Els signes d'identitat de Cerdanyola

per Miquel Sánchez

Els signes d’identitat de Cerdanyola, com a comunitat mil·lenària, prenen forma i vida a través de diverses manifestacions com les institucionals, les històriques, les paisatgístiques, les humanitàries, les contemporànies i els costums i les tradicions.

Encara, avui dia, hem de recuperar una part de la nostra història i alguns dels nostres signes d’identitat.

Els ciutadans són els que conservem i reemplacem els símbols. Els d’una generació no coincideixen del tot amb els d’una altra. Sabem que, actualment, a través de la globalització i els corrents migratoris, amb més de quaranta nacionalitats diferents presents a la vida local, el mestissatge humà i cultural forma una de les característiques principals de Cerdanyola i d’altres poblacions del rodal barceloní. Tanmateix, Cerdanyola és un poble amb voluntat d’unir passat amb futur. I si tots sabem quin ha estat aquell passat -el llegat que els nostres predecessors ens van deixar-, molt millor sabrem transmetre aquest llegat a les noves generacions.

Estimar el passat i les formes de vida dels pobles! Sentir-nos vius com a poble! Tot això aplegat constitueix la història i, capbussant dins d’aquesta disciplina, trobem els signes d’identitat propis de cada grup o comunitat.

Cerdanyola, vila vallesana, però també vila amb divisòria comuna amb Barcelona. Cerdanyola moderna i transformada, de vegades desconeguda i malmesa, però sempre fidel al seu vell passat vilatà.

Siguem optimistes i continuem treballant, sense defallences per la recuperació i consolidació dels nostres signes d’identitat!

Recollim ara una trentena de signes propis que podrien ser molts més. Encara que en faltin alguns, sí que podem concloure que, els que hi són, són representatius d’aquesta identitat local. També cal dir que els signes d’identitat presenten diferents graus d’importància. Per exemple, un símbol institucional o històric és molt més fort i arrelat que un altre de tipus costumista, paisatgístic o folklòric. El lleó rampant dels Marimon representa els 800 anys que aquesta nissaga feudal va exercir el seu domini i autoritat damunt de la gent i el terme de Cerdanyola o l’escut reial de Valldaura representa els quasi 200 anys que la Corona va posseir la casa reial del mateix nom, mentre que un festival de música, una manifestació artística o un accident geogràfic tenen molta menor importància i arrelament que els altres. Tanmateix, en conjunt, tots manifesten una part identitària de la Cerdanyola actual.



El nom del poble

Cerdanyola (avui, Cerdanyola del Vallès) és el nom del municipi, el nom del nostre poble. Des de l’any 956, el terme i poble de Cerdanyola és conegut per aquest nom:
Primera forma escrita del nom (Cerdaniola, 956)

En els orígens, els primers pobladors donen noms a la seva terra per identificar-la i reconèixer-la entre es pobles veïns. El topònim Cerdanyola serveix per diferenciar-se dels altres com Ripollet, Sant Cugat, Montcada, etc.


El nom del poble és emprat per tots nosaltres per conèixer el nostre origen. Quan diem que “som de Cerdanyola” estem fent una definició identitària de la nostra procedència. El quadre del pintor Togores “El boig de Cerdanyola” ha fet que aquell pagès rudimentari que va cridar l’atenció del món fos conegut, inicialment, a Bèlgica, pel seu lloc d’origen, el poblet de Cerdanyola



Els símbols institucionals

L’escut municipal actual (1983) aplega els símbols que han conformat el terme de Cerdanyola. La normativa exigeix que els escuts municipals es representin amb un quadrat caironat, un rombe.

Escut del municipi de Cerdanyola

Vegem-los:

Sant Martí. És el nom de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola (s. XI), estès, en alguns moments al nom del poble “Sant Martí de Cerdanyola” (s. XVI). A l’escut municipal romanticista, del segle XIX, Sant Martí era representant per la imatge clàssica del sant a cavall repartint un tros de capa a un poble. L’heràldica actual reemplaça les figures pels seus símbols. En aquest cas, Sant Martí és representat per una ferradura o una espasa. En el cas de Cerdanyola, va ser triada l’espasa, la qual ocupa el lloc central de l’escut, el més important.


Imatge de Sant Martí, Imatge de Sant Martí,
a l’altar principal a la creu processional

Els Marimon. Han estat els senyors del terme de Cerdanyola des de l’any 1225 fins les acaballes del segle XIX, amb el castell de Sant Marçal com centre del seu poder local i la cúria del castell com òrgan de govern. Ocupen el segon lloc en importància de l’escut, el quarter de l’esquerra.

Escut dels Marimon

Valldaura. El lloc de Valldaura va ser conegut, en primer lloc, per la fundació del monestir cistercenc de Santa Maria de Valldaura (1150-1169) i després, entre 1294 i 1475, per la casa reial de Valldaura. Aquesta adscripció a la Corona era un enclau dins del terme senyorial dels Marimon. Pel seu caràcter reial, l’escut de Valldaura (les quatre barres catalanes) formen part del quarter de la part dreta de l’escut.

Escut reial del palau de Valldaura

La corona marquesal. És el segon símbol senyorial de l’escut. El senyoriu dels Marimon es va convertir en marquesat l’any 1690.

El lema. Els Trènor va ser la nissaga que va succeir als Marimon, a partir de començaments del segle XX. El seu lema “Facta non verba” va ser incorporat a l’escut municipal, a causa del seu caràcter alliçonador, per l’alcalde Francesc Codoñes.

Un altre símbol de Cerdanyola és la seva bandera, encara que no sigui oficial.

Els símbols històrics

La llarga història de Cerdanyola fa que siguin nombrosos els indrets destacats del terme que gaudeixen d’una representació simbòlica viva i present en el nostre quefer quotidià. En triarem una mostra. Podrien haver-ne molts més. Vegem-los:

El poblat iber de Ca n’Oliver. Del considerable poblament prehistòric i antic de Cerdanyola amb nombrosos pobles de les diferents edats estudiades (pedra, coure, bronze, ferro, etc), triem com més destacat i representatiu el poblat del turó de Ca n’Oliver.
Poblat ibèric de Ca n’Oliver

El castell de Sant Marçal. Encara que l’edifici actual correspongui a una reforma substancial feta a les acaballes del s. XIX per Gaietà Buigas, el vell castell medieval es trobava en el mateix indret i encara es conserven alguns vestigis arquitectònics.

Castell S. Marçal segons gravat s. XVIII Castell reformat el 1895

L’església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes. Aquesta església de l’any 995 va ser una important institució medieval que aplegava les masies del terme muntanyenc de les Feixes, dins de la serra de Collserola. Cerdanyola va celebrar el 1995 el mil·lenari de Sant Iscle. Anualment, se celebra l’Aplec de Sant Iscle, el tercer diumenge de novembre.
Ermita de Sant Iscle i casa rectoral

Berenguer de Saltells. Els Saltells van ser una nissaga local que va gaudir de protagonisme econòmic, social i polític dins de Cerdanyola entre 1130 i 1350. El fet més destacat dels Saltells va ser la mort de l’abat de Sant Cugat, Arnau de Biure, a mans del darrer hereu Berenguer de Saltells. Berenguer esdevé en signe de reivindicació de les injustícies comeses pels poderosos contra els més febles en l’ordenament senyorial de l’època.
Escut de Saltells

La masia de Can Fatjó del Molí. El poblament en cases de camp disperses ha estat característic de la Cerdanyola medieval i moderna. Mai va haver cap agrupament urbà. L’any 1300 hi havia un centenar de masies a Cerdanyola i a les acaballes del segle XIX s’havien reduït a 32. La masia de Can Fatjó del Molí i la seva nissaga pairal ha estat una de les més representatives de Cerdanyola. Per la seva situació central dins del terme, per l’arquitectura de la masia, per la participació dels seus hereus a la vida local com jurats i batlles, Can Fatjó ocupa un lloc destacat. Podríem esmentar altres masies importants com Catà, Canaletes, Altimira, Xarau, Banús, Cordelles, Serraperera, Oliver, Coll, Valldaura, Riumajor, Codonyers, Fatjó dels Xiprers, Fatjó dels Aurons, Domènec, etc.
Façana principal de la masia Fatjó del Molí

La Casa de la Vila. Un cop desaparegut el poder institucional del castell a mitjan segle XIX, la vida pública local es va organitzar al voltant de la Casa de la Vila. L’ajuntament actual, de l’any 1920, és el símbol d’aquest poder.
Casa de la Vila (1920)

La segona església de Sant Martí, al Cementiri de Cerdanyola. Construïda el 1595, aquest edifici, obra de l’arquitecte terrassenc Pere Pomès, constitueix un altre dels signes identitaris de la Cerdanyola actual.

Església (vista posterior) Clau de volta sota el cor

La tercera església de Sant Martí de Cerdanyola. Situada al centre actual de Cerdanyola, acaba de celebrar el seu primer centenari (1906-2006). Arquitecte Claudi Duran i Ventosa. La seva façana i, especialment, el campanar, constitueix una de les imatges característiques actuals del poble de Cerdanyola.

La Casa Rectoral, modernista. De l’arquitecte Eduard M. Balcells Buigas (1908). Encara que de construcció sòbria, aquest edifici modernista constitueix una de les poques mostres artístiques d’aquell corrent que resten dempeus dins del terme.

L’ermita Verge de Feixes. La capella de Feixes, també coneguda com ermita de Santa Maria de les Feixes, va ser fundada el segle XIV, encara que l’edifici actual, en estil barroc, és del s. XVIII.

L’aqüeducte de Canaletes. Obra d’enginyeria civil que, erròniament, va ser atribuït parcialment a l’època romana, Es creu que correspon al segle XVIII. Tanmateix, la seva imatge és força coneguda dins del poble. Avui, l’aqüeducte dóna nom a un premi internacional de fotografia.

La fàbrica Uralita. La gran fàbrica d’Uralita es va iniciar l’any 1907 i es va mantenir en actiu fins el 1997. Va ser l’instrument industrial que va possibilitar la conversió de Cerdanyola de vila rural a vila industrial. Tanmateix, a partir de 1973 van fer-se presents els primers problemes de salut dels seus treballadors i alguns veïns propers. Les malalties que produeix l’amiant encara es mantenen vigents en bona part de la població del terme. Després de la Uralita van arribar altres indústries importants com l’Aiscondel, la Riviere, la Joresa avui Epson, etc.


Els símbols paisatgístics
Dins de la geografia local, hi ha alguns indrets i components del terme que s’han convertit en símbol reconegut per la majoria d’habitants que cal recollir ara.

L’Alzina surera de Cordelles. Situada al passeig de Cordelles. Es creu que és bicentenària. Segons el portal “Cerdanyola.info”:

L’alzina de Cordelles pertany a la família de les fagàcies. És un quercus suber, nom científic amb què es coneix l’alzina surera; un arbre de fulla perenne de creixement lent que pot arribar a viure fins a 200 anys i a tenir una alçada de més de 10 metres. S’ha calculat que té més de 150 anys i fa gairabé 15 metres.
Aquest exemplar, amb 15 metres d’alçada, un diàmetre de 4 i uns 150 anys d’edat, és un dels pocs testimonis que queden dels boscos d’alzina que existien a la plana del Vallès fins al gran desenvolupament de l’agricultura

L’alzina de Cordelles és el primer arbre de Cerdanyola i un dels primers de Catalunya declarat Bé d’Interès Local.

El Forat del Vent. Mirador elevat, a 349 m del nivell del mar, que separa els vessants de les Feixes i d’Horta de la serra de Collserola. La visibilitat del mirador és extraordinària. De fàcil accés, és força visitat. Des del seu cim es divisen els Pirineus. El topònim ha gaudit de reconeixement i popularitat dins de Cerdanyola. A més del mirador, s’ha emprat per designar una llibreria, un institut de batxillerat, un equip de futbol sala, un restaurant, un mitjà de publicació local, etc. Sorprèn que un topònim, un indret menor, pugui ser reconegut amb notorietat per bona part de la població, però la sonoritat del nom, el seu caire de punt elevat que permet la visió de l’espai proper i del llunyà l’ha convertit en un signe popular a Cerdanyola.


Els símbols de costums i tradicions

Esmentarem alguns dels més coneguts, encara que ens exposem a l’enuig dels no inclosos. Són nombroses les entitats folklòriques, artístiques, culturals, etc. de Cerdanyola que porten a terme una notable activitat pública de les seves manifestacions com la Germandat de Sant Sebastià (1887), la Creu Roja (1921), Cor els Novells (1955), Coral Cerdanyola (1958), Cims (1960), Penya Flamenca (1972), Comissió de Festes de Sant Martí (1978), Rialles (1981), Divendres Culturals (1982), Colla Gegantera (1982), Hermandad de la Antigua (1989), Hermandad Rociera (19??), Irmandade Galega (1997), Castellers (1998), Amics de les Antiguitats (1998), Associació d’Artistes Plàstics, Coral Collserola (2000), etc. D’entre totes aquestes, escollim una mostra limitada de les que creiem més representatives:

Els Tres Tombs. És el record dels vells oficis de carreters i traginers que van ser vitals durant la mil·lenària etapa camperola del poble de Cerdanyola. Des de fa uns anys, té lloc la festa anual pels carrers de la població, organitzada pels Arriers de Sant Antoni Abat de Cerdanyola.

El ball de gitanes. A través de la Colla de Gitanes (1951) i de l’Esbart Sant Marçal (1979), el nom de Cerdanyola ha estat conegut a Espanya i l’estranger per la seva participació en nombroses mostres artístiques de la seva especialitat.


Colla de Gitanes Esbart S. Marçal Balladora

L’aplec de Sardanes. És un altre dels signes identitaris moderns que ha arrelat a la població i fa que sigui coneguda arreu de Catalunya! L’Agrupació Sardanista, fundada el 1975, té al seu càrrec l’organització anual de l’aplec. El 2009 ha celebrat el 35è aplec anual consecutiu.



Els símbols moderns

Entre les acaballes del règim de Franco i el començament de la democràcia, els polítics locals van fer seus alguns lemes per definir Cerdanyola. Un deia “Cerdanyola, gresol del Vallès”. Un altre: “Cerdanyola, vila universitària i tecnològica”.

Els símbols recents que han passat a donar una imatge parcial o total de Cerdanyola són els següents:

El club d’hoquei sobre patins. El C.H. Cerdanyola és el club degà de l’estat i constitueix l’entitat esportiva més antiga i coneguda de la població. Fundat el 1936, el club es dedica a la pràctica de l’hoquei sobre patins i el patinatge artístic.

La plaça de l’Onze de Setembre. Situada al costat de l’alzina surera de Cordelles, constitueix un dels símbols nacionals catalans.

L’escultura del president Companys. Situada a la plaça de l’Estatut, coneguda popularment com la “plaça de la C”. De l’escultor Salvador Mañosa. L’escultura ha esdevingut en emblema oficial de Cerdanyola

Escultura Emblema

Les columnes d’Alfaro. A la porta d’entrada de la Universitat Autònoma.

La Universitat Autònoma de Cerdanyola. Aquesta institució fa que el nom de Cerdanyola sigui conegut arreu del món. Creada el 1971, es troba en els terrenys de l’antiga Vall Moranta.

El Parc Tecnològic del Vallès. És una altra institució actual que ha dut el nom del poble arreu del món. Creat el 19??, es troba en els terrenys de la masia Fatjó del Molí..

El sincrotó Alba. És una altra institució que excedeix l’àmbit local i que farà que el nom de Cerdanyola sigui conegut lluny d’aquí. El 2008 es troba en fase de construcció.

El Festival de Blues. El 2008 ha celebrat la 21à. edició d’aquest festival que té caràcter d’internacional i que potencia el nom de Cerdanyola per Europa i Amèrica.


El Premi Aqüeducte de Fotografia. És una biennal internacional que el 2008 ha celebrat la 10à. convocatòria i ha dut el nom de Cerdanyola arreu dels països de tot el món. L’entitat organitzadora és l’Afocer, Agrupació Foto-Cine Cerdanyola-Ripollet fundada el 1968.


Logotip del premi (any 2008) Logotip de l’entitat


Per concloure, cal dir que aquest article és la primera aproximació als signes d’identitat de Cerdanyola, la qual anirà millorant-se a mida que s’aportin noves idees. Està, doncs, obert a propostes, esmenes i noves aportacions.

Asbestosi

La fotja seca (2007)

per Miquel Sánchez


(Embarbussament d’una bestiola rapinyaire
i endeutada que amb una beca ho soluciona tot)

A Salvador Dalí i Quim Monzó


Una fotja seca, queca i amb hipoteca,
reina de la meca, xerrameca i barbameca.
fotja teca de la fleca i rep una cleca.

L’ocell sec, quec i barbamec,
s’enfila a un plec blec del tec
i llença pel bec un prec catacrec.

En fi, la fotja guanya la beca, paga la hipoteca
i sense recança se’n va de vacances
d’Arbeca a Binibeca i de la seca a la meca.





Notes:
fotja: polla d’aigua; fotjar: furgar, gratar la terra; seca: prima; queca: trastorn de la parla: beca: premi en metàl·lic; hipoteca: deute a pagar; meca: barbameca; tec: àpat abundós; teca: vianda; fleca: forn; cleca: bufetada; xerrameca: que xerra; barbameca: no té pèl a la cara; plec: plegament; blec: curvatura; bec: boca dels ocells; prec: acció de pregar; catacrec: catacrac.

El terme de Cerdanyola entre el riu Sec i el riu RIpoll (2006)

per Miquel Sánchez

(Treball presentat a la Comissió del Nomenclàtor de l'Ajuntament de Cerdanyola per decidir el nom d'un nou barri del municipi)

1) Definició del territori

Plana situada a cavall dels rius Sec i Ripoll, amb certa elevació sobre la llera d’ambdós rius.

Territori que des del segle X, quan es vertebra el comtat de Barcelona, ha format part dels termes de Ripollet i Cerdanyola, amb delimitacions termenals confoses i modificades en funció de la història.

Diversos masos han posseït una part d’aquest territori:
De Cerdanyola: mas Saltells Jussà (s. XIV), després Cordelles (s. XVII), mas Farigola (s. XIII) i mas Mitjans (s. XVI)
De Ripollet: mas Tiana de la Riba (s. XIV), mas Pallarés

Eix viari a cavall dels rius Sec i Ripoll:
Camí ral de Barcelona a Sabadell (actual N-150)
Via fèrria de Barcelona a Saragossa

Economia agrícola fins inicis del segle XX i industrial des de 1920:
Bòbila Padró
Fàbrica inicial d’Uralita (1907)
Farinera Germans Ribas
Ampliació de la fàbrica Uralita (B-22: 1963)

6. Conversió d’una part del territori en residencial: el Masot, la Gran Via, el
Gurugu, Can Tiana i ara la ex fàbrica d’Uralita.


2) Els límits termenals entre Ripollet i Cerdanyola

En aquests indrets de frontera, el més important a l’època medieval no era saber de quin terme eren, sinó quants diners i a qui havien de pagar: podia ser a la Corona, al senyor del castell de Cerdanyola, al monestir de Sant Cugat o a qualsevol altre senyor amb drets propis.

El torrent de la Beguda de Can Tiana va fer de límit entre ambdós termes des del segle X fins el conflicte de 1930.

Per diversos acords, sentències i actes de concòrdia entre les autoritats locals i provincials, la nova divisòria termenal entre Cerdanyola i Ripollet es va decidir que passés per l’eix dels carrers següents: carretera de Barcelona, carrer de l’Estació, carrer Verge de Montserrat i carrer de la Concòrdia. És l’actual.



3) Els noms històrics d’aquests territori

L’objectiu d’aquest treball es mostrar els diferents noms històrics d’aquesta part del territori i explicar les raons per la tria de dos d’ells.

Els noms amb que la gent de Cerdanyola i de Ripollet establerta en aquesta part del territori han estat els següents:

Els més antics:
Arcanova (s. XI-XIV)
Mata (s. XI)
Mas Tiana, també mas Tiana de la Riba (s. XIV-XX)
La Farigola, casa de la Farigola, hostal de la Farigola (s. XIII-XX)
Mas Tries (s. XVI)

Segle XX:
Lloc i font d’Adam i Eva
Bosc Tancat, també Bosc Tancat de Cordelles
El Masot
El Gurugú, per reminiscències de l’indret marroquí on va haver una sagnant batalla.
El Prat de la Riba, pel polític
Els Quatre Cantons,
La bòbila Padró
La Farinera
La fàbrica Uralita
La Sibèria
Polisur (zona industrial)


D’aquesta quinzena de noms, s’han triat com més ajustats a la història els d’Arcanova i la Farigola.


3.1) El lloc d’Arcanova (s. XI-XIV)

Arcanova ha estat el nom utilitzat pels pagesos de Ripollet i Cerdanyola per anomenar, entre 1047 i 1397, el territori comprés entre els rius Ripoll i Sec.

Territori que va des de l’aiguabarreig d’ambdós rius (avui, el Masot) per llevant fins la confluència dels termes de Ripollet, Barberà i Ripollet (avui Polisur i cruïlla d’autopistes) per ponent.

Aquest lloc és una terra plana amb certa elevació damunt les ribes dels dos rius que la voregen. Aquesta planura era un prat alterós, ric en herbes i terres de pastura, també terres de conreus, boscos i aigües. Per la banda del Ripoll, aquesta elevació la presidia las masia de Can Tiana de la Riba (riba = marge, cinglera). També, l’elevació va ser batejada al segle XX popularment amb el nom del Gurugú.

La paraula Arcanova no té una interpretació clara. Una de les més acceptades és que “arca nova” indica un origen anterior al poblament medieval de la contrada. S’ha pensat que Arcanova podia ser un lloc antic, romà o iber, caracteritzat per alguna construcció en pedra (jaciment bòbila Padró: enterraments neolítics).

Des del segle XI, l’indret situat damunt les terres planeres situades entre els rius Sec i Ripoll, va ser anomenat lloc d’Arcanova.[1]

Sovint, s’ha pensat que, per la morfologia del topònim (“Arca nova”), el nom podria tenir un origen anterior al poblament medieval de la contrada.

Arcanova podia ser un lloc antic, probablement del poblament romà o iber, caracteritzat per alguna construcció en pedra, be com a residència o com a necròpoli.[2]

Han estat documentats uns enterraments neolítics, dels pobles dits de “la cultura dels sepulcres de fossa”, situats dins de les terres de la bòbila Padró, al carrer dit avui de la Concòrdia, entre els termes de Cerdanyola i Ripollet.

Una de les troballes arqueològiques d’aquell jaciment va ser un collaret de cal·laïta, que es mostra com una de les joies neolítiques importants al Museu d’Arqueologia de Barcelona.[3]

A la part més elevada es va bastir el mas Arcanova (1047), que es va dir mas Tiana de la Riba quan la família Tiana, de Sant Iscle va fer-se’n amb ell a partir del 1426. Aquest fet va fer que el lloc canviés de nom. Va ser el final del nom Arcanova i el lloc va passar, de dir-se Arcanova, a Tiana i Tiana de la Riba.

El nom Arcanova és perdut avui dia i recuperar-lo podria ser una bona tasca de reconeixement vers tots aquells cerdanyolencs que, al llarg de quasi quatre-cents anys, el van fer seu per anomenar l’indret.


3.2) El lloc de la Farigola (s. XIII-XX)[4]

La primera vegada que fou conegut aquest topònim a Cerdanyola va ser l’any 1239.

Va ser quan Joan de Magarova reconeixia tenir l’honor de Ferigola i el mas d’Escorça. No hi ha més dades al document que permetin relacionar-lo amb la Farigola del segle XVI, però el cert és que el mas d’Escorça, de difícil atribució, ha estat relacionat per Agustí Palau Codonyers amb el mas de Can Mitjans, immediat al mas Farigola i amb terres frontereres. Podria ser-ho.

Damunt d’un territori que, fins l’any 1350, havia format part de la possessió de la casa de Saltells (posterior mas Cordelles) es va constituir el segle XV el mas de Farigola.

El primer testimoni significatiu de l’existència del mas de la Farigola va ser l’any 1402, canviada posteriorment a casa i hostal de la Farigola (any 1546). Tenia adscrit també una altre petit mas, dit mas Tries, el qual es trobava enrunat aquells anys i les seves terres havien estat afegides al mas Farigola. El propietari era Joan Ramon de la Farigola.

El mas antic era característic dels segles XV-XVI, amb finestrals gòtics, teulada a dues pendents, barbacana i portal d’entrada a punt rodó.[5]

Les afrontacions de la Farigola eren les següents:
Per llevant amb el riu Sec;
per migdia amb el mas Bernardí (actual Cordelles);
per ponent amb el camí a Barberà;
i per tramuntana amb el mas Borrell (posterior Can Mitjans).


El cognom Farigola es va mantenir viu, com el nom de la casa, al llarg de cinc segles:
Bernat de Ferigola (1291)
Jaume de Ferigola, batlle (1292)
Pere de Ferigola )1300-06)
Berenguer de Ferigola (1307)
Bartomeu Ferigola (1406)
Joan Ferigola (1425-39)
Joan Ramon de la Farigola (1500-60)
Antic Ramon de la Farigola (1546)
Ramon de la Farigola (1610)
Ramon de la Farigola (1669)
Ramon de la Ferigola (1781)
Pere Pallarès de la Frigola (1796)

El mas Farigola (de Cerdanyola) estava situat a peu de la carretera N-150, Barcelona-Terrassa, banda esquerra, al punt quilomètric 6,500 (Jaume Mimó). El propietari del mas l’any 1781 era Ramon de la Ferigola. L’any 1796 s’anomenava la Farigola d’en Viver i el propietari era Pere Pallarès de la Frigola. Davant seu, hi havia el mas Pallarès, de Barberà (1731).

Segons documentació consultada per Palau Codonyers, al llarg del segle XIX el mas va passar dels Viver als Riera-Constanzó i, posteriorment, als germans Segura Viudas, de les caves d’aquell nom.

La fi del mas de la Farigola va arribar l’any 1967:
de resultes de la construcció de la fàbrica Riviere (1967),
de l’autopista Barcelona-Terrassa (1972-75),
i del centre comercial Baricentre (1978).

Va ser enrunat i va desaparèixer de la vida local, perdent-se fins i tot el topònim.

El territori adscrit al lloc i mas de la Farigola afrontava amb:
la carretera de Barcelona a Terrassa (per llevant),
les terres de Can Tiana (a migdia),
els masos Cordelles i Mitjans i el riu Sec (per ponent)
i el terme de Barberà (per tramuntana).

En aquest territori avui hi ha el Bosc Tancat (part), l’indret d’Adam i Eva, la zona industrial Polisur i els estatges bastits on va haver, entre 1963-97, la fàbrica de plaques d’Uralita (el bloc 22).

Per totes aquestes raons exposades, el nom La Farigola és un nom adient per designar l’espai on hi ha els estatges edificats entre la via fèrria i la carretera N-150.

Notes bibliogràfiques:
[1] Diversos documents del Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès donen compte d’aquest indret vallesà, al llarg dels segles XI-XIII.
[2] Agustí Palau i Codonyers va escriure sobre aquest fet a Ripollet ara fa mil anys. Ripollet, 1984, p. 65.
[3] Miquel Sánchez: La Cerdanyola Prehistòrica i Antiga. Cerdanyola, 1982; i Història de Cerdanyola. Dels orígens al segle vint. Ed. Montflorit. Cerdanyola, 2005.
[4] Als vells documents manuscrits, aquest topònim i cognom, unes vegades surt escrit com Ferigola, d’altres com Farigola i d’altres com Frigola. Com en el cas de Cerdanyola, tornem a trobar-nos amb la vocal neutra, unes vegades escrita amb ‘a’ i d’altres amb ‘e’. Tanmateix, el nom correcte, normativament, és Farigola.
[5] Jaume Mimó i Llobet: Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola. Cerdanyola, 1946, p. 17.

Actualitat de l'amiant (5-12-2008)

per Miquel Sánchez

(Notícia publicada pel blog “Espai Vital. Associació Terres de Lleida”, adreça http://radio-espai-vital.blogspot.com)

divendres, 5 / desembre / 2008

'Amiant. 100 anys': l'homenatge als homes i dones víctimes de l'asbestosi

La presentació del llibre Amiant 100 anys va ser ahir un homenatge a tots els homes i dones de Cerdanyola i Ripollet que han patit o patiran alguna de les malalties pulmonars relacionades amb aquesta substància i, molt especialment, les 168 persones de les quals s'ha pogut documentar la mort a causa d'afeccions com l'asbestosi o càncers com el mesotelioma o el de pulmó.
El llibre, impulsat com a principal autor per Salvador Mañosa, president de l'associació d'afectats per l'amiant de Cerdanyola-Ripollet, compta amb la col·laboració de molts veïns de Cerdanyola. A Amiant. 100 anys s'alternen fotografies realitzades per Mañosa, artista plàstic, inspirades en el patiment dels afectats per l'amiant, amb textos de familiars de malalts, de metges especialistes i de veïns de Cerdanyola implicats en la lluita contra l'amiant i sota la coordinació del pneumòleg Josep Tarrés. El llibre, publicat per l'Editorial Montflorit, s'ha pogut editar gràcies a la participació del Club Rotary de Cerdanyola.
El títol del llibre fa referència a la implantació a Cerdanyola de la fàbrica Uralita al 1907, factoria on es va treballar durant molts anys amb aquest material en forma de fibrociment. La inhalació de les fibres d'amiant que s'han trencat provoca el desenvolupament de diferents malalties respiratòries greus.
Un dels col·laboradors d'Amiant. 100 anys, Jaume Mimó, destaca que en la lluita contra l'amiant s'han de mantenir tres accions: una millor atenció a les persones afectades, l'elaboració d'un inventari real dels punts de contagi a Cerdanyola i la introducció de mecanismes de prevenció "perquè no torni a passar mai més ni a la nostra ciutat ni enlloc".
Mimó assegura que la publicació del llibre és important per a Cerdanyola perquè demostra que "continua la lluita de tot un poble perquè es faci justícia i es reconegui el mal fet, el que s'està fent i el que ha de venir". Jaume Mimó es va lamentar per la falta d'actuacions a Cerdanyola durant dècades i va criticar com "un pedaç" el confinament de l'amiant al camí de Can Catà, però també va lloar la publicació de la guia On és l'amiant? per part de l'Ajuntament i que considera un "excel·lent treball".El coordinador del llibre, pneumòleg i regidor a l'Ajuntament de la ciutat Josep Tarrès posa l'accent en la dedicatòria a les 168 persones que han mort a Cerdanyola i Ripollet per causes relacionades amb l'amiant i que s'han pogut documentar. Tarrès remarca que les víctimes són moltes més, però no hi ha dades que permetin la certificació oficial de la relació entre l'amiant i les seves morts.
Cada mes hi ha casos nous
El doctor Tarrès explica que cada mes es documenten dos o tres casos nous d'aquest tipus d'afeccions en els centres d'atenció primària de Cerdanyola i Ripollet. Tarrès indica també que la portada del llibre és un document biològic, una imatge real de com el cos lluita per eliminar fibres d'amiant presents als pulmons ja que, insisteix, tothom té alguna d'aquestes fibres a l'interior. El doctor manifesta que les malalties es desenvolupen per la quantitat d'aquestes fibres i la resposta biològica de cada cos, però tots en tenim alguna a l'aparell pulmonar.
Durant la presentació del llibre, amb un Espai Granados ple a vessar, l'historiador Miquel Sánchez va manifestar que una estadística dels anys 90 indica que fins el 2025 moriran 50.000 persones a l'estat espanyol per malalties relacionades amb l'amiant. Sánchez insisteix que aquests dades "no són alarmistes, sinó producte d'estadístiques minses".
L'historiador també va fer lectura d'una carta escrita per Salvador Mañosa amb un poema en què, fent un repàs al diccionari, es denuncia l'angoixa patida pels malalts a través de mots com depressió, fàstic, lluita, mort, neguit, oblit, traïció, Uralita o verí. Mañosa, visiblement emocionat, va agrair la presència de tots els assistents a la presentació del llibre.
Josep Vigueras, representant del Club Rotary de la nostra ciutat, editor del llibre, va reiterar l'oferiment de l'entitat per ajudar aquelles causes d'interès socials per a la ciutadania de Cerdanyola.

Espai Vital Associació Terres de Lleida. los 16:06

Camins (1998)

per Miquel Sánchez



(El llibre "Camins. Excursions pel Collserola" ha estat editat per l'Ajuntament de Cerdanyola i la Diputació de Barcelona, i publicat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1998)





Í N D E X

INTRODUCCIÓ

EL MEDI NATURAL
El Collserola
El relleu
El clima
La vegetació
La Serra de Galliners
El pla vallesà
Les aigües: Riu Major, Riu Sec, el Tapioles, les fonts
Els estats del bosc: El bosc sec, el bosc plujós, el bosc humit, el bosc boirós, el bosc ventós, el bosc dels crepuscles, el bosc fosc.

LES AGRESSIONS AL MEDI
Les agressions dels planificadors
Les agressions urbanístiques
Les agressions al patrimoni històric i arqueològic
Els incendis
Els abocadors clandestins
La contaminació de les aigües
La destrucció de la vegetació i la fauna
Les malalties vegetals
L'erosió dels camins
Els caçadors
Els visitants "de diumenge"

ELS FRUITS BOSCANS
Els pinyons
Les aglans
Les cireres d'arboç
Les móres
Les maduixes
Els espàrrecs
Els bolets

LES EXCURSIONS

-Exc. núm. 1: Excursió urbana per la natura de Cerdanyola
-Exc. núm. 2: Excursió a la vall de Canaletes
-Exc. núm. 3: Excursió als boscos de les Feixes (I): Serres de Na Joana i d'en Llagat
-Exc. núm. 4: Excursió als boscos de les Feixes (II): Sant Iscle, Can
Lloses, Can Ferrer i Can Rius.
-Exc. núm. 5: Excursió als boscos de les Feixes (III): La vall de Sant Iscle, les serres de la Ventosa i d'en Ferrer
-Exc. núm. 6: Excursió al Forat del Vent
-Exc. núm. 7: Excursió als boscos de les Feixes (IV): Circuit de Can Ferrer
-Exc. núm. 8: Excursió al torrent d'en Fotja (I)
-Exc. núm. 9: Excursió al torrent d'en Fotja (II)
-Exc. núm. 10: Excursió al torrent de Can Codina
-Exc. núm.11: Excursió a la font dels Degotalls (I)
-Exc. núm. 12: Excursió a la font dels Degotalls (II)
-Exc. núm. 13: Excursió a la font dels Degotalls (III)
-Exc. núm. 14: Excursió a la font dels Degotalls (IV)
-Exc. núm. 15: Excursió als boscos de Valldaura, Fotja i Can Catà.
-Exc. núm. 16: Excursió als boscos de Valldaura (I): Can Cerdà, Can
Güell, serra d'en Fotja i Valldaura.
-Exc. núm. 17: Excursió als boscos de Valldaura (II): Flor de Maig, Can
Cerdà, Can Güell, Sot de l'Infern i Valldaura.
-Exc. núm. 18: Excursió als boscos de Valldaura (III): Les set fonts
-Exc. núm. 19: Excursió als boscos de Valldaura (IV): Pla del Cigró i Sot de l'Infern
-Exc. núm 20: Excursió als boscos de Valldaura (V): Pla del Cigró i Sotalada de Valldaura
-Exc. núm. 21: Excursió als boscos de la Rovira, Codonyers i Can Coll (I)
-Exc. núm. 22: Excursió als boscos de la Rovira, Codonyers i Can Coll (II)
-Exc. núm. 23: Excursió als turons de Ca n'Oliver, Xercavins i Can Castelló
-Exc. núm. 24: Excursió per la carretera d'Horta.
-Exc. núm. 25: Excursió a Can Borrell
-Exc. núm. 26: Excursió a Sant Medir, per Valldaura
-Exc. núm. 27: Excursió a Sant Medir, per la vall de Gausac
-Exc. núm. 28: Excursió pel rodal santcugatí: Can Borrell i la Torre Negra
-Exc. núm. 29: Excursió als Agudells i la Budellera
-Exc. núm. 30: Excursió al Castell i les masies Fatjó dels Xiprers i Fatjó dels Aurons
-Exc. núm. 31: Excursió a la Serra Galliners
-Exc. núm. 32: Excursió a Sant Pau de Riusec
-Exc. núm. 33: Excursió als boscos de Canaletes i la Serra na Joana

RECULL DE TOPÒNIMS LOCALS

BIBLIOGRAFIA








RESUM DEL LLIBRE

Aquest llibre aplega 32 excursions diferents per la Serra de Collserola i altres indrets de la rodalia.

Cerdanyola sobretot i també Montcada, Sant Genis dels Agudells (Horta) i Sant Cugat són els principals termes per on discorren els itineraris descrits.

Cada excursió comprèn uns itineraris gràfics acompanyats d’una àmplia descripció del recorregut, especialment quant a vegetació, fonts boscanes, paisatge rural, toponímia i assentaments històrics, ja siguin arqueològics, masies o ermites.

A més dels components formals, cal destacar també el caràcter lúdic de cada excursió, amb la descoberta del territori i el seu gaudi com a espai natural. En definitiva, el llibre és una eina a l’abast d’excursionistes i interessats per un espai natural tan important, per la proximitat a Barcelona i als pobles del rodal vallesà, com la serra de Collserola.

La data inicial de les excursions correspon als anys 1976-92, val a dir, un ampli període de setze anys, passejant i resseguint els camins de la serra. Més tard, entre els anys 1985-94, les excursions van ser resseguides de nou i actualitzades, quan a possibles canvis.

Les excursions es distribueixen de la forma següent: una d’urbana pels carrers de Cerdanyola, nou pel terme de l’antiga parròquia de Sant Iscle de les Feixes, onze per Valldaura, tres per Codonyers, quatre per Can Borrell i Sant Medir, una per la carretera d’Horta, una altra per la Budellera, dues per Galliners i una per Sant Pau de Riusec.

Quant a la durada de cada itinerari, cal assenyalar que la gran majoria (27) tenen una durada de dues hores i mitja a quatre hores, a raó d’uns 10-12 minuts per quilòmetre. Les excepcions són tres de curtes (d’una a dues hores) i dues de llargues (4 i mitja, i 5 i quart).

Quant als boscos d’interès, hem d’esmentar uns quants. Els d’alzines sureres de Can Coll i Can Lloses. Els de pins insignes de Can Catà i Sant Adjutori. Els dels roures, a Valldaura i la Font Groga. I exemplars aïllats com el Pi d’en Xandri a la Torre Negra, el Pi Gros de Codonyers i alguns roures americans a la Font Nova i de freixes pel torrent de Codonyers.

Hi ha excursions que apleguen entre quatre i set fonts, com les núm. 5, 6, 8, 17 i 18.

També es recullen ermites com les de Verge de Feixes a Canaletes, Sant Iscle de les Feixes, Sant Adjutori i Sant Pau de Riusec. També hi ha dues capelles de masia, com les de Can Cerdà i Can Fatjó dels Xiprers. Una quarantena de masies són recollides entre les diferents excursions.

Hi ha alguns llocs inaccessibles com el torrent de Can Catà, al seu pas per la font Vella i per la font de la Tórtora; el torrent de Valldaura, entre Can Cerdà i el Pla del Cigró; i el Sot de l’Infern, sota Valldaura.



INTRODUCCIÓ

Aquest és un llibre d'excursions. D'excursions pel Collserola i, més que res, pel Collserola cerdanyolenc, encara que també n'hi ha alguna que s'endinsa pel Collserola montcadenc, santcugatenc i barceloní. A més, s'inclou alguna altra excursió per la Serra de Galliners i el lloc de Sant Pau de Riusec.

Són una trentena d'excursions fetes a peu al llarg d'aquests darrers divuit anys, ja que les primeres es van iniciar l'any 1976. De les més antigues, n'he tornat a resseguir i a actualitzar els itineraris.

Malgrat ser excursions, el llibre aplega altres intencionalitats, a més de la pròpiament lúdica i d'esbarjo: fa una reivindicació de la natura, de la vegetació i del paisatge mediterrani; promou un reconeixement de la geografia local, des dels camins fins als turons, i de les torrenteres a les fonts; aporta el llegat històric, el qual va des dels assentaments prehistòrics fins als antics i medievals; manté i recupera una part important de noms de lloc que, amb la desaparició de l'agricultura i les noves formes de vida, corren el perill de perdre's.

Tal com he dit anteriorment, en tot moment s'ha cercat un objectiu lúdic i de gaudiment de la natura, possibilitat per l'existència d'un munt de paratges boscans, dins del Collserola, plens de bellesa i tranquil·litat. Són excursions que cal fer a peu, oblidant-nos per unes hores dels vehicles motoritzats i entrant en contacte amb la natura de la forma més senzilla i simple possible.

Per omplir de vida aquests objectius, s'han incorporat als itineraris les fonts boscanes, la vegetació, les masies i altres indrets d'importància arqueològica o arquitectònica. L'esbarjo va així acompanyat d'un component d'identitat geogràfica o històrica que ajuda a compenetrar-se millor amb la necessitat que tots tenim de preservar la natura i gaudir d'ella, aprenent el que ha estat fins ara i el que volem que sigui. El reconeixement de la geografia de la serra és una tasca complementària. Cal trepitjar i identificar els camins i corriols, els turons i les torrenteres, les sureres i els roures, etc.

En aquest sentit, he incorporat la toponímia, històricament verificada, del territori que abasta el llibre i, malgrat que hi ha un bon nombre d'accidents geogràfics sense nom propi, especialment turons i torrenteres, he pogut utilitzar més de dos-cents topònims cerdanyolencs i de la rodalia per a documentar i ubicar encara millor els diferents itineraris. Alguns d'aquests topònims són mil·lenaris i ens han arribat vius tant per la tradició popular com pel llegat històric, des dels cartularis fins als manuscrits.

Voldria que aquestes excursions fossin útils a tants de nosaltres que vivim enquibits a les ciutats de formigó, ciutats de blocs d'estatges i de zones industrials. Són uns itineraris de la natura pensats també com a eina formativa, perquè tant els infants com els adults coneguin un xic millor el que és Cerdanyola, el seu terme i la seva història. Una Cerdanyola que fins els anys seixanta era bàsicament agrícola i rural i on la principal explotació econòmica era el conreu de la vinya. Una Cerdanyola que cavalca entre el pla i la serra, meitat saltus i meitat ager. Una Cerdanyola que, en certa manera, encara és viva i que, mercès al Collserola, gaudeix d'una reserva d'espai natural, de flora i de fauna, de boscos, torrenteres i fonts, de llegat històric, etc., que a tots nosaltres ens cal protegir i gaudir.

I per tal que sigui possible gaudir lúdicament del Collserola sense fer-lo malbé i a tall de conscienciació d'un problema latent i viu, també he volgut incloure una introducció al medi natural i a les agressions que s'hi cometen. La serra pot estar en perill si no la protegim. Cal que tots els que estimem el Collserola treballem per preservar-lo i protegir-lo d'aquestes agressions.

Per acabar, vull fer arribar el meu agraïment a tots vosaltres, potencials practicants d'aquestes excursions, i a tots aquells que m'han deslliurat d'obligacions o que m'han acompanyat al llarg d'aquests setze anys en les meves itineràncies pels boscos del Collserola. A tots ells, Rosa Maria, Meritxell, Núria, Maria, Lluís Albert, Joan, Josep, i en especial a Joan Cabot, amb qui he cercat fonts inaccessibles, amb qui sovint he restat presoner de les bardisses, però també amb qui, moltes vegades, he gaudit de l'alegria de descobrir un camí o una font; a tots, doncs, moltes gràcies.




Cerdanyola, Maig 1994

Jaume Mimó i Llobet (Cerdanyola, 1893-1964)

per Miquel Sánchez

(Aquest article és la presentació del llibre "Centenari Jaume Mimó i Llobet", editat per Cerdanyola Debat i Ajuntament de Cerdanyola l'any 1993, amb motiu del centenari del naixement de l'autor)

PREÀMBUL

Vull dir-vos, amics lectors, que aquest pròleg és una col.laboració molt grata, ja que la meva vocació per la història va començar l'any 1973 de resultes d'entrar en contacte amb en Jaume Mimó i Sarrablo, en la llavors renovada "Revista de Sardanyola". A través d'en Jaume vaig anar coneixent els treballs d'història local -desconeguts, per mi, fins aquell moment- del seu pare en Jaume Mimó i Llobet.

Van ser uns inicis suggeridors per qui, com jo, no havia fet altra cosa que estudiar fórmules matemàtiques i un munt de conceptes tècnics. El descobriment d'una història de Cerdanyola, història de masies i de pagesos, de castells i d'esglésies, em va obrir els ulls a una realitat ignorada. Cerdanyola tenia una rica història que havia -i havíem- de conèixer.

Als dos llibres de la meva iniciació, Coses de Cerdanyola i Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola, va seguir, mercès a l'ajut d'en Jaume, l'accés a l'arxiu documental que el seu pare havia anat fent de resultes de les seves recerques. Aquest fons em va permetre de començar a formar una imatge nova de Cerdanyola. La Cerdanyola de Baix i la de Dalt, que jo havia conegut des de petit, jugant al carrer, tenien uns antecedents, uns orígens i una identitat, molt rics en vivències col.lectives. Hi havia el topònim que designa el poble, que havia passat per un munt de vicissituds i formes diferents; hi havia molts noms propis, els dels pagesos de les masies i els dels senyors del castell; hi havia, també, tot un costumari popular que s'havia mantingut viu a través de la tradició oral.

Tot aquest llegat del nostre passat col.lectiu vaig començar d'estimar-lo ara farà vint anys a través dels treballs d'en Jaume Mimó i Llobet. D'aquí em ve que, no havent tingut la sort de conèixer-lo en vida, li reconegui aquest valor pòstum en la gènesi de la meva vocació històrica.

Després d'aquest preàmbul, vull presentar els trets més significatius de la vida del nostre cerdanyolenc il.lustre.

Jaume Mimó té un triple vessant públic: el que, com a home, tots podem tenir, potenciat en ell pel de polític, en un període molt compromès de la vida dels pobles i més encara per als de Catalunya, en el període 1931-1939, i pel que va mantenir al llarg de la seva vida com a activista cultural.

Jaume Mimó i Llobet va néixer a Cerdanyola, el 17 de febrer de 1893. L'any 1933 es va casar amb Isabel Sarrablo, directora de les Colònies Escolars que l'Ajuntament de Barcelona mantenia, en el lloc de "La Flor de Maig", l'estiu de 1932. Van tenir tres fills, la Maria Teresa -que va morir jove-, la Maria Pilar i en Jaume. Finalment, el 15 de febrer de 1964, moria a casa seva, a la plaça Sant Ramon.

Els seus pares, Agustí Mimó Astort i Maria Llobet Barcons, eren fills de Cerdanyola. La seva mare era filla de la masia Canaletes i l'avi patern, de Can Codina. Els avis paterns van ser Jaume Mimó Joanicó, també de Cerdanyola i d'ofici paleta, i Rosa Astort Graillas, d'Alp, a la Cerdanya. Els avis materns van ser Jaume Llobet, també de Cerdanyola i d'ofici pagès, i Rosa Barcons Safó, de Ripollet. Els primers Mimó documentats a Cerdanyola són de les acaballes del segle XVIII, mentre que els Llobet són més antics i els trobem a Sant Martí de Cerdanyola al segle XIV, amb el matrimoni Bernat Llobet i Elisenda Llobeta[1] i a Sant Iscle de les Feixes, al segle XVI, a la masia de Can Llobet, que, posteriorment, al segle XVIII, va integrar-se en el patrimoni de l'actual Can Codina.



L'HOME

El primer aspecte a remarcar de Jaume Mimó ha de ser, necessàriament, l'aspecte humà. ¿Com vivia, què sentia i com es comportava, en la seva vida habitual, aquest cerdanyolenc? Com sigui que no he pogut gaudir de la coneixença del nostre cerdanyolenc il.lustre, he hagut de demanar ajut a persones properes a ell, com el seu fill Jaume i, especialment, a la seva filla Maria Pilar, per tal de fer una descripció de la persona, com més apropada possible a la realitat.

De vegades, hem enaltit primordialment l'aspecte polític d'aquest cerdanyolenc i hem oblidat -més que res per desconeixement- l'aspecte humà. Jaume Mimó va ser una persona que va néixer dins d'una família cerdanyolenca dedicada al negoci de la construcció de cases. Cerdanyola estava en expansió i calien cases per als pagesos i obrers de la Uralita, i també calien cases per als estiuejants barcelonins. És l'època de les torres i les casetes voltades d'un petit jardí.

Els seus pares s'havien casat pels volts de l'any 1890 i es van fer la casa al carrer Sant Ramon. En Mimó va passar llargues estones de la seva infantesa a la masia de Canaletes, d'on procedia el seu pare, i on hi vivia la seva padrina (àvia). Corria pel bosc i passejava pels camps, descobrint així, de mica en mica, el paisatge rural del poble. Una vegada, jugant a "arrencar cebes", li van desllorigar el braç i com que en aquells temps hi havia molta fe en els "curanderos" la padrina va dur-lo a Barcelona perquè el guarís un d'ells.

Jaume Mimó tenia un tarannà molt franc i liberal. Era una persona oberta, cordial i molt tranquil.la. Malgrat tenir un tic nerviós a les mans, no ho era gens de nerviós, sinó ben reposat i, ja de jove, va tenir una fal.lera molt arrelada per la cultura. Era un home de cultura i de pau. Probablement per això, el varen nomenar jutge. Li agradava llegir. Comprava llibres, molts llibres, i els comprava per llegir-los. Llibres de tota mena, fins i tot, algun que era inclós en l'Índex vaticà de llibres prohibits.

Amant de totes les expressions culturals, es va sentir atret per la pintura i els llibres. Molts dels diners que guanyava els gastava en comprar llibres. La seva filla, Maria Pilar, encara recorda quan, de petita, anava amb ell a Barcelona, al carrer de la Palla, a comprar llibres.

De sempre es va moure en un ambient molt bohemi. Un dia a la setmana, generalment els divendres, baixava a Barcelona, a la tertúlia d'"Els Quatre Gats", i en tornava amb alguns apunts dedicats.Va viatjar molt, a Paris, a Bèlgica. Va ser amic d'en Viladomat, l'escultor, i va tenir contacte amb bons pintors com en Manuel Humbert i en Josep Gimeno. Empeltat d'aquest ambient artístic, va voler ser pintor i músic però no va poder-ne ser. Pintava, tocava una mica el piano, escrivia alguna poesia, però no acabava de reeixir en aquest camp, malgrat el seu interès i voluntat. Amb la seva humilitat, deia que a la vida havia provat, de l'art, tots els estils; que havia volgut fer una mica de tot; i que, al final, no havia aconseguit res. També va ser un col.leccionista infatigable: aplegava rajoles i claus, guardava retalls de diari, capses de llumins, segells, goigs, postals, etc.

Encara que el següent fet el va protagonitzar com alcalde, és més adient esmentar-lo aquí, ja que és prou explícit del tarannà humà, bohemi i cultural d'en Mimó. Era el novembre de 1931, en plena instauració de la República, quan l'Ajuntament de Cerdanyola -i reproduïm la cita del biògraf de Josep de Togores[2]-:

...que presidia Jaume Mimó -col.leccionista d'art i home cultivat-, va executar aquells dies l'acord de 24 de novembre de 1931 de donar el nom del pintor (es refereix al cerdanyolenc Togores) a un carrer de la vila on havia nascut.

Amb aquest motiu no es va pas celebrar cap cerimònia oficial. "Els paletes van posar la placa -descriu Just Cabot-, i el pintor junt amb l'alcalde, l'escultor Viladomat, el pintor Humbert, el pintor Espinal, Xavier Nogués i uns quants amics més, ho vam celebrar amb un dinar a l'aire lliure, a la font de can Catà". Va ser una jornada inoblidable i divertida.

També va fer alguna breu incursió al món dels negocis i, així, l'any 1932, amb en Matabosch i en Milà, van fundar una companyia d'autobusos, amb el garatge i l'oficina al carrer Santa Marcel.lina, cantonada amb Sant Antoni, i que feia el trajecte de l'estació a Montflorit. També l'any 1935 va comprar
un estanc a Barcelona.

A l'època de postguerra, quan estava amagat a Barcelona -amagat, relativament, ja que molts ho sabien on era-, duia l'esposa i la filla als cafès on hi havia moviment cultural com "Le Lyon d'Or", al final de la Rambla; el "Tostadero", a la Plaça Universitat; o al "Coliseum".

Una dita seva, de tornada de tantes vivències i viatges, que ens la recorda la filla, era aquella que, sovint, deia que sempre i arreu buscava un poble sense cementiri per anar-hi a viure...Mai no el va trobar.

De vegades, a casa seva, xiulava a la pipa o al mocador i quan li preguntaven perquè ho feia responia que perquè vinguès la pipa o el mocador, la qual cosa volia dir que la filla li portés una cosa o l'altra. Era molt casolà i familiar i la filla encara recorda com als nou anys la duia a coll-i-be.

Li agradaven les festes populars, com és ara els aplecs de Sant Iscle i Sant Medir. També celebrava a casa seva un Nadal tradicional, amb el tió i una tovallola per a la mare de Déu, per eixugar el Nen Jesús.

En Jaume Mimó es va casar gran, als 40 anys. Sempre deia que, abans de casar-se, havia de dedicar tots els seus esforços a la cultura i a l'art. Per aquest motiu va ser un solter molt cotitzat i sovint li buscaven promesa. A l'hora de la veritat la seva esposa va ser una noia de fora de Cerdanyola. Cal dir que va ser un dels primers cerdanyolencs que va tenir cotxe, uns quants anys abans de la guerra.

Treballava en el negoci familiar de constructors de cases, compartit amb el seu germà i s'ocupava, preferentment, dels assumptes administratius i de la relació amb els clients. Era un home amb un horari força estricte. Es llevava d'hora i visitava les obres a les vuit del matí, quan començava el treball. Tornava a casa on feia un esmorzar de pagès, amb verdura, sopa de farigola, malta i cafè. Sortia altre cop cap a l'obra i retornava a casa, puntual, per dinar. A la tarda novament a l'obra. I als vespres era quan es dedicava a la lectura i a escriure, més que res poesia.

Els diumenges, a la tarda, es dedicava a caminar, acompanyat de la seva esposa, gran caminadora. Anaven al bosc, a Can Catà, a Can Coll, a Santiga, etc. Resseguia camins i cercava fonts boscanes. Admirava les masies i, malgrat que la postguerra va ser època de dificultats econòmiques, sovint s'animava i s'omplia de fantasia dient que volia comprar una masia. En aquestes excursions dominicals, sovint l'acompanyava el seu fill, el qual m'ha explicat diverses vegades com anaven el diumenge a "trepitjar" el Collserola i a recórrer els jaciments arqueològics de la Bòbila Sallent-Unyó, Canaletes i el turó de Ca
N'Oliver. També va anar amb ell quan preparava el llibre de les fonts boscanes.

Era molt organitzat en totes les seves activitats professionals, culturals i d'esbarjo i tenia un caminar lent i pausat. Per això, quan havia d'anar a Barcelona, sortia de casa mitja hora abans per anar agafar el tren: mai no volia haver de córrer.

Estimava totes les expressions culturals. I també va viure la política intensament. I va patir-la durament, amb presó i exili. Però, malgrat aquestes adversitats, el seu caràcter personal no es va veure afectat. Mai no va tenir cap rancúnia, acabada la guerra, i va donar sempre una imatge de tolerància total, a la qual cosa no sempre va ser correspost. De Franco deia, amb correcció: -Aquell senyor. Encara que, des de la presó, li feien encapçalar les cartes amb un "¡Viva Franco!" "¡Arriba España!". I de la República resumia: -No ens vam posar d'acord. No en vam saber més i per això vam perdre.

Per la seva formació i la seva cultura, en un poble rural i camperol, li feien força consultes, la gent del poble, sobre herències, particions, testaments, etc. Era una persona amb una reconeguda ascendència pública dins del municipi.

Escrivia molt. I per a ell. Quan va caure malalt, poc abans de la seva mort, encara escrivia més. Com si la síntesi de la seva vida es pogués resumir en aquesta fal.lera per la cultura i per escriure.



EL POLÍTIC

De Jaume Mimó polític[3] destaquen molts fets importants, però el més significatiu i emotiu potser fou l'haver estat el primer alcalde republicà de Cerdanyola. Quan, de resultes de les eleccions municipals del 14 d'abril de 1931, es va produir la proclamació de la República i l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), representada pel Centre Republicà Federal (CRF) va triomfar a Cerdanyola, Jaume Mimó es va convertir en alcalde. L'ERC va aconseguir els dos terços dels vots (7 regidors) i la Lliga Regionalista de Catalunya va aconseguir el terç restant (3 regidors).

El mateix dia 14, els regidors republicans -i entre ells Jaume Mimó- van prendre possessió de llurs càrrecs i, presidits provisionalment per l'Amadeu Sallent, van proclamar la República a Cerdanyola i van hissar les banderes republicana i catalana al balcó principal de la Casa de la Vila.

Dos dies més tard, va tenir lloc la sessió inaugural del nou Ajuntament. De començament es va procedir a l'elecció d'alcalde entre els deu regidors, i directament per ells mateixos. Va resultar elegit, per nou vots a favor i un en blanc, en Jaume Mimó i Llobet. El nou alcalde rebia el
suport dels seus companys de partit i també dels de la Lliga.

L'elecció de Jaume Mimó com alcalde cal cercar-la en el fet que era una persona que gaudia de força confiança i molta ascendència entre les hosts republicanes locals. I també per la seva apreciable formació teòrica.

Cal incidir aquí en el fet que, de resultes del 14 d'abril de 1931, va tenir lloc un d'aquells minvats cicles d'idealisme creatiu del nostre poble, que molt de tard en tard tenen lloc. Són moments cabdals en la història dels pobles i en Mimó va ser figura excepcional d'un d'ells. Són moments que cal aprofitar perquè a ells els segueixen tot seguit uns altres llargs cicles de frustració i desànim, de desesperança i d'introversió col.lectives. Podríem dir, sense por d'equivocar-nos, que al llarg del segle XX, hem tingut dos cicles creatius principals: un va ser el que s'esdevingué de resultes de la proclamació de la República i l'altre el que va tenir lloc a la mort del general Franco.

I aquells primers republicans van ser conscients de la importància del moment que protagonitzaven i es van llençar de ple a la tasca de reformar la societat. Volien trencar amb el passat estèril i caduc i modernitzar el poble amb nova saba. Per això van fer de la República l'estendard de la seva missió i van dur a terme, especialment entre l'abril de 1931 i el gener de 1934, una llarga tasca d'accions polítiques adreçada a millorar les condicions culturals i materials dels seus administrats, els veïns de Cerdanyola.

L'Ajuntament presidit per Jaume Mimó va destacar en cinc àmbits principals: 1) la institucionalització republicana; 2) la recuperació de la identitat catalana; 3) la separació Església-poder civil; 4) les activitats culturals; i 5) l'urbanisme i les obres públiques. Al mateix temps, també van tenir entrebancs. El camí mai no és planer i, al costat de les accions positives, van anar sorgint diverses dificultats que els anaven atemperant, com les següents: 1) la verema de 1931; 2) els problemes amb el secretari municipal; 3) el contenciós termenal amb Ripollet; i 4) l'aixecament anarquista de 1933.

Però entrar en el detall d'aquestes etapes no seria propi d'aquest pròleg i per això el lector compta amb els llibres abans esmentats en els quals pot trobar documentats abastament aquells fets.

Un nou protagonisme públic d'en Jaume Mimó va ser com a jutge entre 1936 i 1939. Ja havia estat jutge municipal l'any 1920 i jutge suplent els anys 1924 i 1930. La documentació disponible és menys abundosa ara que a l'etapa d'alcalde i no podem conéixer amb amplitud la seva dedicació al càrrec. Són també moments dolorosos en els quals la institució de la República rep atacs per tots els flancs. A
l'aixecament dels militars i la guerra generalitzada a què dóna lloc, cal afegir-hi el període de revolució social i descontrol que s'esdevé a la reraguarda, amb els sindicalistes de la CNT-FAI com a principal poder real. A Cerdanyola té lloc aquesta fase amb en Jaume Mimó com a jutge i en Josep Soler com alcalde. Són els dos homes forts de l'ERC local, però, com deia, el poder real ja no estava a les institucions sinó al carrer.

Només esclatada la guerra i en ple juliol revolucionari, Jaume Mimó va haver d'intervenir personalment per salvar de la destrucció nombrosos documents dels arxius locals. Els principals atacs dels anarquistes es van adreçar contra l'arxiu de la parròquia de Sant Martí, els papers del Jutjat, el protocol de la Notaria i algun document de l'Ajuntament.

El 17 d'octubre de 1936 el jutge Jaume Mimó ha de donar legalitat a un decret governamental que disposava que entressin a formar part dels ajuntaments republicans totes les forces polítiques que havien ajudat a avortar el cop militar a Catalunya. Al costat de l'ERC, entraven a l'Ajuntament cerdanyolenc regidors de la CNT-FAI, de la UGT, del POUM i de la Unió de Rabassaires. Mimó va ser present a la constitució d'aquest primer Ajuntament de guerra presidit per en Soler.

Acabada la contesa civil, Mimó va haver d'optar, com tants republicans, entre l'exili o quedar-se. A l'abril de 1939 fou detingut, amb altres companys de partit, i empresonat a Sabadell. De bon començament se'ls acusava de més de dos mil morts al cementiri de Cerdanyola. Recentment, hem sabut que els morts van ser 158. La base de l'acusació era que havia estat Jutge local, però cal considerar que eren els moments àlgids de la revolució anarquista, feta al marge de qualsevol llei, evidentment, i els morts (assassinats) es feien de nit i no passaven pel Jutjat. Tanmateix, en Mimó fou alliberat, lliure de càrrecs.

L'any 1945 fou jutjat novament, ara pel "Tribunal de Represión de la Masoneria y el Comunismo" i fou condemnat a tres anys i un dia, segons sentència dictada a Madrid el 24-5-47. L'acusació era d'haver ingressat a la maçoneria l'any 1943, a Granollers.



L'HISTORIADOR

Jaume Mimó era un cerdanyolenc de soca-rel. Com ja he assenyalat, havia nascut a Cerdanyola l'any 1893. Va viure a la plaça de Sant Ramon, la qual juntament amb els carrers de Santa Maria i Sant Ramon, formaven el gresol del barri de Cerdanyola de Dalt, aquell primer agrupament urbà del poble, fet un segle enrere.

Va estudiar a Sabadell i posteriorment va cursar el Magisteri a Barcelona. Va ser mestre a Súria (1912) i a Mollet (1913-14). Després va deixar la docència per dedicar-se a l'ofici familiar: mestre d'obres.

Jaume Mimó va destacar ben aviat per unes inquietuds culturals molt afermades, especialment envers la recuperació dels signes propis de la nostra identitat col.lectiva.

L'any 1914 va publicar un treball sobre les relacions mestre-alumne, a la revista "El clamor del Magisterio". El 1926 publicava un primer article sobre Cerdanyola a La Veu de Catalunya.[4]

Un altre important activitat cultural que he pogut conèixer d'en Jaume Mimó, a més de la de mestre, neix ja en els temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Quan aquest militar va fundar el 1924 la Unión Patriótica i l'Ajuntament de Cerdanyola l'honorava el 1927 donant el nom de "Grupo Escolar Marqués de Estella" a les "Escuelas Nacionales" perquè "con tanto acierto y asistido del aplauso público dirige los destinos de la Nación Española" i també acordant que el rosari a les escoles públiques locals es resés "en idioma español", un grup de cerdanyolencs inquiets i de pensament ben oposat fundaven als locals de la "Cooperativa Agrícola i de Consum LA CONSTÀNCIA", situada al carrer de Sant Ramon, núm. 159, l'Ateneu de Cultura Popular. Jaume Mimó formava part d'aquests fundadors, al costat d'en Josep Garriga, en Joan Gabarra i en Manuel Bala.

Al mateix temps que l'Ateneu, es va fundar, també a la Cooperativa, el Grup Teatral Familiar "La Constància". Entre els fundadors hi havia en Jaume Mimó, el seu germà Joan, en Frederic Puig (actor i director teatral) i els germans Sebastià i Jaume Garriga, en Jaume Grau, en Francesc Ribera, en Tomàs Puig, etc., segons recull Albert Làzaro[5]. En honor del primer ajuntament republicà, aquest grup de teatre va celebrar una funció, el maig de 1931, al local de la Cooperativa, obsequiant al consistori, al mateix temps, amb un retrat del president Macià.

Aquest mateix grup d'afeccionats al teatre van fundar l'any 1931 la revista "La Lluna", la qual tenia com a lema de capçalera "Diari de la gresca. Portaveu dels de la barrila del Grup Recreatiu de la Cooperativa La Constància de Sardanyola". L'any 1931 Jaume Mimó fou nomenat subdirector de la revista. Albert Làzaro recull els pseudònims que empraven tant el director com el subdirector. Diu: "El seu director era un tal Licus (nom amb el qual es coneixia a Frederic Puig, a Ripoll) i el subdirector Jau-Mi-llo, clar pseudònim de Jaume Mimó i Llobet". L'Ateneu es va mantenir vigent fins a l'any 1939.

Destacava l'Ateneu pel caire esquerrà dels seus components, ja que hom podia trobar republicans, futurs poumistes, sindicalistes, etc. Josep Garriga i Amigó (en Felipet) fou president de la Cooperativa i de l'Ateneu. Futurs polítics locals com en Mimó i en Gabarra, van iniciar el seu entrenament a l'Ateneu.

L'any 1931, Jaume Mimó, va publicar a la revista "Mirador" un estudi de la problemàtica que ja començava d'afectar els pobles del rodal de Barcelona, de resultes del creixement sobtat, tant industrial com demogràfic. Cal fer un breu esment aquí de "Mirador", "setmanari de Literatura, Art i Política", editat a Barcelona, a partir del 1929, el qual fou qualificat per Eugeni Xammar com "la millor revista catalana de tots els temps, juntament amb 'L'Avenç' i 'Joventut'". El seu director va ser en Just Cabot, periodista barceloní que estiuejava a Cerdanyola on la seva família tenia una casa, al carrer Sant Ramon, cantonada amb Sant Casimir, coneguda com a Can Cabot de les Aigües. Aquell món cerdanyolenc dels anys trenta, era un món revestit de manifestacions culturals com aquestes, a les quals tant participaven els cerdanyolencs com els barcelonins afincats aquí, a l'estiu. En Just Cabot freqüentava a Cerdanyola la companyia de l'escultor Josep Viladomat, gran amic seu[6]. I aquest la d'en Josep Maria Roviralta, fundador del setmanari modernista "Luz" i de la fàbrica Uralita.

Durant el seu empresonament a Sabadell, l'any 1939, va dibuixar més d'un centenar d'apunts sobre l'ambient en aquella presó. També l'any 1942, durant l'exili, va pintar paisatges del Pirineu. Pintures i dibuixos, retalls de la seva pròpia vida, esquinçada en les vicissituds de la Història.

La següent etapa emprenedora de Jaume Mimó comença tot just en ser alliberat de la segona detenció. És quan, com a culminació de totes les seves inquietuds culturals anteriors, inicia la seva tasca d'historiador local. I és digna d'elogi perquè es produeix en els difícils moments de la post-guerra, en plena persecució de qualsevol signe d'identitat catalana i protagonitzada per un home que, pels seus ideals republicans, havia estat empresonat i jutjat pel nou règim de Franco.

Molt de mèrit té, en aquestes condicions, fer d'historiador i fer d'editor dels seus propis llibres i, encara més, escriure'ls i publicar-los en català en aquells anys.

De l'ajuntament presidit per l'alcalde Francesc Dubà i Riera tenim el següent acord, de data 31-10-48, pel qual podem saber l'any d'edició del primer llibre, la Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola. Tanmateix, cal veure-hi la qualificació d'opuscle com una subvaloració d'aquest primer llibre de 107 pàgines:

El Sr. Alcalde exhibe un folleto del que es autor el vecino Jaime Mimó Llobet y que acaba de ser editado con el título de "Guía excursionista a les masies del terme de Cerdanyola". El Sr. Mimó ha tenido la gentileza de regalar unos ejemplares del folleto para los señores concejales. Los concurrentes califican de muy interesante la publicación del Sr. Mimó y acuerdan felicitarle y agradecer la atención que ha tenido.


Poc després, dos anys més tard, va aparéixer el segon volum Coses de Cerdanyola, de la col.lecció "Monografies cerdanyolenques". I el tercer, Les fonts boscanes, escrit l'any 1956, estava en preparació per ser publicat quan va tenir lloc el seu traspàs. Un quart volum, Romiatge a les ermites del terme de Cerdanyola, estava en preparació i no va poder ser acabat.

També havia començat a treballar sobre el lloc de Valldaura i el castell de Sant Marçal. Un altre treball, força temps inèdit, va ser sobre les rajoles de mostra catalanes dels segles XVI, XVII i XVIII, amb més de 60 dibuixos i material gràfic divers, el qual finalment veuria la llum pública l'any 1987 a la revista de l'Associació Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (Butlletí Informatiu de Ceràmica, abril-juny 1987).

Entremig de la preparació dels diversos llibres monogràfics sobre Cerdanyola, l'any 1950 va guanyar els "Jocs Florals de Bellaterra" i l'any 1956 va donar una conferència sobre el poble al "Sardanyola Gran Casino", fundat pels estiuejants barcelonins l'any 1915, en un nou intent d'apropar cerdanyolencs i barcelonins residents al poble.

L'any 1959 va preparar un estudi sobre la correcta denominació toponímica del nom del nostre municipi.

L'any 1960 va participar en la fundació de la "Revista de Sardanyola", on va escriure durant els primers quatre anys, pràcticament fins a la seva mort. Va publicar diversos articles sobre temes de costums populars, festes locals, adagis pagesos, els estiuejants, etc.

L'any 1982 l'Ajuntament de Cerdanyola va donar, en homenatge de reconeixement públic, el nom de Jaume Mimó i Llobet a un carrer de la vila, el que fins llavors s'havia dit Circumval.lació Alta.

I, finalment, l'any 1992, l'Institut de Formació Professional de Cerdanyola, situat a Serraparera, en reconeixement al nostre cerdanyolenc, va passar a denominar-se Institut Jaume Mimó.





L'OBRA


Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola (1948)


En aquest primer llibre, en Jaume Mimó fa un elogi de la vida pagesa i recorda, a la dedicatòria, que els seus avis van ser "masovers de masies del terme". No vol fer un llibre d'història sinó un recull de coses i costums "que es perden en el decurs del temps" perquè aquestes són les que donen vida i testimoni a "tots aquells que aprecien i estimen la terra que els ha vist néixer".

Mimó estudia sis itineraris diferents per visitar les 29 masies del terme. Són excursions que tenen el seu punt de partença al peu de l'estació, per ser el lloc neuràlgic de les comunicacions locals als anys 40, quan ell escrivia. La durada és "d'un matí o d'una tarda".

Els itineraris triats són els següents: 1) al llarg de la carretera de Barcelona a Terrassa, amb dues masies, La Beguda i La Farigola; 2) la vall de Les Feixes, amb 6 masies, Altimira, Canaletes, Codina, Catà, Fermí i Lloses; 3) la vall de Valldaura, amb 4 masies, Oliver, Coll, Cerdà i Valldaura; 4) el riu Major i Magarova, amb el castell i 7 masies, Fatjó del Molí, Baiell, Xercavins, Costa, Codonyers, Fatjó dels Xiprers i Fatjó dels Aurons; 5) la Vall Moranta i Serra Galliners, amb 5 masies, Planes, Altayó, Miró, Domènec i Magrans; i 6) el Pla de Cerdanyola, amb 5 masies, Banús, Xarau, Cordelles, Serra-parera i Mitjans.

Són uns itineraris lúdics, per fer a peu, resseguint els vells camins que malauradament, molts, avui dia, han desaparegut, víctimes del progrés, víctimes d'autopistes, zones industrials i d'altres equipaments. En aquests anys s'han perdut les masies de La Farigola, Ca n'Altayó, Can Domènec, Can Magrans i Can Mitjans.

L'aportació més important que en Mimó fa en estudiar les masies cerdanyolenques és la descripció dels principals trets arquitectònics: façana, porta d'entrada, balcons, finestrals gòtics, barbacana, carener, pendents de les teulades, pati, etc., complementat sempre amb una fotografia de la façana principal.

També recull el nom dels propietaris i el sòl agrícola que cadascuna té assignat. Una breu incursió històrica tanca aquesta panoràmica de les masies locals.

En definitiva, una excel.lent aportació al coneixement de les cases pairals de Cerdanyola, inserida dins d'un context lúdic i d'esbarjo com són les excursions i les passejades.



Coses de Cerdanyola

El llibre Coses de Cerdanyola (1950) consta d'una introducció geogràfica i de dues parts principals, la primera dedicada a la història i la segona a les festes, costums i tradicions locals. Es tracta d'una excel.lent monografia local, el mèrit de la qual encara és major per l'època en que fou escrita i publicada.

La introducció geogràfica és una ullada al medi natural i presenta la topografia i la xarxa hidrogràfica del terme. Continua amb els camins i carreteres i acaba amb un treball de Pau Vila sobre la correcta denominació del poble.

A la part d'història, Jaume Mimó ens apropa als establiments prehistòrics i medievals del terme i a l'agrupament urbà del segle XIX. Recull tres importants documents sobre Cerdanyola, de molta validesa per a conèixer la grandària i antiguitat del terme i també les relacions econòmiques entre el senyor del Castell i els pagesos de les masies. Són aquests l'acta de consagració de l'església de Sant Martí de Cerdanyola feta l'any 1144; l'escriptura d'un nou contracte d'establiment de la masia de Codonyers feta l'any 1546; i l'escriptura d'establiment de les primeres cases, al que seria el barri de Dalt, feta l'any 1828.

La part pròpiament de costumari manté l'encís d'una etapa pagesa ja desapareguda on podem veure des dels renoms i motius que es donaven els uns als altres, els pagesos del terme, fins els adagis i dites més populars en una època que no hi havia ni cinema ni televisió, ni autopistes ni el neguit de l'actual ritme de vida. Quant a les festes populars, Jaume Mimó presenta un ampli recull, com les següents, avui perdudes quasi totes elles: Sant Antoni abat, Sant Sebastià, el Roser, Sant Isidre, la Festa dels Vells, el Corpus, Sant Jaume, Sant Martí, Nadal, el Ball de Gitanes, les Caramelles, la Serra-vella, les Ballades i les Fogueres. La part final del llibre recull algunes tradicions casolanes, com la festa de Reis, la Castanyada i el tió, cloent el llibre un recull d'altres costums.

Aquest recull de costums i tradicions, ja desaparegudes, constitueix avui dia, als nostres ulls, una excel.lent aportació al coneixement antropològic i etnogràfic de la Cerdanyola pagesa; una etapa històrica que encara que sembli llunyana no fa més de trenta anys que ens va deixar.



Les fonts boscanes

Aquest llibre inèdit de Jaume Mimó fou extractat i publicat per en Manuel Mogas, a la "Revista de Sardanyola", entre els anys 1965 i 1967, dividit en 12 excursions a 16 fonts del terme.

Aquestes fonts són les següents: de les Fontetes, de Can Catà, de Can Lloses, de Sant Joan (font Nova), d'Adam i Eva, de la Riera (o de Can Fatjó o del Porc), del Frare, dels Degotalls, de Can Cerdà, del Cigró, dels Caçadors (o d'en Güell), d'en Jeroni, del Gatell (o de Valldaura), del Carme (o del Castell), de la Bonaigua i de la carretera de Bellaterra.

En Jaume Mimó n'havia previst d'altres més, però en Manuel Mogas reconeixia que ja estaven perdudes en aquells anys. Tanmateix, en Mimó esmenta les fonts de la Llet, a Can Catà, i dels Ametllers, a Montflorit, entre les que, en aquells anys cinquanta, ja estaven fetes malbé.

Destaquen alguns recordatoris republicans, introduïts amb aparença innòcua dins del text, com el rètol de la Generalitat sobre el perill de foc (excursió a la font de Can Lloses) i l'acondicionament de la font dels Degotalls feta l'any 1935.




CLOENDA

Per a acabar, voldria que aquesta aproximació a la personalitat del nostre cerdanyolenc il.lustre, Jaume Mimó i Llobet, a més d'homenatge, servís per apropar la seva figura a tots nosaltres i per veure-hi aquest triple component, humà, polític i cultural, que va amarar la seva vida pública.

Com a home de carrer va ser un bon home, un home que va gaudir de la confiança dels seus conveins. Com alcalde i jutge va estar al servei de la comunitat local en uns moments importantíssims i difícils, primer de canvi i reforma, després de revolució i guerra. Com a home de cultura va ser un lluitador incansable per la recuperació de la nostra identitat col.lectiva i per donar a conèixer als seus conciutadans els orígens i la història de la vila de Cerdanyola en uns moments també força difícils, els de la post-guerra.

Gràcies, Jaume Mimó, pel llegat que ens has deixat.


Miquel Sánchez

Cerdanyola, agost 1993

Notes bibliogràfiques
[1]Arxiu Diocesà de Barcelona. Visites Pastorals, v. 1, anys 1303-1306. Visita de l'any 1303.
[2]Esteve Fábregas i Barri, Togores, Aedos, Barcelona, 1970, p. 186
[3]Com a fonts documentals per aquest apartat, empro els dos llibres meus on he publicat les dades conegudes sobre la història contemporània de Cerdanyola i en els quals es fa esment d'en Jaume Mimó, en funció de la seva activitat pública. Invito, doncs, al lector interessat a conèixer, detalladament, aquell període històric, a la lectura dels llibres: La Cerdanyola Contemporània (1814-1975). Cerdanyola, 1983; i La Segona República i la Guerra Civil a Cerdanyola (1931-1939). Abadia de Montserrat, 1993.
[4]Una part de la biografia cultural aquí recollida va ser publicada per Victor M. Lacarta a "El Cerdanyola", el passat 19-2-93.
[5]Albert Làzaro recull algunes dades interessants sobre Jaume Mimó a l'escrit d'homenatge que li fa a Frederic Puig i Aguilar i que publica el Riu Sec de novembre 1989, pp. 28-29.
[6]La figura d'en Just Cabot resta posada de manifest en el llibre Indignacions i provocacions (Edicions 62, 1992), on es recull bona part de la producció periodística d'aquest autor, segons treball preparat per Valentí Soler.

El mort que venia del totxo (2008)

per Miquel Sánchez

(La narracció "El mort que venia del totxo" forma part del segon llibre de narrativa publicat pel grup "Perifèrics", de Cerdanyola, sota el títol "E-pitafi", editat per Ed. Montflorit, 2008)

I

Quan arriben les set de la tarda estic tan cansat que només vull anar al ”Play-it-again”, el bar que es troba a la plaça major del poble, prop de casa meva. Estic tip d’esporgar rosers, recollir brossa i arranjar jardins. Només espero les set per anar a fer una cervesa amb els amics. Clar que darrerament ve massa gent nova al bar i no m’hi trobo tan bé. Conec el Cisquet, l’amo del bar, des de que de menuts anàvem plegats a l’escola. I el Pep i el Valentí, els amics de sempre, però ara venen empresaris, aparelladors, gestors, un munt de gent de negocis que mai no havíem vist abans. Són gent nova que ni coneixen el poble ni l’estimen perquè no han nascut aquí. Em sap greu tot això.

Avui el Valentí ha vingut tot corrent dient-nos que quan sortia del servei, a la taula del racó, havia sentit dos homes discutir-se de valent. Un d’ells havia dit a l’altre et mataré, porc fumut! Te’n penediràs tota la vida pel que m’has fet! Fins i tot, després de mort te’n penediràs! El Valentí m’ha dit que qui parlava d’aquesta mena era el Josep Ripollès, l’amo de la Torre Groga. I qui rebia l’atac dialèctic era l’Enric Casamiquela, el promotor d’una nova urbanització de cases dins la serra de Collserola. El Josep estava tan emprenyat que el got de bourbon que duia a la mà anava amunt i avall, a tort i a dret, mentre el seu usuari escridassava l’Enric. Semblava que aquell got, de sobta, es podia convertir en un projectil a punt de ser disparat. Tothom creia que el Josep i l’Enric, a més de ser socis, eren amics, però avui estava canviant aquella relació. El Valentí, el més corregut de tots nosaltres a la tertúlia, se sentia cofoi de poder-nos informar de la discussió que, per atzar, havia sorprès.

El “Play-it-again” tenia un caliu especial els caps de setmana de tardor, principalment quan hi havia actuacions de blues, a càrrec d’algun grup americà o europeu dels que, anualment, s’atansaven a la comarca. Bar de disseny, allunyat d’aquells cafès de poble de tota la vida, de seguida havia agradat als joves de la vila i als universitaris que sojornaven entre apunts i begudes acrítiques. A mi no m’agradaven massa aquestes modernitats, però com que el tenia al costat de casa, em resultava fàcil per prendre una cervesa i distreure’m una estona fins l’hora d’anar a sopar.

El Pep va deixar un xic la xerrada que teníem al nostre raconet de sempre, es va apropar a tafanejar la discussió dels empresaris i ja de tornada ens porta les novetats. Tu, que l’Enric li ha dit al Josep que callés, que li explicaria tot, però el Josep seguia amb que no, que no i que no i que qui havia de callar era l’altre: I escoltar-me! M’has enganyat. Mentre em feies creure que faríem una urbanització jardí, de cases de qualitat pels barcelonins de peles que volguessin viure a l’altra banda del túnel, tu, d’amagat, negociaves amb els del camp de golf. Que no, Josep, que no! que jo segueixo amb les cases i farem un bon negoci...L’altre el tallava i li deia calla, calla, malparit! Que ho sé tot, que en tinc proves. Te’n penediràs, lladregot de merda! Bé, estàvem ja acabant les cerveses quan veiem que el Josep se’n va del bar emprenyat i donant un cop de porta.



II

A l’endemà continuàvem tenint tema de conversa a l’hora de la cervesa. El Ciset ens deia que l’Enric Casamiquela havia estat un aparellador avançat que als anys seixanta va convertir-se en constructor d’estatges prefabricats. Arreu del Vallès, allà on hi havia un polígon d’estatges verticals, fet de pressa i corrent, estava l’Enric Casamiquela i la seva empresa. Aquest fet el va convertir en un empresari triomfador, d’aquells tecnòcrates inspirats en un ministre franquista, que es va enriquir ràpidament i que va invertir els seus guanys dipositant una part dels diners en el Banc dels Monegres i dedicant una altra part a la compra d’una part de costa a la Cala Foradada, prop de Palamós.

Coi, Ciset, sí que saps coses, li vaig dir. Jo també el conec una mica perquè algunes vegades he anat a arreglar-li el jardí, però mai m’havia pensat que fos tan important. El Ciset continuava com una enciclopèdia dient-nos a la colla d’amics que pels seus negocis al banc, va gaudir d’una vice-presidència i pels seus terrenys a la Costa Brava va bastir-se’n un xalet damunt dels penya segats que, cosa rara, presentava com a senyal característica l’absència d’aquells materials prefabricats que tant emprava als estatges que feia per vendre i l’abundància de marbres italians i fustes canadenques que feien destacar encara més la bellesa hel·lènica de l’esposa, la Sílvia Bescompte.

Ciset, i com saps tot això, li preguntava i ell deia que l’Enric l’havia contractat quan la inauguració del xalet per tenir cura de les begudes i el càtering. Aquell dia el bar anava fluix i el Ciset s’entretenia amb nosaltres amb noves dades. Deia que, acabada l’etapa d’estatges verticals, Casamiquela va fer seu de seguida el model d’estatges unifamiliars que tant va proliferar arran de la mort de Franco. Adaptació de la pela al canvi! Els termes de Sant Quirze, Sant Cugat i Cerdanyola van ser els llocs principals on Casamiquela va construir-hi cases, en competència amb altres companyies locals. Les serres de Collserola i Galliners van veure pujar, com clapes de totxos i ciment, les urbanitzacions de casetes des de la plana vers els vessants dels turons i Casamiquela feia i desfeia arreu d’aquells municipis.

El Valentí, sempre observador, afegia que ell, més que amb el Casamiquela, amb qui s’havia fixat doblement era amb la seva dona, més que res, per la bellesa gens planera del seu pla frontal. El Valentí era un cas, tractant-se de dones. Tenia una botiga de roba de senyora a la plaça major on es vestien bona part de les senyores de classe mitjana de la vila. Ell les coneixia a totes i les assistia com un pare espiritual. No, Antonieta, aquest “body” no t’està bé. No, Pepeta, aquesta faldilla no és per tu. Prova’t aquest “top” i així les anava convencent de quines eren les millors peces de roba per cadascuna d’elles. Tanmateix, de vegades, el Valentí ens explicava alguna picardia d’alguna clienta, amb detalls suggeridors, i sempre ens quedava el dubte si el que deia era el que ell veia des del taulell estant o si, més aviat, ell havia participat en alguna d’aquelles experiències.

En fi, tornem al problema que ens ocupa. Què està passant entre l’Enric i el Josep. Prou que ho havia vist jo, no feia massa anys, que només hi havia jardins per netejar a casa dels rics i que els municipis no tenien cura de cap jardí públic. Després del desenvolupament dels anys setanta, el negoci ja no podia parar i es feien un munt de projectes sobre nous sòls urbanitzables. A la dècada dels noranta, els empresaris vallesans i barcelonins de la construcció adreçaven les seves passes vers les terres lliures que hi havia a Sant Cugat i Cerdanyola. Canaletes, el castell de Sant Marçal, el Centre Direccional, Can Codonyers, Can Solà, la Torre Negra, etc., tot era bo, si la qualificació de terres rústiques que moltes d’elles tenien podia canviar-se a sòl urbanitzable. Tots deien al poble que l’Enric Casamiquela era un dels empresaris capdavanters en gairebé tots aquells projectes. Tot i que havia envellit, ara, quan el veia al bar de prop, encara mantenia l’energia de la joventut i l’audàcia suficient com per protagonitzar projectes on no hi havia garantit el consens mínim i on les respostes de tota mena de col·lectius defensors de la natura es feia palesa.



III

A mi em semblava que el tòpic que deia que darrera de tot gran home hi havia una gran dona, en el cas de l’Enric Casamiquela es podia canviar per un altre que digués què darrera de l’Enric hi havia el Sebastià Feliu.

Sebastià Feliu era amic de l’Enric des de la infantesa. Tothom ho sabia al poble. Havien anat aplegats a l’escola de Can Colapi i després els dos havien estudiat d’aparellador a Barcelona. Jo me’ls trobava al tren cada matí quan anava a l’escola de jardineria. Quan l’Enric va fundar la seva empresa, li va oferir la direcció tècnica al Sebastià, que va acceptar-la i aquest havia participat en totes les obres fetes per l’Enric. Sebastià tenia coneixença del pagament de favors a polítics i funcionaris. Sabia com s’havia aconseguit elaborar plans parcials vorejant els límits de la legalitat. Sabia dels negocis de l’Enric amb el Ripollès. I també sabia com s’havia de fer per aixecar un pis de més o per aprofitar els espais verds per allargassar els jardins d’algunes cases o els garatges pels automòbils. Amb tants anys de treballar en els negocis de l’Enric, Sebastià Feliu havia conegut tots els tripijocs del seu amic. Més que un tècnic, era com el secretari i l’administrador. I sempre dòcil i discret. Al menys, això és el que de sempre s’havia dit al bar.

Havíem començat una partida de dards i el Valentí s’havia posat primer, com gairebé sempre. El Pep i jo intentàvem atrapar-lo sense massa sort. El Ciset se’ns va apropar i ens va dir que amb el projecte de la Torre Groga, l’Enric havia fet ús de tots els seus poders i influències per aconseguir edificar en terrenys agrícoles fins arran dels boscos. Tanmateix, els temps havien canviat i, a diferència dels anys setanta, tot ja no era possible. El Sebastià es mantenia fidel al costat del seu amic empresari, tot i que, de vegades, no estava totalment d’acord. Tot i que, de vegades, voldria trencar amb aquella vida arriscada, sempre en el límit de la llei. El Ciset estava ben informat d’aquesta situació.

El Pep, quan va venir aquell dia al “Play-it again”, ens va portar notícies del Sebastià Feliu. Deia que aquell havia anat a l’ajuntament al matí i s’havia informat de les implicacions dels ecologistes amb el projecte de la Torre Groga. Fins i tot, havia concertat una entrevista del Casamiquela amb el regidor d’urbanisme. Es veu que estaven preocupats pels ecologistes i les campanyes de premsa que havien iniciat contra la urbanització de la Torre Groga. L’Enric havia dit que n’estava tip d’aquella colla de pòtols que ara eren molt valents però que quan vivia el general Franco cap d’ells no tenia collons de sortir al carrer.

Tanmateix, el Valentí, més coneixedor de la vida informal del poble, mantenia que el Feliu atemperava el Casamiquela, a causa dels “marrons” que tenien oberts pels últims negocis i l’alertava del perill d’un enfrontament directe amb els ecologistes. De sobte, al bar vàrem començar a fer apostes sobre qui guanyaria. Si la prudència del Feliu o la vehemència del Casamiquela. Tenien molt que amagar i semblava que el més discret era no prendre protagonismes innecessaris, encara que tothom sabia que Enric Casamiquela no s’havia fet mai enrera en cap de les seves actuacions professionals. Jo era partidari del Feliu, però tant el Valentí com el Pep deien que Casamiquela mantindria els seus punts. Ens vàrem jugar les rondes de cerveses.



IV

Era divendres per la tarda i el “Play-it-again” estava més ple que mai. Entre els bevedors de cervesa, el Pep, el Valentí i jo mateix, teníem, com clients fidels, la nostra pròpia gerra guardada en un lloc distingit del bar. Els dards, les gerres, la cervesa i alguns altres detalls feien del bar una barreja de “pub” anglès i taverna muniquesa que ens agradava força. El Pep va arribar corrent i esverat i ens va dir escolteu nois, avui ha estat bona. L’Enric Casamiquela va entrar al despatx de l’Antoni Oller, el regidor d’urbanisme, com si es trobés a casa seva. Després de tants anys que l’Enric feia cases arreu del terme i també que l’Antoni ocupava la mateixa regidoria, la relació entre ambdós era força cordial i oberta.

El Pep va explicar que, per una filtració de la funcionària del departament, amiga seva, sabia que l’Enric va entrar emprenyat i va dir-li al regidor: Antoni, com pot ser que aquesta colla de barbuts i d’okupes, fills de papà, puguin carregar-se un projecte que és legal? La llei empara els drets dels propietaris de les terres i els drets de les empreses constructores a dur a terme la seva tasca social. La legalitat és la legalitat! Què tenim drets diferents? Què és que els suposats drets d’aquesta gent, sobre un territori que no es seu, són més importants que els drets reals dels propietaris? El regidor, polític i discret, li va dir que vosaltres hauríeu de ser una mica més oberts i dialogants, que us tanqueu de seguida en banda i no exposeu les vostres raons. L’Enric, que va tornar a la càrrega, li replica amb Antoni, nosaltres mai no ens hem sortit de la llei! Sempre hem respectat els plans parcials, les qualificacions urbanístiques i el pla general. Què més hem de fer? Donar estatges gratis a tota aquesta colla de cagamandurries?

La primera cervesa havia estat buidada ja i la conversa prosseguia carregada de tafaneries i enrenous. Estàvem intrigats per conèixer el desenllaç de la reunió. Sou massa poc polits li deia el regidor. Teniu mala premsa i vosaltres exploteu sempre a la primera i els envieu ràpidament a pastar fang. I a més, ja saps que les noves actuacions urbanístiques han de fer-se fora de Collserola. Al menys, per uns anys. Ni tu t’ho creus, Antoni. Collserola ha de servir perquè Barcelona s’ajunti amb Cerdanyola i Sant Cugat, com ja ha fet amb Montcada. No siguis tu també un il·lús utòpic d’aquells que creuen que Collserola hauria de ser un parc verd. Mira, Enric, els temps canvien. I has de viure segons la música de cada moment. Cony de polítics, sempre tan primmirats i després sou els primers en fer trampes. O els segons...




V

Ondia nanos, avui ha estat bona. Només començar la trobada al bar ja em delia per poder explicar el que havia viscut al matí. Em sentia protagonista. Estava arreglant el jardí de Josep Ripollès quan va arribar Sebastià Feliu, la mà dreta del constructor Casamiquela. De seguida he vist que no era una visita normal. Enlloc d’entrar a la casa, s’han quedat a les taules del jardí, mentre nosaltres estàvem per aquí i per allà recollint brossa i arreglant plantes.

Ja sabeu que el Ripollès viu tot sol al bell mig de la serra, a la Torre Groga, una mena de casa forta on havia estiuejat l’abat del monestir de Sant Cugat. De resultes de les revoltes del segle passat, la Torre Groga va ser comprada per la família Ripollès. Ara, el besnét del comprador, de la mà del constructor Casamiquela, volia urbanitzar-la i convertir-la en barri d’estatges de segona residència, al temps que mantindria el vell edifici com a símbol del seu poder i notorietat. Doncs el Ripollès volia conèixer què pensava de veritat el seu soci, l’Enric Casamiquela, i sabia que, per aconseguir aquesta fita, el millor que podia fer era xerrar una estona amb Sebastià Feliu, el braç dret de l’Enric. No és que es malfiés del soci, però coneixia la mala fama que arrossegava per la comarca i no volia deixar-se enxampar. Per altra part, com no tenia massa confiança amb el Ripollès, malgrat els anys que es veien sovint, quan visitava les oficines de la constructora, es prenia amb molta cura ensenyar-li totes les cartes.

El Josep Ripollès es movia nerviós a la cadira i jo sentia com li deia al Feliu que estava neguitós ja per veure la urbanització acabada. Crec que amb “Bell Aire” farem un bon negoci. Jo també ho penso, li va dir l’altre, però encara no tenim totes les llicències municipals. Em sembla que hi ha algun entrebanc amb algun paper. Hi ha moltes entitats involucrades. Escolta, però si quan vam començar dèieu que era un projecte molt fàcil. Que en dos mesos estaria tot aprovat. Noi, semblava que era fàcil, però a més d’urbanisme han intervingut els responsables del parc, l’ajuntament, els de carreteres, els bombers, en fi un munt d’informes, estudis i autoritzacions.

El Valentí i el Pep ja estaven acabant-se la cervesa i seguien atents a tot el que els hi explicava. Prossegueixo i explico que el Ripollès, molt nerviós, s’aixecava i tornava a asseure’s. No estava quiet. Deia que ja havia acomiadat els treballadors que li treballaven als camps i que havia començat a pagar les indemnitzacions. Que tenia moltes sortides de calés, però que d’entrades no en tenia cap. El Feliu li explicava que també hi havia la campanya d’oposició, promoguda per ecologistes i partits d’esquerra que presentaven protestes escrites i organitzaven campanyes. Això també ho endarreria tot. Que haurien de començar a pensar quina altra utilitat li podrien donar a les terres de la Torre Groga. Por exemple, algun equipament, un camp de golf, una institució pedagògica o d’investigació. No sé, alguna cosa substitutòria que permetés decantar el projecte vers altres perspectives alternatives.

Va ser el moment que el Ripollès va esclatar. En aquest instant, vaig parar d’esporgar per poder escoltar millor les veus que m’arribaven un xic esmorteïdes. He de reconèixer que soc molt pencaire, però la curiositat d’aquest cas em tenia dominat del tot. Adreçant-se vers el Feliu el Ripollès li va dir Sebastià no m’alarmis més del que ja estava. Què és això que dius de no fer les cases i fer-ne un camp de golf? Aquest no és el tracte! No ho veig gens clar. Em sembla que m’esteu prenent el pèl. Al final de la xerrada, Josep Ripollès estava més preocupat que abans de començar a parlar amb Sebastià Feliu. Li semblava que el seu projecte, les seves esperances de canviar la situació econòmica de la Torre Groga estava a punt d’anar-se’n orris per culpa d’un mal soci. Enric Casamiquela no era el company de negocis que necessitava i no estava disposat que les seves terres es convertissin en un camp de golf. Ell volia la urbanització de cases, de les quals tindria una bona renda, a més de reservar-se’n quatre cases per ell i alguns dels seus parents que, ara, vivien a la vila. He de parlar amb l’Enric ara mateix! N’estic tip d’aquest cony de llest, que només vol fer el negoci ell sol!



VI

...però, escolteu, nanos. El dia d’avui ha donat per molt. Per la tarda, abans d’acabar la feina en els jardins del Ripollès, aquest ha rebut la Sílvia Bescompte, la dona del soci Casamiquela. Ja sabeu que al poble es parla que la Sílvia te alguna cosa amb el Ripollès. Com aquest no ha pogut trobar l’Enric, ha parlat amb la Sílvia i aquesta ha agafat el cotxe i ha anat ràpidament a la casa del Josep. No ha estat la primera vegada. Us ho puc assegurar...

Al poble es deia que Josep i Sílvia eren amants, de resultes d’una festa d’anys enrere, a la qual Sílvia havia anat amb l’espòs i Josep sol, ja que vivia divorciat. Es van fer amics, es van veure algunes vegades més i aviat van esdevenir en amants. El cert és que la Sílvia duia una vida força independent i mundana, al temps que acudia a moltes de les activitats culturals i lúdiques que s’organitzaven a la vila. Aquest fet, al costat de la seva bellesa, havia fet murmurar a moltes de les persones més conservadores de la població.

Josep Ripollès vivia tot sol a la Torre Groga, acompanyat només dels seus gossos. Aquesta circumstància li era propícia per a què la Sílvia o qualsevol altre de les seves coneixences femenines anessin a la casa amb total garantia de seguretat. Els meus treballadors van coincidir de vegades amb alguna d’aquestes visites. El Valentí, sempre ben informat, ho corroborava.

Nois, aquest cop he estat jo el que he sorprès una conversa tot peculiar. Es creien sols a la casa i que nosaltres estàvem allunyats treballant en el bosquet. Em sentia protagonista de poder explicar un episodi només conegut que per mi. Em trobava sota la pineda que hi havia a la part de darrera de la casa i, per alguna finestra entreoberta, m’arribaven les paraules de la parella:

-Josep, saps que al meu marit quan se li posa dura se li doblega com si fos de goma? deia insinuant una veu de dona, que vaig deduir procedia de la Sílvia. Abans, era sempre dura com una pedra i ara se li torça... Vine aquí, porta el samaler...

-Sílvia, Sílvia estic amoïnat! Segur que amb els negocis fa igual. Deixa, deixa, no ho toquis. Abans era un home dur dur i duia els projectes a terme, sense defallir. Ara, diu que va recte i, d’amagat, gira cua, torça el camí i canvia l’objectiu.

Jo havia deixat d’escombrar i d’amuntegar fulles i, tafaner com sempre, vaig parar tota l’atenció a la conversa interior:

-Què vols dir, Josep? No t’entenc! afegia Sílvia.

-Estigues quieta, no et belluguis així!. Dic que m’ha enganyat! Que enlloc de fer la urbanització aquí, a la Torre Groga, ara vol fer un camp de golf. I el pitjor de tot és que no té collons de dir-m’ho! M’està enganyant, mentre prepara el negoci amb altres, però les terres són meves. Sílvia, no estic disposat a que faci aquí cap centre pedagògic ni cap camp de golf. Vull cases i res més. I si no ho faig amb ell, canviaré de soci i ho faré amb un altre. El teu marit és un malparit i hauria de trencar-li la cara. Tot i que el que es mereix és enviar-lo a l’altre món.

-Josep, Josep, calma’t! li deia la Sílvia, sembla que sense parar d’insinuar-se pel que ell li responia.



VII

La premsa barcelonina i comarcal publicava una notícia macabra que aviat commocionaria el poble i la comarca. La tertúlia que teníem al bar girava, lògicament, sobre les notícies dels diaris.

-Fixa’t, Valentí, aquí diu que en el dia d’ahir va ser trobat un cadàver a l’ermita de Sant Iscle i que presentava trets d’haver estat assassinat, que li faltava alguna extremitat i estava desfigurat. Una bossa de “Continente” es trobava al seu costat i la policia investiga les causes de la mort i la identitat del difunt. Ja no saben com fer per cridar l’atenció. Abans, aquestes coses només passaven a Barcelona i ara ja les tenim al costat de casa.

-Cisquet, no facis cas d’aquest diari. No veus que “L’Enrenou” és molt sensacionalista. Mira aquest altre, “El Tot de les Feixes” i fixa’t com diu que va ser un grup de “domingueros” el que va ensopegar en un revolt d’un camí, prop de Sant Iscle, amb les despulles parcials d’un home, que havia mort feia uns dies i tenia taques de sang a la roba i la cara. Els excursionistes van quedar tan trasbalsats que van suspendre el dinar i aquest va ser atacat d’immediat per les formigues. Les investigacions policíacs es porten en secret i res més no ha pogut saber-se fins aquests moments.

- Mireu, afegia jo, a mi el que em sembla és que tot és un munt d’informació confosa perquè al “Cerdanyola News” es diu que va ser un grup d’okupes, que reivindicava una masia abandonada a la serra de Collserola, el que va trobar la setmana darrera un cadàver mutilat, amb un barret de palla al cap, dins del que havia estat cementiri parroquial de Sant Iscle. Em sembla que es tracta del mateix mort. Un membre de la policia ha informat, off de records, que el difunt podia haver estat atacat per un senglar a la fondalada del torrent i que s’havia arrossegat fins aquell lloc per demanar ajut. O sigui que tot és un batibull d’informacions contradictòries. Que si era un rodamón, que si un senglar, que si un ritual religiós, que si etcètera. Un ciclista deia que ell passava cada dia per aquell camí i no l’havia vist. El masover de Can Basach, masia propera al lloc, deia que per les nits s’escoltaven molts sorolls al bosc i, de vegades, algun tret i tot, però ells no sortien mai de casa. Un caçador del poble veí creia que havia vist aquell home pel poble alguna vegada. La policia deia que Sant Iscle estava a Montcada i no a Cerdanyola i sobre el mort no sabien gaire coses, ni la identitat del difunt ni qui l’havia mort.

-I una mé...! I si no fos cap foraster, preguntava el Valentí? I si fos algun conegut del poble, alguna autoritat o algun empresari?, es preguntaven els altres. Fos qui fos havia estat víctima d’alguna acció macabra per part del seu botxí, ja que les ferides eren nombroses, així com els cops al cap, que el tenia obert per la meitat. Tot el bar es feia ressò de la notícia i tots nosaltres volíem esbrinar el misteri del mort de Sant Iscle. De cop, la partida de dards que teníem començada va restar suspesa, superada per les notícies del mort.




VIII

Els policies havien passat pel bar, com cada dia, a prendre cafè, i no ens vàrem poder sostreure de preguntar-los pel misteri del mort. Sabíem que la policia encara no havia identificat el difunt, que creien que era una persona d’algun poble proper, però no tenien enllestides totes les dades. Estaven considerant totes les hipòtesis. Drogues, narcotràfic, segrests, corrupcions empresarials, etc. Anaven tan despistats com els diaris, crèiem nosaltres.

El “Play-it-again” era un rebombori de converses. Hi havia els que recordaven que Josep Ripollès havia amenaçat de mort l’Enric Casamiquela en aquell mateix bar i divagaven si seria l’empresari el desaparegut. Hi havia algun més mal pensat que, per la seva propensió a menjar en altres plats, involucrava la dona del difunt.

-Home, no us poseu tan seriosos. Penseu que el mort desconegut podria ser qualsevol veí anònim que hagués anat a Collserola a buscar bolets. O un immigrant sense papers. No té perquè ser el Casamiquela, afegia el Pep.

No em semblaven probables aquestes idees i li vaig respondre, que sí home, que als boletaires i els immigrants els tallaven a trossets els amos dels boscos!

El Valentí, seriós com mai, mantenia que el Ripollès s’havia carregat el Casamiquela per quedar-se’n definitivament amb la dona. En tots els assumptes de la vida, el Valentí aplicava la dita francesa de “Cherchez le femme!”.

El Ciset, l’amo del bar, sostenia que el difunt podia ser el Ripollès i així el Casamiquela podria fer i desfer amb l’obra.

El Valentí, fidel al seu plantejament morbós, insistia que hi havia marro de faldilles, més que especulacions immobiliàries, que amb aquell tros de dona que té l’Enric, ha d’haver motius de banyes més que suficient per carregar-se-li el marit.

Jo, pel que havia captat en alguna de les seves escapades a la Torre Groga, havia d’acceptar que aquella dona, quan s’enfebria, era més perillosa que totes les lleis d’urbanisme.

A la taula del costat de la nostra, també es parlava del mateix. El més analític de la colla, amb un parell de whiskies a sobre, ho veia clar, deia. Ficat en suggestions detectivesques, li semblava que estava clar que el mort no era una dona i que no podia ser el Josep Ripollès perquè l’havien vist entrar i sortir del banc. En canvi, l’Enric Casamiquela, des de la recent discussió al bar i l’entrevista amb el regidor, no havia fet cap per la plaça major de la vila. I la plaça major era el cor de la col·lectivitat. Hi havia els bancs, alguns despatxos, la casa de la vila i el “Play-it-again”.

Des del bar, dominàvem sense dificultats les vidrieres de l’entrada a les oficines de l’Enric Casamiquela. Els clients del bar de seguida vàrem veure que la dona de l’Enric havia entrat i ens vàrem quedar en guàrdia per veure si havia notícies. Un quart d’hora més tard, les secretàries van anar a prendre cafè al bar i vàrem rebre nova informació. La Sílvia havia anat a l’oficina a veure si tenien alguna notícia del seu marit, que des de feia dos dies no havia aparegut per casa i estava preocupada pe les notícies dels diaris. Ell mai no havia fet una cosa així. No ho podia entendre. Les secretàries van respondre-li el que sabien, que tampoc no havia anat a treballar aquells dos dies i que no tenien cap notícia sobre ell.

En aquell moment va arribar un vehicle de la policia i dos agents van entrar al local de la constructora. Portaven la informació sobre la identitat del difunt, que els acabava d’enviar la prefectura de Barcelona. De seguida es va conèixer la notícia. La identitat del difunt de Sant Iscle no era cap altra que la de l’Enric Casamiquela, el propietari de la immobiliària. Era el que tots nosaltres havíem suposat. Cap sorpresa!




IX


La nota a la premsa de l’endemà era prou sensacionalista. Estàvem tots plegats al bar llegint-la. Es deia que el mort misteriós, aparegut als voltants de l’ermita de Sant Iscle, era l’Enric Casamiquela, que la policia estava tancant les darreres investigacions i es creia que en breus dies es localitzaria l’autor del crim. Els diaris tornaven a apuntar totes les hipòtesis abans dites sobre els causes del crim i afegien, per impressionar, que la policia estava al damunt d’una pista certa que esperaven resoldre en pocs dies.

Era el dia de l’enterrament. El bar estava excepcionalment concorregut, abans i després de la cerimònia. L’església més encara. Tots els amics del bar ens trobaven a la porta de l’església on s’escoltaven comentaris de tota mena:

-Ai, pobre Enric, tan treballador i tan formal com era...
-Qui li ho havia de dir que acabaria així...
-I el culpable deu viure ben feliç i tranquil a casa seva...

La Sílvia Bescompte, vestida de dol, destacava en bellesa malgrat la tragèdia del moment que li tocava viure. Un cop el dol va entrar a l’església, aquesta es va omplir de seguida i va restar molta gent dreta. El rector de la parròquia va fer el cerimonial fúnebre i va glossar la vida del difunt, amb algunes paraules de lloa i de resignació per la seva vídua i fills.

-L’Enric va fer el bé tota la seva vida. Va treballar sense defallir i, al final, algun mal fill va decidir escapçar-li l’alè quan encara era força jove...

-No va ser el Ripollès qui va dir-li Satanàs a l’Enric, aquell dia al “Play-it-again”, ens recordava el Valentí.

-I si el Josep Ripollès hagués dut a terme la seva amenaça? afegia un altre.

El mossèn estava acomiadant el dol i la Sílvia no tenia forces per aixecar-se’n i sortir de l’església:

-Que descansi en pau.

Al cementiri ens vàrem aplegar fins una cinquantena de persones, entre els familiars i alguns amics i coneguts.

Els comentaris eren del mateix to que uns moments abans a la porta de l’església. Que si l’assassí fos algun d’aquells ecologistes que només gaudeixen fent la guitza i posant entrebancs als empresaris dinàmics i emprenedors, que si podia ser una banda organitzada.

Abans que els comentaris dominessin novament l’escena dramàtica del moment, va arribar un policia al cementiri i adreçant-se amb discreció al nostre grup, va demanar-li al Valentí que l’acompanyés. Tots ens vàrem quedar trasbalsats. Semblava que la policia se’n duia pres el Valentí.

I així fou. La detenció formal es va produir a la comissaria. Tots ens vàrem quedar sobtats. Jo no ho podia entendre. Ostres, tu. Mira el Valentí dels collons. I no ho semblava. Molta mundologia de dones i clatacrac, va i ens la fot carregant-se el marit de la Sílvia Bescompte! Amb els anys que feia que coneixia el Valentí i mai havia sospitat que pogués tenir una doble vida.

Aviat es va saber que algunes empremtes que havia confrontat la policia tècnica de Madrid assenyalaven el Valentí Roig, company de tertúlies de tants anys al “Play-it-again”, com el responsable de la mort violenta de l’Enric Casamiquela. Al final, a la comissaria, el Valentí va acceptar ràpidament l’autoria dels fets i va dir que mantenia relacions amb la Sílvia i n’estava tip de com tractava el seu marit a la dona.

El mòbil del crim no tenia res a veure amb els terrenys ni amb l’intent de fer un camp de golf a les terres de la Torre Groga. Semblava un assumpte de faldilles. Caldria veure ara si el Valentí ho havia fet tot sol o si la Sílvia, principal hereva del seu marit, n’estava assabentada.