Berenguer de Saltells, heroi o malvat? (c.1313-1358?)

BERENGUER DE SALTELLS, HEROI O MALVAT? (c. 1313-1358?). LA MORT DE L’ABAT DE SANT CUGAT

per Miquel Sánchez

Introducció

Aquest treball presenta noves aportacions sobre els Saltells de Cerdanyola. S’ha reconstruït la família Saltells, a través de les vuit generacions conegudes, entre els segles XII i XIV, amb un reemplaçament de 34 anys per generació.[1]

El lloc de Saltells ha estat conegut des del segle X.[2] La casa de Saltells va tenir una vida més curta, val a dir, de l’any 1132 a l’any 1724, però la nissaga de Saltells ha tingut una vida encara molt més curta. Les primeres generacions han estat documentades l’any 1132 i les darreres l’any 1350.

Els Saltells han estat una família, originàriament rural, encara que mai no hem trobat cap Saltells definit com “pagès de Cerdanyola”. Família que s’enriqueix aviat i que gaudeix d’una preeminència social i econòmica dins dels termes de Cerdanyola i Sant Cugat, els dos principals on van reeixir. Sovint combinen el govern de les seves finques amb el desempeny de càrrecs públics com els de batlles i administradors dels interessos d’altres senyors jurisdiccionals propers, ja fossin el del castell de Montcada (any 1154) o el del monestir de Sant Cugat (1290-93).

Una altra aportació d’aquest treball és la diferenciació entre els masos Saltells i Magarova, en mans de les dues branques cerdanyolenques de la família. A partir del segle XII, els Saltells es concentren en aquelles dues finques principals, la del mas Saltells, al pla de Cerdanyola, i la del mas Magarova, a la partió de Cerdanyola amb Sant Cugat, prop del Coll Favar.[3] Cal evitar la confusió amb un altre Magarola, de Sant Cugat.[4]

De mica en mica, els Saltells estenen el seu patrimoni fora de Cerdanyola i Sant Cugat. Apleguen finques senceres o peces de terra en llocs com Ripollet, Barberà, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet i Barcelona. Emparenten amb famílies pageses de riquesa i posició similar a la d’ells i, fins i tot, amb alguna de la petita noblesa catalana, com els Tallada o els Gravalosa, de Manresa. Estenen les seves relacions i amistats a importants famílies amb càrrecs públics com els Rosseta de Sabadell (batlles i notaris), els Togores de Sabadell (nobles) i els Rosanes de la Garriga (nobles). Van mantenir excel·lents relacions i col·laboracions amb els Montcada i amb els abats de Sant Cugat, però mai no van fer el mateix amb els Marimon, senyors del castell de Cerdanyola. A continuació es recull una aproximació al territori de Saltells:


Fig. 1: Domini de Saltells (s. X-XIV)

Els Saltells, un poder emergent sense lloc

Des de les nostres concepcions actuals, no és fàcil entendre el sistema feudal. Entre els segles XIII i XIV, el poder feudal al terme de Cerdanyola, presentava cinc manifestacions diferents: 1) Senyors Militars, 2) El poder de l’Església, 3) Els notables Locals, 4) Els Comuns o el poder dels pagesos; i 5) la Corona.

Castells:
Castells de Montcada (fins 1225) i de Sant Marçal (des de 1225), senyors jurisdiccionals del terme.

Església:
Monestir de Santes Creus (1240-1311) i monestir de Sant Cugat (1311-1542), senyors amb jurisdicció termenal compartida.[5]
Bisbat de Barcelona, monestir de les Puel·les, monestir de Valldonzella i església de Sant Martí de Cerdanyola, senyors amb dominis directe.

Locals:
Els Cerdanyola, cavallers (1144-1299, quatre generacions) i senyors de la “domo de Cerdanyola”.
Els Capellades, ciutadans de Barcelona i donzells (1304-1392), continuadors dels Cerdanyola, amb la “domo de Cerdanyola” (1304-92), després dita “domo de Capellades”, i que, per extinció o venda, el seu domini va passar als Marimon entre 1441 i 1546. Cerdanyola/Capellades era un territori de muntanya, dins del terme i jurisdicció del castell de Cerdanyola, amb nou masos i la “domo”, entre les serres del Puig de Guàrdia, la Pedra Piula, el torrent de Valldaura i el turó de la Torrefera.
Els Cabanyes eren jurisperts en lleis, ciutadans de Barcelona, al servei del castell de Cerdanyola. Entre 1359-1400 van acumular un munt de propietats immobles a Cerdanyola i Sant Cugat i es van convertir en un dels propietaris més rics de la contrada. Al final, la 3ª generació s’estableix a Cerdanyola i arriben a ser batlles del terme (Guillem de Cabanyes, 1402).
Els Noguera i els Galliners (s. XIII-XIV), pagesos de Cerdanyola, que descobreixen el “mercat” i s’enriqueixen criant animals i produint i venent cereals, però que mai no gaudirien de cap poder públic.[6]
Els Saltells, senyors de la “domo de Saltells” (1132-1350). Rics terratinents, amb possessions a Cerdanyola, Sant Cugat, Ripollet, Barberà, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet i Barcelona. Emparenten amb famílies pageses riques i amb alguna de la petita noblesa. Agents de Montcada i Sant Cugat. Mai cap relació amb els Marimon.

Comuns:
Parròquies de Sant Iscle de les Feixes i Sant Martí de Cerdanyola (un jurat per parròquia i un batlle comú). Des del 1359, reivindiquen davant el rei el canvi de jurisdicció del Castell a la Corona.

Corona:
El rei volia prendre-li la jurisdicció de Cerdanyola al senyor del Castell, sovint aliat i col·laborador seu. Per això, escolta “els comuns” i els hi dóna esperances.
El Procés de Perpinyà de 1351 contra Berenguer de Saltells s’adapta als objectius de la Corona.
El rei volia aconseguir la jurisdicció de Cerdanyola. Berenguer podia jugar el paper d’home del rei per aconseguir-la.
Quan Berenguer li falla, el rei ho intenta amb d’altres com Simó Salcet i Berenguer de Capellades (1365).
El 1372 es va iniciar un llarg plet entre els Marimon i la Corona per la jurisdicció de Cerdanyola, el qual fou fallat definitivament el 1782, a favor dels Marimon.
El rei va concedir al comú de Cerdanyola les Sagramentals del Vallès (1376) i el dret de ser carrer de Barcelona (1388), en aquell intent d’immiscir-se en el poder del castell.

En aquest complicat territori, solcat de diversos i diferents poders, els Saltells podien haver estat un poder local en un petit territori, com d’altres, però es van extingir abans de consolidar-se. Van acumular un important patrimoni propi (franc i lliure alou) i van ser agents del castell de Montcada i del monestir de Sant Cugat.

Tanmateix, els Saltells no van trobar cap espai de poder propi per ells mateixos. Tots estaven ocupats. Les jurisdiccions termenals pertanyien, de segles, als Castells i/o l’Església i apropar-se als comuns del terme –l’altra possibilitat-, hagués anat contra natura del seu poder emergent.

Com a poder sobrer, després de la desfeta de 1350, el patrimoni Saltells serà repartit entre la Corona i Sant Cugat.


El conflicte Saltells-Monestir i l’enfrontament de poders

El desenllaç final –la mort de l’abat- va ser protagonitzat pels poders feudals. Tres poders diferents, enfrontats i disputant-se cadascun d’ells la part de riquesa que podien aplegar. La petita noblesa, aliada dels Saltells, encara que ells no fossin nobles, per una banda. L’Església-institució, amb l’abat de Sant Cugat i els bisbes i abats de Catalunya, representants del braç eclesiàstic a les Corts catalanes, per una altra banda. I la Corona, amb el protagonisme definitiu del rei i les Corts de Perpinyà, tanca el conflicte i li dóna la forma jurídica amb que ha arribat fins avui.

En el conflicte Saltells-Monestir de Sant Cugat, cal distingir dos components jurídics diferents, el dret civil i el dret penal. La primera part del conflicte, la de l’herència Saltells, iniciada de resultes de la donació testamentària feta per Ramon de Saltells al monestir de Sant Cugat, està compresa dins de l’ordenament civil i el desenllaç havia de tenir lloc dins d’aquell ordenament, fet que es tanca amb la sentència arbitral de Pere ça Rovira de 1350. La segona part del conflicte, l’assassinat de l’abat de Sant Cugat, cau dins de l’ordenament penal, dirimit en aquest cas per una sentència reial (la de Perpinyà, de 1351).

Quant a la primera part del conflicte, cal resumir aquí les idees principals. La família Saltells aplegava propietats en franc alou, al temps que també esdevenien en agents de l’autoritat de l’abat de Sant Cugat. Després de dos segles d’existència com a nissaga, la família Saltells, propietària del casal de Saltells, s’havia enfortit. Havia acumulat possessions i gaudia de notorietat pública i social al Vallès. Disposava d’escut propi i les seves relacions amb l’abat Vallseca van ser molt intenses. Els avis paterns de Berenguer eren Ramon II de Saltells (1284-1318†) i Jacma de Vall, filla d’Astruc, batlle de Sant Cugat.[7] Els pares eren Ramon III de Saltells (1286-1348†) i Benvinguda de Pomers (1347†), filla de Guillem i Benvinguda, ciutadans de Barcelona.
Ramon I de Saltells Astruc de Vall <-> ??
(- 1248†) S. Cugat
batlle monestir
_________________________________________________

Bernat <-> Elissenda Ponç Ramon II <-> Jacma
de Saltells de Pujolet de Saltells de Saltells de Vall
(1283-1328†) (1302-17) (1292-1309) (1284-1318†) (1286-1305)
hereu Mas Saltells monjo S.Cugat batlle monestir Sant Cugat
(1290-93)
Mas Magarova

_______________________________________________________________

Ramon III de <->Benvinguda Agnès<->Pere de Margarida<-> Pere de
Saltells (1317-47†) Saltells Tallada de Saltells Gravalosa
(1286-48 †) (1305-30) (1305-30) (Manresa)
Mas Magarova milites
Mas Saltells
testament 1347


Berenguer
de Saltells
(c.1313-1358?)
ciutadà de Barcelona
Fig. 2: Els Saltells, 5ª a 8ª generacions

Sobre un suposat origen jueu de la família Saltells, cal recollir l’estat de la recerca. Els pagesos de Cerdanyola treballaven amb un munt de jueus barcelonins com Abraham Capitis, Romeu Vidal, Isaac Calvi, Samuel Almoli, Abraham Campins, Romeu de Gavarresa, Abraham de Bellcaire, Mosse de Bellcaire, Salamo Vidal de Bellcaire i Salomó Isaac de Bellcaire. El mateix Berenguer de Saltells va recórrer l’any 1350 a un jueu de Barcelona, Andreu d’Olivella, per emprar-lo en la compra del patrimoni Saltells a l’abat de Sant Cugat. En aquests cognoms jueus, n’hi ha clarament de catalans com Olivella, Vidal, Campins, Calb i Bellcaire, fins i tot de procedència geogràfica. Podrien haver jueus amb un cognom català com Saltells? Ben segur que sí. Per altra part, Saltell també va ser emprat com a nom propi. Fins ara hem vist Saltell en funció de cognom, que és el que cercàvem. Ara, hem de recollir també l’ús que, dins de la comunitat jueva, es feia del nom Saltell, en funcions d’antropònim, segons l’exemple recollit aquí de la família de metges Cabrit:[8]
Vidal Cabrit
(1349)
Cirurgià de Barcelona

_________________________________________________

Saltell<-> Sara Bonjuba
Cabrit Cabrit
(1390+) ( )
Cirurgià de Tàrrega (1369) físic de Barcelona (1349)
Mestre cirurgià de Girona (1370) cirurgià (1351)
Fisic i cirurgià de Barcelona (1390+)
Saltell
Bellcaire <-> Jacob Sentou
(1390) de Carsi (1390)




Astruc i Isaac Saltell reconeixien l’any 1319, davant Azari Crescs, Moisès de Bellcaire i Llobet Gra, administradors i procuradors de l’aljama del cau jueu de Barcelona, haver rebut 54 lliures barceloneses.[9] D’aquesta notícia, cal destacar-ne dues coincidències. La primera, la del cognom Saltell (escrit Saltelli), i la segona la del nom Astruc. Un altre jueu Saltell, documentat l’any 1343, va finançar la guerra del rei Pere contra el rei de Mallorca:[10]
V kals. Aprilis M CCC XL tertio. Al honrat en P. Bos it de part dels consellers de la dita ciutat donats a Iscarh Saltell, Juheu de Barchinona, Decem libra barch. p. corredures de dua milia libr. barchs., les quals nos ha fetes prestar a rahó de la paga q haven a fer de present als honrats administradors de la armada de Cathalunya.

L’avi de Berenguer de Saltells, Ramon II (1284-1318+) va casar-se amb Jacma, filla d’Astruc de Vall, de Sant Cugat, el qual era batlle del monestir pel terme d’Octavià. Domènec Miquel pensa en un suposat origen jueu del batlle Astruc, tot i que en aquells moments ja eren cristians.[11] En definitiva, podríem interrogar-nos si els jueus de Barcelona, Astruc, Isaac i Iscar Saltelli tenien alguna cosa a veure amb els Saltells de Cerdanyola? I si podria haver una branca jueva Saltell, com les esmentades, emparentada amb els Saltells de Cerdanyola? Objectivament, segons les dades disponibles, no hi havia cap relació de parentiu entre la família Saltells de Cerdanyola i els jueus Saltell de Barcelona.

Amb l’enfortiment del casal de Saltells, a començaments del segle XIV, la pregunta sorgeix immediata. Què eren els Saltells, a partir de Ramon II i Ramon III? Nobles, ciutadans o pagesos? A diferència del que succeïa en el món rural, mai cap Saltells és documentat com a pagès. Cavallers? Tampoc mai cap Saltells és documentat a les Corts catalanes entre 1200 i 1350. Escut heràldic? Sí, però sense suposar cap ascendència nobiliària. Eren només uns rics propietaris de la contrada i podien gaudir d’escut heràldic.[12]



Escut Saltells al sarcòfag que Escut Saltells Reproducció d’un dels es-
hi ha al monestir de S. Cugat a l’Armoria cuts de la casa Padellàs

Fig. 3: Comparació entre els escuts Saltells i els de la casa Padellàs

La casa Padellàs (s. XV-XVI), avui seu del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, havia estat al carrer de Mercaders núm. 26, del barri de Mar, barri on també van viure els Pomers del segle XIV. Segons Udina, el primer quarter de l’escut Padellàs correspon als Hostalric.[13] Duran i Sanpere apunta un origen anterior de la casa Padellàs.[14] Un altre treball inèdit aplega un estudi històric sobre l’origen baixmedieval de la casa.[15] Afegim: No podria haver una altra família establerta a la segona meitat del segle XIV en aquell indret i que l’escut del primer quarter fos el d’aquella família? L’escut Saltells és del segle XIV i Berenguer de Saltells, “ciutadà de Barcelona” va viure un temps, entre 1340 i 1350, a la casa dels avis materns, la qual es trobava al barri del Mar, com la casa Padellàs.[16]

Ciutadans de Barcelona? El pare Saltells no; la mare Benvinguda sí que ho era. Berenguer va viure a Barcelona, a casa dels avis materns o dels oncles Pomer, al “quarter de la Mar” i es va definir a si mateix com “ciutadà de Barcelona”.[17]

Pere de Pomès
ciutadà de Bcn


Ramon II ß> Jacma Guillem <->Benvinguda
de Saltells de Vall de Pomès
Cerdanyola Sant Cugat ciutadà de Bcn
(1315+)

___________________________________________________

Ramon III de Saltells <-> Benvinguda de Pomès Joan de Pomès Guillem de Pomès
Cerdanyola ciutadana de Bcn ciutadà de Bcn ciutadà de Bcn
Mas Magarova (1315)
Mas Saltells

Berenguer de Saltells
ciutadà de Bcn

Fig. 4: Enllaç de la família Pomer (o Pomès) de Barcelona
amb la família Saltells de Cerdanyola


Berenguer de Saltells, fill de Ramon III i de Benvinguda, va ser el darrer hereu de la nissaga.[18] Berenguer va néixer als voltants de 1313. Va créixer en una família de persones grans (pares, oncles, etc.), sense infants ni jovenalla. Pocs cosins i cap germà. Entre 1340 i 1350 tenen lloc els anys foscos de Berenguer, els quals s’han volgut ocupar amb la guerra de Mallorca (1343-44) entre Pere III i el seu cunyat Jaume III, en la guerra contra els unionistes aragonesos (1347-48) o en la guerra contra els valencians (1348), ja que com a nobles –s’ha dit- estaven obligats acudir al servei del rei. Ni Ramon III ni Berenguer de Saltells no eren nobles. No tenien cap obligació d’anar a servir el rei.

Per altra part, el monestir de Sant Cugat havia protagonitzat entre els segles X i XIII un intens procés d’acumulació de terres, cases i rendes a nombrosos termes de les comarques del Vallès, Baix Llobregat i Penedès. Per donació, permuta o compra havia fet seu un patrimoni notable. L’abat Vallseca va aconseguir que Ramon III de Saltells i Benvinguda fessin donació testamentària (7 març 1347) al monestir de tot el patrimoni que posseïen en franc alou, del qual destacava la finca de Saltells. El document fou fet públic, després de la mort de Ramon III, el 26 d’abril 1348.[19] Mai no se sabrà fins a on arribava la propietat franca dels Saltells i fins a on el domini directe del monestir. Les mateixes finques, Saltells, Magarova i d’altres, tenien parts de franc alou i altres de domini útil. El mèrit de l’abat i els monjos va ser que el matrimoni Saltells fes donació quasi total, llevat d’una reserva per si Berenguer tornés, de la seva propietat, reserva que era inferior als drets legals que li corresponien. Aquells drets a l’herència de Berenguer van resultar malmesos amb aquells procediments, com així ho va provar la sentència arbitral.




La impaciència de Berenguer. Les sentències del conflicte

A mitjan any 1348 havien mort els dos principals protagonistes, Ramon III de Saltells (26 abril?) i l’abat Bernat de Vallseca (29 juny) i es van fer presents altres dos protagonistes, el fill Berenguer de Saltells i el nou abat Arnau de Biure. Berenguer reclama i Biure no l’escolta, al principi. Finalment, l’abat accepta un arbitratge jurídic. El jurista va ser Pere ça Rovira, de Barcelona, acceptat per ambdues parts. La sentència arbitral (15-5-1350) va perjudicar el monestir, que aspirava a conservar la totalitat del patrimoni Saltells, i li obligava a vendre’l i compensar econòmicament l’altra part. Les dues parts van acceptar la sentència. Biure es queixa, però l’accepta. Tanmateix, esdevé diletant i entorpidor i el termini de sis mesos fixat per compensar Berenguer arriba a la seva fi sense acomplir-se. Els nobles recolzen Berenguer. Francesc de Togores i Berenguer de Rossanes van visitar l’abat i van demanar a Biure el compliment de la sentència. Aquest s’excusa que no té comprador i el que li presenten, el jueu Andreu d’Olivella (22-10-1350), no l’accepta perquè deia que era un home favorable a Berenguer. La sentència diu que, si als sis mesos no s’havia venut la finca i compensat a Berenguer, aquest podia recuperar-la. El 29-11-1350 Berenguer va presentar una protesta notarial davant l’abat a través de Pere de Lledó, procurador, acompanyat de l’escrivà jurat Guillem Estapera.[20]

Aquell és el moment que Berenguer es trastoca. Si es manté pendent del termini de sis mesos, ell recuperaria la finca encara que l’abat no l’hagués venuda. Hi ha un estira i arronsa entre poders feudals. L’Església per una part i la petita noblesa rural, que recolza Berenguer, per una altra. Entre el 29 de novembre i el 24 de desembre, Berenguer decideix una acció violenta i irreversible, en data i lloc sagrats, que trenca amb la via legal oberta per les dues parts. Desconfiança? Desesperació? Ofuscació?

En aquesta situació de dilatància, Berenguer es precipita o es malfia de la viabilitat legal de la sentència o no té cap confiança amb l’abat Biure i decideix fer una prova de força. Un escarment. Matar l’abat a la missa del Gall propera! Trenca les regles fixades fins aquell moment i assumeix castigar l’abat fins a l’extrem de llevar-li la vida. Lluites entre feudals que maten feudals, s’ha dit.[21] Matar pels privilegis en una disputa formalment d’herència, però realment de manteniment dels privilegis. Per primera vegada en tot el procés, Berenguer se situa fora dels termes que la llei feudal tenia establerts.

Ens trobem a la nit de Nadal de 1350. Per una part, Ramon Arnau de Biure, revestit de gran pontifical, i els monjos de la comunitat van penetrar a l’església per començar els actes religiosos de la missa del gall.

Per altra part, sis homes, armats d’espases i llances, es van dirigir des de Cerdanyola al monestir de Sant Cugat. L’espasa era, simbòlicament, l’arma dels cavallers. Les “Constitucions” recullen que aquells “Fills de perditio”, també dits “Fills de iniquitat” i “Fills del diable”, portaven “desembaynadas las spasas”, eren “spasas irruints” i “spasas concassants” i que donaren molts de “colps ab lanças e spasas” i que “ab spasas foren greument tallats e ferits”. Fins a sis vegades s’esmenten les espases al procés de Perpinyà de 1351.[22] Per contra, els autors vuitcentistes i noucentistes han volgut ressaltar un suposat caràcter bandoler de Berenguer de Saltells i els seus i els han inventat coltells, ganivets i punyals, armes més pròpies de la gent roïna i baixa que no pas dels nobles.[23] En cap moment, consta aquest fet als documents públics. Bosch i Cardellach escrivia que “diéronle muchas cuchilladas en la cabeza”.[24] Victor Balaguer, sempre inventiu, va ser dels primers en recórrer al punyal quan deia que “desenvainó un puñal y lo hundió en el pecho del abad”.[25] José Sardá i Agustín Rius es passaven al ganivet quan deien “asestándole sendas cuchilladas en la cabeza”.[26] Antoni de Bofarull va escriure que “a coltellades tolgueren les mans” i que “l’acabaren d’ociure a coltellades, al born d’una llança”.[27] Peray escrivia que la mort va ser a “ganivetada, estocades o punyalades”, val a dir, una àmplia mostra de possibilitats, cap d’elles recollida al procés. Amades, més proper a nosaltres, no és menys imaginatiu quan recull que Berenguer “va engegar un tret contra el pare abat, mentre aquest oficiava i el va matar”.[28] Vegi’s també que la part de l’agressió és diferent per tots ells. Uns parlen del pit, altres del cap, altres de les mans i d’altres són indeterminades.


Quant a la segona part del conflicte, la penal, només es coneix l’aspecte jurídic. Berenguer i els seus companys en l’assassinat de l’abat es van donar a la fuga i mai més aparegueren. Renuncien a drets i reclamacions i prefereixen salvar la vida. El rei i les Corts inicien un procés amb una sentència amb la qual es mana enrunar, més simbòlicament que efectiva, el casal de Saltells i es disposa la pèrdua de tots els drets a l’herència a Berenguer o a qualsevol altre hereu Saltells. Inicialment, el rei es queda una part de patrimoni i una altra part la cedeix al monestir de Sant Cugat, però, en realitat, tota la finca Saltells va anar a raure sota el domini del monestir al cap de pocs anys. El resultat dóna el triomf a la Corona i l’Església (monestir de Sant Cugat) i perjudica clarament la petita noblesa local. Aquestes contradiccions s’aniran posant de manifest al llarg del segle XIV.


La fi dels Saltells

Probablement aixoplugat en terres pirinenques, Berenguer arribaria a la fi dels seus dies esperant un perdó reial que mai no li arribaria. Hi havia precedents. Guillem Ramon I de Montcada havia assassinat l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, en passar prop del castell de Montcada l’any 1194 i va ser perdonat després d’una peregrinació a Terra Santa. Romeu de Marimon (1259-1309), senyor del castell de Cerdanyola, va ser excomunicat de resultes d’una ambaixada a terres infidels del nord d’Àfrica. Tant el Montcada com el Marimon van aconseguir la remissió de les seves culpes per part de les autoritats polítiques i eclesiàstiques. Berenguer de Saltells mai no va poder obrir la més mínima escletxa favorable. La Sentència de Perpinyà de 1351 es va mantenir invariable i ferma per sempre més, com així l’han recollida, posteriorment, les “Constitucions de Catalunya”.

El rei Pere va convocar Corts a Barcelona el 1358, a causa de la guerra que li feia el rei de Castella.[29] Gastó III de Foix, comte de Foix, es va desentendre de les Corts de 1358 i, enlloc d’anar-hi, va enviar escrits al rei demanant el perdó de Berenguer i els seus. La resposta del rei Pere va denegar el perdó.[30]


De sobte, per les vicissituds que hem vist, la família Saltells s’extingeix, després de dos segles de vida. Entre la 5ª i la 8ª generacions, es produeix una inversió de la piràmide generacional.


Fig. 5: Inversió de la piràmide generacional dels Saltells

La 7ª generació és la dels pares i oncles, Bernat II i Ramon III. La 8ª generació és la dels cosins, Bernardí, Guillema, Bartomeu i Berenguer. La 9ª generació ja no es va donar; era l’extinció dels Saltells. No hi va haver descendència.

Les causes cal cercar-les en:

1) Infra enregistrament (pobresa documental)
2) Moltes filles per parella (Bernat I, tres; Ramon II, dues)
3) Matrimonis fora del terme de les noies i canvis de residència
4) Caiguda del número de fills per parella
5) Fills monjos (un per branca familiar i generació)
6) Mort prematura de fills mascles

El darrer hereu, Berenguer, amb el luctuós fet protagonitzat, va obrir el camí de la fi per la família cerdanyolenca. Una família que, de mica en mica, havia acumulat un ric patrimoni de terres, cases, censos i rendes, en diversos llocs i termes.

El patrimoni va ser repartit entre la Corona i el monestir veí. És el destí de moltes famílies de règim feudal. Algunes, molt poques, aconsegueixen engrandir el patrimoni iniciat al segle XIII i arriben fins el segle XX plenes de vida, tot i canviar de nissaga algunes vegades, com els Fatjó del Xiprers. D’altres, moltes, seguint amb el cas de Cerdanyola, com els Borrell, Banús, Bramona, Berters, Campanyà, etc. desapareixen sobtadament després de dos o tres segles de vida, víctimes de les pestes, de la ruïna econòmica o de la mort dels hereus i els pubills. Els Saltells, en aquest cas, no van fer res més que extingir-se en dos segles, com moltes altres famílies medievals. La seva singularitat els hi va venir pel fet de l’acció sagnant comesa per Berenguer de Saltells en la figura de l’abat de Sant Cugat.

Tanmateix, la mort de l’abat no va suposar la fi generacional immediata dels Saltells. No és cert que els Saltells s’extingissin físicament l’any 1350. Sí que, per la inversió de la piràmide generacional, havien minvat moltíssim, però membres de la família continuaven establerts a Piera i altres indrets. Fins i tot, va haver a Cerdanyola un Bernat de Saltells que tenia possessions i, entre 1351 i 1353, va anar al notari a Sabadell a enregistrar operacions econòmiques sobre peces de terra i bestiar. No tots els Saltells es van amagar, sinó que alguns d’ells, com aquest Bernat, membre directe de la nissaga i parent de Berenguer, va prosseguir fent operacions davant notari.[31]


Aproximació a la figura central. Berenguer de Saltells, heroi o malvat?

A continuació, faré un resum sinòptic dels punts més destacats en el desenllaç immediatament posterior a la mort de l’abat Biure.[32]

Berenguer de Saltells va ser un home força atípic. Fill únic i hereu d’un gran terratinent rural, nat c.1313, va preferir viure a Barcelona entre 1341-49, enlloc del casal familiar de Cerdanyola. Expeditiu i possiblement anticlerical va ser tot el contrari dels seus pare i avi, homes profundament religiosos, fidels a Sant Cugat i els seus monjos. Els Saltells eren pagesos enriquits, agents de l’autoritat (batlles, procuradors), però no van arribar a ser nobles, malgrat disposar d’escut heràldic.

D’entrada, va haver un Berenguer adaptat al sistema. Com fill i futur hereu va participar amb la mare en alguns actes específics de la gestió del patrimoni Saltells (any 1340) i hagués estat el cap de la nissaga i el senyor de tot el patrimoni familiar... però, en un moment determinat, després del 1340, Berenguer va deixar els pares i el casal de Magarova (encara no vivien a Saltells) i se’n va anar a viure a Barcelona, a casa dels avis i oncles materns. És un trencament amb els pares, els quals s’obren als monjos de Sant Cugat i el deshereten. En aquest període, els pares, Benvinguda i Ramon, moren el 1347 i 1348, respectivament. En aquest darrer any, apareix la pesta negra. L’abat mor de la pesta. Berenguer segueix absent de Cerdanyola. Entre 1340 i 1350 es produeix un buit documental, llevat de dos aparicions fugaces davant notari, fetes el 1340 i el 1346.[33] Berenguer no reapareixerà fins després de la mort del pare, l’any 1348. I ho farà com “ciutadà de Barcelona”. L’herència i el refús de la persona de l’abat seran el leit motiv que presidirà aquesta reaparició pública de Berenguer.

