5.
L’exposició al risc d’amiant al lloc de treball
L’amiant és perillós per a la salut humana quan es descompon en
micropartícules o fibretes microscòpiques i és inhalat per les vies
respiratòries. Aquest risc es donava a les fàbriques que
l’utilitzaven com a matèria primera pels seus productes industrials
(ús avui prohibit gairebé arreu) i també es dona quan hi ha
enderrocs incontrolats d’edificis construïts amb amiant. En aquest
segon cas, el risc és doble: per la salut humana i també pel medi
ambient.
L’exposició a l’amiant pot succeir en el lloc de treball,
especialment si es treballa (o s’ha treballat) en sectors com els
materials de fibrociment, indústria tèxtil, filtres de vapor,
lampisteria, mecànica de reparació de frens, aïllaments tèrmics,
fusteria, electricitat, mineria i drassanes.
Les
persones que hagin treballat en aquests sectors haurien de consultar
amb metges experts en l’avaluació de les malalties relacionades amb
l’amiant.
Fig. 11: Perill d’infecció Fig. 12: Perill de mort
L’exposició a la tremolita pot succeir en treballadors relacionats
amb la mineria, fabricació i manipulació de roques que contenen
amiant. També els residents que viuen prop de les mines i fàbriques
que tenen tremolita poden resultar exposats a nivells elevats
d’amiant a l’atmosfera.
Els
amiants amfibòlics també poden trobar-se en una gran varietat de
materials de la construcció com aïllants, envans de separació i tubs
de ciment. També poden resultar exposats a nivells superiors als
habituals a l’atmosfera, els treballadors implicats en treballs
d’enrunament, manteniment, reparació o reforma d’edificis amb
contingut d’amiant.
L’any
1986 va ser coneguda la “hipòtesi Browne”, obra del metge
britànic K. Browne, el qual va publicar al “British Journal of
Industrial Medicine” la seva hipòtesi, que deia: Són l’amiant o
l’asbestosi la causa de l’augment de risc de càncer de pulmó entre
els treballadors de l’amiant? La conclusió bàsica del Dr. Browne era
que l’exposició a l’amiant per se mai no podia ser completament
carcinògena, mentre que l’asbestosi sí que ho era. La hipòtesi
traslladava la responsabilitat del càncer de l’exposició a l’amiant
a l’asbestosi. Si la hipòtesi era acceptada, volia dir que
l’exposició no era la causa del càncer sinó l’asbestosi i, llavors,
fumar podia ser la causa. Si la hipòtesi no era acceptada, llavors
es podia reclamar per l’amiant com a causa del càncer. Aquesta
hipòtesi va donar a moltes controvèrsies, especialment en el món de
les demandes judicials. Avui, està provat que l’amiant és un
producte carcinogen.
Fig. 13: Risc carcinogènic
Fig. 14: Amiant en floca
El
coneixement actual de l’asbestosi arrenca de l’any 1900 quan el
metge britànic H. Montague Murray, del Charing Cross Hospital, de
Londres, va descobrir que un home de 33 anys, que havia treballat
durant 14 anys al tren de cardes d’una indústria tèxtil d’amiant, al
qual va fer l’autòpsia, patia una greu fibrosi pulmonar, amb
cicatrius als pulmons, val a dir, la malaltia que a partir de 1924
s’anomenaria asbestosi.
Va ser
el metge W. E. Cooke, també anglès, qui l’any 1924 va donar el nom
d’asbestosi a la fibrosi pulmonar produïda per l’amiant,
després d’una altra autòpsia a una persona que també havia treballat
a una indústria tèxtil d’amiant. A partir d’aquell any, a Anglaterra
va seguir una etapa de set anys d’intensa recerca sobre l’asbestosi.[1]
Als
Estats Units, la investigació sobre l’asbestosi no es va donar fins
entrats els anys 30 del segle XX. L’empresa Johns Manville, de Nova
York, i la Raybestos Manhattan, de Bridgeport, Connecticut, eren la
primera i la segona companyia d’amiant més grans dels Estats Units.
Ambdues empreses van començar a tenir un munt d’obrers malalts per
l’amiant, però ni les empreses ni els seus serveis mèdics
reconeixien les malalties. Com a conseqüència, van ser acusades
d’emprar unes pràctiques desinformatives. A l’Estat espanyol el
primer cas d’asbestosi va ser descrit a Bilbao l’any 1953.
No
seria fins l’any 1965 quan, a partir de l’ “American Law Foundation”,
es començaria a produir una legislació favorable als malalts
d’asbestosi. Una de les bases científiques procedia de les
investigacions que el Dr. Irving J. Selikoff, de l’Escola de
Medicina Mount Sinai, de Nova York, havia dut a terme, segons les
quals va establir la relació entre la malaltia i l’exposició a
l’amiant en els llocs de treball en més de la meitat dels
treballadors en aïllaments d’amiant i més de 20 anys d’exposició.
Les víctimes que van morir de càncer de pulmó havien rebut índexs
d’exposició fins a set vegades més elevats que els que havien
establerts oficialment. Les que van morir de càncer gastrointestinal
havien rebut més de tres vegades l’exposició autoritzada.
La
dècada dels anys 70 marca un punt d’inflexió en la conscienciació
dels riscs de l’amiant, de resultes de les pressions dels
treballadors afectats. És quan es passa de 5 fibres/c.c. a 0,1
fibres/c.c.
No
seria fins l’any 1972 que l’EPA, “Environmental Protection Agency”,
no va començar a prohibir l’ús de l’amiant als Estats Units. L’any
1982 les empreses amianteres, com Johns Manville i Raybestos, havien
produït entre 150.000 i 200.000 víctimes.
Límits d’exposició. La concentració de fibres d’amiant a l’atmosfera
La
concentració de fibres d’amiant al lloc de treball, a les seves
immediacions o a l’atmosfera en general ha esdevingut, en aquests
moments, en un factor estratègic per conèixer el risc per la salut.
De vegades, la concentració d’amiant és convertida en joc de xifres
o justificació de que ja ho feien be, segons els interessos de qui
la utilitza. La concentració d’amiant a l’aire es mesura en fibres
(F) per mil·lilitre (ml) i en fibres (F) per litre (l):
Concentració d’Amiant: F / ml;
també F / l.
El
risc de l’exposició depèn de la concentració d’amiant dins de l’aire
respirat i de la duració de l’exposició. La unitat de mesura emprada
és la quantitat de fibres (F) per litre (l), multiplicada pels anys
d’exposició:
Exposició al risc = F / l x
anys
Per
exemple, la concentració de fibres d’amiant a l’atmosfera oscil·la:
entre 0,00001 i 0,0001 fibres
per mil·lilitre,
segons
l’ATSDR (Agency for Toxic Substances and Disease Registry), mentre
que oscil·la:
entre 0,0001 i 0,001 fibres per mil·lilitre (0,1 a 1 fibres/litre)
per
l’Asbestos Institute of Montreal. Val a dir, per l’ATSDR, autoritat
de l’administració nord-americana, l’amiant es troba a l’atmosfera
en concentracions 10 vegades més diluïdes que les que enuncia
l’associació canadenca promotora de l’extracció i ús d’amiant.
Qui té
raó? Ben segur que l’organisme que té cura de vetllar per la salut.
Els productors canadencs d’amiant volen fer la concentració d’amiant
a l’atmosfera més propera als límits màxims d’exposició. Així els
riscs no semblarien tan alts.
Tanmateix, l’establiment d’uns límits màxims d’exposició, que han
anat variant amb el temps i la pressió dels malalts, no obeeix a cap
raó científica. Se sap avui que no hi ha un nivell de seguretat
determinat, val a dir, una concentració de fibres d’amiant sense cap
risc per l’organisme humà, al menys des de la perspectiva del
mesotelioma. L’únic nivell segur és el límit zero. Risc zero! Un
dictamen de la Unió Europea conclou, en aquest sentit, que “no es
posible establecer niveles ‘seguros’ para las propiedades nocivas
del amianto... Incluso una dosis muy baja puede provocar càncer”.[2]
És per això que l’eliminació de l’exposició constitueix avui la
única forma eficaç de lluitar contra les malalties derivades de
l’amiant i, sobretot, és la única forma de prevenir el mesotelioma
pleural.
Límits màxims d’exposició
al lloc de treball
El
límit màxim d’exposició d’un treballador en contacte amb l’amiant ha
estat definit per les autoritats sanitàries i polítiques dels
diferents països relacionats amb l’amiant. Sovint s’han criticat
aquests índexs per manca de base científica ja que han anat
reduint-se a mida que la pressió dels treballadors ha anat en
augment.
Es
tracta d’un altre índex emprat per fer entenedor el problema i
reglamentar-lo per preservar la salut. Mesura el número de fibres
per centímetre cúbic en jornades de 8 hores/dia i 40 hores/setmana
(equivalències: 1 mil·lilitre = 1 centímetre cúbic; 1 litre = 1
decímetre cúbic).
Els
límits establerts a Europa i Nordamèrica han anat reduint-se
gradualment, des de les 5 partícules/m.l. que hi havia el 1962 fins
0 fibres/c.c. establertes el 1999:
Finalment, davant el fet
que el risc per sota del límit d’1 fibra/c.c. és real i gens
insignificant, es va exigir el risc zero, és a dir, la prohibició
absoluta de l’ús de l’amiant.
Els
límits establerts a Espanya han estat els següents:
En
resum, els límits màxims d’exposició han anat variant a la baixa amb
el temps, a mida que es coneixia millor la malaltia i es prenien
mesures més estrictes per evitar-la. Tanmateix, les mesures han anat
sempre darrera els malalts i els morts. Ara ja es reconeixen
exposicions màximes de fraccions de fibra (0,1 a 0,7 f/c.c) per
centímetre cúbic, llevat del crisotil pel qual se li accepta un risc
menor i, per tant, una exposició major (0,2 a 2,0 f/c.c).
Exposició acumulativa
D’acord amb conclusions basades en observacions de grups de
treballadors, malalts d’amiant, l’ATSDR diu que una exposició
significativa anual d’amiant augmentarà el risc de càncer de pulmó,
mesotelioma i altres desordres no malignes de pulmó i pleura,
incloses l’asbestosi, les plaques pleurals, l’engruiximent pleural i
les efusions pleurals. La relació entre dosi rebuda i malaltia s’ha
comprovat certa en els casos de les plaques pleurals i de
l’asbestosi, però no en el dels mesoteliomes on es creu que una
simple fibra d’amiant pot desenvolupar un càncer de pleura
irreversible.
Si un
treballador té una llarga vida professional dins d’una fàbrica
d’amiant-ciment i ha estat sotmès a una exposició de 5 a 1200
fibres/mil·lilitre i any, al final de 40 anys de treball, haurà
rebut una concentració d’amiant entre 0,125 i 30 fibres/mil·lilitre.
Avui, se sap que l’exposició d’1 fibra/m.l. durant 25 anys és la
quantitat mínima per causar asbestosi.[3]
La
malaltia de l’asbestosi té un període de latència que pot anar de 10
a 30 anys, segons l’exposició acumulativa a que ha estat exposat
cada treballador. Pels mesoteliomes, el període de latència pot anar
de 20 a 40 anys.
[1]
Segons les fonts consultades, unes assenyalen l’any 1924 i
altres l’any 1927 com l’any en que fou donat el nom
d’asbestosi a la malaltia causada per la inhalació d’amiant.
[3]
R. Doll i J. Peto: “Asbestos: Effects on Health of Exposure
to Asbestos”, United Kingdom, Health and Safety Executive,
abril 1985.
|
|||||||
divendres, 4 de gener del 2013
5. L'exposició al risc d'amiant al lloc de treball
4. Aplicació industrial de l'amiant
4.
Aplicació industrial de l’amiant
L’amiant a través de la
Història
La
paraula “asbest” ve del llatí i significa incombustible,
inextingible o indestructible.
Hi ha
un altre sinònim, “amiant”, el qual significa sense taca.
El
material ja va ser conegut a l’Antiguitat. Diverses llegendes i
mites estan relacionats amb l’amiant i les seves característiques.
La
referència més antiga sobre l’amiant correspon al text grec “Sobre
Roques”, escrit el 300aC per Tofrastos, deixeble d’Aristòtil, qui el
descriu com “una substància que crema com la fusta, quan es barreja
amb oli, però que no es consumeix”.
L’asbest s’extreia d’algunes mines de Creta, d’on es transportava a
Grècia, Roma i Egipte.
El
naturalista romà Plini va descriure algunes de les propietats i dels
seus usos en teles d’asbest. Plutarc va descriure les torxes de les
llànties de les vestals fetes amb amiant.
Els
romans teixien teles emprades en la incineració de cadàvers per què
les cendres del cos no es barregessin amb les de la llenya.
Per
altra part, ja en època medieval, Carlemany posseïa unes estovalles
fetes amb fibres d’asbest amb les que impressionava els comensals
fent actes de foc.
Marc
Polo, al segle XIII, va visitar les mines xineses d’amiant i va
descriure el procés d’extracció del mineral des de la roca, amb la
qual cosa quedaven descartats els vells mites de l’Antiguitat.
L’any
1879 es va posar en explotació la primera mina comercial d’amiant
del món. Va ser a Thetford, Quebec, Canadà.
Aplicacions industrials
de l’amiant
Els
primers productes industrials són de la segona meitat del segle XIX.
La Gran Bretanya emprava l’amiant en mesures de seguretat l’any
1834. El 1853 es va enregistrar la primera patent britànica per
afegir amiant als lubricants i el 1868 es van patentar els primers
filtres d’amiant. El 1885 es van produir membranes d’amiant
per processos de filtració. Els primers registres sobre l’amiant a
Espanya es remunten a l’any 1906 i ja es feia publicitat de l’amiant
l’any 1886.[1]
Fins
ben entrat els anys 80 del segle XX, l’amiant ha estat utilitzat com
a matèria industrial per un munt d’usos. L’Asbestos Institute de
Quebec donava a conèixer, referida a 1995, la següent distribució de
productes:
Amianto-ciment: 85%
Fricció
10%
Tèxtil
3%
Juntes
2%
Al
llarg del segle XX va destacar la seva utilització com a matèria
primera per la fabricació de materials de la construcció, dits de
vegades, de fibrociment i antigament de cartró pedra, on a partir
d’una barreja de ciment i amiant s’aconseguien làmines o planxes
llises i ondulades, llosetes, etc., així com tubs i altres estris
d’ús domèstic i de jardineria.[2]
La fàbrica Uralita ha estat la més important a l’Estat espanyol en
la fabricació d’aquests productes. A partir de la fàbrica inicial a
Cerdanyola, Barcelona (1907), es va convertir als anys 80, per
compra de les competències, en el fabricant gairebé monopolista
d’aquells materials a l’Estat espanyol.
També
es va desenvolupar una indústria tèxtil especial, a partir de fils
d’amiant, dedicada a la fabricació de teixits d’amiant, roba
ignífuga, per resistir altes temperatures.
L’amiant també s’ha emprat per la fabricació de papers i
cartrons especials. Un manual espanyol de l’any 1946 explicava que
es fabricaven papers i cartrons amb amiant amb un 80 a 90 per 100
d’amiant i un 20 a 10 per 100 de caolí. També hi havia un paper o
cartró incombustible fabricat amb un 92 per 100 d’amiant, un 2 per
100 de fibres de paper i un 6 per 100 de calç en pols.[3]
Al
llarg del segle XX, l’amiant s’ha utilitzat com aïllament tèrmic
i dispositiu anti incendi; també a la indústria de la
construcció, vehicles i vagons de tren; i a la
indústria automotriu per pastilles de frens i embragues.
També a la indústria militar en vehicles, vaixells i míssils.
Fins a 3.000 productes industrials diferents es fabricaven amb
amiant als Estats Units els anys 60 del segle XX. L’Institut del
Càncer americà en parla de més de 5.000 productes fets amb amiant.[4]
Quan
el problema de salut de l’amiant ha esclatat amb força, a les
autoritats polítiques no els ha quedat més remei que prendre algunes
decisions encara que, sovint, no passin de declaracions formals.
Tanmateix, dels documents generats podem aconseguir dades d’interès.
Aquest és el cas de la Generalitat valenciana que, en les sessions
de les seves Corts, reconeixen que l’amiant afecta a molts àmbits
industrials i de serveis de la societat. Així, diuen:[5]
Pero no
estamos hablando sólo de uralita. Hablamos de cementeras, que las ha
habido. Hablamos de empresas de textil que hemos tenido en Burjasot,
en Castellón. Hablamos de talleres de automóviles. Es que, decir: es
que en el Rera no hay empresas de Castellón. Pero es que en
Castellón ha habido talleres que han trabajado con frenado y sabemos
que contiene amianto.
La
manca d’opacitat del problema fa que sigui desconegut, excepte en
els casos greus que arriben a la premsa. Moltes empreses que han
tractat amb amiant no apareixen enregistrades com a tals.
[2]
La invenció del fibrociment, barreja d’amiant i ciment, és
de l’any 1904 i, a partir d’aquesta data, l’amiant va
començar a ser usat massivament.
3. Producció d'amiant
3.
Producció d’amiant
Les mines més importants
Les
mines d’amiant es van anar descobrint a mida que les empreses
demanaven aquell producte. Per ordre cronològic, les primeres mines
conegudes i explotades van ser les dels Urals a Rússia (1720), les
de crocidolita a Sudàfrica (1815), les del crisòtil al Quèbec (1860)
i les d’amosita al Transvaal (1907).
 |
Fig. 5.
Mina d’amiant crisòtil a Asbestos Ville (Quebec) (2007)
La
producció moderna d’amiant va començar l’any 1868 amb l’explotació
d’una mina a Itàlia. L’any 1878 va començar la producció a gran
escala de les mines de Quebec. La producció va anar creixent fins
l’any 1975. La dècada dels setanta enregistra la màxima explotació
de les mines russes dels Urals i les canadenques de Quebec. En
aquesta part de Canadà hi ha dos regions de mines d’amiant crisòtil,
la de Thetford Mines i la d’Asbestos Ville, poble
monoindustrial que deu el seu origen a l’amiant.
 |
Fig. 6.
Mina d’amiant crisòtil a Thetford Mines (Quebec) (2007)
La
mina de Thetford és Lab Chrysotile Inc., amb una mina a cel obert i
una altra subterrània, i 800 treballadors. La d’Asbestos és Mine
Jeffrey Inc., a cel obert, i 450 treballadors. Johns-Manville la va
comprar el 1918 i la va explotar fins la fallida de 1983. Asbestos i
Thetford Mines estan separades per 70 milles de distància. Una
tercera mina era a Black Lake. Aquestes tres poblacions eren
les tres ciutats mineres de l’asbest al Quebec. Les tres comptaven
l’any 1967 amb un total de 35.000 habitants i 6.200 miners. La
producció d’amiant crisòtil de les mines canadenques és de 300.000
tones a l’any, lliurades a 40 països, amb un muntant de 100 milions
de US dòlars. Per aquest motiu, s’ha acusat a Canadà d’exportar
la mort als països del Tercer Món on ven l’amiant. La producció
minaire de crisòtil a Quebec ha estat de 40 milions de tones, des de
1878. La major part dels miners en actiu a Quebec l’any 2003 tenia
més de 50 anys d’edat.[1]
 |
Fig. 7. Sac d’amiant (Museu
Mineralogia d’Asbestos)
Les
mines a cel obert són mostrades als visitants per assegurar que no
hi ha cap risc. Els minaires diuen que en aquestes mines la
concentració ambiental mitjana és de 0,009 fibres/m.l., mentre que a
l’interior de les mines hi ha 0,4 fibres/m.l.[2]
Tanmateix, l’Associació de les Víctimes de l’Amiant de Quebec (AVAQ)
ha donat a conèixer que “el crisòtil contamina perillosament l’aire
de les cases de Thetford Mines”, el qual ha estat mesurat amb
precisió durant els darrers 20 anys i aplegava concentracions de
fibres en suspensió entre 3 i 5 fibres/litre.[3]
Els
Estats Units, amb molt escassa producció d’amiant (mines a Montana),
han estat tradicionalment el primer país manufacturador del món de
productes a base d’amiant.
Unes
altres mines conegudes, malauradament per la gran mortaldat de
miners, són les de Prieska, a Sudàfrica, en explotació des de
l’any 1890. Prieska està situada al cor de Sudràfrica, a la riba del
riu Orange. L’empresa britànica Cape explotava en aquesta regió fins
a dotze mines. Prieska té 15.000 habitants i entre 1890 i 1979 van
ser anys de guanys per Cape i de benestar pels habitants que, en cap
moment, van ser informats dels problemes de l’amiant.[4]
Un
minaire de Zimbabwe argumentava recentment, a favor de l’ús de
l’amiant: “Dios nos dio el amianto, por lo que debemos
utilizarlo”.[5]
Brasil
té la mina de Cana Brava, a cel obert, controlada per “SAMA
Mineraçâo de Amianto”, de la qual l’any 1962 es deia que tenia
“estranhas pedras cabeludas”. És una de les mines d’amiant més grans
del món. Produeix amiant crisotil, sota les normes i procediments de
“Quebec Asbestos Mining Association”. Es troba situada a Minaçu, a
510 quilòmetres al nord de l’Estat de Goiás. L’any 2003 va
comercialitzar 143.000 tones pel mercat internacional, les quals van
suposar un creixement del 39 per 100 en relació a les 103.000 tones
de l’any anterior. Declara el seu compromís de desenvolupar
contínuament programes de preservació ambiental i de salut laboral.[6]
Hi ha
notícies que a Espanya ha havia una mina d’amiant, ja que l’any 1886
fou explotada, encara que aviat, quan l’amiant va esdevenir en
matèria industrial, va ser importat.[7]
Producció mundial
d’amiant (1900-2003)
Les
estadístiques oficials de producció d’amiant, pel període 1900-2003,
són les següents:[8]
 |
 |
 |
O
sigui que avui hi ha escampada arreu del món la quantitat de 180
milions de tones d’amiant, les quals constitueixen un elevat risc
potencial de futures malalties, sinó es te molta cura per evitar la
seva difusió.
A
continuació es representen en forma gràfica aquestes dades:
 |
Fig. 8.
Gràfic de la producció mundial d’amiant (període 1900-2003)
Principals països
productors d’amiant (Anys 1993-2001)
La
producció mundial va ser l’any 1975 de 5 milions de tones, amb la
dada màxima l’any 1978 de 5,7 milions de tones. A partir d’aquell
any, la producció va començar a disminuir de resultes de les
denúncies per les malalties que ocasionava.[9]
Després, entre 1994 i 2002, s’ha mantingut al voltant dels 2 milions
de tones.
 |
Veurem
a continuació algunes de les dades significatives de l’any 1998:
Canadà
va ser el segon productor mundial, després de Rússia, d’amiant
crisòtil l’any 1998, amb 320.000 tones, el 20 per 100 del total
mundial. Va ser el primer exportador del món. Després de Rússia i
Canadà, els productors importants van ser Xina, Brasil, Zimbabwe i
Kazakhstan. Aquests sis països aplegaven el 89 per 100 de la
producció mundial.
Luc
Demaret assegura que les 1.950.000 tones d’amiant produïdes l’any
1998 van generar uns guanys estimats en mil milions de dòlars
anyals.[11]
Al
llarg de les tres darreres dècades, els Estats Units han
experimentat també una reducció important de la seva producció
domèstica d’amiant:
Any Tones mètriques
1973
718.000
1997 21.000
2000 7.000
2001
5.000
La
Gran Bretanya va importar, des dels orígens de l’ús industrial de
l’amiant fins els anys 1980, als voltants de 6 milions de tones.[12]
L’ any
2003, Espanya encara importava i consumia una mitjana anual de
40.000 tones d’amiant. Entre 1965 i 1985 la importació mitjana havia
estat de 140.000 tones/any.[13]
 |
Fig.
9. Mina d’amiant de Thetford Mines (Quebec) (2007)
Consum
aparent d’amiant a Espanya (1900-2003)
Les dades
decennals oficials han estat les següents:[14]
 |
La seva
representació gràfica és la següent:
 |
Fig. 10. Gràfic del consum
decennal d’amiant a Espanya (període 1920-2003)
Els trets principals del
consum espanyol d’amiant han estat els següents:
- Cau el consum el 1940 per la postguerra
- El creixement mundial que arrenca el 1945, aquí no arriba fins el 1960
- Hi ha una etapa de fort creixement entre 1965-75: 77-94 milions Tm de consum per any.
- Li segueix una caiguda accelerada del consum, a partir de 1975: 67à12 milions de Tm.
- El consum d’amiant a Espanya desapareix el 2003.
[1]
Joan
Kuyek: “Asbestos Mining in Canada”. International Ban
Asbestos Conference. Ottawa, 13 Sep 2003.
[2]
“L’amiante
chrysotile pour sauver des vies”, L’Institut de
l’Amiante. Montréal, Quebec, 2002, p. 4.
[4]
Luc
Demaret: “El amianto: un comercio mortal”, a “El Mundo
Sindical”, CIOSL, núm. 6, Bruselas, juny 2000.
[5]
Luc
Demeret: “El amianto: un comercio mortal”. El Mundo
Sindical,
òrgan
de la Confederación Internacional de Organizaciones
Sindicales Libres (CIOSL), núm. 6,
juny 2000. Brussel·les,
p. 27-29.
[7]
Antonio
Monzó Giménez: “The current asbestos situation in Spain”.
Asbestos. European Conference 2003.
[8]
Font: USGS “Worldwide Asbestos Supply and Consumption Trends
from 1900 to 2000”. Robert L. Virta.
[9]
Philippe
Huré: “Warning: asbestos production on the increase!”.
International Social Security Association (http://www.issa.int/pdf/orlando05/2art-asbesto.pdf).
[10]
Article “Asbestos” de Robert L. Virta (minerals.usgs.gov/minerls/pubs/commodity/asbestos/070497.pdf)
[11]
Web
www.erres.org.uy
[14]
Font: USGS “Worldwide
Asbestos Supply and Consumption”. Trends from 1900 to 2000.
Robert L. Virta.
2. Què és l'amiant?
2. Què
és l’amiant?
Propietats físiques de
l’amiant
Les
paraules asbest i amiant corresponen a termes industrials i
comercials més que no pas mineralògics.
L’amiant és un dels minerals que composen la superfície terrestre.
Es troba en forma de vetes en mines a la superfície, també a poca
profunditat i dins de terra.
És una
roca cristal·lina d’estructura fibrosa que, com a principals
propietats, te les de ser incombustible i ser un bon
aïllador tèrmic. No és conductor elèctric. L’amiant quan s’extreu de
les mines és separable, llarg i compost per fibres primes.[1]
Aquestes fibres d’amiant, quan són separades, poden ser filades i
teixides. Tenen elevada resistència mecànica i són flexibles.
L’amiant, segons la “U.S. Ocupational Safety and Health
Administration” (OSHA), es defineix com a “fibra” si té una
longitud major de 5 micres i un diàmetre menor de 3 micres, (0,005
mm x 0,003 mm) amb una relació “longitud/diàmetre” igual o superior
a 3.
Com a
fibra mineral, l’amiant és indestructible. Resisteix sense
problemes temperatures fins als 800 i 900ºC.
Les
fibres d’amiant són fortes i flexibles, al mateix temps. Són
tèrmiques, amb elevada resistència a la degradació per temperatura.
Són resistents als atacs àcids i als components de blanqueig. També
tenen un elevat grau de resistència a la fricció.
Amiant
o asbest és un nom genèric donat a sis minerals fibrosos que han
estat abastament emprats en productes comercials. Les paraules
“amiant” i ”asbest” s’utilitzen com a sinònims. Es refereixen a més
de trenta minerals diferents, dels quals sis són els més importants
i només tres o quatre tenen importància comercial.[2]
Les
fibres d’amiant es classifiquen en dos grans grups: Amfibòliques
i Serpentines. De les amfibòliques s’han utilitzat cinc
variants: l’amosita o amiant àmbar (bru), la crocidolita o amiant
blau, l’actinolita, la tremolita i l’antopilita (amiant gris),
segons el contingut en sodi, calç, magnesi o ferro. Els tipus
fibrosos reben el nom d’asbest. Hi ha altres varietats d’amfíboles
que han estat classificades com asbestiformes, mentre que també hi
ha algunes matèries que són similars a l’asbest, quant a forma, però
no posseeixen les característiques abans definides per l’asbest.
La
crocidolita és un silicat de ferro de sodi, de color blau
lavanda. La duresa és intermitja entre el crisòtil i l’amosita. Les
fibres més llargues poden filar-se. La seva fórmula és: Na2Fe2+3Fe3+2Si8O22(OH)2.
 |
Fig. 1.
