Cerdanyola, un poble amb més de mil anys de vida

Fa més de mil anys, els pagesos que van poblar el terme li van donar un nom, Cerdanyola, i des de llavors el poble ha passat per un llarg periple de vivències.

Van començar estenent-se per la plana i la muntanya i bastint masies. Un centenar de cases de camp isolades i unes formes de vida, predominantment agrícoles, van conformar aquella comunitat local. Cereals, vinyes, hortes i molins hidràulics. Aquest era el poble rural. De mica en mica, els masos van anar perdent-se, a conseqüència d’epidèmies, penúries, mal govern, etc. Aquells masos en crisi van ser adquirits pels pagesos veïns i l’any 1500 ja només en quedaven 40 i al segle XX eren 33. Cada mas actual era la unió de tres a sis masos medievals.

Per damunt d’aquells pagesos, amb una economia de subsistència i amb moltes mancances de queviures i d’ajuts, hi havia els que vivien bé. Eren els que manaven i exigien un impost en diners i productes als pagesos. Des dels monjos del monestir de Sant Cugat fins els senyors del castell de Cerdanyola, la catedral de Barcelona i diversos monestirs més: Santes Creus, Valldonzella, etc.

El canvi més traumàtic per aquelles formes de vida es va produir al llarg de la segona meitat del segle vint. Va ser de resultes de la industrialització i dels equipaments i serveis que tot plegat comportava. Van venir moltes fàbriques, grans i petites. Es van construir moltes cases, unifamiliars i de blocs verticals. Es van fer noves vies de comunicació: ferrocarrils i autopistes. El poble va créixer, les cases es van agrupar i els camps de conreu van ser substituïts per estatges, naus industrials, carreteres i vies fèrries, una universitat i un parc tecnològic. En definitiva, el sòl edificable a la plana es va esgotar. Només quedava la muntanya de Collserola. I moltes agressions urbanístiques es van adreçar cap a la serra. Es van bastir barris a Montflorit i Can Cerdà i es va intentar fer-ho a Valldaura i el Forat del Vent.

Aquell poble que continuava dient-se Cerdanyola ja no s’assemblava gens al dels inicis. La modernitat, el progrés, havia arrambat amb el respecte al paisatge i al medi ambient. Les malifetes han estat moltíssimes. Des de l’escampament de runes d’amiant arreu del terme i la propagació d’una malaltia com l’asbestosi fins a l’abocament de substàncies tòxiques i contaminants arreu de torrenteres i llocs com la Plana del Castell, la nineta dels ulls del creixement urbanístic actual.

Són molts els que s’han beneficiat a costa del poble de Cerdanyola. Ha estat molta la impunitat i la conxorxa i molt pocs els càstigs. Aquest és un poble que perdona i oblida. Així ens va.

Molts testimonis de la vida rural han desaparegut, moltes masies han estat enrunades, però com no tot són desgràcies, avui ens gratifica que l’Aplec de la Sardana de Cerdanyola arribi a la 36a. edició. L’esperit dels vells temps encara és present en molta gent. Enhorabona i endavant.

Miquel Sánchez
Historiador