Berenguer reclama els seus drets davant la llei. Ell i l’abat accepten l’arbitratge d’un jurista. La sentència modifica la donació testamentària feta pel pare de Berenguer i concedeix un termini de sis mesos a l’abat per vendre la finca Saltells i pagar-li a Berenguer 47.340 sous. L’abat dóna llargues, Berenguer envia emissaris i aixeca acta i, en vèncer el termini, decideix trencar amb la via judicial i mata l’abat.

Immediatament, després de matar l’abat, Berenguer de Saltells va fugir: excomunicat, sense patrimoni, però viu! La interpretació tradicional –i sobretot, els apologistes de l’abat Biure- ha fet de Berenguer un home dolent i de mal caràcter. Fins i tot, després d’haver trencat amb el sistema, el rei l’acusa de segrest i robatori al pintor Francesc Jordi. El pintor vivia en un mas que pertanyia als Clatells. És dubtós si l’escomesa de Berenguer era pel botí o per l’exemplaritat davant la baixada de la renda senyorial.[34] La pregunta seria: Berenguer, heroi o malvat?

Els Saltells aparentment es van extingir. Això s’ha cregut sempre. Ara, sabem que van haver Saltells vius, amb cert patrimoni, com un Bernat de Saltells, de Cerdanyola, que va protagonitzar algunes transaccions econòmiques davant notari, entre 1351-53; i mossèn Francesc Marimon de Saltells que l’any 1515 residia a la casa de Saltells.[35]

Tampoc es va saber res més de les branques polítiques, amb les que havien emparentat els Saltells, com la dels Vall, de Sant Cugat, i la dels Pomer, ciutadans de Barcelona.

Els amics de Berenguer de la petita noblesa, autoritats i funcionaris destacats, com els Togores, Rossanes, Rosseta, etc. van prosseguir la seva vida pública, econòmica i social a Sabadell i Barcelona. Mai més van fer cap acte públic a favor de Berenguer. Tampoc no van fer res els petits nobles com els Gravalosa, de Manresa, amb els quals estaven emparentats els Saltells.

L’únic aliat que es va manifestar a favor de Berenguer va ser el comte Huc Roger de Foix qui va demanar al rei el perdó pel Saltells i els seus el 1356 i 1358. Fins i tot, va condicionar l’ajut militar a Pere III, per la guerra contra Castella (1356) a canvi del perdó reial. També el vescomte de Castellbó, cosí d’en Foix i senyor de Sabadell, va donar suport a Berenguer.

En ocórrer els fets, la mort de l’abat Biure va ser percebuda per la petita noblesa, sempre perjudicada per l’expansió patrimonial i rendística de l’Església catalana, com una acció reparadora, justiciera, que la satisfeia en part de les seves pèrdues de domini jurisdiccional i/o econòmic.

La justícia reial es va manifestar teològicament i jurídica, implacable, a favor de l’abat Biure i contra Berenguer i els seus, però econòmicament a favor de la Corona en quedar-se pràcticament tot el patrimoni Saltells.[36]

Tanmateix, un any més tard, la Corona havia venut al monestir de Sant Cugat tot el patrimoni Saltells.[37] Els protagonistes, com Biure i Berenguer ja no hi eren, però el monestir tornava a gaudir de la possessió de tot el patrimoni Saltells. Sant Cugat va dividir en dos el patrimoni Saltells, amb els masos Saltells Sobirà i Saltells Jussà.

Després de tot, el sistema va prosseguir igual. L’acció unilateral, violenta i irreversible duta a terme per Berenguer no va canviar res. Es van prohibir les barbes postisses, els caps coberts i els grups de gent armada dins les viles. Va posar en evidència algunes contradiccions fonamentals del sistema feudal, va fer prendre decisions d’ajustament a la Corona, però al final tot va seguir igual.

La Corona, mancada de diners per les seves guerres i accions expansives, va haver de pactar amb els altres poders, com sempre, als quals també interessava escapçar-los la seva influència. L’Església institució va mantenir la seva presència i domini dins del braç eclesiàstic a les Corts i altres institucions catalanes.

Bisbes i abats, com autoritats de primer ordre dins del sistema feudal, van continuar amb representació institucional i amb l’acumulació d’un gran patrimoni de terres i rendes.

Els senyors dels castells ni es van pronunciar per l’acció de Berenguer, que estratègicament els afavoria en voler disminuir el poder de l’Església davant el dels senyors locals i la petita noblesa.


Cloenda

En concloure el treball, he de confessar que, malgrat la llarga investigació feta en arxius i fons documentals, encara resten punts foscos. La vida de Berenguer de Saltells, anterior al seu retorn a Cerdanyola l’any 1349, no és ben coneguda, encara que, probablement, residiria a Barcelona, a la llar dels avis i la mare, com dóna a entendre la seva declaració notarial, com “ciutadà de Barcelona”. Tampoc les raons principals que van conduir a que Ramon, pare de Berenguer, fes un testament amb unes voluntats tan controvertides pel fill i, fins i tot, desqualificades per la sentència posterior de Pere ça Rovira. Quant als fets decisius del testament, donació, sentència arbitral, mort de l’abat i procés de Perpinyà, els documents són abastament coneguts des de fa anys. Malgrat les recerques fetes als arxius, no han aparegut nous testimonis. Hi ha molts registres notarials perduts.

Berenguer, heroi o malvat? Per Berenguer la confrontació es plantejava entre continuar com a ciutadà notable, amb amics a Barcelona i Sabadell, amb uns mitjans de riquesa importants, derivats de l’herència paterna i materna, o passar a perdre-ho pràcticament tot i acceptar la deixa testamentària de 10.000 sous, inferior al que li correspondria pels seus drets. Val a dir, entre acceptar que el monestir de Sant Cugat, per un testament legal, s’havia fet amb la totalitat del patrimoni Saltells i que, ell, per culpa d’aquell testament, restava sense casa, patrimoni i riqueses. Era el triomf de Biure, l’abat, sobre el viure, de Berenguer. Biure i viure confrontats, el primer guanyant al segon. Berenguer va decidir invertir els termes i va matar Biure. Berenguer va voler escarmentar l’abat i els monjos que tota la vida havien conspirat per aconseguir el patrimoni Saltells. La nissaga Saltells va ser durament castigada. Berenguer ho va perdre encara més tot, però, en fugir, va salvar la vida i va poder viure, amb els seus companys, en un altre comtat, fronterer, possiblement el de Foix, sota les ordres d’un altre noble. Amb la decisió irreversible de Berenguer, Biure va perdre i Berenguer va viure, encara que en un altre indret força més allunyat. Tanmateix, sembla que Berenguer es precipita matant l’abat ja que estava arribant al final el termini concedit a l’abat per la sentència arbitral. Altres raons més fortes, desconegudes, podrien haver impulsat Berenguer a defugir de la legalitat de la sentència, que l’afavoria força, i obrir un camí irreversible, de força i violència, en el qual perdria aquells drets i restaria com un delinqüent subjecte a justícia penal.

Finalment, la lògica del sistema va fer, primer que el rei s’ho quedés tot, i després que, de mica en mica, ho anés donant i venent, amb el resultat que, en pocs anys, el monestir tornava a disposar del domini directe sobre les terres Saltells, dites ara masos Parera (Saltells Sobirà) i Cordelles (Saltells Jussà o torre de Saltells). La darrera contribució de la recerca ha estat l’estudi sobre la continuïtat del mas Saltells, entre els segles XV i XVIII, subdividit en dos masos, que no inclourem ara aquí per allunyar-se de les intencions del present treball.


[1] Les fonts consultades per aquest treball han estat les següents:
ACA (Arxiu Corona d’Aragó): “Notarials de Sant Cugat”, “Pergamins i Monacals. Volums d’Hisenda” i diversos registres de “Cancelleria”.
ACB (Arxiu Catedral Barcelona): “Notaris” (segle XIV)
ADB (Arxiu Diocesà de Barcelona): “Fons S. Jeroni de la Vall d’Hebron” i “Visites Pastorals”
AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona): “Capbreus del castell de Sant Marçal” (diversos documents entre 1441 i 1723)
AHPSPO (Arxiu Històric Parròquia Sant Pere d’Octavià): “Manuscrits” i “Llibre Cúria S. Marçal”
AHS (Arxiu Històric de Sabadell): “Arxiu Corts Senyorials” i “Notarials”.
AHT (Arxiu Històric de Terrassa): “Notarials” i “Pergamins”.
Per altra part, la mort de l’abat Biure de Sant Cugat, a mans del darrer Saltells conegut, ha donat lloc a diversos treballs de recerca històrica i de recreació artística sobre els Saltells, dels quals esmentaré, per ordre cronològic, els següents: Salvador Cardús, Un Nadal tacat de sang. Aymà Editors. Barcelona, 1961. Des de fa uns anys, la companyia Tetrateatre representa per Nadal, a la sala capitular del monestir de Sant Cugat, l’obra Pedra i sang, inspirada en l’assassinat de l’abat Biure. Darrerament, han aparegut els articles de Jordi Garsaball, “Berenguer de Saltells. Feudals que maten feudals” (I-II), a El Forat del Vent, Cerdanyola, núm. 172, 19-7-2000, p. 28-29; i núm. 175, 4-10-2000, p. 38; de Domènec Miquel: “La ruta d’en Saltells i l’abat Biure”, a Gausac, núm. 19, desembre 2001, p, 41-61; i d’ Agnès Rotger, “El nom de la rosa a Sant Cugat. Matar i morir pels privilegis” a Sàpiens. Barcelona, núm. 1, novembre 2002, p. 32-37. I d’aquest autor, el capítol XX “Els Saltells....” del llibre Història de Cerdanyola. Dels origens al segle vint. Ajuntament de Cerdanyola. Cerdanyola, 2005.
[2] Josep Rius (ed): El Cartulario de “Sant Cugat” del Vallès, 3 vols., CSIC. Barcelona, 1945-47.
[3] Josep Rius (ed): El Cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. CSIC. Barcelona, 1945, v. I, doc. 166, 15 març 985, p. 138; ACA. Monacals d’Hisenda. Volums, vol. 1328, f. 212, núm. 111 de 18 kal-1-1297, f. 213v, núm. 112, 18 kal-7-1338.
[4] Cal no confondre els topònims Magarova (prop de la serra de Galliners) amb Magarola (serra de Collserola). El topònim Magarova correspon a un mas de Cerdanyola, situat a Galliners, prop del Collfavar, que desapareix en ser absorbit pel mas Fatjó dels Aurons l’any 1495. El topònim es manté encara viu uns anys, però de mica en mica anirà perdent la seva força (deshabitat, 1546) fins desaparèixer de la geografia local (enrunat, 1583). Per altra part, el mas Magarola i el turó de Maltall de Magarola, a Collserola, pertanyen al terme de Sant Cugat i encara avui es mantenen vigents. La cartografia així ho recull. Res a veure l’un amb l’altre.

[5] Josep M. Salrach, “Formació, organització i defensa del domini de Sant Cugat en els segles X-XII”, a Acta historica et archaeologica mediaevalia, v. 13, Barcelona, 1992, p. 137

[6] Miquel Sánchez: “Romeu de Galliners i Guillem de Noguera, dos pagesos enriquits al Vallès dels segles XIII-XIV”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XXI. Col·legi de Notaris de Catalunya. Barcelona, 2003.

[7] Domènec Miquel: “La ruta d’en Saltells i l’abat Biure, Gausac, núm. 19, desembre 2001, p. 42.
[8] Segons dades tretes d’Anna Rich Abad, La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Fundació Noguera. Barcelona, 1999.
[9] ACB. Notarials. Bernat de Vilarrubia, vol.17, fol. 117v
[10] AHCB. Llibre del Consell 1301-1346, v. 1-17, rotlle I-17, fol. 51v, any 1343.
[11] Doménech Miquel: “La ruta d’en Saltells i l’abat biure”, Gausac, núm, 19, desembre 2001, p. 42.
[12] Félix Domènech i Roura, Nobiliari General Català de llinatges. Catalunya, Valencia, Mallorca, Rosselló. Montaner y Simón, Editores. Barcelona, 1928, Vol. III, làmina XLIII; i Alberto i Arturo García Carraffa, Diccionario Heráldico y Genealógico de apellidos españoles y americanos. Vol. 80, Madrid, 1959, p. 16.
[13] Federico Udina Martorell: “Orígenes de la Casa Padellàs, sede central del museo y sucesivos poseedores”. Cuadernos de Arqueologia e Historia de la Ciudad. Museu d’Història de la Ciutat. Barcelona, 1960, núm. I, p. 107-133.
[14] Duran i Sanpere: Guia de los Museos de Arte de la provincia de Barcelona. Junta de Museos de Barcelona, 1954, p. 13.
[15] Francesc Caballé. MHCB. Recerca documental de la Casa Padellàs, v. I: Memoria. Barcelona, 1995 (inèdit).
[16] Caldrà un estudi heràldic actual de la simbologia de l’escut que completés el treball, ja antic, d’Udina.
[17] ACB. Notarials. Bernat de Vilarrubia, v. 13, anys 1314-1340, fol. 53 i 53v, 1er dia kal jul 1316; v. 15, any 1315, fol. 38, 142 i 149; i F. Marsá, Onomàstica Barcelona del segle XIV. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1977, p. 9 i 27.
[18] Els principals documents coneguts en els quals Berenguer té protagonisme són, per ordre cronològic, els següents: AHPB. Pere de l’Om, lligall 1, anys 1339-1340, f. 65; ACA. Notarials Sant Cugat, v. 45, any 1346, f. 62v.; AHCT. Francesc Burguet (1348-1355). “Llibre per autoritat règia, 1350-55”, f. 16-17; ACA. Cancelleria. Reg. 556 f. 52 (donació testamentària 26 abril 1348); ACA. Gratiarum. Reg. 893 f. 77; ACA. Llibre d’Alienacions, v. V, f. 1308; i BC. Manuscrit 485. f. 292v.

[19] ACA. Cancelleria. Registre 556 f. 52; Llibre d’Alienacions, vol. V, foli 1308; i Cardús, op. cit., p. 49. Malauradament, aquells documents són perduts. El Registre 556 cita tres documents: 1er) el testament fet el 7 març 1347, instituint hereu universal el monestir de Sant Cugat, en poder de Guillem Turell, notari públic de Barcelona; 2on) la cancel·lació de dit testament feta l’u de febrer de 1348 per Romeu de Sarrià, notari de Barcelona, que tenia en el seu poder el protocol de Guillem Turell; i 3er) el document publicat el 26 d’abril 1348 (6 kals maig), ran la mort de Ramon III, en poder de Pere de Torn, notari públic de Sant Cugat. Els notaris Guillem Turell i Ramon de Sarrià no consten a l’AHPB, mentre que el notari Pere de Torn, de Sant Cugat, només l’hem trobat als vol. 43 i 44 de la col·lecció “Manuscrits Notarials de Sant Cugat”, relatius als anys 1342-43, i no conté cap testament de Ramon III. Entre els anys 1342-56 hi ha el notari Guillem de Torn (vol. 43-52) i tampoc no recull el testament. En definitiva, els documents dels tres notaris, relatius a Ramon de Saltells, no es conserven avui dia.
[20] AHT. Notarials. Francesc Burguet (1348-1355): “Llibre per autoritat règia, 1350-1355”, fol. 16-17, 3 kal. Des. 1350; i Cardús, op. cit., p. 65
[21] Jordi Garsaball, op. cit.
[22] Constitucions y altres drets de Cathalunya (compilats any 1802). Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Barcelona, 1995.
[23] Segons Corominas, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, coltell és un ganivet petit o un punyalet. Al v. 6, p. 875 dóna dades de la Crònica Muntaner, fets de 1306, en el següent sentit: “atxa de 7 palms”, “spasa de 4 palms e mig” i “punyals de 2 palms e mig”. L’estoc era una “mena d’espasa molt fina de punta”.
[24] A. Bosch i Cardellach, Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770. Publicacions de la Fundació Bosch i Cardellach. Sabadell, 1992, p. 84.
[25] V. Balaguer, Los frailes y sus conventos. Vol. II. Barcelona, 1851, p. 544.
[26] J. Sardá i A. Rius, Guia Histórica, Eclesiástica y Geogràfica de Sabadell. Sabadell 1867, p.26.
[27] A. de Bofarull: Historia crítica civil y eclesiástica de Catalunya. Barcelona, 1907, Vol. XIII, p.271.
[28] Joan Amades: Costumari català. Salvat Editores/Edicions 62. Barcelona, 1982, v. I, p. 147.
[29] Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia. Principado de Cataluña. Real Academia de la Historia. Vol. I, 2ª part (1331-1358). Madrid, 1896, p. 505.
[30] ACA. Cancelleria, registre 1160, f. 140v.
[31] AHT. Protocols Notarials. Notaria de Sabadell, AHT5, fol. 5v i 114; AHT7, fol. 26 i 38v; AHT9, fol. 18; AHT12, fol. 15v, 33 i 33v; i AHT10, fol. 70
[32] Miquel Sánchez: “Berenguer de Saltells i la mort de l’abat de Sant Cugat”, a Gausac, núm. 25, desembre 2004, p. 41-47.
[33] AHPB. Pere de l’Om, lligall 1, anys 1339-1340, f. 65; i ACA. Notarials Sant Cugat, v. 45, any 1346, f. 62v.
[34] D. Miquel, op. cit., p. 43.
[35] Sempre s’ha dit que Berenguer va ser el darrer Saltells, però l’any 1515 mossen Francesc Marimon de Saltells era un dels fogaters del terme de Cerdanyola (Miquel Sánchez, La Cerdanyola Moderna. Cerdanyola, 1982, p. 150, segons dades facilitades pel geògraf Josep Iglesias).

[36] “Procés Corts de Perpinyà”, 12-02-1351, a Constitucions i altres drets..., op. cit.
[37] ACA. Monacals. Volums d’Hisenda, núm. 1142, f. 39.