Amiant crocidolita (Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)
L’amosita és un silicat de magnesi de ferro. De color gris bru. No
és apte per ser filat, però sí per ser emprat en aïllaments tèrmics.
Fe2Fe5Si8O22(OH)2.
L’antofilita és un silicat de magnesi, amb diverses quantitats de
ferro. Actualment no és treballat. Fórmula: Mg2Mg5Si2O5(OH)4.
La
tremolita és Ca2Mg5Si8O22(OH)2.
De les
serpentines, hi ha el crisòtil o amiant blanc, avui dia la
més emprada de totes. El crisòtil és un silicat de magnesi hidratat,
de color blanc o verdosenc, amb la següent composició química: Mg3Si8O22(OH)2.
 |
Fig. 2. Amiant crisòtil
(Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)
Se sap
que, per les seves característiques, les més perilloses per la salut
són les amfibòliques. Són fibres rectes, de silicats hidratats, molt
polsoses, les quals poden romandre molt de temps en el teixit
pulmonar i evolucionar vers càncers de pulmó o mesoteliomes.
L’amiant blau o crocidolita és el més perillós de tots els
amiants i el seu ús va començar a ser prohibit a diversos països a
partir de l’any 1969 encara que els productes de crocidolita es
troben arreu, fins i tot, en forma de runes industrials al camí de
Sant Iscle de les Feixes, a Cerdanyola, Barcelona.[3]
L’amiant marró o amosita és també una altra de les variants
perilloses i té els mateixos usos que el blau. L’amiant blanc o
crisòtil és el més comunament utilitzat ara i també el trobem
abundosament al camí de Sant Iscle (a la totalitat de les set
mostres). Els minaires el defensen perquè –diuen- no és gens
perillós.
El
crisòtil és el menys perillós per a la salut, la qual cosa no vol
dir que no sigui perillós. Ara, que han estat prohibits els amiants
amfibòlics, els defensors de l’amiant, com els canadencs, lloen les
virtuts del crisòtil i promouen el seu ús. Fa quasi un segle els
canadencs consideraven l’amiant com un material estratègic, val a
dir, un material de guerra.[4]
Més del 99 per 100 de l’amiant consumit als EE. UU. l’any 1997 era
crisòtil. El 94 per 100 era de grau 7, seguit dels graus 5, 6, 4 i
3.
Amb
totes aquestes característiques físiques i químiques no és
d’estranyar que l’amiant hagi estat qualificat de “material
miraculós”, “mineral màgic”, indestructible,
incorruptible, “uralita sempre”, etc. Tot és positiu. Els
mals vindran després.
L’amiant a través de la
Història
La
paraula “asbest” ve del llatí i significa incombustible,
inextingible o indestructible. Hi ha un altre sinònim,
“amiant”, el qual significa sense taca.
El
material ja va ser conegut a l’Antiguitat. Les explotacions més
antigues estaven a Creta, Xipre, Gràcia, India i Egipte. Diverses
llegendes i mites estan relacionats amb l’amiant i les seves
característiques.
L’amiant excel·lia de virtuts. Era incombustible, aïllant del calor,
resistent als atacs químics, etc. Semblava “la gallina dels ous
d’or”, però tenia un greu defecte. La pols que desprenia quan
se’l manipulava. Una pols que, ara sabem que és nociva, tòxica i
cancerígena.
La
referència més antiga sobre l’amiant correspon al text grec “Sobre
Roques”, escrit el 300aC per Tofrastos, deixeble d’Aristòtil, qui el
descriu com “una substància que crema com la fusta, quan es barreja
amb oli, però que no es consumeix”.
L’asbest s’extreia d’algunes mines de Creta, d’on es transportava a
Grècia, Roma i Egipte.
El
naturalista romà Plini va descriure algunes de les propietats i dels
seus usos en teles d’asbest. Plutarc va descriure les torxes de les
llànties de les vestals fetes amb amiant.
 |
Fig. 3. Plini el Vell,
historiador romà
Els
romans teixien teles emprades en la incineració de cadàvers per què
les cendres del cos no es barregessin amb les de la llenya.
Per
altra part, ja en època medieval, Carlemany posseïa unes estovalles
fetes amb fibres d’asbest amb les que impressionava els comensals
fent actes de foc.
Marc
Polo, al segle XIII, va visitar les mines xineses d’amiant i va
descriure el procés d’extracció del mineral des de la roca, amb la
qual cosa quedaven descartats els vells mites de l’Antiguitat.
L’any
1879 es va posar en explotació la primera mina comercial d’amiant
del món. Va ser a Thetford, Quebec, Canadà.
Aplicacions industrials
de l’amiant
L’amiant ha estat qualificat pels minaires que el venien com el “mineral
dels mil usos”.[5]
I la qualificació no és errònia perquè als Estats Units van haver
més de 3.000 aplicacions industrials. Els primers productes
industrials són de la segona meitat del segle XIX. La Gran Bretanya
emprava l’amiant en mesures de seguretat l’any 1834. El 1853 es va
enregistrar la primera patent britànica per afegir amiant als
lubricants i el 1868 es van patentar els primers filtres d’amiant.
