Les víctimes que van morir de càncer de pulmó havien rebut índexs d’exposició fins a set vegades més elevats que els que havien establerts oficialment. Les que van morir de càncer gastrointestinal havien rebut més de tres vegades l’exposició autoritzada.
 
La dècada dels anys 70 marca un punt d’inflexió en la conscienciació dels riscs de l’amiant, de resultes de les pressions dels treballadors afectats. És quan es passa de 5 fibres/c.c. a 0,1 fibres/c.c.
 
No seria fins l’any 1972 que l’EPA, “Environmental Protection Agency”, no va començar a prohibir l’ús de l’amiant als Estats Units. L’any 1982 les empreses amianteres, com Johns Manville i Raybestos, havien produït entre 150.000 i 200.000 víctimes.
                                                            
 
  
Límits d’exposició. La concentració de fibres d’amiant a l’atmosfera
 
La concentració de fibres d’amiant al lloc de treball, a les seves immediacions o a l’atmosfera en general ha esdevingut, en aquests moments, en un factor estratègic per conèixer el risc per la salut. De vegades, la concentració d’amiant és convertida en joc de xifres o justificació de que ja ho feien be, segons els interessos de qui la utilitza. La concentració d’amiant a l’aire es mesura en fibres (F) per mil·lilitre (ml) i en fibres (F) per litre (l):
 
                        Concentració d’Amiant:           F / ml;  també   F / l.
 
El risc de l’exposició depèn de la concentració d’amiant dins de l’aire respirat i de la duració de l’exposició. La unitat de mesura emprada és la quantitat de fibres (F) per litre (l), multiplicada pels anys d’exposició:
 
                                   Exposició al risc = F / l  x  anys
 
 
Per exemple, la concentració de fibres d’amiant a l’atmosfera oscil·la:
 
                                    entre 0,00001 i 0,0001 fibres per mil·lilitre,
 
segons l’ATSDR (Agency for Toxic Substances and Disease Registry), mentre que oscil·la:
 
 entre 0,0001 i 0,001 fibres per mil·lilitre (0,1 a 1 fibres/litre)
 
per l’Asbestos Institute of Montreal. Val a dir, per l’ATSDR, autoritat de l’administració nord-americana, l’amiant es troba a l’atmosfera en concentracions 10 vegades més diluïdes que les que enuncia l’associació canadenca promotora de l’extracció i ús d’amiant.
 
Qui té raó? Ben segur que l’organisme que té cura de vetllar per la salut. Els productors canadencs d’amiant volen fer la concentració d’amiant a l’atmosfera més propera als límits màxims d’exposició. Així els riscs no semblarien tan alts.
 
Tanmateix, l’establiment d’uns límits màxims d’exposició, que han anat variant amb el temps i la pressió dels malalts, no obeeix a cap raó científica. Se sap avui que no hi ha un nivell de seguretat determinat, val a dir, una concentració de fibres d’amiant sense cap risc per l’organisme humà, al menys des de la perspectiva del mesotelioma. L’únic nivell segur és el límit zero. Risc zero! Un dictamen de la Unió Europea conclou, en aquest sentit, que “no es posible establecer niveles ‘seguros’ para las propiedades nocivas del amianto... Incluso una dosis muy baja puede provocar càncer”.[2] És per això que l’eliminació de l’exposició constitueix avui la única forma eficaç de lluitar contra les malalties derivades de l’amiant i, sobretot, és la única forma de prevenir el mesotelioma pleural.
 
 
 
Límits màxims d’exposició al lloc de treball
 
El límit màxim d’exposició d’un treballador en contacte amb l’amiant ha estat definit per les autoritats sanitàries i polítiques dels diferents països relacionats amb l’amiant. Sovint s’han criticat aquests índexs per manca de base científica ja que han anat reduint-se a mida que la pressió dels treballadors ha anat en augment.
 
Es tracta d’un altre índex emprat per fer entenedor el problema i reglamentar-lo per preservar la salut. Mesura el número de fibres per centímetre cúbic en jornades de 8 hores/dia i 40 hores/setmana (equivalències: 1 mil·lilitre = 1 centímetre cúbic; 1 litre = 1 decímetre cúbic).
 
Els límits establerts a Europa i Nordamèrica han anat reduint-se gradualment, des de les 5 partícules/m.l. que hi havia el 1962 fins 0 fibres/c.c. establertes el 1999:
 
 
 
Finalment, davant el fet que el risc per sota del límit d’1 fibra/c.c. és real i gens insignificant, es va exigir el risc zero, és a dir, la prohibició absoluta de l’ús de l’amiant.
 
Els límits establerts a Espanya han estat els següents:
 
 
 En resum, els límits màxims d’exposició han anat variant a la baixa amb el temps, a mida que es coneixia millor la malaltia i es prenien mesures més estrictes per evitar-la. Tanmateix, les mesures han anat sempre darrera els malalts i els morts. Ara ja es reconeixen exposicions màximes de fraccions de fibra (0,1 a 0,7 f/c.c) per centímetre cúbic, llevat del crisotil pel qual se li accepta un risc menor i, per tant, una exposició major (0,2 a 2,0 f/c.c). 
 
 
Exposició acumulativa
 
D’acord amb conclusions basades en observacions de grups de treballadors, malalts d’amiant, l’ATSDR diu que una exposició significativa anual d’amiant augmentarà el risc de càncer de pulmó, mesotelioma i altres desordres no malignes de pulmó i pleura, incloses l’asbestosi, les plaques pleurals, l’engruiximent pleural i les efusions pleurals. La relació entre dosi rebuda i malaltia s’ha comprovat certa en els casos de les plaques pleurals i de l’asbestosi, però no en el dels mesoteliomes on es creu que una simple fibra d’amiant pot desenvolupar un càncer de pleura irreversible.
 
Si un treballador té una llarga vida professional dins d’una fàbrica d’amiant-ciment i ha estat sotmès a una exposició de 5 a 1200 fibres/mil·lilitre i any, al final de 40 anys de treball, haurà rebut una concentració d’amiant entre 0,125 i 30 fibres/mil·lilitre. Avui, se sap que l’exposició d’1 fibra/m.l. durant 25 anys és la quantitat mínima per causar asbestosi.[3]
 
La malaltia de l’asbestosi té un període de latència que pot anar de 10 a 30 anys, segons l’exposició acumulativa a que ha estat exposat cada treballador. Pels mesoteliomes, el període de latència pot anar de 20 a 40 anys.
 
 

 
[1] Segons les fonts consultades, unes assenyalen l’any 1924 i altres l’any 1927 com l’any en que fou donat el nom d’asbestosi a la malaltia causada per la inhalació d’amiant.
[2] El amianto”. Dictamen del Comitè Econòmic i Social CES 330/99. Brussel·les, 24 març 1999.
[3] R. Doll i J. Peto: “Asbestos: Effects on Health of Exposure to Asbestos”, United Kingdom, Health and Safety Executive, abril 1985.
 
 

4. Aplicació industrial de l'amiant

4. Aplicació industrial de l’amiant

    
L’amiant a través de la Història

    
La paraula “asbest” ve del llatí i significa incombustible, inextingible o indestructible.

Hi ha un altre sinònim, “amiant”, el qual significa sense taca.

    
El material ja va ser conegut a l’Antiguitat. Diverses llegendes i mites estan relacionats amb l’amiant i les seves característiques.

    
La referència més antiga sobre l’amiant correspon al text grec “Sobre Roques”, escrit el 300aC per Tofrastos, deixeble d’Aristòtil, qui el descriu com “una substància que crema com la fusta, quan es barreja amb oli, però que no es consumeix”.
  

L’asbest s’extreia d’algunes mines de Creta, d’on es transportava a Grècia, Roma i Egipte.
    

El naturalista romà Plini va descriure algunes de les propietats i dels seus usos en teles d’asbest. Plutarc va descriure les torxes de les llànties de les vestals fetes amb amiant.
  

Els romans teixien teles emprades en la incineració de cadàvers per què les cendres del cos no es barregessin amb les de la llenya.

 

Per altra part, ja en època medieval, Carlemany posseïa unes estovalles fetes amb fibres d’asbest amb les que impressionava els comensals fent actes de foc.

 

Marc Polo, al segle XIII, va visitar les mines xineses d’amiant i va descriure el procés d’extracció del mineral des de la roca, amb la qual cosa quedaven descartats els vells mites de l’Antiguitat.

 

L’any 1879 es va posar en explotació la primera mina comercial d’amiant del món. Va ser a Thetford, Quebec, Canadà.

 

   
Aplicacions industrials de l’amiant

    
Els primers productes industrials són de la segona meitat del segle XIX. La Gran Bretanya emprava l’amiant en mesures de seguretat l’any 1834. El 1853 es va enregistrar la primera patent britànica per afegir amiant als lubricants i el 1868 es van patentar els primers filtres d’amiant. El 1885 es van produir membranes d’amiant per processos de filtració. Els primers registres sobre l’amiant a Espanya es remunten a l’any 1906 i ja es feia publicitat de l’amiant l’any 1886.[1]

 

Fins ben entrat els anys 80 del segle XX, l’amiant ha estat utilitzat com a matèria industrial per un munt d’usos. L’Asbestos Institute de Quebec donava a conèixer, referida a 1995, la següent distribució de productes:

 

                        Amianto-ciment:                       85%

                        Fricció                                     10%

                        Tèxtil                                         3%

                        Juntes                                       2%

 

Al llarg del segle XX va destacar la seva utilització com a matèria primera per la fabricació de materials de la construcció, dits de vegades, de fibrociment i antigament de cartró pedra, on a partir d’una barreja de ciment i amiant s’aconseguien làmines o planxes llises i ondulades, llosetes, etc., així com tubs i altres estris d’ús domèstic i de jardineria.[2] La fàbrica Uralita ha estat la més important a l’Estat espanyol en la fabricació d’aquests productes. A partir de la fàbrica inicial a Cerdanyola, Barcelona (1907), es va convertir als anys 80, per compra de les competències, en el fabricant gairebé monopolista d’aquells materials a l’Estat espanyol.

 

També es va desenvolupar una indústria tèxtil especial, a partir de fils d’amiant, dedicada a la fabricació de teixits d’amiant, roba ignífuga, per resistir altes temperatures.

 

L’amiant també s’ha emprat per la fabricació de papers i cartrons especials. Un manual espanyol de l’any 1946 explicava que es fabricaven papers i cartrons amb amiant amb un 80 a 90 per 100 d’amiant i un 20 a 10 per 100 de caolí. També hi havia un paper o cartró incombustible fabricat amb un 92 per 100 d’amiant, un 2 per 100 de fibres de paper i un 6 per 100 de calç en pols.[3]

 

Al llarg del segle XX, l’amiant s’ha utilitzat com aïllament tèrmic i dispositiu anti incendi; també a la indústria de la construcció, vehicles i vagons de tren; i a la indústria automotriu per pastilles de frens i embragues. També a la indústria militar en vehicles, vaixells i míssils. Fins a 3.000 productes industrials diferents es fabricaven amb amiant als Estats Units els anys 60 del segle XX. L’Institut del Càncer americà en parla de més de 5.000 productes fets amb amiant.[4]

 

Quan el problema de salut de l’amiant ha esclatat amb força, a les autoritats polítiques no els ha quedat més remei que prendre algunes decisions encara que, sovint, no passin de declaracions formals. Tanmateix, dels documents generats podem aconseguir dades d’interès. Aquest és el cas de la Generalitat valenciana que, en les sessions de les seves Corts, reconeixen que l’amiant afecta a molts àmbits industrials i de serveis de la societat. Així, diuen:[5]

 

Pero no estamos hablando sólo de uralita. Hablamos de cementeras, que las ha habido. Hablamos de empresas de textil que hemos tenido en Burjasot, en Castellón. Hablamos de talleres de automóviles. Es que, decir: es que en el Rera no hay empresas de Castellón. Pero es que en Castellón ha habido talleres que han trabajado con frenado y sabemos que contiene amianto.

 

La manca d’opacitat del problema fa que sigui desconegut, excepte en els casos greus que arriben a la premsa. Moltes empreses que han tractat amb amiant no apareixen enregistrades com  a tals.

 

 

 


 
[1] Web www.ilo.org/public/english/protection/safework/labinsp/asbestos-conf/infores.pdf.
[2] La invenció del fibrociment, barreja d’amiant i ciment, és de l’any 1904 i, a partir d’aquesta data, l’amiant va començar a ser usat massivament.
[3] T. Costa Coll: Manual del fabricante de papel. Bosch Edit. Barcelona, 1962, p. 533-534.
[5] Corts Valencianes. Diari de Sessions. Reunió núm. 9/i II, any 2001, p. 6.

3. Producció d'amiant

3. Producció d’amiant

    

Les mines més importants

    
Les mines d’amiant es van anar descobrint a mida que les empreses demanaven aquell producte. Per ordre cronològic, les primeres mines conegudes i explotades van ser les dels Urals a Rússia (1720), les de crocidolita a Sudàfrica (1815), les del crisòtil al Quèbec (1860) i les d’amosita al Transvaal (1907).

 


Fig. 5. Mina d’amiant crisòtil a Asbestos Ville (Quebec) (2007)

 

 

La producció moderna d’amiant va començar l’any 1868 amb l’explotació d’una mina a Itàlia. L’any 1878 va començar la producció a gran escala de les mines de Quebec. La producció va anar creixent fins l’any 1975. La dècada dels setanta enregistra la màxima explotació de les mines russes dels Urals i les canadenques de Quebec. En aquesta part de Canadà hi ha dos regions de mines d’amiant crisòtil, la de Thetford Mines i la d’Asbestos Ville, poble monoindustrial que deu el seu origen a l’amiant.

 


Fig. 6. Mina d’amiant crisòtil a Thetford Mines (Quebec) (2007)

 

La mina de Thetford és Lab Chrysotile Inc., amb una mina a cel obert i una altra subterrània, i 800 treballadors. La d’Asbestos és Mine Jeffrey Inc., a cel obert, i 450 treballadors. Johns-Manville la va comprar el 1918 i la va explotar fins la fallida de 1983. Asbestos i Thetford Mines estan separades per 70 milles de distància. Una tercera mina era a Black Lake. Aquestes tres poblacions eren les tres ciutats mineres de l’asbest al Quebec. Les tres comptaven l’any 1967 amb un total de 35.000 habitants i 6.200 miners. La producció d’amiant crisòtil de les mines canadenques és de 300.000 tones a l’any, lliurades a 40 països, amb un muntant de 100 milions de US dòlars. Per aquest motiu, s’ha acusat a Canadà d’exportar la mort als països del Tercer Món on ven l’amiant. La producció minaire de crisòtil a Quebec ha estat de 40 milions de tones, des de 1878. La major part dels miners en actiu a Quebec l’any 2003 tenia més de 50 anys d’edat.[1]

 


Fig. 7. Sac d’amiant (Museu Mineralogia d’Asbestos)

 

Les mines a cel obert són mostrades als visitants per assegurar que no hi ha cap risc. Els minaires diuen que en aquestes mines la concentració ambiental mitjana és de 0,009 fibres/m.l., mentre que a l’interior de les mines hi ha 0,4 fibres/m.l.[2] Tanmateix, l’Associació de les Víctimes de l’Amiant de Quebec (AVAQ) ha donat a conèixer que “el crisòtil contamina perillosament l’aire de les cases de Thetford Mines”, el qual ha estat mesurat amb precisió durant els darrers 20 anys i aplegava concentracions de fibres en suspensió entre 3 i 5 fibres/litre.[3]  

 

Els Estats Units, amb molt escassa producció d’amiant (mines a Montana), han estat tradicionalment el primer país manufacturador del món de productes a base d’amiant.

 

Unes altres mines conegudes, malauradament per la gran mortaldat de miners, són les de Prieska, a Sudàfrica, en explotació des de l’any 1890. Prieska està situada al cor de Sudràfrica, a la riba del riu Orange. L’empresa britànica Cape explotava en aquesta regió fins a dotze mines. Prieska té 15.000 habitants i entre 1890 i 1979 van ser anys de guanys per Cape i de benestar pels habitants que, en cap moment, van ser informats dels problemes de l’amiant.[4]

 

Un minaire de Zimbabwe argumentava recentment, a favor de l’ús de l’amiant: “Dios nos dio el amianto, por lo que debemos utilizarlo”.[5]

 

Brasil té la mina de Cana Brava, a cel obert, controlada per “SAMA Mineraçâo de Amianto”, de la qual l’any 1962 es deia que tenia “estranhas pedras cabeludas”. És una de les mines d’amiant més grans del món. Produeix amiant crisotil, sota les normes i procediments de “Quebec Asbestos Mining Association”. Es troba situada a Minaçu, a 510 quilòmetres al nord de l’Estat de Goiás. L’any 2003 va comercialitzar 143.000 tones pel mercat internacional, les quals van suposar un creixement del 39 per 100 en relació a les 103.000 tones de l’any anterior. Declara el seu compromís de desenvolupar contínuament programes de preservació ambiental i de salut laboral.[6]

 

Hi ha notícies que a Espanya ha havia una mina d’amiant, ja que l’any 1886 fou explotada, encara que aviat, quan l’amiant va esdevenir en matèria industrial, va ser importat.[7]
  
 

Producció mundial d’amiant (1900-2003)

 

Les estadístiques oficials de producció d’amiant, pel període 1900-2003,  són les següents:[8]

 



 

O sigui que avui hi ha escampada arreu del món la quantitat de 180 milions de tones d’amiant, les quals constitueixen un elevat risc potencial de futures malalties, sinó es te molta cura per evitar la seva difusió.

 

A continuació es representen en forma gràfica aquestes dades:


Fig. 8. Gràfic de la producció mundial d’amiant (període 1900-2003)

 

    Principals països productors d’amiant (Anys 1993-2001)
    

La producció mundial va ser l’any 1975 de 5 milions de tones, amb la dada màxima l’any 1978 de 5,7 milions de tones. A partir d’aquell any, la producció va començar a disminuir de resultes de les denúncies per les malalties que ocasionava.[9] Després, entre 1994 i 2002, s’ha mantingut al voltant dels 2 milions de tones.

 
   A continuació es recull la producció mundial d’amiant (tones mètriques), amb els dotze principals països productors, entre els anys 1993 i 1997:[10]

 


 

Veurem a continuació algunes de les dades significatives de l’any 1998:
  

Canadà va ser el segon productor mundial, després de Rússia, d’amiant crisòtil l’any 1998, amb 320.000 tones, el 20 per 100 del total mundial. Va ser el primer exportador del món. Després de Rússia i Canadà, els productors importants van ser Xina, Brasil, Zimbabwe i Kazakhstan. Aquests sis països aplegaven el 89 per 100 de la producció mundial.
  

Luc Demaret assegura que les 1.950.000 tones d’amiant produïdes l’any 1998 van generar uns guanys estimats en mil milions de dòlars anyals.[11]

    
Al llarg de les tres darreres dècades, els Estats Units han experimentat també una reducció important de la seva producció domèstica d’amiant:
    

               Any                    Tones mètriques

1973                             718.000

1997                            21.000

              2000                             7.000 

              2001                             5.000                      

 

La Gran Bretanya va importar, des dels orígens de l’ús industrial de l’amiant fins els anys 1980, als voltants de 6 milions de tones.[12]
 

L’ any 2003, Espanya encara importava i consumia una mitjana anual de 40.000 tones d’amiant. Entre 1965 i 1985 la importació mitjana havia estat de 140.000 tones/any.[13]

 


Fig. 9. Mina d’amiant de Thetford Mines (Quebec) (2007)
  
 
Consum aparent d’amiant a Espanya (1900-2003)
  

Les dades decennals oficials han estat les següents:[14]

 


 

La seva representació gràfica és la següent:


Fig. 10. Gràfic del consum decennal d’amiant a Espanya (període 1920-2003)

 

Els trets principals del consum espanyol d’amiant han estat els següents:

  1. Cau el consum el 1940 per la postguerra
  2. El creixement mundial que arrenca el 1945, aquí no arriba fins el 1960
  3. Hi ha una etapa de fort creixement entre 1965-75: 77-94 milions Tm de consum per any.
  4. Li segueix una caiguda accelerada del consum, a partir de 1975: 67à12 milions de Tm.
  5. El consum d’amiant a Espanya desapareix el 2003.

 

 


 
[1] Joan Kuyek: “Asbestos Mining in Canada”. International Ban Asbestos Conference. Ottawa, 13 Sep 2003.
[2]L’amiante chrysotile pour sauver des vies”, L’Institut de l’Amiante. Montréal, Quebec, 2002, p. 4.
[3] Boletín para el uso seguro y responsable del crisotilo, núm. 8, novembre 2004.
[4] Luc Demaret: “El amianto: un comercio mortal”, a “El Mundo Sindical”, CIOSL, núm. 6, Bruselas, juny 2000.
[5] Luc Demeret: “El amianto: un comercio mortal”. El Mundo Sindical, òrgan de la Confederación Internacional de Organizaciones Sindicales Libres (CIOSL), núm. 6, juny 2000. Brussel·les, p. 27-29.
[7] Antonio Monzó Giménez: “The current asbestos situation in Spain”. Asbestos. European Conference 2003.
[8] Font: USGS “Worldwide Asbestos Supply and Consumption Trends from 1900 to 2000”. Robert L. Virta.
[9] Philippe Huré: “Warning: asbestos production on the increase!”. International Social Security Association (http://www.issa.int/pdf/orlando05/2art-asbesto.pdf).
[10] Article “Asbestos” de Robert L. Virta (minerals.usgs.gov/minerls/pubs/commodity/asbestos/070497.pdf)
[13] Angel Cárcoba, “Intervention at the European Asbestos Seminar” Juny 2001 (www.btinternet.com).
[14] Font: USGS “Worldwide Asbestos Supply and Consumption”. Trends from 1900 to 2000. Robert L. Virta.
 

2. Què és l'amiant?

2. Què és l’amiant?

 

 

Propietats físiques de l’amiant

 

Les paraules asbest i amiant corresponen a termes industrials i comercials més que no pas mineralògics.

 

L’amiant és un dels minerals que composen la superfície terrestre. Es troba en forma de vetes en mines a la superfície, també a poca profunditat i dins de terra.

 

És una roca cristal·lina d’estructura fibrosa que, com a principals propietats, te les de ser  incombustible i ser un bon aïllador tèrmic. No és conductor elèctric. L’amiant quan s’extreu de les mines és separable, llarg i compost per fibres primes.[1] Aquestes fibres d’amiant, quan són separades, poden ser filades i teixides. Tenen elevada resistència mecànica i són flexibles. L’amiant, segons la “U.S. Ocupational Safety and Health Administration” (OSHA),  es defineix com a “fibra” si té una longitud major de 5 micres i un diàmetre menor de 3 micres, (0,005 mm x 0,003 mm) amb una relació “longitud/diàmetre” igual o superior a 3.

 

Com a fibra mineral, l’amiant és indestructible. Resisteix sense problemes temperatures fins als 800 i 900ºC.

 

Les fibres d’amiant són fortes i flexibles, al mateix temps. Són tèrmiques, amb elevada resistència a la degradació per temperatura. Són resistents als atacs àcids i als components de blanqueig. També tenen un elevat grau de resistència a la fricció.

 

Amiant o asbest és un nom genèric donat a sis minerals fibrosos que han estat abastament emprats en productes comercials. Les paraules “amiant” i ”asbest” s’utilitzen com a sinònims. Es refereixen a més de trenta minerals diferents, dels quals sis són els més importants i només tres o quatre tenen importància comercial.[2]

 

Les fibres d’amiant es classifiquen en dos grans grups: Amfibòliques i Serpentines. De les amfibòliques s’han utilitzat cinc variants: l’amosita o amiant àmbar (bru), la crocidolita o amiant blau, l’actinolita, la tremolita i l’antopilita (amiant gris), segons el contingut en sodi, calç, magnesi o ferro. Els tipus fibrosos reben el nom d’asbest. Hi ha altres varietats d’amfíboles que han estat classificades com asbestiformes, mentre que també hi ha algunes matèries que són similars a l’asbest, quant a forma, però no posseeixen les característiques abans definides per l’asbest.

 

La crocidolita és un silicat de ferro de sodi, de color blau lavanda. La duresa és intermitja entre el crisòtil i l’amosita. Les fibres més llargues poden filar-se. La seva fórmula és: Na2Fe2+3Fe3+2Si8O22(OH)2.

 


Fig. 1. Amiant crocidolita (Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)

 

 

L’amosita és un silicat de magnesi de ferro. De color gris bru. No és apte per ser filat, però sí per ser emprat en aïllaments tèrmics. Fe2Fe5Si8O22(OH)2.

 

L’antofilita és un silicat de magnesi, amb diverses quantitats de ferro. Actualment no és treballat. Fórmula: Mg2Mg5Si2O5(OH)4.

 

La tremolita és Ca2Mg5Si8O22(OH)2.

 

De les serpentines, hi ha el crisòtil o amiant blanc, avui dia la més emprada de totes. El crisòtil és un silicat de magnesi hidratat, de color blanc o verdosenc, amb la següent composició química: Mg3Si8O22(OH)2.

 


Fig. 2. Amiant crisòtil (Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)

 

Se sap que, per les seves característiques, les més perilloses per la salut són les amfibòliques. Són fibres rectes, de silicats hidratats, molt polsoses, les quals poden romandre molt de temps en el teixit pulmonar i evolucionar vers càncers de pulmó o mesoteliomes.

 

L’amiant blau o crocidolita és el més perillós de tots els amiants i el seu ús va començar a ser prohibit a diversos països a partir de l’any 1969 encara que els productes de crocidolita es troben arreu, fins i tot, en forma de runes industrials al camí de Sant Iscle de les Feixes, a Cerdanyola, Barcelona.[3] L’amiant marró o amosita és també una altra de les variants perilloses i té els mateixos usos que el blau. L’amiant blanc o crisòtil és el més comunament utilitzat ara i també el trobem abundosament al camí de Sant Iscle (a la totalitat de les set mostres). Els minaires el defensen perquè –diuen- no és gens perillós.

 

El crisòtil és el menys perillós per a la salut, la qual cosa no vol dir que no sigui perillós. Ara, que han estat prohibits els amiants amfibòlics, els defensors de l’amiant, com els canadencs, lloen les virtuts del crisòtil i promouen el seu ús. Fa quasi un segle els canadencs consideraven l’amiant com un material estratègic, val a dir, un material de guerra.[4] Més del 99 per 100 de l’amiant consumit als EE. UU. l’any 1997 era crisòtil. El 94 per 100 era de grau 7, seguit dels graus 5, 6, 4 i 3.

 

Amb totes aquestes característiques físiques i químiques no és d’estranyar que l’amiant hagi estat qualificat de “material miraculós”, “mineral màgic”, indestructible, incorruptible, “uralita sempre”, etc. Tot és positiu. Els mals vindran després.

 

 

 

 

L’amiant a través de la Història

 

La paraula “asbest” ve del llatí i significa incombustible, inextingible o indestructible. Hi ha un altre sinònim, “amiant”, el qual significa sense taca.

 

El material ja va ser conegut a l’Antiguitat. Les explotacions més antigues estaven a Creta, Xipre, Gràcia, India i Egipte. Diverses llegendes i mites estan relacionats amb l’amiant i les seves característiques.

 

L’amiant excel·lia de virtuts. Era incombustible, aïllant del calor, resistent als atacs químics, etc. Semblava “la gallina dels ous d’or”, però tenia un greu defecte. La pols que desprenia quan se’l manipulava. Una pols que, ara sabem que és nociva, tòxica i cancerígena.

 

La referència més antiga sobre l’amiant correspon al text grec “Sobre Roques”, escrit el 300aC per Tofrastos, deixeble d’Aristòtil, qui el descriu com “una substància que crema com la fusta, quan es barreja amb oli, però que no es consumeix”.

 

L’asbest s’extreia d’algunes mines de Creta, d’on es transportava a Grècia, Roma i Egipte.

 

El naturalista romà Plini va descriure algunes de les propietats i dels seus usos en teles d’asbest. Plutarc va descriure les torxes de les llànties de les vestals fetes amb amiant.

 


Fig. 3. Plini el Vell, historiador romà

 

 

Els romans teixien teles emprades en la incineració de cadàvers per què les cendres del cos no es barregessin amb les de la llenya.

 

Per altra part, ja en època medieval, Carlemany posseïa unes estovalles fetes amb fibres d’asbest amb les que impressionava els comensals fent actes de foc.

 

Marc Polo, al segle XIII, va visitar les mines xineses d’amiant i va descriure el procés d’extracció del mineral des de la roca, amb la qual cosa quedaven descartats els vells mites de l’Antiguitat.

 

L’any 1879 es va posar en explotació la primera mina comercial d’amiant del món. Va ser a Thetford, Quebec, Canadà.

 

 

 

 

Aplicacions industrials de l’amiant

 

L’amiant ha estat qualificat pels minaires que el venien com el “mineral dels mil usos”.[5] I la qualificació no és errònia perquè als Estats Units van haver més de 3.000 aplicacions industrials. Els primers productes industrials són de la segona meitat del segle XIX. La Gran Bretanya emprava l’amiant en mesures de seguretat l’any 1834. El 1853 es va enregistrar la primera patent britànica per afegir amiant als lubricants i el 1868 es van patentar els primers filtres d’amiant. El 1885 es van produir membranes d’amiant per processos de filtració. Els primers registres sobre l’amiant a Espanya es remunten a l’any 1906 i ja es feia publicitat de l’amiant l’any 1886.[6]

 

Fins ben entrat els anys 80 del segle XX, l’amiant ha estat utilitzat com a matèria industrial per un munt d’usos. L’Asbestos Institute de Quebec donava a conèixer, referida a 1995, la següent distribució de productes:

 

                        Amiant-ciment:                         85%

                        Fricció                                     10%

                        Tèxtil                                          3%

                        Juntes                                       2%

 

Al llarg del segle XX va destacar la seva utilització com a matèria primera per la fabricació de materials de la construcció, dits de vegades, de fibrociment i antigament de cartró pedra, on a partir d’una barreja de ciment i amiant s’aconseguien làmines o planxes llises i ondulades, llosetes, etc., així com tubs i altres estris d’ús domèstic i de jardineria.[7] La fàbrica Uralita ha estat la més important a l’Estat espanyol en la fabricació d’aquests productes. A partir de la fàbrica inicial a Cerdanyola, Barcelona (1907), es va convertir als anys 80, per compra de les competències, en el fabricant gairebé monopolista d’aquells materials a l’Estat espanyol.

 

També es va desenvolupar una indústria tèxtil especial, a partir de fils d’amiant, dedicada a la fabricació de teixits d’amiant, roba ignífuga, per resistir altes temperatures.

 


Fig. 4. Fils d’amiant (Museu de Mineralogia d’Asbestos, Quebec)

 

L’amiant també s’ha emprat per la fabricació de papers i cartons especials. Un manual espanyol de l’any 1946 explicava que es fabricaven papers i cartons amb amiant amb un 80 a 90 per 100 d’amiant i un 20 a 10 per 100 de caolí. També hi havia un paper o cartó incombustible fabricat amb un 92 per 100 d’amiant, un 2 per 100 de fibres de paper i un 6 per 100 de calç en pols.[8]

 

Al llarg del segle XX, l’amiant s’ha utilitzat com aïllament tèrmic i dispositiu anti incendi; també a la indústria de la construcció, vehicles i vagons de tren; i a la indústria automotriu per pastilles de frens i embragues. També a la indústria militar en vehicles, vaixells i míssils. Fins a 3.000 productes industrials diferents es fabricaven amb amiant als Estats Units els anys 60 del segle XX. L’Institut del Càncer americà en parla de més de 5.000 productes fets amb amiant.[9]

 

Quan el problema de salut de l’amiant ha esclatat amb força, a les autoritats polítiques no els ha quedat més remei que prendre algunes decisions encara que, sovint, no passin de declaracions formals. Tanmateix, dels documents generats podem aconseguir dades d’interès. Aquest és el cas de la Generalitat valenciana que, en les sessions de les seves Corts, reconeixen que l’amiant afecta a molts àmbits industrials i de serveis de la societat. Així, diuen:[10]

 

Pero no estamos hablando sólo de uralita. Hablamos de cementeras, que las ha habido. Hablamos de empresas de textil que hemos tenido en Burjasot, en Castellón. Hablamos de talleres de automóviles. Es que, decir: es que en el Rera no hay empresas de Castellón. Pero es que en Castellón ha habido talleres que han trabajado con frenado y sabemos que contiene amianto.

 

La manca d’opacitat del problema fa que sigui desconegut, excepte en els casos greus que arriben a la premsa. Moltes empreses que han tractat amb amiant no apareixen enregistrades com  a tals.

 

 

 

 


 
[1] Els anglosaxons diuen que l’amiant és “friable” (no lligat) i, amb aquesta paraula, designen que ja no està lligat com surt de la mina, sinó que es fàcilment trencable en petites peces microscòpiques, només que per l’acció de la mà. També s’utilitza el concepte d’amiant “not friable”, val a dir, que no es descompon en les seves fibres primàries i que, així, s’aplica directament per aïllaments i cobriments.
[2] Robert L. Virta: “Asbestos”, 1997; “Some Facts About Asbestos”, USGS Fact Sheet FS-012-01, March 2001; i Joan Kuyek: “Asbestos Mining in Canada”. International Ban Asbestos Conference. Ottawa, 13 Sep 2003.
 
[3] Informe sobre la presència de residus de fibrociment en el terme municipal de Cerdanyola del Vallès. Diputació de Barcelona. Àrea de Medi Ambient. Barcelona, abril de 1997. A sis de les set mostres de materials de fibrociment presses del camí de Sant Iscle, hi ha crocidolita.
[4] The New York Times. 25-01-1920.
[5] Brodeur, Paul: “The Asbestos Tragedy” a www.bumc.bu.edu/SPH/Gallery/brodeur.html    
[6] Web www.ilo.org/public/english/protection/safework/labinsp/asbestos-conf/infores.pdf.
[7] La invenció del fibrociment, barreja d’amiant i ciment, és de l’any 1904 i, a partir d’aquesta data, l’amiant va començar a ser usat massivament.
[8] T. Costa Coll: Manual del fabricante de papel. Bosch Edit. Barcelona, 1962, p. 533-534.
[10] Corts Valencianes. Diari de Sessions. Reunió núm. 9/i II, any 2001, p. 6.