"Una màquina d'espavilar ocells de nit"

Si tenim un literat que, a més, gaudeix amb el piano i la tenora, sens cap dubte, us estic parlant de Jordi Lara, escriptor de Vic, que el 2008 va donar a conèixer el seu treball de títol manllevat per mi per encapçalar aquest article.

Lara és una de les figures més imaginatives i modernitzadores de la música i la dansa catalanes. Narra que l’avi Capdevila va escridassar un dia al jove aprenent de músic, tot dient-li de la cobla que era una màquina d’espavilar ocells de nit i que servia “per indagar en el talent que potser no té, en l’amor que gairebé no sabrà viure, en la llibertat que tem o en el misteri de la música mateixa”.

Explica que el mestre Pep Ventura havia nascut l’any 1817 i va ser un visionari de la cobla moderna. Fill d’una manlleuenca i d’un sergent de Roses va néixer a Alcalá la Real (Jaén) on avui hi ha un monòlit sardanista dedicat a l’„inventor de la sardana„. També parla de tenores, flabiols, fiscorns i tibles i d’aquest darrer assenyala que la música que du dins “s’ha de treure amb escarpa, com del ventre de l’ostra” per què, qui aprèn a estimar el tible, es fica tota la cobla a la butxaca.

Lara indica que en una societat on la dreta folklòrica havia patrimonialitzat la sardana, Pep Ventura va irrompre fent provatures: va allargar la sardana i la va acompanyar de tonades de casa. Després d’això, la cobla ha sobreviscut cent cinquanta anys i comptem amb unes setanta mil sardanes escrites.

En un moment, l’aprenent de músic, posseït per la modernitat, s’obre als mestres Toldrà, Serra i Garreta, de tall simfònic. També toca altres mites com el mestre Enric Morera i el tenorista Ricard Viladesau que, a més, va compondre 244 composicions entre sardanes, havaneres i ballables.

Juli Garreta és un dels músics mítics que esmenta el llibre. D’ofici rellotger, va innovar la sardana. Quan encara “no era més que un ball per aixecar pols per les places”, Garreta va irrompre amb una vocació simfònica exultant. Josep Pla es va encaterinar del mestre i va escriure que les sardanes eren com “un plat de llagosta a la brasa”. Després de mort, el mite ha perdut força i ara se’l programa poc, “només algunes sardanes en efemèrides indefugibles”. Del mestre Puigferrer descriu el “Somni” d’una tarda d’estiu com “el primer poema simbolista de la història de la sardana”.

El llibre conclou que, avui, “la música de cobla es debat entre la vitalitat creativa i la incomprensió comercial, i una vinculació històrica amb la dansa de la sardana”.

Benvinguts sigueu al 37è Aplec de la Sardana de Cerdanyola.


Miquel Sánchez
Historiador