divendres, 4 de gener de 2013

1. Introducció

1. Introducció


 

                                                                Asbestosi

                                               Pedra desfeta en polsim de mort,

                                                     fibló de llicorella verinosa,

                                                     malura del cos sense desmai,

   quan ens deixaràs que no sigui ara?

 

                                                                                                       Miquel Sánchez

 

 

 

Estem a l’any 2010. Fa més de 13 anys que Uralita no produeix materials amb amiant a Cerdanyola. I encara en fa més de la prohibició de l’ús de l’amiant en altres països. Alguns m’objectarien: -Cal encara parlar d’una fibra morta, que ja no és emprada?

 

La resposta és que sí. El concepte de “malaltia de llarga latència” va íntimament lligat a l’amiant. I prou que sabem que els primers anys de respirar el polsim de l’amiant no dóna cap símptoma. No ens adonem! Ell entra dins dels pulmons i es queda allotjat i no ho sabem!...però malauradament, després de molt poc temps o de 20, 30 o 40 anys, es desperta i ens ataca, despietadament, sense cap possibilitat de defensa i, llavors, quan l’amiant i les seves mines i fàbriques ja són oblidades i semblen arqueologia industrial, pren protagonisme de nou i envia als afectats a l’altre barri. Així, doncs, cal continuar parlant encara avui de l’amiant i les seves malalties! Encara que a molts ciutadans –i també a les autoritats- no els agradi massa.

 

Les malalties relacionades amb l’amiant (especialment, l’asbestosi i els càncers) han estat malalties característiques del segle XX, principalment de la segona meitat d’aquell segle.

 

Aquestes pàgines volen omplir, humilment, un buit que a l’Estat espanyol hi ha sobre l’asbestosi. Llevat d’honroses excepcions, mèdiques i periodístiques, la malaltia s’ha mantingut en silenci, amagada en un racó, com per no molestar a la part que n’és responsable de la seva propagació o a la part de la vida pública que hauria de ser responsable subsidiària de les imperfeccions de la iniciativa privada dins de les relacions empresarials i socials.

 

Cerdanyola, a 15 quilòmetres de Barcelona, dins de la comarca del Vallès, era un poblet de mil habitants al començament del segle XX i ara té prop de 60.000 entrat el XXI. Ha estat la primera població de l’Estat espanyol on va tenir lloc la fabricació de materials d’amiant-ciment. Cerdanyola, representada industrialment per la pionera fàbrica de materials d’uralita, amb els noms successius de “Manufacturas Roviralta”, “Manufacturas Eternit” i “Uralita”, ha estat, lògicament, la primera en la propagació de la malaltia de l’asbestosi.

 

No serà fins a les acaballes de la dictadura de Franco que l’asbestosi emergirà en forma pública i letal a la realitat ciutadana i sòcio-econòmica. A partir de l’any 1977 el problema dels obrers d’Uralita, S. A., contagiats d’asbestosi, surt a la llum pública, en formes diverses. Des de notes dels comitès d’empresa fins a comunicats de Comissions Obreres i diversos articles i breus a la premsa comarcal i barcelonina faran que l’asbestosi sigui coneguda, malgrat els esforços de l’empresa per negar-la i de l’administració per minimitzar-la o amagar-la.

 

Després d’uns anys de silenci, mercès al treball de Comissions Obreres i d’alguns bufets d’advocats, a partir de 1997, com el “Col·lectiu Ronda”, ha hagut una revifalla mediàtica de l’asbestosi i aquesta és presentada novament en tota la seva capacitat de destrucció per les persones afectades.

 

A més dels treballadors de la Uralita, malalts per l’amiant, també dits malalts actius o directes, cal afegir un altre grup important de malalts. Són els malalts passius o indirectes. Familiars dels treballadors, veïns i ciutadans que vivien a prop de les fàbriques, dels nuclis emissors d’amiant a l’atmosfera o que rebien l’exposició directament de la roba dels seus familiars, treballadors actius. Aquest grup és particularment fràgil i indefens. Uralita ja no fabrica a Cerdanyola des de fa anys, les lleis no els protegeixen en cap cas i molts habitants de la població no volen saber res ni de la Uralita ni de l’amiant, però ells estan malalts. Ells porten la malaltia al damunt i l’empresa, l’Administració pública i bona part de la ciutadania no volen saber res del que els hi passi. Insolidaritat, indiferència i manca de drets són les constants que caracteritzen la problemàtica d’aquest grup.

 
   Al costat dels malalts actius i passius, hi ha també la contaminació ambiental. L’amiant ha arribat a les cases i els edificis industrials, als boscos i als camins. Cal eradicar-lo. Cal eliminar-lo perquè no sigui un nou focus emissor de partícules d’amiant.

 
   Aquestes pàgines volen ser un testimoni viu del que ha estat la presència de l’amiant a Cerdanyola, des de l’any 1907 fins els nostres dies, amb totes les implicacions que pel medi ambient i la salut humana ha comportat.

 
   Cerdanyola va ser qualificada de “ciutat universitària i tecnològica”, però, malauradament, també podria ser titllada de “ciutat de l’asbestosi”.[1]

[1] La paraula asbestosi és tan forta i dura com la pròpia malaltia. Per això, no ha d’estranyar-nos que algunes persones de la població l’anomenin, irònicament i irritada, “a-pestosi” i que podríem reivindicar com variant cerdanyolenca d’asbestosi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada