divendres, 4 de gener de 2013

2. Què és l'amiant?

2. Què és l’amiant?

 

 

Propietats físiques de l’amiant

 

Les paraules asbest i amiant corresponen a termes industrials i comercials més que no pas mineralògics.

 

L’amiant és un dels minerals que composen la superfície terrestre. Es troba en forma de vetes en mines a la superfície, també a poca profunditat i dins de terra.

 

És una roca cristal·lina d’estructura fibrosa que, com a principals propietats, te les de ser  incombustible i ser un bon aïllador tèrmic. No és conductor elèctric. L’amiant quan s’extreu de les mines és separable, llarg i compost per fibres primes.[1] Aquestes fibres d’amiant, quan són separades, poden ser filades i teixides. Tenen elevada resistència mecànica i són flexibles. L’amiant, segons la “U.S. Ocupational Safety and Health Administration” (OSHA),  es defineix com a “fibra” si té una longitud major de 5 micres i un diàmetre menor de 3 micres, (0,005 mm x 0,003 mm) amb una relació “longitud/diàmetre” igual o superior a 3.

 

Com a fibra mineral, l’amiant és indestructible. Resisteix sense problemes temperatures fins als 800 i 900ºC.

 

Les fibres d’amiant són fortes i flexibles, al mateix temps. Són tèrmiques, amb elevada resistència a la degradació per temperatura. Són resistents als atacs àcids i als components de blanqueig. També tenen un elevat grau de resistència a la fricció.

 

Amiant o asbest és un nom genèric donat a sis minerals fibrosos que han estat abastament emprats en productes comercials. Les paraules “amiant” i ”asbest” s’utilitzen com a sinònims. Es refereixen a més de trenta minerals diferents, dels quals sis són els més importants i només tres o quatre tenen importància comercial.[2]

 

Les fibres d’amiant es classifiquen en dos grans grups: Amfibòliques i Serpentines. De les amfibòliques s’han utilitzat cinc variants: l’amosita o amiant àmbar (bru), la crocidolita o amiant blau, l’actinolita, la tremolita i l’antopilita (amiant gris), segons el contingut en sodi, calç, magnesi o ferro. Els tipus fibrosos reben el nom d’asbest. Hi ha altres varietats d’amfíboles que han estat classificades com asbestiformes, mentre que també hi ha algunes matèries que són similars a l’asbest, quant a forma, però no posseeixen les característiques abans definides per l’asbest.

 

La crocidolita és un silicat de ferro de sodi, de color blau lavanda. La duresa és intermitja entre el crisòtil i l’amosita. Les fibres més llargues poden filar-se. La seva fórmula és: Na2Fe2+3Fe3+2Si8O22(OH)2.

 


Fig. 1. Amiant crocidolita (Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)

 

 

L’amosita és un silicat de magnesi de ferro. De color gris bru. No és apte per ser filat, però sí per ser emprat en aïllaments tèrmics. Fe2Fe5Si8O22(OH)2.

 

L’antofilita és un silicat de magnesi, amb diverses quantitats de ferro. Actualment no és treballat. Fórmula: Mg2Mg5Si2O5(OH)4.

 

La tremolita és Ca2Mg5Si8O22(OH)2.

 

De les serpentines, hi ha el crisòtil o amiant blanc, avui dia la més emprada de totes. El crisòtil és un silicat de magnesi hidratat, de color blanc o verdosenc, amb la següent composició química: Mg3Si8O22(OH)2.

 


Fig. 2. Amiant crisòtil (Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)

 

Se sap que, per les seves característiques, les més perilloses per la salut són les amfibòliques. Són fibres rectes, de silicats hidratats, molt polsoses, les quals poden romandre molt de temps en el teixit pulmonar i evolucionar vers càncers de pulmó o mesoteliomes.

 

L’amiant blau o crocidolita és el més perillós de tots els amiants i el seu ús va començar a ser prohibit a diversos països a partir de l’any 1969 encara que els productes de crocidolita es troben arreu, fins i tot, en forma de runes industrials al camí de Sant Iscle de les Feixes, a Cerdanyola, Barcelona.[3] L’amiant marró o amosita és també una altra de les variants perilloses i té els mateixos usos que el blau. L’amiant blanc o crisòtil és el més comunament utilitzat ara i també el trobem abundosament al camí de Sant Iscle (a la totalitat de les set mostres). Els minaires el defensen perquè –diuen- no és gens perillós.

 

El crisòtil és el menys perillós per a la salut, la qual cosa no vol dir que no sigui perillós. Ara, que han estat prohibits els amiants amfibòlics, els defensors de l’amiant, com els canadencs, lloen les virtuts del crisòtil i promouen el seu ús. Fa quasi un segle els canadencs consideraven l’amiant com un material estratègic, val a dir, un material de guerra.[4] Més del 99 per 100 de l’amiant consumit als EE. UU. l’any 1997 era crisòtil. El 94 per 100 era de grau 7, seguit dels graus 5, 6, 4 i 3.

 

Amb totes aquestes característiques físiques i químiques no és d’estranyar que l’amiant hagi estat qualificat de “material miraculós”, “mineral màgic”, indestructible, incorruptible, “uralita sempre”, etc. Tot és positiu. Els mals vindran després.

 

 

 

 

L’amiant a través de la Història

 

La paraula “asbest” ve del llatí i significa incombustible, inextingible o indestructible. Hi ha un altre sinònim, “amiant”, el qual significa sense taca.

 

El material ja va ser conegut a l’Antiguitat. Les explotacions més antigues estaven a Creta, Xipre, Gràcia, India i Egipte. Diverses llegendes i mites estan relacionats amb l’amiant i les seves característiques.

 

L’amiant excel·lia de virtuts. Era incombustible, aïllant del calor, resistent als atacs químics, etc. Semblava “la gallina dels ous d’or”, però tenia un greu defecte. La pols que desprenia quan se’l manipulava. Una pols que, ara sabem que és nociva, tòxica i cancerígena.

 

La referència més antiga sobre l’amiant correspon al text grec “Sobre Roques”, escrit el 300aC per Tofrastos, deixeble d’Aristòtil, qui el descriu com “una substància que crema com la fusta, quan es barreja amb oli, però que no es consumeix”.

 

L’asbest s’extreia d’algunes mines de Creta, d’on es transportava a Grècia, Roma i Egipte.

 

El naturalista romà Plini va descriure algunes de les propietats i dels seus usos en teles d’asbest. Plutarc va descriure les torxes de les llànties de les vestals fetes amb amiant.

 


Fig. 3. Plini el Vell, historiador romà

 

 

Els romans teixien teles emprades en la incineració de cadàvers per què les cendres del cos no es barregessin amb les de la llenya.

 

Per altra part, ja en època medieval, Carlemany posseïa unes estovalles fetes amb fibres d’asbest amb les que impressionava els comensals fent actes de foc.

 

Marc Polo, al segle XIII, va visitar les mines xineses d’amiant i va descriure el procés d’extracció del mineral des de la roca, amb la qual cosa quedaven descartats els vells mites de l’Antiguitat.

 

L’any 1879 es va posar en explotació la primera mina comercial d’amiant del món. Va ser a Thetford, Quebec, Canadà.

 

 

 

 

Aplicacions industrials de l’amiant

 

L’amiant ha estat qualificat pels minaires que el venien com el “mineral dels mil usos”.[5] I la qualificació no és errònia perquè als Estats Units van haver més de 3.000 aplicacions industrials. Els primers productes industrials són de la segona meitat del segle XIX. La Gran Bretanya emprava l’amiant en mesures de seguretat l’any 1834. El 1853 es va enregistrar la primera patent britànica per afegir amiant als lubricants i el 1868 es van patentar els primers filtres d’amiant. El 1885 es van produir membranes d’amiant per processos de filtració. Els primers registres sobre l’amiant a Espanya es remunten a l’any 1906 i ja es feia publicitat de l’amiant l’any 1886.[6]

 

Fins ben entrat els anys 80 del segle XX, l’amiant ha estat utilitzat com a matèria industrial per un munt d’usos. L’Asbestos Institute de Quebec donava a conèixer, referida a 1995, la següent distribució de productes:

 

                        Amiant-ciment:                         85%

                        Fricció                                     10%

                        Tèxtil                                          3%

                        Juntes                                       2%

 

Al llarg del segle XX va destacar la seva utilització com a matèria primera per la fabricació de materials de la construcció, dits de vegades, de fibrociment i antigament de cartró pedra, on a partir d’una barreja de ciment i amiant s’aconseguien làmines o planxes llises i ondulades, llosetes, etc., així com tubs i altres estris d’ús domèstic i de jardineria.[7] La fàbrica Uralita ha estat la més important a l’Estat espanyol en la fabricació d’aquests productes. A partir de la fàbrica inicial a Cerdanyola, Barcelona (1907), es va convertir als anys 80, per compra de les competències, en el fabricant gairebé monopolista d’aquells materials a l’Estat espanyol.

