per Miquel Sánchez
Surto de casa, voltada d’alts blocs d’estatges i camino per sota d’un bosc de columnes que, com palafits de formigó, aguanten les cases d’ara. Tones i tones de formigó i acer per enquibir uns quants milers de persones, damunt un sòl no massa ferm. Abans, quan jo era jove, aquest barri de cases era un paisatge de vinyes.
El plànol dels estatges no segueix el model octogonal i, amb la planta en biaix, he d’anar fent ziga-zagues entre les columnes, inventant camins, per sortir al carrer de Felicià Xarau, l’antic camí a Can Xarau. Surto de la Diagonal (carrer) i camino en diagonal per sota les cases. Aquí, el camí més curt és la diagonal.
Els jardins que travesso són minsos, escadussers, sovint recoberts de ciment. La pressió urbanística i demogràfica de l’indret no deixa excessiu espai perquè les plantes respirin i aquestes viuen en permanent desassossec.
Quan agafo el carrer Xarau ja no hi ha el vell molí d’aigua. Tot són cases també aquí. Cases i supermercats, bars per tots els gustos i un munt de cotxes estacionats com poden, entre el carrer i la vorera. Les caixes d’estalvi són de procedències exòtiques, algunes de mar enllà i de terra endins. L’emigració dels nadius de l’Espanya peninsular que, en principi, va fer migrar pobles sencers, alguns d’ells acompanyats del respectiu ajuntament i capellà, que es van quedar ben sols, ha propiciat ara l’emigració de les caixes d’estalvis rurals a la recerca en origen dels calés dels seus ex veïns.
Arribo a una altra plaça immensa, al carrer Sant Antoni i passo pel racó magrebí del barri, l’indret on diàriament es concentren una part notable dels immigrants rifenys de Cerdanyola. En els meus anys joves, el poble s’acabava al carrer Sant Antoni i tot l’espai fins a Serraperera eren camps agrícoles. Travesso el carrer del pintor i després el del torrent que davallava des de Can Serra.
Quan arribo al passeig de Cordelles, deixo el camí Xarau que acaba poc després, en arribar a la masia. Els records de joventut són d’un soterrani amb volta catalana on antigament havia hagut el cup per fer vi i que, als anys seixanta, va ser emprat per fer les primeres festes, aquelles que anomenàvem “guateques”. Amb el tocadiscos i la música de l’Elvis pels nois i del Paul Anka i el Duo Dinámico per les noies se succeïen a l’estiu aquelles festes iniciàtiques. També al passeig es feia una festa anual, en ple estiu, que era de confraternització entre els veïns del barri i els estiuejants barcelonins. L’apropament entre veïns tan diferents no passava de l’esguard de reüll. Mentre nosaltres anàvem en bicicleta, ells van dur al poble les primeres Mobylettes.
Surto de casa, voltada d’alts blocs d’estatges i camino per sota d’un bosc de columnes que, com palafits de formigó, aguanten les cases d’ara. Tones i tones de formigó i acer per enquibir uns quants milers de persones, damunt un sòl no massa ferm. Abans, quan jo era jove, aquest barri de cases era un paisatge de vinyes.
El plànol dels estatges no segueix el model octogonal i, amb la planta en biaix, he d’anar fent ziga-zagues entre les columnes, inventant camins, per sortir al carrer de Felicià Xarau, l’antic camí a Can Xarau. Surto de la Diagonal (carrer) i camino en diagonal per sota les cases. Aquí, el camí més curt és la diagonal.
Els jardins que travesso són minsos, escadussers, sovint recoberts de ciment. La pressió urbanística i demogràfica de l’indret no deixa excessiu espai perquè les plantes respirin i aquestes viuen en permanent desassossec.
Quan agafo el carrer Xarau ja no hi ha el vell molí d’aigua. Tot són cases també aquí. Cases i supermercats, bars per tots els gustos i un munt de cotxes estacionats com poden, entre el carrer i la vorera. Les caixes d’estalvi són de procedències exòtiques, algunes de mar enllà i de terra endins. L’emigració dels nadius de l’Espanya peninsular que, en principi, va fer migrar pobles sencers, alguns d’ells acompanyats del respectiu ajuntament i capellà, que es van quedar ben sols, ha propiciat ara l’emigració de les caixes d’estalvis rurals a la recerca en origen dels calés dels seus ex veïns.
Arribo a una altra plaça immensa, al carrer Sant Antoni i passo pel racó magrebí del barri, l’indret on diàriament es concentren una part notable dels immigrants rifenys de Cerdanyola. En els meus anys joves, el poble s’acabava al carrer Sant Antoni i tot l’espai fins a Serraperera eren camps agrícoles. Travesso el carrer del pintor i després el del torrent que davallava des de Can Serra.
Quan arribo al passeig de Cordelles, deixo el camí Xarau que acaba poc després, en arribar a la masia. Els records de joventut són d’un soterrani amb volta catalana on antigament havia hagut el cup per fer vi i que, als anys seixanta, va ser emprat per fer les primeres festes, aquelles que anomenàvem “guateques”. Amb el tocadiscos i la música de l’Elvis pels nois i del Paul Anka i el Duo Dinámico per les noies se succeïen a l’estiu aquelles festes iniciàtiques. També al passeig es feia una festa anual, en ple estiu, que era de confraternització entre els veïns del barri i els estiuejants barcelonins. L’apropament entre veïns tan diferents no passava de l’esguard de reüll. Mentre nosaltres anàvem en bicicleta, ells van dur al poble les primeres Mobylettes.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada