dimecres, 24 de desembre del 2008

Resumen d'Història de Cerdanyola (2005)




per Miquel Sánchez
(Epíleg del llibre de l’autor “Història de Cerdanyola. Dels origens al segle vint. Ajuntament de Cerdanyola i Editorial Montflorit. Cerdanyola. 2005)



EPÍLEG

El terme de Cerdanyola, amb 31 Km2 de superfície, presenta el tret característic de ser compost per dues parts quasi iguales en grandària i diferents en composició. Dualitat oposada i complementària. Una part correspon a la serra de Collserola, amb boscos, torrenteres, vegetació i fauna pròpies de la muntanya mediterrània. Una altra part correspon al pla vallesà, a la depressió quaternària, rica en argiles i terres de conreu, corredor de vies de comunicació i principal indret del poblament cerdanyolenc.

Cerdanyola és també un vell territori ocupat per l’home, el poblament més reculat del qual s’inicia en el paleolític superior (els pobles caçadors de l’edat de Pedra, vers el 25000 aC), va prosseguir amb els pagesos, inicialment amb estris de pedra (3500-1800 aC) i, més tard, amb instruments metàl·lics com el coure, el bronze i el ferro (1800-450 aC).

El primer poble autòcton de la contrada va ser el dels ibers laietans, dels quals tenim constància des de fa 2500 anys, amb poblats a turons de Collserola com els de Ca n’Oliver i Xercavins i amb nombrosos testimonis materials arreu del terme, principalment a la serra de Galliners.

Finalment, els romans van conquerir Ibèria (218 aC) i la major part de pobles locals, inclosos els laietans, van ser romanitzats, val a dir, van ser reduïts a la llengua, cultura i lleis dels vencedors. Els vestigis de l’època romana es troben a les Feixes i la Vall Moranta.

Les invasions, conquestes i dominis d’un pobles per altres no es va deturar en els romans. Aquests van ser reemplaçats pels visigots (415-717 dC) i aquests pels sarraïns (717-801 dC).

Una nova embranzida militar va tenir lloc amb els francs, els quals van conquerir una part del territori català, la Catalunya Vella, entre el 759 i el 812.

La formació històrica de Cerdanyola va tenir lloc a partir de mitjan segle X. Es defineix el terme, se li dóna un nom propi i la gent establerta en aquest indret pren consciència d’una identitat pròpia, diferent a la dels termes veïns com Sant Cugat, Ripollet, Barberà i Montcada. El terme es vertebra i cohesiona al voltant de dues esglésies, esdevingudes parròquies, la de Sant Martí de Cerdanyola i la de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes. El monestir cistercenc de Valldaura és una altra de les manifestacions de la vida religiosa que va tenir acollida dins del terme cerdanyolenc.

A mitjan segle XII tenen lloc la consagració de l’església de Sant Martí i la fundació del monestir de Valldaura. Ramon de Cerdanyola va ser present als dos actes i va signar els respectius documents. La “casa de Cerdanyola”, canviada a “casa de Capellades”, quan aquesta nissaga va reemplaçar la dels Cerdanyola, van constituir un dels primers nuclis de poder local. Comprenia el territori entre l’església de Cerdanyola, el puig de Guàrdia i la Pedrapiula, amb uns deu masos. Sant Marçal era encara un mas i una capella. El castell no es constituiria fins més tard.

El poder local es manifesta a través de la jurisdicció feudal exercida pel castell de Sant Marçal (família Marimon) en solitari o compartida amb l’arquebisbat de Tarragona o el monestir de Sant Cugat del Vallès. La Corona va disputar aferrissadament aquella jurisdicció amb diversos plets iniciats a mitjan segle XIV i tancats definitivament a mitjan segle XVIII. Simultàniament, els reis catalano-aragonesos van fer de Valldaura una casa (o palau) reial, emprada entre els segles XIII i XV com a lloc de cacera, residència d’estiu i lloc d’acollida, recolliment i pregària. Els pagesos van ser sotmesos a la imposició de càrregues fiscals en productes i diners, pràcticament des del segle X fins el XIX.

A diferència d’altres poblacions veïnes, com Ripollet i Sant Cugat, el poblament de Cerdanyola va adoptar la forma d’agrupament dispers, val a dir, masies escampades arreu del terme, tant a les serres com a les planes. En total, van ser unes 10 masies al terme de les Feixes i entre 70 i 50, segons els períodes, a la resta de termes de Cerdanyola. Es tracta d’un miler d’anys de vida pagesa, dels quals convé destacar un poblament altomedieval d’uns 90 masos, amb una davallada a uns 70 als segles XIV-XV, per concentrar-se a partir del segle XVIII en els 31 masos que van arribar actius fins mitjans segle XX.

Per altra part, els caps de les principals cases pageses van formar part de la universitat i el comú de Cerdanyola, així com de les obreries que tenien cura de l’administració de les parròquies, altars i confraries. Mentre que pagesos i Església continuaven anomenant el terme amb el nom de Cerdanyola, la jurisdicció senyorial va ser coneguda, sota el nom del castell de Sant Marçal, com a “terme del castell de Sant Marçal”. En certa manera, era una oposició entre Cerdanyola i Sant Marçal. Finalment, a partir de mitjan segle XIX, de resultes de l’abolició dels senyorius feudals i de la creació de la institució del municipi, la casa de la vila i els seus òrgans de govern, es van convertir en l’element dirigent de la vida cerdanyolenca, primer amb l’eina del sufragi censitari i darrerament amb el sufragi universal.

El resultat del poblament continuat del terme al llarg dels últims mil anys ha donat lloc a un munt de noms de llocs, un miler de topònims, els quals es converteixen en el testimoni de la vella identitat camperola i les normes formes urbanes. Molts d’aquells topònims es mantenen vius, com llegat dels avantpassats, a la Cerdanyola actual.

L’economia del terme estava dominada per l’agricultura de cereals, la vinya i els productes hortifrutícoles. Els molins fariners es concentraven en llocs rics en aigua, al llarg dels rius Major, Sec i Ripoll. Cal destacar les illes molineres de Saltells-Ripoll (el Massot) i Porcià (la Ferreria) i els indrets de les Passadores i Riumajor (actuals Fatjó del Molí i Can Xercavins) i Feixes (Canaletes).

L’església de Sant Martí va ser annexada al monestir de la Vall d’Hebron (1546-1837). Donat el greu estat de la primera església romànica, va ser urgent la construcció d’una nova església (1594-1601). Ni el senyor del castell ni els jerònims de la Vall d’Hebron van posar cap diner. Van haver de ser els propietaris pagesos de Cerdanyola els qui paguessin el cost de la nova església.

L’escut actual de Cerdanyola aplega aquesta simbologia medieval: Sant Martí (poble i parròquia), Marimon (poder jurisdiccional del terme) i Valldaura (enclau de la Corona). I el complementen, el marquesat de Cerdanyola i el lema dels Trènor (Facta non Verba).

A partir de l’any 1828 es va iniciar l’agrupament urbà amb la formació dels barris i les zones industrials que tots coneixem. Al seu costat, la nova infraestructura viària i els equipaments universitaris i tecnològics van completar la imatge actual de Cerdanyola.

Cerdanyola és història. Com molts altres pobles catalans, ve de lluny. Te els seus trets i signes d’identitat. Pagesia i masies; castells de Montcada i Sant Marçal; monestirs de Valldaura i Sant Cugat; capelles i ermites, esglésies de Sant Iscle i de Sant Martí; boscos, serres i turons, rieres i torrenteres, planes i feixes; fàbriques, tallers i sobretot la Uralita, l’Aiscondel i la Riviere, amb el llegat maligne de les malalties de l’amiant que ha mort uns quants cerdanyolencs; festes majors i aplecs; ferrocarrils i autopistes trossejant el terme; Universitat Autònoma, Parc Tecnològic i Centre Direccional.

Tanco formalment la recerca amb la fi de la dictadura franquista, encara que en alguns migrats casos, ho he estirat un xic més.

Aquesta és la meva visió de la història de Cerdanyola. Sigueu lleus amb els errors i gaudiu del treball de recerca en la mateixa forma i intensitat amb que ho feia jo mentre ho anava preparant.

Cerdanyola és també un projecte de futur, una il·lusió i una transformació possible. Una Cerdanyola millor, més humana i més equilibrada, que ve d’un llarg passat i que aspira que aquell llegat identitari sigui conegut, conreat i preservat per tothom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada