divendres, 4 de gener de 2013

Les riuades del Vallès de 1962


Les Riuades del Vallès de 1962

                                                                                       Miquel Sánchez

Avui fa 50 anys de les riuades catastròfiques del Vallès que van damnar famílies i llars. Si bé Terrassa i Sabadell van ser els dos municipis més afectats, a continuació ve Ripollet, poble que va patir el fet que la casa Roqueta, amb la família que hi havia dins, se’ls endugués les aigües esbojarrades. També la casa Massachs va resultar afectada, però en una escala sensiblement menor. Era un dia gris i fosc i les pluges torrencials van fer que les aigües caiguessin entre la serralada Litoral (cims de 400-500 m) i la Pre-litoral (cims de 900-1700 m), les quals van omplir amb rapidesa les lleres de les rieres assedegades i plenes d’embalums de barraques, cases i tallers. La conseqüència va ser la revinguda màxima dels rius.

A Cerdanyola, el riu Sec i la riera de Sant Cugat també van fugir de mare. El barri més afectat va ser el del Sot de Can Xarau, construït durant els anys 20, a les terres baixes, immediates a la riera, el qual va allotjar les famílies d’immigrants de Múrcia i Almeria que havien arribat aquells anys de resultes de l’efecte crida de Barcelona (amb l’Expo i el metro). La gent del Sot, espantada, va abandonar les cases i va pujar de seguida cap el passeig de Cordelles, uns trenta metres més enlairat. Van ser allotjats, com es va poder, a les cases de parents i amics. Nosaltres vam tenir quatre. Tot i trobar-se sans i estalvis, el seu pensament anava cap a les cases que havien hagut de deixar amb rapidesa; tots els seus estris i aixovars van quedar dins les cases. Va ser una llarga nit de dolor i angoixa. L’Alicia, companya de treball a Uralita m’ha escrit: “Yo tambien lo recuerdo, después de 50 años sigo escuchando el rugir del agua, yo vivia en Circumvalación Baja”.[1] El Tomàs García aporta nova informació: “Ho recordo perfectament, jo tenia 7 anys, vivíem al carrer Sant Vicenç, l’aigua omplia els carrers a la nostra zona amb una alçada d’un metro, ens vàrem refugiar tota la nit a la Masia Can Xarau, fins que van baixar les aigües”.[2]

L’endemà per la tarda, amb l’amic Segura, vam anar, no sé si amb moto o cotxe, a veure el Ripoll, primer a Ripollet i després a Sabadell. Vam veure les destrosses que havien causat les aigües, amb arbres, troncs i obstacles enmig del riu. També vaig anar a Sant Pau de Riusec a veure com estava la mina d’aigua que subministrava l’aigua potable al municipi de Cerdanyola. Estava inundada i coberta pel fang. No cal dir que el poble de Cerdanyola va estar sense subministrament d’aigua uns dies. Possiblement, per aquests fets, Cerdanyola va ser incorporada aviat a la xarxa del Ter que fornia d’aigua a la ciutat de Barcelona.

Avui a Cerdanyola, la majoria d’habitants no ha conegut aquelles riuades i els que les vam patir ens sembla que faci molt més de 50 anys des de la catàstrofe. Hauríem de reflexionar perquè les autoritats de Cerdanyola i el Sr. Marcet, alcalde perpetu de Sabadell i president de la Diputació, significada Patum del franquisme, van permetre fer cases i fàbriques a la llera dels rius? Perquè?

També la xarxa hídrica de Collserola i Galliners es va omplir d’aigua, especialment els torrents de Codonyers, Valldaura i Sant Iscle, els quals van llençar aigües i arbres a la riera de Sant Cugat.

El Josep Fatjó Gené, de Can Fatjó del Molí, m’ha escrit: "Miquel, només puc afegir que els camps de sota casa, a can Fatjó, estaven plens de botes de vi del celler de Sant Cugat. L'aigua gairebé va arribar a tocar de la vaqueria, poc en va faltar."[3]

En definitiva, un daltabaix incalculable amb víctimes mortals i danys materials que van afectar, al llarg de molts anys, els municipis vallesans propers a rius i rieres. La canalització de les lleres de rius i rieres i l’eradicació d’edificacions fora de les lleres han evitat que es repetissin aquelles desgràcies, tot i que un mes i mig després dels aiguats catastròfics que estem comentant, el 4 de novembre, es va produir un nou aiguat que va damnar novament els llocs afectats amb la primera riuada. I si encara no havíem tingut prou, el 25 de desembre del mateix any, va tenir lloc la nevada més forta que recordem, la qual va deixar Cerdanyola amb un metre de neu durant quatre dies. Podem concloure que el 1962 ha estat un dels anys més catastròfics de la contrada vallesana.

De resultes d’aquestes catàstrofes, “la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental” va preparar  l’any 1963 un projecte d’acondicionament de la llera dels rius Ripoll i Sec, aquest entre el pont del ferrocarril i el seu aiguabarreig amb el Ripoll. L’any 1965 es va fer un projecte de canalització del riu Sec, el qual consistia en dos murs de defensa, no sempre de formigó, i en una petita llera canalitzada per dos petits murs, la qual servia pel cabal normal del riu i els murs de defensa per les aigües de les gran revingudes. El projecte fou aprovat el 1967 per la “Dirección General de Obras Hidráulicas”, però va restar pendent, en silenci, fins les següents inundacions. Aquestes van tenir lloc el setembre de 1971, menys greus que les de 1962. El 1974 es va reactivar de nou i el 1975 ja es va fer un pressupost. Les obres es van fer després de la mort de Franco.

 

 

 



[1] Missatge electrònic d’Alicia Villalobos (25-09-2012)
[2] Missatge electrònic de Tomàs Garcia Benïtez (25-09-2012)
[3] Missatge electrònic de J. Fatjó, data 26 setembre 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada