dimecres, 24 de desembre del 2008

Postals rosselloneses (1997)



per Miquel Sánchez

(Recull de poemes guanyador de la Gran Medalla als Jocs Florals del Rosselló, organitzats per “La Companyia Literària de La Ginesta d’Or”, de Perpinyà, amb el títol “Postals Rosselloneses”. Al llibre “Jeux Floraux”, Perpinyà, 1997, majoritàriament en francès, són publicats tres dels poemes d’aquest llibre: “Serrabona”, “Orgues del Tet” i “Canigó”)



Aquest és un recull de vivències, allunyat de nostàlgies vers un temps millor.

Vivències de la pedra i el paisatge, de la vinya i la muntanya, de l'artista i el camperol. De vegades, el sentiment ve de l'humil cementiri de Cotlliure; d'altres, és la mil·lenària pedra romanitzada la que parla, en llenguatge d'ara, als seus visitants.

Recull de vivències transmès en forma telegràfica, impressionista, com una postal de la contrada.

El Rosselló, frontera, pas, camí, lligam sentimental, terra que forma part de la llarga singlada de la terra catalana. El Rosselló esquinçat, fragment de la nostra Odissea itinerant.



La llengua

A la llengua catalana tan castigada
per l’Estat francès

La nostra isolada llengua mil·lenària,
suor de camperols i sang de batalles,
esquellerinc de bogades i bressol
d'identitats per damunt de la mar lliure,
mor cada dia en els infants de la terra.

La melangia del vell temps és perduda
i el crit foll d'ara i sempre d'algun romàntic
enamorat de la terra esdevé escàpol
i ombrívol en el pausat i lent discórrer
de les crues disposicions d'estat.

La vella i ardorosa llengua mil·lenària
traspua jorns amarats de defallences
al temps que veu passar paisatges i formes
i, entre suors i gebres de camperols,
mor cada dia en els infants de la terra.



El Tet
A Josep V. Foix
“Es quan dorm que hi veig clar” (1939)
Quan plor és quan jo pens en tu,
amorosit riu de la terra,
cau d'erosions i desglaços,
cursa lleu de pauses que cerques
la besada amb la mar propera.

Quan plor és quan jo pens en tu
i la vida que vas niar
a l'albada dels temps, quan viure
era una il·lusió precària
i l'aigua un bé tan ben preat
com l'esperit, la falç i el mall.

Quan plor és quan jo pens en tu.


La volta
Sant Miquel de Cuixà

El temps, de sempre escàpol, fa molts segles
que va fugir d’ací i la vella volta
romànica, cansada de les boires
i el pas dels anys, aguanta el pes feixuc
de les escomeses.

El mestre anònim que et va imaginar,
en un laberint turmentat de formes
i de pedres tallades, va quedar
oblidat en els plecs folls de la història,
mentre que, en una cursa de timbals
damunt del temple, tu pervius ingràvida
i percaces els somnis dels forans
que en silenci et veuen.


Ceret (I)

Vells plàtans enlairats al cel
del que cerquen el bes profund
en un embrancament etern,
damunt de les llars dels humans,
desficiats per un amor
impossible.

Vells plàtans altius,
clau de carrers i raconades,
primicer senyal de tendresa
en la suau nit ceretana.


Ceret (II)

Ceret, aixopluc d'artistes i pintors,
triomfa damunt de la pausa esllanguida
de la torpor. Cirerers en crisi moren,
al temps que els pagesos giqueixen els camps,
bescanvien l'ofici i els seus fills deserten
de la terra familiar. L'avantguarda
artística esclata en obres immortals.
fruit commòs de l'exili transhumant.



Orgues del Tet

La bellesa efímera,
eixorca i finita,
dels Orgues del Tet,
neix en l'abraçada
de dos vells amants
en greu gelosia,
la del vent i l'aigua,
damunt de l'argil.la,
donzella indefensa.



Serrabona

Damunt la pau
i solitud
de les muntanyes,
la pedra antiga,
de traç romànic,
ha refet noces
en el cos aspre
del priorat
de Serrabona.


Canigó

Els raigs de llum
besen la neu
de la muntanya
de tarannà
greu i isolat.

Esglesioles
de velles pedres
s'alcen arreu.
Llarga és la calma
i lleu és el temps.

Només el vent
bufega amb pressa
per confegir
el jou amb tu,
alba muntanya
de son commós.



Claustre d’Elna

Ciutat gran un dia, Elna oberta al mar
i al peu del Pirineu, d'on rep el bes
del vent que s'escola entre les columnes
i els capitells. Antiga catedral,
passió de pedra i càntic celest,
solitud de canonges i companya
d'Egara, quan els trets d’identitat
eren sembrats amb vigor ermità.

El marbre gebrat llaura l'espai clos
al claustre de la vella episcopal.
La pedra secular dorm el silenci
somort de l'anacoreta i el temps lleu
li ofereix, sensible, el tribut biològic
de noves gernacions de pelegrins.



Vinyars de les Corberes

El sol del nord llisca
agressiu damunt els vinyars amb flaires
de fruits prohibits, al temps que els cirerers
apunten flocs d'àngels corpulents al vent
en forma de tapit de flors. Les àmfores
del temps són avui plenes dels teus vins
i creuaran vers Roma la Domícia,
més ràpides que el gregal provençal.
L'esperit romànic nia en els camps,
amagatall secret de les gavines
de Leucata. La força de les ales
esdevé faula de retorn fidel
entre els vinyars ressecs de les Corberes.



Salses

Terra de frontera, desert i partió
natural. Talaia i fita com Guardamar,
aixopluc i passera dels més vells camins.
Forat del vent amb flaires de farigola.
Portell de tramuntana que guaita a Europa,
guàrdia de pedra entre el mar i les Corberes.
Sobrevius com pots a la commosa disputa
que resta dempeus, com a fita del passat.

Salses, castell en pedra. Orgull que jau malmès,
bressol de vinyars i singlades de polsim,
desperta del son secular i torna a ser
estendard, somriure i gresol d’identitat!










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada