Per què ser poeta?

Aquell home d’un poble de la Catalunya de marina havia tingut el rampell, ja feia anys de fer-se poeta. Bé, poeta a temps parcial, perquè per fer bullir l’olla treballava a la ferreteria familiar i mentre despatxava objectes de ferralla paria paraules arraïmades.

Per què m’he fet poeta? em pregunteu sovint, deia. Per què escric poesia?, tornava a dir, de tard en tard.

Escric perquè em diverteix i m’agrada confegir paraules, una rere l’altra. Escric per conrear il·lusions i fer-me un munt de preguntes sobre el món on vivim. Escric perquè penso. Escric per donar a conèixer allò que penso. I escric el que penso i no allò que no penso. Soc directe i pla, enlloc de torcívol i polièdric com els polítics. Escric per denunciar les malifetes conxorxades dels polítics.

Escric perquè sempre ho he fet. M’agrada. Perquè encara crec que cal fer-ho. És tasca de resistència i compromís. És voluntarisme i acció. També escric perquè ens criden i no ens volen. Escric perquè visc en el voraviu de l’esvoranc, amb por de caure pel voladís al fondal esvaït. I perquè fins el mar ha arribat el detritus i la deixalla i han esborrat els senyals de vida. Escric perquè algú ha de fer notari de l’horabaixa i el capvespre, de la malenconia i l’agror.

Escric pensant en un jardí de llimoners, la flaire de la farigola i el perfum dens del gessamí. Escric des del caliu marí dels penya-segats i els aiguamolls d’un Empordà de matriu grega. Escric per les siluetes esvaïdes de les noies d’Avinyó i el joc de sines, arcs i paràboles derivats de la turgència de les formes. Escric pel somriure d’un nen i la tristesa d’un avi. Escric per la bretolada dels joves cridaners que han perdut el marc de valors i viuen immergits d’hedonisme i buits de principis. I perquè no soc ni diable ni carrincloneria floral, també escric.
A més, escric perquè sí, perquè em dóna la gana. Passa res?