Ja s'han perdut els camins (2004)

Els pobles mai no s'estan quiets. Es belluguen com nosaltres. Creixen, moren. Canvien. I nosaltres, sovint fidels al seu respirar, no acceptem de bon grat els canvis perquè són parts de la infantesa o la joventut que perdem. Quan el poble canvia i mor el vell llegat, som nosaltres mateixos els que també morim.
Aquest és un poema de melangia vers la Cerdanyola dels anys cinquanta i seixanta del segle vint que ha anat morint dia a dia. La Cerdanyola de començament del segle vint-i-u ni jo mateix reconec.

Ja s’han perdut els camins
(tret del llibre "Identitats" (2004), Ed. Montflorit, p. 23, autor Miquel Sánchez)

Ja s'han perdut les cançons
que cantava la gent nostra.

Ja no hi ha vells al carrer,
ni eres per batre el gra
ni carros venint del camp.
I les vinyes i els blats
i els avis vestits de dol,
prenent el sol a la plaça,
fa temps que ens van deixar.

Ja als carrers no hi ha pols
i els camins no són de terra,
ja retruca un món nou
ple d'oratges i misèries,
ja aquell poble és un altre
que ni jo no reconec.

Ja s’han perdut els camins,
les dreceres i els records,
ja el vell somni és més que mort!