 

També es va desenvolupar una indústria tèxtil especial, a partir de fils d’amiant, dedicada a la fabricació de teixits d’amiant, roba ignífuga, per resistir altes temperatures.

 


Fig. 4. Fils d’amiant (Museu de Mineralogia d’Asbestos, Quebec)

 

L’amiant també s’ha emprat per la fabricació de papers i cartons especials. Un manual espanyol de l’any 1946 explicava que es fabricaven papers i cartons amb amiant amb un 80 a 90 per 100 d’amiant i un 20 a 10 per 100 de caolí. També hi havia un paper o cartó incombustible fabricat amb un 92 per 100 d’amiant, un 2 per 100 de fibres de paper i un 6 per 100 de calç en pols.[8]

 

Al llarg del segle XX, l’amiant s’ha utilitzat com aïllament tèrmic i dispositiu anti incendi; també a la indústria de la construcció, vehicles i vagons de tren; i a la indústria automotriu per pastilles de frens i embragues. També a la indústria militar en vehicles, vaixells i míssils. Fins a 3.000 productes industrials diferents es fabricaven amb amiant als Estats Units els anys 60 del segle XX. L’Institut del Càncer americà en parla de més de 5.000 productes fets amb amiant.[9]

 

Quan el problema de salut de l’amiant ha esclatat amb força, a les autoritats polítiques no els ha quedat més remei que prendre algunes decisions encara que, sovint, no passin de declaracions formals. Tanmateix, dels documents generats podem aconseguir dades d’interès. Aquest és el cas de la Generalitat valenciana que, en les sessions de les seves Corts, reconeixen que l’amiant afecta a molts àmbits industrials i de serveis de la societat. Així, diuen:[10]

 

Pero no estamos hablando sólo de uralita. Hablamos de cementeras, que las ha habido. Hablamos de empresas de textil que hemos tenido en Burjasot, en Castellón. Hablamos de talleres de automóviles. Es que, decir: es que en el Rera no hay empresas de Castellón. Pero es que en Castellón ha habido talleres que han trabajado con frenado y sabemos que contiene amianto.

 

La manca d’opacitat del problema fa que sigui desconegut, excepte en els casos greus que arriben a la premsa. Moltes empreses que han tractat amb amiant no apareixen enregistrades com  a tals.

 

 

 

 


 
[1] Els anglosaxons diuen que l’amiant és “friable” (no lligat) i, amb aquesta paraula, designen que ja no està lligat com surt de la mina, sinó que es fàcilment trencable en petites peces microscòpiques, només que per l’acció de la mà. També s’utilitza el concepte d’amiant “not friable”, val a dir, que no es descompon en les seves fibres primàries i que, així, s’aplica directament per aïllaments i cobriments.
[2] Robert L. Virta: “Asbestos”, 1997; “Some Facts About Asbestos”, USGS Fact Sheet FS-012-01, March 2001; i Joan Kuyek: “Asbestos Mining in Canada”. International Ban Asbestos Conference. Ottawa, 13 Sep 2003.
 
[3] Informe sobre la presència de residus de fibrociment en el terme municipal de Cerdanyola del Vallès. Diputació de Barcelona. Àrea de Medi Ambient. Barcelona, abril de 1997. A sis de les set mostres de materials de fibrociment presses del camí de Sant Iscle, hi ha crocidolita.
[4] The New York Times. 25-01-1920.
[5] Brodeur, Paul: “The Asbestos Tragedy” a www.bumc.bu.edu/SPH/Gallery/brodeur.html    
[6] Web www.ilo.org/public/english/protection/safework/labinsp/asbestos-conf/infores.pdf.
[7] La invenció del fibrociment, barreja d’amiant i ciment, és de l’any 1904 i, a partir d’aquesta data, l’amiant va començar a ser usat massivament.
[8] T. Costa Coll: Manual del fabricante de papel. Bosch Edit. Barcelona, 1962, p. 533-534.
[10] Corts Valencianes. Diari de Sessions. Reunió núm. 9/i II, any 2001, p. 6.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada