per Miquel Sánchez
De ciutadans honrats a dirigents de la política catalana (1225-1500)
El lloc de Sant Marçal, a Cerdanyola, primer va ser casa i casa important “domo” (1015), després es va conèixer la capella del mateix nom (1042) i finalment el castell (1054).
Cerdanyola es va constituir com un senyoriu amb castell termenat l’any 1135 quan el comte Ramon Berenguer IV va cedir aquest terme i altres a Guillem Ramon II, el gran senescal, senyor del castell de Montcada, qui els va acceptar com un feu comtal. Els senyors de Montcada va mantenir els seus drets fins el 1225.
L’any 1225 Ramon de Plegamans (1194-1240) va comprar a Guillem Ramon de Montcada (1165-1224), nét del Gran Senescal, en presència del rei Jaume I, el senyoriu alodial, feudal i jurisdiccional del castell de Sant Marçal i el seu terme i habitants, els quals tenia en alou franc i estaven subjectes a totes les exaccions, prestacions i juraments personals acostumats. El preu pagat va ser 4.000 masmudines de bon or.[1]
Ramon de Plegamans era un “ric home de Barcelona” i de fet pertanyia a una de les famílies més conegudes i influents, descendent del noble Dalmau de Plegamans, capità general dels estols catalans l’any 1151. El casal dels Marimon era al carrer de Plegamans, de Barcelona, immediat al de Montcada, vora l’església de Santa Maria del Mar, de la qual Ramon de Plegamans era parroquià il·lustre. La família Plegamans no era noble. No formava part del braç militar. No provenia del grup dels barons o alta noblesa ni de la petita noblesa amb els seus cavallers “milites”, donzells o homes de paratge. La seva pertinença social era al patriciat barceloní, la classe dirigent de la ciutat, amb representació a les Corts catalanes pel braç reial i amb una certa tendència a homologar-se a l’estament militar (nobiliari). Els seus membres, a més de la seva fortuna monetària, posseïen finques rurals; amb el temps, aquells “rics homes” van esdevenir en els “ciutadans honrats”. Com tots els seus successors, va ocupar importants càrrecs civils i militars dins de la jerarquia del Principat de Catalunya. Va ser veguer de Barcelona entre el 1202 i el 1210.
Marimon de Plegamans, fill de Ramon, inicia la nissaga Marimon que, al llarg de més de sis segles, seran els senyors del castell i terme de Cerdanyola.
Romeu de Marimon (1259-1309) era fill de Marimon de Plegamans i nét de Ramon de Plegamans i va continuar les relacions dels seus avantpassats amb la Cort reial. Va ser també veguer de Barcelona i del Vallès (1275) i batlle general de Catalunya. L’infant Pere, que el considerava com de casa, li feu gràcia l’any 1273 d’un mul valorat en 250 sous jaquesos. La seva figura es destaca el 1273 i té relleu fins l’any 1309. Degut a la seva llarga vida va ser en contacte amb quatre comtes-reis: Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II. Va ocupar diferents càrrecs d’importància política, militar i judicial dins del Principat. També va ser marí i mercader i pertanyia al Consell de Cent de Barcelona.[2]
Per aquell temps, l’escut d’armes dels Marimon ja era un segell rodó amb un lleó d’atzur rampant, dins d’un cercle dentat amb la inscripció “Romeo de Marimon, veguer de Barcelona”.[3]
Simó de Marimon i Ricard era fill de Romeu de Marimon (Romicó) i, per tant, representava la cinquena generació dels Marimon, senyors de Cerdanyola o, més ben dit, del terme del castell de Sant Marçal, des dels reculats temps del primer d’ells, Ramon de Plegamans. Simó de Marimon formava part de l’estament privilegiat de dirigents barcelonins, impulsor de la vida política i econòmica de la Corona. Malgrat els seus serveis i els de la seva nissaga, tampoc no van gaudir de recompenses nobiliàries. En alguns documents del temps de Pere III i de l’infant Joan és anomenat donzell (“domicello”), mentre que en altres de Joan I segueix com a “ciutadà de Barcelona”.[4]
L’any 1372 es va iniciar un llarg plet de quatre segles entre la Corona i els senyors feudals per la jurisdicció de Cerdanyola, el qual no seria fallat, definitivament, fins l’any 1784 amb el reconeixement de tots els drets jurisdiccionals sobre el terme en la figura del senyor del castell. En aquest enfrontament, els Marimon parlen sempre de “castell i terme de Sant Marçal” mentre que la Corona i els pagesos, en la seva oposició a la jurisdicció, insisteixen en la denominació de “parròquies de Sant Iscle de les Feixes i Sant Martí de Cerdanyola”.[5]
Durant la guerra dels remences, els Marimon es van alinear al costat de l’oligarquia catalana. Quan es va instaurar a Catalunya el Tribunal del Sant Ofici (la Inquisició castellana), Joan Bernat de Marimon i altres van ser comissionats per la ciutat de Barcelona per anar davant els Reis Catòlics per elevar la unànime protesta ciutadana per la instauració de dit tribunal. El rei es va mostrar inflexible i l’ambaixada va tornar fracassada.[6]
El rei Ferran, abans de morir, va concedir als ciutadans honrats de Barcelona les prerrogatives de l’estament militar –dret a dur espasa- i la creació d’una matrícula d’aquesta categoria nobiliària, la qual va donar una llista d’un centenar de noms entre els quals hi havia els Marimon. Malgrat el seu caràcter de senyors feudals des del segle XIII, no va ser fins ara que, com a ciutadans honrats, serien ennoblits. Bernat Guerau de Marimon, senyor de Cerdanyola des del 1484, va rebre, com a concessió reial, el privilegi de cavaller del Principat.
Comença el servei dels Marimon a la tasca monàrquica contrària a Catalunya (1500-1855)
El col·laboracionisme dels Marimon amb el govern de la Corona austriacista encara no havia començat, però ja s’apuntava un canvi en els vells comportaments oligàrquics dels ciutadans honrats de Barcelona en general i dels Marimon en particular. Alguns Marimon començaven a participar en empreses imperials com la batalla de Llepant i a ingressar en ordres castellanes com l’Ordre de Santiago, però encara es mantenia el caliu del sentiment català amb protestes com la de l’excusat. El canvi es va produir sense cap dubte amb les guerres dels Segadors i de Successió.
El col·laboracionisme anticatalà es va manifestar rotundament en la figura d’Aleix de Marimon i de Jaffer, germà de Plegamans de Marimon, senyor de Sant Marçal i home de considerable fortuna. Aquest membre de la nissaga va col·laborar l’any 1609 en l’expulsió dels moriscos, un intent d’unitat racial-religiosa entorn de la uniformitat nacionalista que cercava Felip III. Després fou nomenat governador del castell de Salses, darrer lloc català, en el límit amb França.
Quan la revolta dels Segadors, els pagesos van cremar el castell de Sant Marçal, a causa del servei a la Corona dels Marimon. El bisbe de Barcelona confirmava aquells fets, segons escrivia al rei que “van viniendo avisos que en algunos lugares han quemado casas y en particular las del gobernador de Cataluña, D. Ramon de Calders, otra de D. Gueran Guardiola i el castillo de San Marçal del gobernador pasado (es referia a Aleix de Marimon i Jaffer). Joan de Marimon, fill de Bernardí, va escapar de Barcelona i es va mantenir fidel a Felip IV.
Ran dels conflictes dels Segadors i de Successió, la població civil va mostrar les seves queixes davant les malifetes dels soldats. Feliu de Marimon, senyor del castell, va intervenir com a “negociador hàbil i eloqüent”, en l’apaivagament dels ànims excitats arran dels aldarulls de 1687 contra nous excessos comesos en els allotjaments per les tropes castellanes. L’any següent fou recompensat per la Corona amb el càrrec de regent del Consell Suprem d’Aragó i va haver d’establir-se a Madrid, acudint el 29 de juny al Consell de Cent a “despedir-se desta Ciutat, patria sua”, amb motiu que “se n’anava a la cort de sa magestad”. El 5 de desembre ja signava el primer document des de la Cort de Madrid com a membre del Consell Suprem d’Aragó i el 30 de setembre de 1690 fou ennoblit amb el títol de marquès de Cerdanyola (“Sardañola” en el document madrileny de l’època), degut a la seva actuació a la Cort i a que ja era costum que els membres del Consell Suprem d’Aragó ho fossin.[7]
Josep de Marimon i Corbera, segon marquès de Cerdanyola, va ser continuador del col·laboracionisme institucional iniciat pels seus avantpassats al segle XVI amb els Àustries i es va estrenar com a primer filipista de la nissaga familiar. A les Corts catalanes de 1701-02, convocades per Felip V, Josep de Marimon es va mostrar molt favorable a aquest rei. A casa seva s’aplegaven els borbònics més encesos i quan el 9 d’octubre de 1705 la ciutat de Barcelona es va rendir als aliats, Josep de Marimon va acompanyar la guarnició castellana que va abandonar Barcelona. A l’any següent va participar, al costat de Felip V, en el fallit atac d’aquest contra Barcelona. Va ser membre del Consell d’Aragó borbònic.
Després de les guerres napoleòniques, un cop instal·lades les idees liberals al govern de Madrid, va tenir lloc l’abolició dels senyorius feudals. Diverses lleis dels anys 1811, 1823 i 1837 així ho van decretar. La institució quasi mil·lenària del senyor feudal desapareixia, definitivament, de Cerdanyola. Era la fi del senyoriu del castell i terme de Sant Marçal. Tanmateix, els títols nobiliaris van perdurar i el propietari del castell va seguir gaudint del marquesat de Cerdanyola.
De resultes dels canvis introduïts al segle XIX, el cognom passava de pares a fills i el primer cognom, com ara, era el del pare. Per aquesta raó, en heretar la jurisdicció i el títol una dona, Maria Dolors de Marimon, el seu fill hereu, Josep Maria, va prendre el cognom patern Arròspide i els Marimon desapareixien definitivament de Cerdanyola ran la mort de Maria Dolors el 1855.
ANNEX
Senyors del castell de Sant Marçal (1225-1690)
Ramon de Plegamans (1194-1240)
Pere Marimon de Plegamans,
també Marimon de Plegamans (1227-1252)
Marimon de Plegamans i de Montoliu (1256-1295)
Romeu de Marimon de Plegamans i de Montoliu (1259-1309)
Romeu de Marimon i d’Eimeric, també Romicó (1297-1340)
Bernat de Marimon (1340-1373?)
Simó de Marimon i Ricard (1341-1417)
Bernat de Marimon (1412-1430)
Bernat de Marimon (1431-1484)
Bernat Guerau de Marimon i de Gualbes (1455-1526)
(ciutadà honrat i cavaller del Principat)
Bernat de Marimon 15??-1508
Bernat-Joan de Marimon i Franc 1508-1565
(noble del Principat)
Plegamans de Marimon i Jaffer 1565-1627
Aleix de Marimon i Jaffer 1635
Bernardí de Marimon i Reguer 1627-1640
Joan de Marimon i Farnès 1640-1676
Feliu de Marimon i Tord 1676-1690
Marquesos de Cerdanyola, senyors de Sant Marçal (1690-1893)
Feliu de Marimon i Tord (1er. Marquès) 1690-1701
Josep de Marimon i Corbera (2on. marquès) 1701-1747
Joan Antoni de Marimon i Fernández de Velasco (3er. marquès) 1747-1756
Josep Antoni de Marimon i Boïl de Arenós (4rt. marquès) 1756-1794
Josep Pasqual de Marimon i Perellós (5è. marquès) 1795-1832
Joan-Maria de Marimon i Perellós (6è marquès, germà del 5è) 1832-1838
Maria Dolors de Marimon i Quer (7a. marquesa de Cerdanyola) 1838-1855
Josep M. d’Arròspide i de Marimon (8è marquès) 1855-1893
[1] ACA. Pergamí, Alienacions; Madurell, 1968; Els Castells. Dalmau, II; Shideler, 1987.
[2] ACA. Processos; Balaguer, 1888; Bofarull, 1895; Cubas, 1936; Madurell, 1970; Els Castells. Dalmau, II.
[3] Per aquesta raó, a l’escut oficial de Cerdanyola figura avui el símbol dels Marimon, senyors feudals del terme al llarg de vuit segles.
[4] Madurell, 1973
[5] ACA. Pergamí i Processos
[6] Tasis, 1961.
[7] Dietari del Consell barceloní, 1910.