El 1885 es van produir membranes d’amiant per processos de
filtració. Els primers registres sobre l’amiant a Espanya es
remunten a l’any 1906 i ja es feia publicitat de l’amiant l’any
1886.[6]
Fins
ben entrat els anys 80 del segle XX, l’amiant ha estat utilitzat com
a matèria industrial per un munt d’usos. L’Asbestos Institute de
Quebec donava a conèixer, referida a 1995, la següent distribució de
productes:
Amiant-ciment: 85%
Fricció
10%
Tèxtil
3%
Juntes
2%
Al
llarg del segle XX va destacar la seva utilització com a matèria
primera per la fabricació de materials de la construcció, dits de
vegades, de fibrociment i antigament de cartró pedra, on a
partir d’una barreja de ciment i amiant s’aconseguien làmines o
planxes llises i ondulades, llosetes, etc., així com tubs i altres
estris d’ús domèstic i de jardineria.[7]
La fàbrica Uralita ha estat la més important a l’Estat espanyol en
la fabricació d’aquests productes. A partir de la fàbrica inicial a
Cerdanyola, Barcelona (1907), es va convertir als anys 80, per
compra de les competències, en el fabricant gairebé monopolista
d’aquells materials a l’Estat espanyol.
També
es va desenvolupar una indústria tèxtil especial, a partir de fils
d’amiant, dedicada a la fabricació de teixits d’amiant, roba
ignífuga, per resistir altes temperatures.
 |
Fig. 4.
Fils d’amiant (Museu de Mineralogia d’Asbestos, Quebec)
L’amiant també s’ha emprat per la fabricació de papers i
cartons especials. Un manual espanyol de l’any 1946 explicava que es
fabricaven papers i cartons amb amiant amb un 80 a 90 per 100
d’amiant i un 20 a 10 per 100 de caolí. També hi havia un paper o
cartó incombustible fabricat amb un 92 per 100 d’amiant, un 2 per
100 de fibres de paper i un 6 per 100 de calç en pols.[8]
Al
llarg del segle XX, l’amiant s’ha utilitzat com aïllament tèrmic
i dispositiu anti incendi; també a la indústria de la
construcció, vehicles i vagons de tren; i a la
indústria automotriu per pastilles de frens i embragues.
També a la indústria militar en vehicles, vaixells i míssils.
Fins a 3.000 productes industrials diferents es fabricaven amb
amiant als Estats Units els anys 60 del segle XX. L’Institut del
Càncer americà en parla de més de 5.000 productes fets amb amiant.[9]
Quan
el problema de salut de l’amiant ha esclatat amb força, a les
autoritats polítiques no els ha quedat més remei que prendre algunes
decisions encara que, sovint, no passin de declaracions formals.
Tanmateix, dels documents generats podem aconseguir dades d’interès.
Aquest és el cas de la Generalitat valenciana que, en les sessions
de les seves Corts, reconeixen que l’amiant afecta a molts àmbits
industrials i de serveis de la societat. Així, diuen:[10]
Pero no
estamos hablando sólo de uralita. Hablamos de cementeras, que las ha
habido. Hablamos de empresas de textil que hemos tenido en Burjasot,
en Castellón. Hablamos de talleres de automóviles. Es que, decir: es
que en el Rera no hay empresas de Castellón. Pero es que en
Castellón ha habido talleres que han trabajado con frenado y sabemos
que contiene amianto.
La
manca d’opacitat del problema fa que sigui desconegut, excepte en
els casos greus que arriben a la premsa. Moltes empreses que han
tractat amb amiant no apareixen enregistrades com a tals.
[1]
Els anglosaxons diuen que l’amiant és “friable” (no
lligat) i, amb aquesta paraula, designen que ja no està
lligat com surt de la mina, sinó que es fàcilment trencable
en petites peces microscòpiques, només que per l’acció de la
mà. També s’utilitza el concepte d’amiant “not friable”,
val a dir, que no es descompon en les seves fibres primàries
i que, així, s’aplica directament per aïllaments i
cobriments.
[2]
Robert L. Virta: “Asbestos”, 1997; “Some Facts About
Asbestos”, USGS Fact Sheet FS-012-01, March
2001; i
Joan
Kuyek: “Asbestos Mining in Canada”. International Ban
Asbestos Conference. Ottawa, 13 Sep 2003.
[3]
Informe sobre la presència de residus de fibrociment en
el terme municipal de Cerdanyola del Vallès. Diputació
de Barcelona. Àrea de Medi Ambient. Barcelona, abril de
1997. A sis de les set mostres de materials de fibrociment
presses del camí de Sant Iscle, hi ha crocidolita.
[7]
La invenció del fibrociment, barreja d’amiant i ciment, és
de l’any 1904 i, a partir d’aquesta data, l’amiant va
començar a ser usat massivament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
