Quan el Barri de Dalt va començar a fer el poble (1828-1955)

El primer Ajuntament de Cerdanyola (1841) Els senyors de Madrid, que són aquells que decideixen per nosaltres, van establir l’any 1837 que els senyorius dels castells fossin abolits. Això volia dir que el senyor de Cerdanyola ja no manaria sobre la gent del poble i, per organitzar la vida de ciutats i poblets, aquells senyors del centre, també van acordar crear províncies i municipis, governats aquests pels ajuntaments respectius. És quan va néixer –o renéixer- Cerdanyola i quan tenim constància el 1841 del primer “Ayuntamiento Constitucional de Serdañola”. Per damunt de Cerdanyola, el castell ja no decidia i van ser el governador civil, la Diputació de Barcelona i la guàrdia civil els nous símbols de poder, a més de l’Ajuntament, que regia la vida diària de Cerdanyola. Els primers alcaldes i regidors van ser, majoritàriament, del barri de Dalt: Domènec Fatjó (1851), Isidre Braut (1882), Joan Llobet (1883), Joaquim Margenat (1894), Jaume Grau, Joan Altayó, Jaume Miró, Josep Fatjó, Medir Codonyés, Francesc Mariné, etc. Els dos primers alcaldes de la República van ser també d’aquell barri: Jaume Mimó (plaça Sant Ramon) i Jaume Grau (carrer Sant Ramon). Alguns hi havia del barri de Baix, però no són fàcilment localitzables. No tots els regidors sabien firmar. Així tenim que Joan Casajuana i Josep Casamitjana el 15 d’abril de 1883 no signaven l’acta perquè “no saben firmar”. Eren homes de camp i no havien anat a escola perquè la prioritat principal eren les activitats agrícoles. Fins aquell moment, els pagesos s’havien reunit al voltant d’un lledoner que hi havia davant la casa rectoral de Sant Martí (actual església del cementiri). Amb la creació de l’Ajuntament, aquells pagesos locals van haver de bastir la primera Casa de la Vila de Cerdanyola, probablement durant l’embranzida del 1860 quan es van fer noves cases al carrer de Sant Ramon. Es va situar en aquest carrer, al primer pis de la casa núm. 57, prop del carrer de Santa Maria (una mica abans de l’actual núm. 161), de la qual els veïns em van dir que també hi havia, a la planta baixa, el calabós. Aquesta primera Casa de la Vila es va mantenir activa fins a la construcció de l’actual, l’any 1922. La població local d’origen pagès desconfiava sempre dels que manaven perquè els imposaven contribucions i pagaments en metàl•lic o en espècies. S’havien resistit al senyor del castell, després als cadastres i amillaraments i ara, el 3 d’agost de 1884, l’Ajuntament sol•licitava “a los vecinos se provean de cédulas personales. Hay vacío de la población hacia ello”. El que es manava era que es proveïssin d’una mena de document que equivaldria a l’actual DNI, però la desconfiança feia que els pagesos no ho fessin. La por a noves imposicions econòmiques els feia bandejar l’ordre. La creació i fundació del barri de Dalt (1828-83) Després d’una llarga vida de nou segles on l’únic poblament conegut de Cerdanyola va ser dispers, en forma de masies, el 1828 es va crear el primer nucli urbà de Cerdanyola. Va ser el del barri de Dalt, el qual va començar el poble agrupat. Les primeres cases es van bastir al carrer Sant Ramon, aquell que era el camí de Cerdanyola a Sant Cugat. Les sis primeres cases tenien 45 pams d’amplària (uns 8,75 m) i 200 pams de fons (uns 38,80 m). Les cases eren senzilles i servien per allotjar la família i atendre les funcions agrícoles. A la façana hi havia una gran porta amb una finestra al costat i al pis un balcó o una altra finestra. A la planta baixa, després de l’entrada rebedor, venia la cuina menjador amb un forn, amb l’eixida, les quadres i els corrals a la part de darrera. En alguns casos, hi havia un pou i un cup propi per l’elaboració del vi. Al pis es trobaven els dormitoris i, en molts casos, damunt el pis, hi havia les golfes. Els terrenys eren propietats del mas Serraperera, el qual va establir-hi uns censos de dues quarteres de blat forment, a pagar el dia primer d’agost. Una nova empenta urbanística, any 1860, va establir noves cases als carrers de Sant Ramon, Sant Enric i Santa Maria, el cor del barri de Dalt. També es van obrir els carrers Sant Camil i la Mina (avui Anselm Clavé). Els renoms de les famílies eren propis de la ruralia: cal Feliu del Cantó, cal Sendu, cal Baster, cal Plats i Olles, cal Latanet, cal Xic Sereno, cal Barber, Casamiquela, cal Costa, cal Lluís del Massot, ca la Maria Carbonera, etc. Són noms molt lligats als oficis i les activitats que desenvolupaven els habitants de les cases. Naixia Cerdanyola com a poble, després de quasi un segle de vida dispersa, en masies, quasi al mateix temps que Catalunya, amb “l’Oda a la Pàtria” (1833), de Bonaventura Aribau, i els primers Jocs Florals (1859) iniciaven la recuperació literària i la renovació lingüística catalanes. La primera acta que vaig poder consultar, molts anys enrere, era del 25 d’abril de 1882, i diu que “reunidos en el salón de sesiones de la Casa Consistorial bajo la presidencia del Sr. Alcalde D. Isidro Baraut, los individuos del Ayuntamiento: Andrés Barangué(r), Juan Valls, Juan Altayó y Joaquín Torras”. El 28 de gener de 1883 Ramon Tort i Gorchs, de Barcelona, propietari del mas i heretat de Serraperera, va demanar a l’Ajuntament la urbanització dels terrenys que limitaven el seu mas amb l’heretat Banús, amb la de Josep Mariné (can Xarau) i el camí que passava per darrera del carrer de Santa Maria. L’Ajuntament va acordar concedir l’obra. Un parell de mesos més tard, el 20 de març, Domingo Fatjó i Tintoré, propietari de can Fatjó del Molí, va sol•licitar a l’Ajuntament certa quantitat d’aigua per conduir-la a la seva masia, des del carrer de Sant Ramon, seguint el camí a Sant Cugat, i li va ser concedit. Els primers censos: escolar i demogràfic (1883-1916) El 13 de maig de 1883 es va fer un cens de nens i nenes. El dels nens, de 6 a 9 anys, va donar el següent resultat: 12 de 6 anys; 9 de 7; 7 de 8: i 5 de 9, amb un total de 33 nens. El domicili dels 33 nens era: 6 al carrer Sant Josep; 15 al de Sant Ramon; un a la Serra de Galliners; un al Quarter del Sud; 9 al Quarter del Cercle; i un al carrer de Santa Maria. El cens de nenes va donar: 13 de 6 anys; 7 de 7; i 6 de 8, amb un total de 26 nenes. El domicili de les 26 nenes era: 7 al carrer de Sant Josep; 10 al de Sant Ramon; una al de Santa Maria; 3 del Quarter del Sud; i 5 del Quarter del Cercle. Es pot veure que el nucli de Dalt és el més nombrós; la meitat de nens i nenes eren d’aquest barri, mentre que l’altra meitat procedien del barri de Baix i de les masies disperses, fins no massa anys dominants de la vida local. El 22 de juliol de 1884 es va dividir la població en aquests tres grups o barris esmentats, segons la qual els 722 habitants de Cerdanyola pertanyien: 350, al barri de Dalt (carrers Sant Ramon i Sta Maria) 200, al Quarter del Cercle (masos dispersos pel terme) 172, al barri de Baix (carrer de Sant Josep i Quarter del Sud) La meitat de la població corresponia també al nou barri de Dalt. La plaça de Sant Ramon es va començar a construir l’any 1883, amb una font al centre i fileres de plàtans. L’any 1887 va tenir lloc un cens de carrers. Als tres inicials, se li van aplegar cinc més: Sant Ramon, núm. 1/103 i 2/136 Santa Maria, núm. 1/19 Sant Enric, núm. 2/18 Sant Camil, núm. 1/13 Plaça Sant Ramon, núm. 7 Sant Martí, núm. 1/11 El barri de Dalt va ser el de major creixement poblacional. L’any 1916 aplegava 217 cases de les 381 que comptava el poble. Mesures per combatre les epidèmies (1884-1905) El 8 de juliol de 1884 va haver una epidèmia de còlera a França i, davant la por que arribés a casa, l’Ajuntament de Cerdanyola, va decidir determinades mesures de profilaxi: Primer) S’havien de regar els dipòsits d’aigües brutes de les cuines que donaven a la via pública. Segon) Es prohibia el pas i l’estada de l’aigua pels camins, especialment pels de la riera del riu Sec. Tercer) Si morís alguna au, s’havia d’enterrar profundament i lluny del