De ciutadans honrats a dirigents de la política catalana (1225-1500)
El lloc de Sant Marçal, a Cerdanyola, primer va ser casa i casa important “domo” (1015), després es va conèixer la capella del mateix nom (1042) i finalment el castell (1054).
Cerdanyola es va constituir com un senyoriu amb castell termenat l’any 1135 quan el comte Ramon Berenguer IV va cedir aquest terme i altres a Guillem Ramon II, el gran senescal, senyor del castell de Montcada, qui els va acceptar com un feu comtal. Els senyors de Montcada va mantenir els seus drets fins el 1225.
L’any 1225 Ramon de Plegamans (1194-1240) va comprar a Guillem Ramon de Montcada (1165-1224), nét del Gran Senescal, en presència del rei Jaume I, el senyoriu alodial, feudal i jurisdiccional del castell de Sant Marçal i el seu terme i habitants, els quals tenia en alou franc i estaven subjectes a totes les exaccions, prestacions i juraments personals acostumats. El preu pagat va ser 4.000 masmudines de bon or.[1]
Ramon de Plegamans era un “ric home de Barcelona” i de fet pertanyia a una de les famílies més conegudes i influents, descendent del noble Dalmau de Plegamans, capità general dels estols catalans l’any 1151. El casal dels Marimon era al carrer de Plegamans, de Barcelona, immediat al de Montcada, vora l’església de Santa Maria del Mar, de la qual Ramon de Plegamans era parroquià il·lustre. La família Plegamans no era noble. No formava part del braç militar. No provenia del grup dels barons o alta noblesa ni de la petita noblesa amb els seus cavallers “milites”, donzells o homes de paratge. La seva pertinença social era al patriciat barceloní, la classe dirigent de la ciutat, amb representació a les Corts catalanes pel braç reial i amb una certa tendència a homologar-se a l’estament militar (nobiliari). Els seus membres, a més de la seva fortuna monetària, posseïen finques rurals; amb el temps, aquells “rics homes” van esdevenir en els “ciutadans honrats”. Com tots els seus successors, va ocupar importants càrrecs civils i militars dins de la jerarquia del Principat de Catalunya. Va ser veguer de Barcelona entre el 1202 i el 1210.
Marimon de Plegamans, fill de Ramon, inicia la nissaga Marimon que, al llarg de més de sis segles, seran els senyors del castell i terme de Cerdanyola.
Romeu de Marimon (1259-1309) era fill de Marimon de Plegamans i nét de Ramon de Plegamans i va continuar les relacions dels seus avantpassats amb la Cort reial. Va ser també veguer de Barcelona i del Vallès (1275) i batlle general de Catalunya. L’infant Pere, que el considerava com de casa, li feu gràcia l’any 1273 d’un mul valorat en 250 sous jaquesos. La seva figura es destaca el 1273 i té relleu fins l’any 1309. Degut a la seva llarga vida va ser en contacte amb quatre comtes-reis: Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II. Va ocupar diferents càrrecs d’importància política, militar i judicial dins del Principat. També va ser marí i mercader i pertanyia al Consell de Cent de Barcelona.[2]
Per aquell temps, l’escut d’armes dels Marimon ja era un segell rodó amb un lleó d’atzur rampant, dins d’un cercle dentat amb la inscripció “Romeo de Marimon, veguer de Barcelona”.[3]
Simó de Marimon i Ricard era fill de Romeu de Marimon (Romicó) i, per tant, representava la cinquena generació dels Marimon, senyors de Cerdanyola o, més ben dit, del terme del castell de Sant Marçal, des dels reculats temps del primer d’ells, Ramon de Plegamans. Simó de Marimon formava part de l’estament privilegiat de dirigents barcelonins, impulsor de la vida política i econòmica de la Corona. Malgrat els seus serveis i els de la seva nissaga, tampoc no van gaudir de recompenses nobiliàries. En alguns documents del temps de Pere III i de l’infant Joan és anomenat donzell (“domicello”), mentre que en altres de Joan I segueix com a “ciutadà de Barcelona”.[4]
L’any 1372 es va iniciar un llarg plet de quatre segles entre la Corona i els senyors feudals per la jurisdicció de Cerdanyola, el qual no seria fallat, definitivament, fins l’any 1784 amb el reconeixement de tots els drets jurisdiccionals sobre el terme en la figura del senyor del castell. En aquest enfrontament, els Marimon parlen sempre de “castell i terme de Sant Marçal” mentre que la Corona i els pagesos, en la seva oposició a la jurisdicció, insisteixen en la denominació de “parròquies de Sant Iscle de les Feixes i Sant Martí de Cerdanyola”.[5]
Durant la guerra dels remences, els Marimon es van alinear al costat de l’oligarquia catalana. Quan es va instaurar a Catalunya el Tribunal del Sant Ofici (la Inquisició castellana), Joan Bernat de Marimon i altres van ser comissionats per la ciutat de Barcelona per anar davant els Reis Catòlics per elevar la unànime protesta ciutadana per la instauració de dit tribunal. El rei es va mostrar inflexible i l’ambaixada va tornar fracassada.[6]
El rei Ferran, abans de morir, va concedir als ciutadans honrats de Barcelona les prerrogatives de l’estament militar –dret a dur espasa- i la creació d’una matrícula d’aquesta categoria nobiliària, la qual va donar una llista d’un centenar de noms entre els quals hi havia els Marimon. Malgrat el seu caràcter de senyors feudals des del segle XIII, no va ser fins ara que, com a ciutadans honrats, serien ennoblits. Bernat Guerau de Marimon, senyor de Cerdanyola des del 1484, va rebre, com a concessió reial, el privilegi de cavaller del Principat.
Comença el servei dels Marimon a la tasca monàrquica contrària a Catalunya (1500-1855)
El col·laboracionisme dels Marimon amb el govern de la Corona austriacista encara no havia començat, però ja s’apuntava un canvi en els vells comportaments oligàrquics dels ciutadans honrats de Barcelona en general i dels Marimon en particular. Alguns Marimon començaven a participar en empreses imperials com la batalla de Llepant i a ingressar en ordres castellanes com l’Ordre de Santiago, però encara es mantenia el caliu del sentiment català amb protestes com la de l’excusat. El canvi es va produir sense cap dubte amb les guerres dels Segadors i de Successió.
El col·laboracionisme anticatalà es va manifestar rotundament en la figura d’Aleix de Marimon i de Jaffer, germà de Plegamans de Marimon, senyor de Sant Marçal i home de considerable fortuna. Aquest membre de la nissaga va col·laborar l’any 1609 en l’expulsió dels moriscos, un intent d’unitat racial-religiosa entorn de la uniformitat nacionalista que cercava Felip III. Després fou nomenat governador del castell de Salses, darrer lloc català, en el límit amb França.
Quan la revolta dels Segadors, els pagesos van cremar el castell de Sant Marçal, a causa del servei a la Corona dels Marimon. El bisbe de Barcelona confirmava aquells fets, segons escrivia al rei que “van viniendo avisos que en algunos lugares han quemado casas y en particular las del gobernador de Cataluña, D. Ramon de Calders, otra de D. Gueran Guardiola i el castillo de San Marçal del gobernador pasado (es referia a Aleix de Marimon i Jaffer). Joan de Marimon, fill de Bernardí, va escapar de Barcelona i es va mantenir fidel a Felip IV.
Ran dels conflictes dels Segadors i de Successió, la població civil va mostrar les seves queixes davant les malifetes dels soldats. Feliu de Marimon, senyor del castell, va intervenir com a “negociador hàbil i eloqüent”, en l’apaivagament dels ànims excitats arran dels aldarulls de 1687 contra nous excessos comesos en els allotjaments per les tropes castellanes. L’any següent fou recompensat per la Corona amb el càrrec de regent del Consell Suprem d’Aragó i va haver d’establir-se a Madrid, acudint el 29 de juny al Consell de Cent a “despedir-se desta Ciutat, patria sua”, amb motiu que “se n’anava a la cort de sa magestad”. El 5 de desembre ja signava el primer document des de la Cort de Madrid com a membre del Consell Suprem d’Aragó i el 30 de setembre de 1690 fou ennoblit amb el títol de marquès de Cerdanyola (“Sardañola” en el document madrileny de l’època), degut a la seva actuació a la Cort i a que ja era costum que els membres del Consell Suprem d’Aragó ho fossin.[7]
Josep de Marimon i Corbera, segon marquès de Cerdanyola, va ser continuador del col·laboracionisme institucional iniciat pels seus avantpassats al segle XVI amb els Àustries i es va estrenar com a primer filipista de la nissaga familiar. A les Corts catalanes de 1701-02, convocades per Felip V, Josep de Marimon es va mostrar molt favorable a aquest rei. A casa seva s’aplegaven els borbònics més encesos i quan el 9 d’octubre de 1705 la ciutat de Barcelona es va rendir als aliats, Josep de Marimon va acompanyar la guarnició castellana que va abandonar Barcelona. A l’any següent va participar, al costat de Felip V, en el fallit atac d’aquest contra Barcelona. Va ser membre del Consell d’Aragó borbònic.
Després de les guerres napoleòniques, un cop instal·lades les idees liberals al govern de Madrid, va tenir lloc l’abolició dels senyorius feudals. Diverses lleis dels anys 1811, 1823 i 1837 així ho van decretar. La institució quasi mil·lenària del senyor feudal desapareixia, definitivament, de Cerdanyola. Era la fi del senyoriu del castell i terme de Sant Marçal. Tanmateix, els títols nobiliaris van perdurar i el propietari del castell va seguir gaudint del marquesat de Cerdanyola.
De resultes dels canvis introduïts al segle XIX, el cognom passava de pares a fills i el primer cognom, com ara, era el del pare. Per aquesta raó, en heretar la jurisdicció i el títol una dona, Maria Dolors de Marimon, el seu fill hereu, Josep Maria, va prendre el cognom patern Arròspide i els Marimon desapareixien definitivament de Cerdanyola ran la mort de Maria Dolors el 1855.
ANNEX
Senyors del castell de Sant Marçal (1225-1690)
Ramon de Plegamans (1194-1240)
Pere Marimon de Plegamans,
també Marimon de Plegamans (1227-1252)
Marimon de Plegamans i de Montoliu (1256-1295)
Romeu de Marimon de Plegamans i de Montoliu (1259-1309)
Romeu de Marimon i d’Eimeric, també Romicó (1297-1340)
Bernat de Marimon (1340-1373?)
Simó de Marimon i Ricard (1341-1417)
Bernat de Marimon (1412-1430)
Bernat de Marimon (1431-1484)
Bernat Guerau de Marimon i de Gualbes (1455-1526)
(ciutadà honrat i cavaller del Principat)
Bernat de Marimon 15??-1508
Bernat-Joan de Marimon i Franc 1508-1565
(noble del Principat)
Plegamans de Marimon i Jaffer 1565-1627
Aleix de Marimon i Jaffer 1635
Bernardí de Marimon i Reguer 1627-1640
Joan de Marimon i Farnès 1640-1676
Feliu de Marimon i Tord 1676-1690
Marquesos de Cerdanyola, senyors de Sant Marçal (1690-1893)
Feliu de Marimon i Tord (1er. Marquès) 1690-1701
Josep de Marimon i Corbera (2on. marquès) 1701-1747
Joan Antoni de Marimon i Fernández de Velasco (3er. marquès) 1747-1756
Josep Antoni de Marimon i Boïl de Arenós (4rt. marquès) 1756-1794
Josep Pasqual de Marimon i Perellós (5è. marquès) 1795-1832
Joan-Maria de Marimon i Perellós (6è marquès, germà del 5è) 1832-1838
Maria Dolors de Marimon i Quer (7a. marquesa de Cerdanyola) 1838-1855
Josep M. d’Arròspide i de Marimon (8è marquès) 1855-1893
[1] ACA. Pergamí, Alienacions; Madurell, 1968; Els Castells. Dalmau, II; Shideler, 1987.
[2] ACA. Processos; Balaguer, 1888; Bofarull, 1895; Cubas, 1936; Madurell, 1970; Els Castells. Dalmau, II.
[3] Per aquesta raó, a l’escut oficial de Cerdanyola figura avui el símbol dels Marimon, senyors feudals del terme al llarg de vuit segles.
[4] Madurell, 1973
[5] ACA. Pergamí i Processos
[6] Tasis, 1961.
[7] Dietari del Consell barceloní, 1910.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada