El mort que venia del totxo (2008)

per Miquel Sánchez

(La narracció "El mort que venia del totxo" forma part del segon llibre de narrativa publicat pel grup "Perifèrics", de Cerdanyola, sota el títol "E-pitafi", editat per Ed. Montflorit, 2008)

I

Quan arriben les set de la tarda estic tan cansat que només vull anar al ”Play-it-again”, el bar que es troba a la plaça major del poble, prop de casa meva. Estic tip d’esporgar rosers, recollir brossa i arranjar jardins. Només espero les set per anar a fer una cervesa amb els amics. Clar que darrerament ve massa gent nova al bar i no m’hi trobo tan bé. Conec el Cisquet, l’amo del bar, des de que de menuts anàvem plegats a l’escola. I el Pep i el Valentí, els amics de sempre, però ara venen empresaris, aparelladors, gestors, un munt de gent de negocis que mai no havíem vist abans. Són gent nova que ni coneixen el poble ni l’estimen perquè no han nascut aquí. Em sap greu tot això.

Avui el Valentí ha vingut tot corrent dient-nos que quan sortia del servei, a la taula del racó, havia sentit dos homes discutir-se de valent. Un d’ells havia dit a l’altre et mataré, porc fumut! Te’n penediràs tota la vida pel que m’has fet! Fins i tot, després de mort te’n penediràs! El Valentí m’ha dit que qui parlava d’aquesta mena era el Josep Ripollès, l’amo de la Torre Groga. I qui rebia l’atac dialèctic era l’Enric Casamiquela, el promotor d’una nova urbanització de cases dins la serra de Collserola. El Josep estava tan emprenyat que el got de bourbon que duia a la mà anava amunt i avall, a tort i a dret, mentre el seu usuari escridassava l’Enric. Semblava que aquell got, de sobta, es podia convertir en un projectil a punt de ser disparat. Tothom creia que el Josep i l’Enric, a més de ser socis, eren amics, però avui estava canviant aquella relació. El Valentí, el més corregut de tots nosaltres a la tertúlia, se sentia cofoi de poder-nos informar de la discussió que, per atzar, havia sorprès.

El “Play-it-again” tenia un caliu especial els caps de setmana de tardor, principalment quan hi havia actuacions de blues, a càrrec d’algun grup americà o europeu dels que, anualment, s’atansaven a la comarca. Bar de disseny, allunyat d’aquells cafès de poble de tota la vida, de seguida havia agradat als joves de la vila i als universitaris que sojornaven entre apunts i begudes acrítiques. A mi no m’agradaven massa aquestes modernitats, però com que el tenia al costat de casa, em resultava fàcil per prendre una cervesa i distreure’m una estona fins l’hora d’anar a sopar.

El Pep va deixar un xic la xerrada que teníem al nostre raconet de sempre, es va apropar a tafanejar la discussió dels empresaris i ja de tornada ens porta les novetats. Tu, que l’Enric li ha dit al Josep que callés, que li explicaria tot, però el Josep seguia amb que no, que no i que no i que qui havia de callar era l’altre: I escoltar-me! M’has enganyat. Mentre em feies creure que faríem una urbanització jardí, de cases de qualitat pels barcelonins de peles que volguessin viure a l’altra banda del túnel, tu, d’amagat, negociaves amb els del camp de golf. Que no, Josep, que no! que jo segueixo amb les cases i farem un bon negoci...L’altre el tallava i li deia calla, calla, malparit! Que ho sé tot, que en tinc proves. Te’n penediràs, lladregot de merda! Bé, estàvem ja acabant les cerveses quan veiem que el Josep se’n va del bar emprenyat i donant un cop de porta.



II

A l’endemà continuàvem tenint tema de conversa a l’hora de la cervesa. El Ciset ens deia que l’Enric Casamiquela havia estat un aparellador avançat que als anys seixanta va convertir-se en constructor d’estatges prefabricats. Arreu del Vallès, allà on hi havia un polígon d’estatges verticals, fet de pressa i corrent, estava l’Enric Casamiquela i la seva empresa. Aquest fet el va convertir en un empresari triomfador, d’aquells tecnòcrates inspirats en un ministre franquista, que es va enriquir ràpidament i que va invertir els seus guanys dipositant una part dels diners en el Banc dels Monegres i dedicant una altra part a la compra d’una part de costa a la Cala Foradada, prop de Palamós.

Coi, Ciset, sí que saps coses, li vaig dir. Jo també el conec una mica perquè algunes vegades he anat a arreglar-li el jardí, però mai m’havia pensat que fos tan important. El Ciset continuava com una enciclopèdia dient-nos a la colla d’amics que pels seus negocis al banc, va gaudir d’una vice-presidència i pels seus terrenys a la Costa Brava va bastir-se’n un xalet damunt dels penya segats que, cosa rara, presentava com a senyal característica l’absència d’aquells materials prefabricats que tant emprava als estatges que feia per vendre i l’abundància de marbres italians i fustes canadenques que feien destacar encara més la bellesa hel·lènica de l’esposa, la Sílvia Bescompte.

Ciset, i com saps tot això, li preguntava i ell deia que l’Enric l’havia contractat quan la inauguració del xalet per tenir cura de les begudes i el càtering. Aquell dia el bar anava fluix i el Ciset s’entretenia amb nosaltres amb noves dades. Deia que, acabada l’etapa d’estatges verticals, Casamiquela va fer seu de seguida el model d’estatges unifamiliars que tant va proliferar arran de la mort de Franco. Adaptació de la pela al canvi! Els termes de Sant Quirze, Sant Cugat i Cerdanyola van ser els llocs principals on Casamiquela va construir-hi cases, en competència amb altres companyies locals. Les serres de Collserola i Galliners van veure pujar, com clapes de totxos i ciment, les urbanitzacions de casetes des de la plana vers els vessants dels turons i Casamiquela feia i desfeia arreu d’aquells municipis.

El Valentí, sempre observador, afegia que ell, més que amb el Casamiquela, amb qui s’havia fixat doblement era amb la seva dona, més que res, per la bellesa gens planera del seu pla frontal. El Valentí era un cas, tractant-se de dones. Tenia una botiga de roba de senyora a la plaça major on es vestien bona part de les senyores de classe mitjana de la vila. Ell les coneixia a totes i les assistia com un pare espiritual. No, Antonieta, aquest “body” no t’està bé. No, Pepeta, aquesta faldilla no és per tu. Prova’t aquest “top” i així les anava convencent de quines eren les millors peces de roba per cadascuna d’elles. Tanmateix, de vegades, el Valentí ens explicava alguna picardia d’alguna clienta, amb detalls suggeridors, i sempre ens quedava el dubte si el que deia era el que ell veia des del taulell estant o si, més aviat, ell havia participat en alguna d’aquelles experiències.

En fi, tornem al problema que ens ocupa. Què està passant entre l’Enric i el Josep. Prou que ho havia vist jo, no feia massa anys, que només hi havia jardins per netejar a casa dels rics i que els municipis no tenien cura de cap jardí públic. Després del desenvolupament dels anys setanta, el negoci ja no podia parar i es feien un munt de projectes sobre nous sòls urbanitzables. A la dècada dels noranta, els empresaris vallesans i barcelonins de la construcció adreçaven les seves passes vers les terres lliures que hi havia a Sant Cugat i Cerdanyola. Canaletes, el castell de Sant Marçal, el Centre Direccional, Can Codonyers, Can Solà, la Torre Negra, etc., tot era bo, si la qualificació de terres rústiques que moltes d’elles tenien podia canviar-se a sòl urbanitzable. Tots deien al poble que l’Enric Casamiquela era un dels empresaris capdavanters en gairebé tots aquells projectes. Tot i que havia envellit, ara, quan el veia al bar de prop, encara mantenia l’energia de la joventut i l’audàcia suficient com per protagonitzar projectes on no hi havia garantit el consens mínim i on les respostes de tota mena de col·lectius defensors de la natura es feia palesa.



III

A mi em semblava que el tòpic que deia que darrera de tot gran home hi havia una gran dona, en el cas de l’Enric Casamiquela es podia canviar per un altre que digués què darrera de l’Enric hi havia el Sebastià Feliu.

Sebastià Feliu era amic de l’Enric des de la infantesa. Tothom ho sabia al poble. Havien anat aplegats a l’escola de Can Colapi i després els dos havien estudiat d’aparellador a Barcelona. Jo me’ls trobava al tren cada matí quan anava a l’escola de jardineria. Quan l’Enric va fundar la seva empresa, li va oferir la direcció tècnica al Sebastià, que va acceptar-la i aquest havia participat en totes les obres fetes per l’Enric. Sebastià tenia coneixença del pagament de favors a polítics i funcionaris. Sabia com s’havia aconseguit elaborar plans parcials vorejant els límits de la legalitat. Sabia dels negocis de l’Enric amb el Ripollès. I també sabia com s’havia de fer per aixecar un pis de més o per aprofitar els espais verds per allargassar els jardins d’algunes cases o els garatges pels automòbils. Amb tants anys de treballar en els negocis de l’Enric, Sebastià Feliu havia conegut tots els tripijocs del seu amic. Més que un tècnic, era com el secretari i l’administrador. I sempre dòcil i discret. Al menys, això és el que de sempre s’havia dit al bar.

Havíem començat una partida de dards i el Valentí s’havia posat primer, com gairebé sempre. El Pep i jo intentàvem atrapar-lo sense massa sort. El Ciset se’ns va apropar i ens va dir que amb el projecte de la Torre Groga, l’Enric havia fet ús de tots els seus poders i influències per aconseguir edificar en terrenys agrícoles fins arran dels boscos. Tanmateix, els temps havien canviat i, a diferència dels anys setanta, tot ja no era possible. El Sebastià es mantenia fidel al costat del seu amic empresari, tot i que, de vegades, no estava totalment d’acord. Tot i que, de vegades, voldria trencar amb aquella vida arriscada, sempre en el límit de la llei. El Ciset estava ben informat d’aquesta situació.

El Pep, quan va venir aquell dia al “Play-it again”, ens va portar notícies del Sebastià Feliu. Deia que aquell havia anat a l’ajuntament al matí i s’havia informat de les implicacions dels ecologistes amb el projecte de la Torre Groga. Fins i tot, havia concertat una entrevista del Casamiquela amb el regidor d’urbanisme. Es veu que estaven preocupats pels ecologistes i les campanyes de premsa que havien iniciat contra la urbanització de la Torre Groga. L’Enric havia dit que n’estava tip d’aquella colla de pòtols que ara eren molt valents però que quan vivia el general Franco cap d’ells no tenia collons de sortir al carrer.

Tanmateix, el Valentí, més coneixedor de la vida informal del poble, mantenia que el Feliu atemperava el Casamiquela, a causa dels “marrons” que tenien oberts pels últims negocis i l’alertava del perill d’un enfrontament directe amb els ecologistes. De sobte, al bar vàrem començar a fer apostes sobre qui guanyaria. Si la prudència del Feliu o la vehemència del Casamiquela. Tenien molt que amagar i semblava que el més discret era no prendre protagonismes innecessaris, encara que tothom sabia que Enric Casamiquela no s’havia fet mai enrera en cap de les seves actuacions professionals. Jo era partidari del Feliu, però tant el Valentí com el Pep deien que Casamiquela mantindria els seus punts. Ens vàrem jugar les rondes de cerveses.



IV

Era divendres per la tarda i el “Play-it-again” estava més ple que mai. Entre els bevedors de cervesa, el Pep, el Valentí i jo mateix, teníem, com clients fidels, la nostra pròpia gerra guardada en un lloc distingit del bar. Els dards, les gerres, la cervesa i alguns altres detalls feien del bar una barreja de “pub” anglès i taverna muniquesa que ens agradava força. El Pep va arribar corrent i esverat i ens va dir escolteu nois, avui ha estat bona. L’Enric Casamiquela va entrar al despatx de l’Antoni Oller, el regidor d’urbanisme, com si es trobés a casa seva. Després de tants anys que l’Enric feia cases arreu del terme i també que l’Antoni ocupava la mateixa regidoria, la relació entre ambdós era força cordial i oberta.

El Pep va explicar que, per una filtració de la funcionària del departament, amiga seva, sabia que l’Enric va entrar emprenyat i va dir-li al regidor: Antoni, com pot ser que aquesta colla de barbuts i d’okupes, fills de papà, puguin carregar-se un projecte que és legal? La llei empara els drets dels propietaris de les terres i els drets de les empreses constructores a dur a terme la seva tasca social. La legalitat és la legalitat! Què tenim drets diferents? Què és que els suposats drets d’aquesta gent, sobre un territori que no es seu, són més importants que els drets reals dels propietaris? El regidor, polític i discret, li va dir que vosaltres hauríeu de ser una mica més oberts i dialogants, que us tanqueu de seguida en banda i no exposeu les vostres raons. L’Enric, que va tornar a la càrrega, li replica amb Antoni, nosaltres mai no ens hem sortit de la llei! Sempre hem respectat els plans parcials, les qualificacions urbanístiques i el pla general. Què més hem de fer? Donar estatges gratis a tota aquesta colla de cagamandurries?

La primera cervesa havia estat buidada ja i la conversa prosseguia carregada de tafaneries i enrenous. Estàvem intrigats per conèixer el desenllaç de la reunió. Sou massa poc polits li deia el regidor. Teniu mala premsa i vosaltres exploteu sempre a la primera i els envieu ràpidament a pastar fang. I a més, ja saps que les noves actuacions urbanístiques han de fer-se fora de Collserola. Al menys, per uns anys. Ni tu t’ho creus, Antoni. Collserola ha de servir perquè Barcelona s’ajunti amb Cerdanyola i Sant Cugat, com ja ha fet amb Montcada. No siguis tu també un il·lús utòpic d’aquells que creuen que Collserola hauria de ser un parc verd. Mira, Enric, els temps canvien. I has de viure segons la música de cada moment. Cony de polítics, sempre tan primmirats i després sou els primers en fer trampes. O els segons...




V

Ondia nanos, avui ha estat bona. Només començar la trobada al bar ja em delia per poder explicar el que havia viscut al matí. Em sentia protagonista. Estava arreglant el jardí de Josep Ripollès quan va arribar Sebastià Feliu, la mà dreta del constructor Casamiquela. De seguida he vist que no era una visita normal. Enlloc d’entrar a la casa, s’han quedat a les taules del jardí, mentre nosaltres estàvem per aquí i per allà recollint brossa i arreglant plantes.

Ja sabeu que el Ripollès viu tot sol al bell mig de la serra, a la Torre Groga, una mena de casa forta on havia estiuejat l’abat del monestir de Sant Cugat. De resultes de les revoltes del segle passat, la Torre Groga va ser comprada per la família Ripollès. Ara, el besnét del comprador, de la mà del constructor Casamiquela, volia urbanitzar-la i convertir-la en barri d’estatges de segona residència, al temps que mantindria el vell edifici com a símbol del seu poder i notorietat. Doncs el Ripollès volia conèixer què pensava de veritat el seu soci, l’Enric Casamiquela, i sabia que, per aconseguir aquesta fita, el millor que podia fer era xerrar una estona amb Sebastià Feliu, el braç dret de l’Enric. No és que es malfiés del soci, però coneixia la mala fama que arrossegava per la comarca i no volia deixar-se enxampar. Per altra part, com no tenia massa confiança amb el Ripollès, malgrat els anys que es veien sovint, quan visitava les oficines de la constructora, es prenia amb molta cura ensenyar-li totes les cartes.

El Josep Ripollès es movia nerviós a la cadira i jo sentia com li deia al Feliu que estava neguitós ja per veure la urbanització acabada. Crec que amb “Bell Aire” farem un bon negoci. Jo també ho penso, li va dir l’altre, però encara no tenim totes les llicències municipals. Em sembla que hi ha algun entrebanc amb algun paper. Hi ha moltes entitats involucrades. Escolta, però si quan vam començar dèieu que era un projecte molt fàcil. Que en dos mesos estaria tot aprovat. Noi, semblava que era fàcil, però a més d’urbanisme han intervingut els responsables del parc, l’ajuntament, els de carreteres, els bombers, en fi un munt d’informes, estudis i autoritzacions.

El Valentí i el Pep ja estaven acabant-se la cervesa i seguien atents a tot el que els hi explicava. Prossegueixo i explico que el Ripollès, molt nerviós, s’aixecava i tornava a asseure’s. No estava quiet. Deia que ja havia acomiadat els treballadors que li treballaven als camps i que havia començat a pagar les indemnitzacions. Que tenia moltes sortides de calés, però que d’entrades no en tenia cap. El Feliu li explicava que també hi havia la campanya d’oposició, promoguda per ecologistes i partits d’esquerra que presentaven protestes escrites i organitzaven campanyes. Això també ho endarreria tot. Que haurien de començar a pensar quina altra utilitat li podrien donar a les terres de la Torre Groga. Por exemple, algun equipament, un camp de golf, una institució pedagògica o d’investigació. No sé, alguna cosa substitutòria que permetés decantar el projecte vers altres perspectives alternatives.

Va ser el moment que el Ripollès va esclatar. En aquest instant, vaig parar d’esporgar per poder escoltar millor les veus que m’arribaven un xic esmorteïdes. He de reconèixer que soc molt pencaire, però la curiositat d’aquest cas em tenia dominat del tot. Adreçant-se vers el Feliu el Ripollès li va dir Sebastià no m’alarmis més del que ja estava. Què és això que dius de no fer les cases i fer-ne un camp de golf? Aquest no és el tracte! No ho veig gens clar. Em sembla que m’esteu prenent el pèl. Al final de la xerrada, Josep Ripollès estava més preocupat que abans de començar a parlar amb Sebastià Feliu. Li semblava que el seu projecte, les seves esperances de canviar la situació econòmica de la Torre Groga estava a punt d’anar-se’n orris per culpa d’un mal soci. Enric Casamiquela no era el company de negocis que necessitava i no estava disposat que les seves terres es convertissin en un camp de golf. Ell volia la urbanització de cases, de les quals tindria una bona renda, a més de reservar-se’n quatre cases per ell i alguns dels seus parents que, ara, vivien a la vila. He de parlar amb l’Enric ara mateix! N’estic tip d’aquest cony de llest, que només vol fer el negoci ell sol!



VI

...però, escolteu, nanos. El dia d’avui ha donat per molt. Per la tarda, abans d’acabar la feina en els jardins del Ripollès, aquest ha rebut la Sílvia Bescompte, la dona del soci Casamiquela. Ja sabeu que al poble es parla que la Sílvia te alguna cosa amb el Ripollès. Com aquest no ha pogut trobar l’Enric, ha parlat amb la Sílvia i aquesta ha agafat el cotxe i ha anat ràpidament a la casa del Josep. No ha estat la primera vegada. Us ho puc assegurar...

Al poble es deia que Josep i Sílvia eren amants, de resultes d’una festa d’anys enrere, a la qual Sílvia havia anat amb l’espòs i Josep sol, ja que vivia divorciat. Es van fer amics, es van veure algunes vegades més i aviat van esdevenir en amants. El cert és que la Sílvia duia una vida força independent i mundana, al temps que acudia a moltes de les activitats culturals i lúdiques que s’organitzaven a la vila. Aquest fet, al costat de la seva bellesa, havia fet murmurar a moltes de les persones més conservadores de la població.

Josep Ripollès vivia tot sol a la Torre Groga, acompanyat només dels seus gossos. Aquesta circumstància li era propícia per a què la Sílvia o qualsevol altre de les seves coneixences femenines anessin a la casa amb total garantia de seguretat. Els meus treballadors van coincidir de vegades amb alguna d’aquestes visites. El Valentí, sempre ben informat, ho corroborava.

Nois, aquest cop he estat jo el que he sorprès una conversa tot peculiar. Es creien sols a la casa i que nosaltres estàvem allunyats treballant en el bosquet. Em sentia protagonista de poder explicar un episodi només conegut que per mi. Em trobava sota la pineda que hi havia a la part de darrera de la casa i, per alguna finestra entreoberta, m’arribaven les paraules de la parella:

-Josep, saps que al meu marit quan se li posa dura se li doblega com si fos de goma? deia insinuant una veu de dona, que vaig deduir procedia de la Sílvia. Abans, era sempre dura com una pedra i ara se li torça... Vine aquí, porta el samaler...

-Sílvia, Sílvia estic amoïnat! Segur que amb els negocis fa igual. Deixa, deixa, no ho toquis. Abans era un home dur dur i duia els projectes a terme, sense defallir. Ara, diu que va recte i, d’amagat, gira cua, torça el camí i canvia l’objectiu.

Jo havia deixat d’escombrar i d’amuntegar fulles i, tafaner com sempre, vaig parar tota l’atenció a la conversa interior:

-Què vols dir, Josep? No t’entenc! afegia Sílvia.

-Estigues quieta, no et belluguis així!. Dic que m’ha enganyat! Que enlloc de fer la urbanització aquí, a la Torre Groga, ara vol fer un camp de golf. I el pitjor de tot és que no té collons de dir-m’ho! M’està enganyant, mentre prepara el negoci amb altres, però les terres són meves. Sílvia, no estic disposat a que faci aquí cap centre pedagògic ni cap camp de golf. Vull cases i res més. I si no ho faig amb ell, canviaré de soci i ho faré amb un altre. El teu marit és un malparit i hauria de trencar-li la cara. Tot i que el que es mereix és enviar-lo a l’altre món.

-Josep, Josep, calma’t! li deia la Sílvia, sembla que sense parar d’insinuar-se pel que ell li responia.



VII

La premsa barcelonina i comarcal publicava una notícia macabra que aviat commocionaria el poble i la comarca. La tertúlia que teníem al bar girava, lògicament, sobre les notícies dels diaris.

-Fixa’t, Valentí, aquí diu que en el dia d’ahir va ser trobat un cadàver a l’ermita de Sant Iscle i que presentava trets d’haver estat assassinat, que li faltava alguna extremitat i estava desfigurat. Una bossa de “Continente” es trobava al seu costat i la policia investiga les causes de la mort i la identitat del difunt. Ja no saben com fer per cridar l’atenció. Abans, aquestes coses només passaven a Barcelona i ara ja les tenim al costat de casa.

-Cisquet, no facis cas d’aquest diari. No veus que “L’Enrenou” és molt sensacionalista. Mira aquest altre, “El Tot de les Feixes” i fixa’t com diu que va ser un grup de “domingueros” el que va ensopegar en un revolt d’un camí, prop de Sant Iscle, amb les despulles parcials d’un home, que havia mort feia uns dies i tenia taques de sang a la roba i la cara. Els excursionistes van quedar tan trasbalsats que van suspendre el dinar i aquest va ser atacat d’immediat per les formigues. Les investigacions policíacs es porten en secret i res més no ha pogut saber-se fins aquests moments.

- Mireu, afegia jo, a mi el que em sembla és que tot és un munt d’informació confosa perquè al “Cerdanyola News” es diu que va ser un grup d’okupes, que reivindicava una masia abandonada a la serra de Collserola, el que va trobar la setmana darrera un cadàver mutilat, amb un barret de palla al cap, dins del que havia estat cementiri parroquial de Sant Iscle. Em sembla que es tracta del mateix mort. Un membre de la policia ha informat, off de records, que el difunt podia haver estat atacat per un senglar a la fondalada del torrent i que s’havia arrossegat fins aquell lloc per demanar ajut. O sigui que tot és un batibull d’informacions contradictòries. Que si era un rodamón, que si un senglar, que si un ritual religiós, que si etcètera. Un ciclista deia que ell passava cada dia per aquell camí i no l’havia vist. El masover de Can Basach, masia propera al lloc, deia que per les nits s’escoltaven molts sorolls al bosc i, de vegades, algun tret i tot, però ells no sortien mai de casa. Un caçador del poble veí creia que havia vist aquell home pel poble alguna vegada. La policia deia que Sant Iscle estava a Montcada i no a Cerdanyola i sobre el mort no sabien gaire coses, ni la identitat del difunt ni qui l’havia mort.

-I una mé...! I si no fos cap foraster, preguntava el Valentí? I si fos algun conegut del poble, alguna autoritat o algun empresari?, es preguntaven els altres. Fos qui fos havia estat víctima d’alguna acció macabra per part del seu botxí, ja que les ferides eren nombroses, així com els cops al cap, que el tenia obert per la meitat. Tot el bar es feia ressò de la notícia i tots nosaltres volíem esbrinar el misteri del mort de Sant Iscle. De cop, la partida de dards que teníem començada va restar suspesa, superada per les notícies del mort.




VIII

Els policies havien passat pel bar, com cada dia, a prendre cafè, i no ens vàrem poder sostreure de preguntar-los pel misteri del mort. Sabíem que la policia encara no havia identificat el difunt, que creien que era una persona d’algun poble proper, però no tenien enllestides totes les dades. Estaven considerant totes les hipòtesis. Drogues, narcotràfic, segrests, corrupcions empresarials, etc. Anaven tan despistats com els diaris, crèiem nosaltres.

El “Play-it-again” era un rebombori de converses. Hi havia els que recordaven que Josep Ripollès havia amenaçat de mort l’Enric Casamiquela en aquell mateix bar i divagaven si seria l’empresari el desaparegut. Hi havia algun més mal pensat que, per la seva propensió a menjar en altres plats, involucrava la dona del difunt.

-Home, no us poseu tan seriosos. Penseu que el mort desconegut podria ser qualsevol veí anònim que hagués anat a Collserola a buscar bolets. O un immigrant sense papers. No té perquè ser el Casamiquela, afegia el Pep.

No em semblaven probables aquestes idees i li vaig respondre, que sí home, que als boletaires i els immigrants els tallaven a trossets els amos dels boscos!

El Valentí, seriós com mai, mantenia que el Ripollès s’havia carregat el Casamiquela per quedar-se’n definitivament amb la dona. En tots els assumptes de la vida, el Valentí aplicava la dita francesa de “Cherchez le femme!”.

El Ciset, l’amo del bar, sostenia que el difunt podia ser el Ripollès i així el Casamiquela podria fer i desfer amb l’obra.

El Valentí, fidel al seu plantejament morbós, insistia que hi havia marro de faldilles, més que especulacions immobiliàries, que amb aquell tros de dona que té l’Enric, ha d’haver motius de banyes més que suficient per carregar-se-li el marit.

Jo, pel que havia captat en alguna de les seves escapades a la Torre Groga, havia d’acceptar que aquella dona, quan s’enfebria, era més perillosa que totes les lleis d’urbanisme.

A la taula del costat de la nostra, també es parlava del mateix. El més analític de la colla, amb un parell de whiskies a sobre, ho veia clar, deia. Ficat en suggestions detectivesques, li semblava que estava clar que el mort no era una dona i que no podia ser el Josep Ripollès perquè l’havien vist entrar i sortir del banc. En canvi, l’Enric Casamiquela, des de la recent discussió al bar i l’entrevista amb el regidor, no havia fet cap per la plaça major de la vila. I la plaça major era el cor de la col·lectivitat. Hi havia els bancs, alguns despatxos, la casa de la vila i el “Play-it-again”.

Des del bar, dominàvem sense dificultats les vidrieres de l’entrada a les oficines de l’Enric Casamiquela. Els clients del bar de seguida vàrem veure que la dona de l’Enric havia entrat i ens vàrem quedar en guàrdia per veure si havia notícies. Un quart d’hora més tard, les secretàries van anar a prendre cafè al bar i vàrem rebre nova informació. La Sílvia havia anat a l’oficina a veure si tenien alguna notícia del seu marit, que des de feia dos dies no havia aparegut per casa i estava preocupada pe les notícies dels diaris. Ell mai no havia fet una cosa així. No ho podia entendre. Les secretàries van respondre-li el que sabien, que tampoc no havia anat a treballar aquells dos dies i que no tenien cap notícia sobre ell.

En aquell moment va arribar un vehicle de la policia i dos agents van entrar al local de la constructora. Portaven la informació sobre la identitat del difunt, que els acabava d’enviar la prefectura de Barcelona. De seguida es va conèixer la notícia. La identitat del difunt de Sant Iscle no era cap altra que la de l’Enric Casamiquela, el propietari de la immobiliària. Era el que tots nosaltres havíem suposat. Cap sorpresa!




IX


La nota a la premsa de l’endemà era prou sensacionalista. Estàvem tots plegats al bar llegint-la. Es deia que el mort misteriós, aparegut als voltants de l’ermita de Sant Iscle, era l’Enric Casamiquela, que la policia estava tancant les darreres investigacions i es creia que en breus dies es localitzaria l’autor del crim. Els diaris tornaven a apuntar totes les hipòtesis abans dites sobre els causes del crim i afegien, per impressionar, que la policia estava al damunt d’una pista certa que esperaven resoldre en pocs dies.

Era el dia de l’enterrament. El bar estava excepcionalment concorregut, abans i després de la cerimònia. L’església més encara. Tots els amics del bar ens trobaven a la porta de l’església on s’escoltaven comentaris de tota mena:

-Ai, pobre Enric, tan treballador i tan formal com era...
-Qui li ho havia de dir que acabaria així...
-I el culpable deu viure ben feliç i tranquil a casa seva...

La Sílvia Bescompte, vestida de dol, destacava en bellesa malgrat la tragèdia del moment que li tocava viure. Un cop el dol va entrar a l’església, aquesta es va omplir de seguida i va restar molta gent dreta. El rector de la parròquia va fer el cerimonial fúnebre i va glossar la vida del difunt, amb algunes paraules de lloa i de resignació per la seva vídua i fills.

-L’Enric va fer el bé tota la seva vida. Va treballar sense defallir i, al final, algun mal fill va decidir escapçar-li l’alè quan encara era força jove...

-No va ser el Ripollès qui va dir-li Satanàs a l’Enric, aquell dia al “Play-it-again”, ens recordava el Valentí.

-I si el Josep Ripollès hagués dut a terme la seva amenaça? afegia un altre.

El mossèn estava acomiadant el dol i la Sílvia no tenia forces per aixecar-se’n i sortir de l’església:

-Que descansi en pau.

Al cementiri ens vàrem aplegar fins una cinquantena de persones, entre els familiars i alguns amics i coneguts.

Els comentaris eren del mateix to que uns moments abans a la porta de l’església. Que si l’assassí fos algun d’aquells ecologistes que només gaudeixen fent la guitza i posant entrebancs als empresaris dinàmics i emprenedors, que si podia ser una banda organitzada.

Abans que els comentaris dominessin novament l’escena dramàtica del moment, va arribar un policia al cementiri i adreçant-se amb discreció al nostre grup, va demanar-li al Valentí que l’acompanyés. Tots ens vàrem quedar trasbalsats. Semblava que la policia se’n duia pres el Valentí.

I així fou. La detenció formal es va produir a la comissaria. Tots ens vàrem quedar sobtats. Jo no ho podia entendre. Ostres, tu. Mira el Valentí dels collons. I no ho semblava. Molta mundologia de dones i clatacrac, va i ens la fot carregant-se el marit de la Sílvia Bescompte! Amb els anys que feia que coneixia el Valentí i mai havia sospitat que pogués tenir una doble vida.

Aviat es va saber que algunes empremtes que havia confrontat la policia tècnica de Madrid assenyalaven el Valentí Roig, company de tertúlies de tants anys al “Play-it-again”, com el responsable de la mort violenta de l’Enric Casamiquela. Al final, a la comissaria, el Valentí va acceptar ràpidament l’autoria dels fets i va dir que mantenia relacions amb la Sílvia i n’estava tip de com tractava el seu marit a la dona.

El mòbil del crim no tenia res a veure amb els terrenys ni amb l’intent de fer un camp de golf a les terres de la Torre Groga. Semblava un assumpte de faldilles. Caldria veure ara si el Valentí ho havia fet tot sol o si la Sílvia, principal hereva del seu marit, n’estava assabentada.