Per la riera seca (2008)

per Miquel Sánchez
Primer Premi de Poesia a la VII Festa de la Farigola, a Prades (Tarragona) (2008)

...aquest pont magnífic
per passar a l’altra banda d’un riu sec
Joan Margarit (Casa de Misericòrdia)

1. Per la riera seca







Per la riera seca
he pogut baixar
a la teva mar
i he arrelat
en un sospir
del teu cos d’amor.

Vull desar el cor
prop dels ulls de nauta
amb que subtil m’atraus
per tenir-te amb mi
i gaudir etern
la immortalitat.

Vull viatjar errívol
vora la mar càlida
on vius isolada
i escampar als solcs
la llavor dels fruits
amarats en saba
de la nostra nuesa.

Vull seguir baixant
per la riera seca.


2. Surto de la nit

Surto de la nit i em trobo amb el nou dia,
sòl, sense tu. L’ardent espera del vespre
dóna pas a la crua absència de tu.
Una eternitat a soles m’acompanya arreu.
La melangia del temps comú fa estada
en el llarg camí del fosc retorn.



3. De Verdú estant

A prop del mar de les tenebres,
entre resquills d’obsidiana,
coralls de retorçades ones
i màrfegues de pedra bruna,
com si fos un saurí marí,
vaig atalaiar una vena
d’àuria certesa i presència,
abrivada per càlids raigs
d’encesos petons estelats.

I vaig esbrinar un fragment,
un fugaç instant fonedís,
de la teva veritat pètria
i de les faccions daurades
del teu cos per afaiçonar.



4. Has vingut amb mi

I
Has vingut amb mi,
m’acompanyes entre formes i pensament,
però no et veig. No et vull veure.
Sé com ets i en tinc prou. Amb ulls clucs,
et ressegueixo el contorn i m’amaro de relleus.
Amb ulls clucs. Què més pot ser el desfici,
que pensar-te en solitud sense tenir-te
i fer-me mestre o artista mentre tallo
el roquissar abrupte del teu cos?

II
La meva vida, olor de poble.
El teu oratge, farigola i romaní.

5. Àlber

I
Com blana escorça vellutada d'àlber,
la teva pell de setí. Alba pedrissa,
assaonada entre ombres de tardor.
Tapís emmidonat que ressegueixo
a distància com vast laberint
de paranys. A la penombra, contemplo
la llum d’un somriure esquinçat i encalço
l’albor ablanit i plujós del gebre
que satura el teu contorn de deessa
quan acull la balma de la tendresa.


II
Portal de pedra llaurada
bastit entre solituds,
finestral de formes gòtiques
que enlaires la vella faula
d’un trobador dissortat,
suau volta encimbellada
que s’encambra en el cancell
de la clausura i apomada
preserva l’espai sagrat,
la fàbrica del teu cos.

Cos i pedra barrejats
en l’antigor reiterada
d’una vida en solitud!


III
Ara que no et tinc vora meu, és quan visc absent.
Corriol estelat en els girants opacs.
Intermitència en el capvespre joiós.
Bugia albada entre foscúries i miratges.

Si en el viarany itinerant de tardor,
amollés el senyal i la llum del teu nord,
em trencaria xacrós, ple de solitud
com taciturn pelegrí atret pel teu cos.

Ara que no et tinc vora meu, és quan visc absent!




6. Més enllà de la tardor dels àlbers

Més Enllà de la tardor dels vells àlbers
i dels encanteris de les deesses,
hi seràs tu. Tu que des del No-Res
em somrius i mantens taula parada
per foragitar les ombres fugaces
del temps de tardor. Tu que en el combat
per l’endemà esdevens rosella i salm
de joia. I és què Més Enllà del No-Res,
a la terra d'Enlloc, t’hi trobaré
i mai més haurem d’anar a la cerca
del miratge dels àlbers de tardor.



7. Estiatges

Turons abatuts dormen en silenci
el caliu abstracte de la vella pedra
tombada pel vent irat de tardor
i roig de sang és el cim de la vida.
Entenebrides boires sanglotades
subjecten els congosts de l’esperit
i la foscor comptada de la nit
tanca el pas a les mancances del dia.

La gerra d’aigua és buida, sense vida.
L’estiatge ha ressecat fangs i llims
i les fonts ja no degoten espurnes
i s’omplen tristes d’humitats somortes.
Les obagues són com sotals esquerps
i les tamborinades d’estiu esclaten
d’improvís en un desgavell de llàgrimes.

La tardor matineja i precipita
encesa la seva tija de vespa.




8. No Res

Més Enllà del No-Res,
estic jo.

A l’indret d'Enlloc,
m’hi trobaràs.

A l’altra banda del somni foll
i del desfici clos, hi soc jo.

De sempre, vagarejo pels límits
inabastables dels encontorns!

La veritat nia lluny,
perduda molt lluny d’aquí.
I els indicis tremolosos
i les imatges incertes
d’un munt d’idees distants,
són murmuris ancorats
en nits de solitud. Copso
somnis d’abismes profunds
i Més Enllà del No-Res,
com tants de cops, estic jo.



9. Ens fem grans

Ens fem grans
i estimem en silenci
allò que estimem de sempre.

Manquen paraules
i l’esguard ho fa tot.
És tan distint
a quan érem joves.

Quan les boques i les mans
parlaven fecundes
i les roses ens omplien
les raconades,
la tebior d’un bes
es fon en la gràcia
d’una mossegada
com si fos la bèstia
encara adormida.

Manquen les paraules
i els ulls fan guspires.
No trenquem el silenci!