poble. Quart) Quedava prohibit als botiguers llençar a la via pública l’aigua que s’havia emprat per refrescar el bacallà. Cinquè) S’ajornava la maceració del cànem Sisè) Es recomanava la neteja interior de les habitacions Una bona mesura de sanitat i, també de comoditat, va ser la conducció d’aigua potable a les cases. El 4 de juliol de 1886 Josep Giralt Grífol, Andreu Barangué (r) i Joan Altayó van demanar permís a l’Ajuntament per dur les aigües de la mina de l’Alt Vallès per canonada fins el seu domicili. Noves mesures d’higiene es van dictar el 31 de juliol de 1887, de resultes de la propagació del còlera per Itàlia. I el 24 de juliol de 1892 es donaven instruccions per evitar “el colera morbo asiático”. També la pràctica il•legal de la medicina estava prohibida. Primerament, la Inquisició s’havia carregat bruixes i bruixots. Ara, el Ministeri d’Hisenda, per Reial Decret, prohibia “la curación de enfermedades y de expender medicamentos” a qualsevol persona que ho fes “sin título profesional”. L’11 de març de 1893 l’Ajuntament va fer complir el decret. Els curanderos, les trementinaires i tota aquella gent que practicava la medicina tradicional, a base d’herbes remeieres, quedaven fora de la llei, però una cosa era la llei i una altra molt diferent, la pràctica ancestral d’aquestes arts curatives. El 15 de març d’aquell mateix any, l’Ajuntament va acordar construir un escorxador públic per millorar la sanitat en aquell aspecte del sacrifici d’animals destinats a la venda de carn. El 18 de juny de 1905 l’Ajuntament de Cerdanyola es va queixar perquè el govern de Madrid va triar el metge titular del poble i deia el consistori local: “esto atenta contra la libertad de los municipis” i que “de prosperar, seria el principio de la ruina económica de este municipio”. Oi que sembla molt actual? Doncs un segle enrere els dirigents del municipi ja patien els mateixos problemes. Noves millores del barri (1910-29) El 15 de maig de 1910 els veïns van demanar a l’Ajuntament la construcció d’uns safareigs públics “con agua suficiente”. El 2 de juny de 1913 l’Ajuntament va acordar la col•locació d’alguns punts d’enllumenat públic en el carrer de Santa Maria; el final del carrer de Sant Ramon, en direcció a l’església antiga; i el carrer de Sant Ramon, davant la “torre José Feijó”. El 19 de maig d’aquell any per evitar les queixes dels veïns de la plaça de Sant Ramon, l’Ajuntament va decidir construir una nova font amb un dipòsit capaç per 800 litres d’aigua, prenent l’aigua de la canonada general de la Companyia Dos Rius que passava pel carrer de Sant Ramon. El 22 de desembre de 1913, a conseqüència del desastrós accident que va cremar la casa de Josep Sauló el darrer dia 8, l’Ajuntament va acordar comprar algun aparell d’extinció que resultés d’utilitat pels veïns i per evitar que es repetís un fet similar. El 2 de maig de 1914 l’Ajuntament va haver de comprar una aixeta per la font pública de la plaça de Sant Ramon, de resultes de la bretolada que va produir la destrucció de l’existent. La fusteria Solé es va establir l’any 1927 al carrer Sant Ramon, cantonada amb Anselm Clavé. Altres comerços ubicats al carrer van ser el forn Ribatallada, ca la Francisca, el celler Costa també dit de Pere Boter i l’estanc. El mercat d’hortalisses, fruites, peix, carns, etc. encara es feia a l’aire lliure al carrer Sant Josep i a la plaça de Sant Ramon. En aquella etapa de mercats a l’aire lliure, es prohibia la venda de lluç sense cap durant els mesos de maig a octubre. Com a mesura d’higiene, l’Ajuntament va decidir la construcció d’un mercat públic a la casa núm. 6 del carrer de Sant Ramon (any 1929). Les organitzacions populars del barri (1909-55) Un poble en creixement, un nucli urbà organitzat, tenia necessitat d’equipaments culturals, recreatius, etc. i, de mica en mica, se’ls va anar donant. Ara veurem algunes d’aquelles primeres organitzacions que van servir d’acolliment i esbarjo als cerdanyolencs d’aquells anys. Primer va ser la “Cooperativa Agrícola i de Consum la Constància”, fundada el 1909, Estava situada al carrer de Sant Ramon núm. 159, cantonada amb el carrer de Santa Maria. A la planta baixa hi havia el cafè i la tenda de queviures i al pis tenia una sala amb escenari per fer teatre i també s’utilitzava com a sala de ball. L’any 1922 es va fer nou el local i s’hi van interpretar “Bohemios” i “La Logaresa”. Va acollir l’Ateneu de Cultura Popular, fundat per Josep Garriga, Jaume Mimó, Joan Gabarra i Manuel Bala, en els temps de la Dictadura de Primo de Rivera, amb activitats aparentment independents de qualsevol sentit polític, però integrat per gent d’esquerra (sindicalistes, poumistes, republicans, etc). Josep Garriga i Amigó (en Felipet) fou president de la Cooperativa i de l’Ateneu. L’Ateneu es va mantenir vigent fins l’any 1939. Seguint Jaume Mimó, a Cerdanyola de Dalt també hi havia el Cafè Can Medí, o Medir, segons diferents documents (1912); i la Taverna Cafè de Can Cremes. El Cafè de Can Medir, situat al carrer de Sant Ramon, 159, es va mantenir en actiu fins l’any 1936. L’any 1912 havia estat traspassat a la “Cooperativa Agrícola la Constància”. L’any 1912 va ser fundat el “Sindicat Agrícola” o “Foment Agrícola de Sardanyola” per atendre els interessos de la pagesia de la població, el qual va constituir el seu local social a la plaça de Sant Medir l’any 1928. Tenien quadre escènic i van fer-hi diverses obres, amb l’actuació dels Tabuenca, Morera, Garriga, etc. També hi havia cafè i s’hi feia ball. Els anys 1916-17 es va fundar la “Sociedad Recreativa la Familiar Serdanyolensa”, la qual tenia el seu local a can Mas, a la cantonada entre el carrer de Sant Ramon i l’avinguda de la Flor de Maig, allà on fins l’any 1910 hi va haver el “Cafè i Sala d’Esbargiment can Mas”. Les seves activitats consistien en fer ball i cafè els diumenges. Se servia aigua, anís, cacauets i pinyons. El que va ser president de la Primera República Espanyola, Pi i Margall, havia dinat en aquesta societat. I per acabar la llarga llista d’establiments d’esbarjo, esmentarem el Bar Grau, fundat el 1947 al carrer de Sant Ramon, núm. 180. El cognom Grau, al costat de Garriga i Mimó, és un dels més abundosos a Cerdanyola. Hem pogut documentar cinc generacions Grau, de pares a fills: Jaume Grau Viver Joan Grau Berenguer Jaume Grau Altayó (1896) Joan Grau Sauló (1922) Miquel Grau Garsaball (1954) L’antroponímia Grau es repetia de pares a fills, alternant Jaume i Joan. Jaume Grau Viver procedia de Vallvidrera i va venir a Cerdanyola per treballar de masover a la masia Cordelles. Era conegut com el Jaumet de Cordelles i l’any 1872 va començar a construir la casa on avui hi ha el bar Grau, situada aquells anys al carrer de Sant Ramon núm. 66. L’any 1883 Jaume Grau va participar a la vida política local i va ser regidor de l’Ajuntament local. El seu fill, Joan Grau Berenguer, també va ser regidor l’any 1906. El segon alcalde de la República, va ser, de 1934-36, Jaume Grau i Altayó, nascut a Cerdanyola l’any 1896. Les tres primeres generacions Grau van participar activament a la vida política local. I va ser aquest Jaume Grau i Altayó l’home que l’any 1947 va fundar l’actual Bar Grau, al mateix indret on es troba avui. El seu pare va ser pagès, el qual procedia de Vallvidrera i va venir a Cerdanyola amb el pare per fer de masover. La casa Grau a la dècada de 1880 era una casa de pagès, amb bótes de vi, forn, les sales de viure i les de dormir, seguides de l’eixida oberta al carrer de darrera. Jaume Grau tenia servei de carros i tartanes i feia de transportista, diàriament, entre Cerdanyola i Barcelona, amb la parada prop del mercat del Born. Amb els carros traginava mobles per a les torres dels senyors, sovint de l’estació a Montflorit. Tanmateix, compartia aquest treball amb el conreu de les vinyes. A la seva mort, el bar va passar al fill Joan Grau Sauló, nat a Cerdanyola el 1922, el qual va tenir tres fills, Jaume, Miquel i Josep. Els noms tradicionals dins la família Grau han estat Jaume i Joan, els quals s’han anat succeint, de pares a fills. El propietari actual, Miquel Grau i Garsaball, nat el 1954, és fill de Joan Grau Sauló i nét del fundador Jaume Grau i Altayó. El bar Grau és avui un bar tradicional de poble, on, al costat del servei de begudes i petits àpats, es troben espais lúdics pels jocs de cartes i dòmino, per parlar i, fins i tot, per acollir un club d’escacs, una coral o la penya de seguidors del F.C. Barcelona. Els jocs de cartes més practicats eren la manilla (la botifarra), el subhastat, el burro, el remigi, la garrafina i la creu. És un bar tranquil, allunyat de músiques i sorolls estridents, en el qual encara avui dia es pot parlar, mantenint al mateix temps el caire dels vells cafès. És un bar que, en diferents ocasions i vicissituds, ha allotjat grups locals adreçats a treballar per la vida política del poble, grups culturals, estudiants dispersos de la Universitat, assentats circumstancialment al poble, etc, etc. L’any 1955 es va fundar la “Societat Coral els Novells” de Cerdanyola, la qual es va allotjar al bar Grau, lloc on també es van ubicar la “Colla de Gitanes” i els “Amics del Teatre”. El primer escut municipal (1880-1929) Els primers pagesos de Cerdanyola es van dotar d’un escut municipal que van incorporar a la façana principal de la Casa de la Vila. El 23 de juliol de 1929 l’Ajuntament li va acceptar al veí del barri de Dalt, Francesc Codonyés, cap de la llista peticionària, l’escut que proposaven per Cerdanyola, el qual havia aconseguit de l’autoritat corresponent còpies d’un autèntic document antic que hi havia a l’arxiu parroquial de Cerdanyola, en el que constava “la creación de esta localidad con los escudos de su término municipal, copia que ha sido librada y autorizada por notario público y que presenta en este acto en la Corporación por si se digna aceptarla y archivarla entre los documentos importantes que afectan a este municipio”. La corporació va acceptar dit document i va acordar per unanimitat que fos arxivat a l’arxiu municipal. Aquell escut constava de la figura de Sant Martí a cavall, amb la corona marquesal i el lema “Facta non verba”. Es va mantenir vigent fins l’any 1967 que fou substituït per un nou escut, d’inspiració franquista. Els estiuejants (1855-1915) A causa de les epidèmies que afligien la ciutat de Barcelona, molts dels seus habitants van fer-se cases a l’altra banda de Collserola. Cerdanyola va ser conegut a Barcelona com “lloc d’estiueig”. Els primers estiuejants van arribar l’any 1855, de resultes d’una epidèmia de còlera. El pas del ferrocarril per Cerdanyola, a partir d’aquell mateix any, va contribuir en l’augment dels primers nuclis d’estiuejants. A començament de segle XX ja hi havia 150 famílies barcelonines residint a Cerdanyola. En el barri de Dalt es van fer cases importants con la de can Domènec (Sant Martí, 88), la Torre Vermella (Sant Ramon, 24), la Torre Llopis (Sant Ramon, 130), ca n’Ortadó o Torre Rosa (pl. Sant Ramon), etc. A més de descobrir l’ambient sanitós de la serra, les seves raconades de bellesa excepcional, les fonts i torrenteres, també volien un lloc on poder aplegar-se al llarg dels tres mesos d’estiu que passaven a Cerdanyola. Per aquesta raó, Medir Grau va construir al carrer de Sant Ramon, núm. 88, un local per a l’esbargiment d’aquelles famílies, en el qual es van fer representacions teatrals, balls i altres actes de divertiment. Es va mantenir en funcionament fins l’any 1915 quan “els senyors” –nom amb que eren coneguts els estiuejants pels nadius- van fundar el “Sardanyola Gran Casino”, al núm. 1 del carrer Santa Anna. Aquest estiueig de la classe benestant barcelonina es feia al marge de la població local, majoritàriament camperola i obrera, amb una cultura, uns costums i uns mitjans econòmics molt diferents als seus. Amb aquells barcelonins va arribar, abundosament, a Cerdanyola, el modernisme, de la mà d’alguns arquitectes reconeguts com Puig i Cadafalch i Balcells Buigas.

La toponímia de la Plana del Castell

Ara que aquesta part del territori de Cerdanyola està en fase de transformació urbanística, caldria tenir cura de la recuperació i preservació d’una part de la toponímia pagesa de Cerdanyola que és, la que fins ara, ha estat vigent al terme, amb petites aportacions de la industrialització i dels equipaments terciaris. La proposta de toponímia que es fa aquí ha pres en consideració el nom de les cases, la xarxa hidràulica, l’orografia i els noms de llocs i de les peces de terra en aquest ampli territori comprès entre la carretera de Sant Cugat (S), la divisòria termenal amb Sant Cugat (P), l’autopista el Papiol-Montmeló (N) i el torrent dels Gorgs (L). 1) Els noms de les cases Ens movem en un espai geogràfic on van tenir assentaments nombroses masies medievals, algunes de les quals han arribat dempeus fins els nostres dies. Aquestes masies han estat les dinou següents: Magarova, Fatjó dels Xiprers, Bataier, Poals, Bertrand del Prat, Berters, Franquesa, Campanyà de la Serra, Gaules, Cassabó, Morral, Puigdelmo, Costa, Ferrer, Moragues, Vaell o Ferigola, de la Capella, Marçal i Xercavins o Riumajor. De totes elles, només queden dempeus les quatre següents: Fatjó dels Xiprers (privada), Costa (privada), Vaell (hípica) i Xercavins (restaurant). 2) La xarxa hidràulica Ens referirem, de ponent a llevant, als sis torrents que davallen de les serres de Puigdalmo i de Sant Marçal. Són els de Fatjó, del Bosc, de Can Costa, del Castell, de Can Ferrer i dels Gorgs. El torrent de Fatjó El torrent de Fatjó, també de Can Fatjó, té 2,2 quilòmetres de longitud. Neix a la serra de Galliners, sota el turó de Camps (antic Mataric) i davalla vers la urbanització de Terranova, travessa la via fèrria dels catalans, passa prop de Can Fatjó dels Aurons, travessa l’autopista, passa per Can Fatjó dels Xiprers, travessa la via fèrria de la Renfe, davalla cap el Set Ball, travessa la carretera de Sant Cugat prop de la cruïlla amb la de Bellaterra i desguassa amb la riera de Sant Cugat, prop de la bòbila Campmany. En la seva major part, aquest torrent passa per terres de Can Fatjó dels Xiprers. Aquest torrent rep per l’esquerra les aigües del torrent de l’Abella, just quan es creua amb l’autopista. Poc després rep per la dreta el torrent de l’Esquerda. El torrent de Fatjó (1297) rebia el nom de torrent de Poals (1305-1663) al seu pas pel lloc i mas d’aquest nom. També se li va dir riera de Fatjó (1338) i torrent del mas Fatjó dels Xiprers (1664). Resumint, han estat tres els diferents noms que ha rebut aquest torrent: Fatjó, Poals i Fatjó dels Xiprers. Caldria retolar el torrent de Fatjó al seu pas per la carretera de Sant Cugat, en forma que sigui visible als passejants, esportistes i gent en general que transita prop seu. El torrent del Bosc El torrent del Bosc té un quilòmetre. Neix a la serra de Puigdelmo (actual Hotel de l’Autopista) i davalla per la plana costeruda en direcció a la riera de Sant Cugat. A la darrera meitat de la seva cursa, la llera és ampla i sorrenca com d’una riera. Per aquesta raó, no ens ha d’estranyar que hagi rebut el nom de “riera de Berters” (1348, 1441, 1723). Desguassa entre les bòbiles Campmany i Saden, uns 300 m. més avall que el torrent de Fatjó. Als temps medievals aquest territori proper a la carretera de Sant Cugat va ser conegut amb el nom de Berters. Va haver un lloc (1072), un coll (1285), un torrent, una font (1072) i un mas de Berters (1441). El nom més antic del torrent va ser el de torrent de Berters (1441). I el més recent, torrent de la Font de Berters i torrent de la Font (1546-1723). També el nom de torrent de Cassabó (1723-63) ha de correspondre a aquest torrent perquè el mas Cassabó es trobava molt proper al de Berters. En definitiva, han estat quatre els noms que, històricament, ha rebut aquest torrent o riera: Berters, Font, Cassabó i del Bosc. La cartografia actual recull aquest darrer. A més dels documents cartogràfics, convé fer visible sobre el terreny el torrent del Bosc, especialment al seu pas sota la carretera de Sant Cugat. El torrent de Can Costa El torrent de Can Costa té 0,5 quilòmetres. És un torrent molt curtet que neix on avui hi ha la fàbrica “Ceràmica Sugrañes” (o “Gres Catalán”), travessa per sota la carretera de Sant Cugat i davalla per la masia Costa, a llevant seu, abans de desguassar a la riera de Sant Cugat. He intentat identificar-lo sobre el terreny i no ho he aconseguit. Les naus de la ceràmica i les obres de la carretera m’han impedit la seva localització. Convindria recuperar i mantenir el nom de torrent de Can Costa, almenys al seu pas sota la carretera i les vies de vianants. El torrent del Castell El torrent del Castell té 1,2 quilòmetres. Neix molt a prop d’on neix el torrent del Bosc, a la serra de Puigdelmo, prop de l’hotel de l’autopista, on hi ha el punt més elevat (Puig Delmo, 158 m). Davalla vers la riera de Sant Cugat, passant a llevant del sincrotró Alba i adreçar-se directe a Puigfel. El torrent del Castell és esmentat en un document de Can Fatjó dels Xiprers de l’any 1664. El nom de torrent del Castell caldria recuperar-lo. Nom antic i simbòlic per la institució de la qual deriva. Caldria nomenar-lo així al seu pas sota la carretera de Sant Cugat. El torrent de Can Baiell El torrent de Can Baiell té 0,8 quilòmetres. Neix a mitja carena, entre el castell i el cementiri i davalla vers l’aiguabarreig amb la riera de Sant Cugat, passant a llevant de la masia Baiell. El nom més reculat que se li coneix és el de torrent de la casa Ferrer (1348), nom que es va perdre quan es va extingir aquest mas. A la cartografia apareix sense nom aquest torrent. Seria bo batejar-lo bé amb el nom antic de torrent de Can Ferrer o el més recent de torrent de Can Xercavins. El torrent dels Gorgs El torrent dels Gorgs té 2,5 quilòmetres. Abans es va dir torrent de Can Magrans, torrent de Carbó (1441-1669) i torrent de Vallmoranta. Rep les aigües d’un torrent tributari, el de Can Domènec que també s’havia dit torrent de les Moreres i torrent dels Àlbers del Domènec (1669). Inicialment, es va conèixer amb el nom de torrent de la Vallmoranta (1284-1338), riera de Vallmoranta (1310), torrent del mas Gilabert o de Carbó (1546), torrent d’en Carbó (1662), torrent del mas Planes (1669-1723) i torrent dels Gorgs, ja modernament recollit a la cartografia vigent. Convindria mantenir visible el nom de torrent dels Gorgs, abans que no es perdi. 3) L’orografia El paisatge orogràfic d’aquest territori està solcat per diverses serres, molt suaus, amb alçades inferiors als 150 m. Són la serra de Magarova (1145), serra d’en Güell o serra d’en Güell del Mas (1662), serra de Galliners (985), serra de Puigdelmo (1441-1723), serra de Sant Marçal (1145) i serra d’en Cabanyes (1546, 1669). Tots aquests noms s’han perdut de la memòria de la gent. Només ha quedat viu el nom de la serra de Galliners, mantingut a la serra i als noms de carrer de Cerdanyola (carrer de Serragalliners). Una proposta seria la de recuperar el nom de serra de Puigdelmo, la qual correspon a tota l’elevació que hi ha de ponent a llevant, a la dreta de l’autopista, entre la carretera de Bellaterra i el Castell. El lloc de màxima elevació correspon al Puig Delmo o turó Delmo (158 m), a tocar de l’hotel de l’Autopista. 4) Els llocs i les peces de terra Els llocs de Poals, Berters, Cassabons i Puigdelmo són noms històrics d’algunes parts d’aquest territori. El lloc de Poals es troba entre el torrent de Fatjó, la carretera de Sant Cugat, la de Bellaterra i el camí dels roures. El lloc de Berters es troba entre la carretera de Bellaterra, la de Sant Cugat, el torrent del Bosc i a mitja costa en direcció a l’autopista. El lloc de Cassabons es troba just al damunt de Berters. El de Puigdelmo és el lloc més elevat, prop de l’hotel de l’Autopista. La font de Berters és coneguda avui com font de Can Costa. Està a la dreta de la carretera de Sant Cugat, en direcció a Cerdanyola, davallant la Riba de Can Costa en direcció al riu. Convindria retolar-la i netejar l’accés. A la carretera de Sant Cugat hi ha quatre rotllanes per distribuir el trànsit rodat. Són les rotllanes de la carretera de Bellaterra, de la cruïlla del sincrotró, de la cruïlla del Castell i de la cruïlla del torrent de Xercavins. Convindria batejar-les amb un nom propi cadascuna d’elles. El nom de la Creueta o la Creueta de la Figuera, lloc on s’aplegaven els veïns de Cerdanyola, abans d’existir l’Ajuntament, s’estudia en un document apart. 5) Resum de la proposta • Retolar el torrent de Fatjó al seu pas per la carretera de Sant Cugat. Que sigui visible als passejants, esportistes i gent en general. • Fer visible sobre el terreny el torrent del Bosc, especialment al seu pas sota la carretera de Sant Cugat. • Recuperar i mantenir el nom de torrent de Can Costa, almenys al seu pas sota la carretera i les vies de vianants. • Recuperar el nom de torrent del Castell, al seu pas sota la carretera de Sant Cugat. • Recuperar el nom històric del torrent de Can Ferrer o el més recent de torrent de Can Xercavins. • Mantenir visible el nom de torrent dels Gorgs, abans que no es perdi. • Recuperar el nom de serra de Puigdelmo, la qual correspon a tota l’elevació que hi ha de ponent a llevant, a la dreta de l’autopista, entre la carretera de Bellaterra i el Castell. El lloc de màxima elevació correspon al Puig Delmo o turó Delmo (158 m), a tocar de l’hotel de l’Autopista. • Retolar i netejar l’accés de la font de Berters, coneguda avui com font de Can Costa. • Batejar amb un nom propi cadascuna de les quatre rotllanes de distribució del trànsit rodat que hi ha a la carretera de Cerdanyola a Sant Cugat. Són les de la carretera de Bellaterra, de la cruïlla del sincrotró, de la cruïlla del Castell i de la cruïlla del torrent de Xercavins. Miquel Sánchez Cerdanyola, 12 de gener de 2011

La nevada de Nadal de 1962

Miquel Sánchez El 24 de desembre de 1962 va ser un dia fred i gris a Cerdanyola. A mitjanit, van començar a caure els primers flocs de neu i el dia de Nadal el poble va aparèixer tot emblanquinat. Va ser un Nadal blanc que va deixar Cerdanyola amb un metre de neu durant quatre dies. Aquella nevada va ser la més gran que es coneix de la història de Cerdanyola. La neu va arribar a amuntegar-se considerablement i va tenir alçades entre 60 centímetres i un metre. El poble va quedar paralitzat. Carreteres i carrers estaven plens de neu i tampoc no era fàcil sortir de casa i arribar a peu als llocs. Hi havia zones del poble sense llum ni servei telefònic. Les nevades a Cerdanyola són escasses; durant molts anys són estranyes al terme, llevat d’uns minsos mil•límetres esporàdics a Collserola. La nevada va agafar per sorpresa a les autoritats municipals i provincials. Imprevisió i manca de serveis especialitzats van ser els trets més notoris, però d’un règim dictatorial no es podia esperar res més. Tot el matí va ser un esglai, tant pels nens com pels joves. Es va saltar i patinar damunt la neu; es van fer boles i ninots de neu. La nevada va ser una festa. El dinar de Nadal es va fer com es va poder. Els convidats que havien aconseguit desplaçar-se prèviament no van tenir cap problema per arribar a temps al dinar, però molts altres que anaven convidats fora, van haver de romandre a casa i menjar el poc que hi tenien. Jo vivia al passeig de Cordelles i vam dinar a casa. A la festa d’un Nadal pletòric, li va succeir un sant Esteve preocupant, amb un tren aturat a l’estació amb dos-cents passatgers, amb la necessitat d’obrir accessos a les cases i els comerços per poder circular i anar a comprar, i amb les fàbriques d’Uralita, Aiscondel i les Baietes que van haver de fer el mateix: alliberar de neus les entrades i sortides de les naus. La neteja dels carrers no es va produir fins el dia 27. Per obrir Barcelona a la circulació, van haver de baixar màquines llevaneus d’Andorra. A Cerdanyola el ferrer Sureda va construir una pala llevaneu artesanal, la qual adaptada a un tractor, va fer la feina de netejar les principals vies locals. Els treballadors d’Uralita i Baietes van haver d’obrir amb pales els accessos de les fàbriques, al temps que els més joves es dedicaven també a jugar amb la neu i a llençar-se boles. Una de les noies que tenia cert paral•lelisme amb l’actriu de “Las noches de Cabiria” (1957), de Fellini, va perdre claus i estris. I més d’un, amb tanta mullena amb la neu, va agafar un refredat. No vaig poder fer fotos ni de les riuades (25 setembre i 4 novembre) ni de la nevada de 1962. Encara no tenia cap màquina. Vaig comprar-ne una aviat i, quan la nevada del 17 de desembre de 1963, ja vaig fer les primeres fotos. Fa 50 anys que vam patir la gran nevada. Cerdanyola va aparèixer encoixinada el dia de Nadal amb un notable gruix de neu que mai abans ni després hem vist. Les fàbriques de Cerdanyola, com Uralita, van restar aturades uns dies. Els carrers i camins estaven coberts per la neu. La font d’Adam i Eva i els seus accessos, on anaven els treballadors d’Uralita, diàriament, a omplir els càntirs d’aigua, van romandre colgats per la neu acumulada. Matolls i arbres havien perdut els seus verds habituals i s’havien emblanquinat com la resta del paisatge. Passat el primer moment emocional, la neu comportava més problemes que alegries i va deturar l’activitat normal al llarg d’aquells quatre dies.