Entrevista a Miquel Sánchez

Entrevista a Miquel Sánchez.
Entrevista: Regina Martínez, acompanyada per Ricard Llonch.
Transcripció: Ricard Llonch.

Els inicis de l’Autònoma viscuts com a ciutadà de Cerdanyola.-
Jo vaig viure els inicis de l’Autònoma com a ciutadà de Cerdanyola. Encara que la universitat va començar a funcionar entre el 1969 i el 1972 , no hi vaig anar estudiar fins el 1977. Durant els primers deu anys sols la veia com a ciutadà d’una vila que havia sofert una pila de malifetes urbanístiques, decidides des d’un ministeri franquista: l’edificació dels polígons d’estatges de gran densitat sense equipaments -Fontetes, Banús i Badia- i la construcció de les dues autopistes, la B-30 i la que va de Barcelona a Terrassa, que travessant el municipi, van fer de Cerdanyola un territori trossejat. De cop i volta es va trobar, també per decisió des d’un ministeri, amb la implantació de l’Autònoma en seus territoris.
Desprès de les desgracies urbanístiques sofertes, la Universitat va ser rebuda com un benefici que, en la loteria de decisions imposades que hi havia durant el franquisme, ens tocava a nosaltres. El destí d’albergar equipament universitari va ser molt ben rebut per la vila.
Pels més nostàlgics, però això ja es ser molt nostàlgic, va representar la pèrdua d’uns paratges bucòlics agrícoles, com les cases de pagès de Can Miró i Can Magrans. Les recordo d’haver-hi anat de petit, eren unes extensions immenses de cultius, principalment de vinyes, que s’estenien des de Cerdanyola fins a Sant Cugat i des de Sant Cugat fins a Rubí. Ara, però, ja sols és cosa del passat.
La Universitat va arribar com una cosa imposada pel franquisme, sense que el municipi, també franquista com tots els de aquella època, hi hagués tingut res a veure. L’ajuntament no va rebre el pla parcial del territori de l’Autònoma fins l’any 1972, quan ja feia un any que les primeres instal·lacions havien començat a funcionar. (Els dos primers anys de funcionament de l’Autònoma les classes es van fer a Sant Cugat, en la zona del Monestir, i a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona).

Els inicis de l’Autònoma viscuts com estudiant.-
Al construir una universitat en terrenys de la nostra població, pel efecte immediatesa de la seva proximitat, a mols se’ns van obrir els ulls sobre el sistema polític que teníem.
Un grup de gent del poble, juntament amb l’Enric Marín, que avui encara és professor de Periodisme a la UAB, ens varem fer càrrec d’una revista parroquial, en la que, propiciat per l’entrada d’un nou rector, varem poder intervenir per posar-la al dia, publicant articles sobre la situació del poble, les mancances que tenia, cap a on anava i sobre el seu nom (que s’escrivia: “Sardanyola”). Al treballar amb tot això se’m varen crear noves inquietuds.
Treballava d’enginyer en una empresa local que es deia Uralita. Lo que primer em va passar pel cap va ser estudiar econòmiques amb el professor Juan Martínez Alier, que n’era catedràtic, però las classes començaven a les tres de la tarda i jo no plegava de la feina fins a les cinc, i ho vaig haver de desestimar. També vaig intentar estudiar periodisme però la matricula pels majors de 25 anys ja estava tancada. Suposo que em vaig despertar massa tard, i també ho vaig haver de declinar. Finalment el mateix Martínez Alier em va adreçar al professor Francesc Bonamusa, que em va brindar la possibilitat d’entrar a les sis de la tarda per estudiar Història, i vaig començar a l’any 1977 amb l’equip del professor Fontana, en el que, entre d’altres, hi havia els professors Esteban Canales, Irene Castells, Anna Sallés, Anna Cabré, demògrafa, i Lluís Riudor. Aquets dos últims eren professors de geografia, àrea de la que en vaig estudiar forces assignatures com a optatives. A més de molts altres professors que ara no em venen al cap, em sap greu que, al donar noms, es difícil de recordar-los tots. Així es com, volent estudiar econòmiques, vaig esdevenir historiador. N’estic, però, ben content.

La construcció de l’Autònoma, una opció per la població del Vallès
Durant els anys en que vaig assistir a classes, que entre la graduació i el doctorat van del 1977 al 1992, sempre en classes per les tardes, vaig poder constatar que eren pocs els estudiants que venien de Barcelona en comparació amb els que provenien del Vallès, principalment. En venien de Granollers, de Bigues, de Sabadell, moltíssims, de Terrassa, de Manresa, etc.
Recordo que, durant els meus primers anys, que eren els últims de l’època franquista, venia el Paco Aceta, un líder destacat del PSUC que era transportista, i venia a classe, des de una barriada de Sabadell, amb el seu camió que aparcava al costat dels cotxes amb els que arribem els altres estudiants, lo que li donava una aureola davant dels altres que li facilitava el lideratge en els mítings i assemblees que ell conduïa.

Una anècdota interessant de tipus reivindicatiu.
El fet de força estudiantil que recordo millor és el haver aconseguit l’acomiadament, o el canvi de destinació, d’un professor que no ens agradava, perquè faltava molt i perquè tampoc ens agradava el seu estil de donar les classes. Era el professor Sanmarti, d’Arqueologia. En l’arqueologia d’aquella època la persona important era el professor Ripoll, director del museu, que venia a donar classes amb un Mercedes i fumant puros Montecristo. El professor Sanmarti era un dels seus col·laboradors. Després de moltes trobades amb els responsables del professorat, tot i les seves reticències per falta d’antecedents, varem aconseguir que fos substituït per un professor becari que començava a les hores, i acabar el curs amb un professor diferent. L’Enric Santamartí, a la fi, va ser un bon professional i va arribar a ser director del Museu d’Arqueologia, però en la qüestió didàctica hi varem tenir un xoc frontal i el varem fer saltar.

Universitat i política.
D’altres manifestacions més ideològiques i polítiques, jo no me’n recordo. Puc dir que els qui, en aquells moments, actuaven com a força política eren Comissions Obreres i PSUC, juntament amb d’altres grups més extremistes d’esquerra, mentre que el PSC tot just s’estava vertebrant al voltant d’en Raventós. A l’Autònoma hi havia un professor de contemporània, el Josep Mª Balcells, que promovia el PSC, però hi havia un cert rebuig dels alumnes als socialistes, perquè durant el franquisme no havien fet res.
Els estudiants sols acceptàvem les idees que provenien de gent com Josep Fontana que s’alineaven amb la ideologia de Pierre Vilar, un corrent ideològic més a l’entorn del materialisme històric.
Posteriorment les cosses van anar canviant i avui en Josep Mª Balcells rep homenatges per la labor que, com a polític i periodista, ha portat a terme.
Però no recordo fets de cràter reivindicatiu polític que hagi viscut personalment com a estudiant.

Importància dels moviments estudiantils en l’esperit i en el ser de la UAB
L’Autònoma sempre ha estat una universitat molt reivindicativa i de denuncia. No sé si es pels seus propis orígens.
Els que, des dels ministeris de Madrid, la varen crear, no sé per quins motius van triar el qualificatiu “Autònoma”, recuperant el nom de “Universitat Autònoma de Barcelona” que s’havia assignat a la Universitat de Barcelona durant a segona república. Segurament, lo que es pretenia, era donar la imatge de recuperació dels valors històrics i associar-los a la idea de llibertat, democràcia i autonomia. Quan en realitat, però, lo que es volia fer era allunyar als estudiants de la població de Barcelona.
Lo que sí es cert es que l’Autònoma sempre ha tingut un paper reivindicatiu molt fort. En aquells temps eren reivindicatius tant els estudiants com els propis professors. Avui els estudiants encara son reivindicatius, però els professors em sembla que ja no.
Les idees principals provenien, com ja he dit, del Pierre Vilar, i hi havia un grup de professors al voltant d’en Josep Fontana, que n’era el “Alma Mater” i el que els cohesionava, al que pertanyien, entre altres, els professors Canalés, Castells, Anna Sallés, que sols son els que ara recordo, del conjunt d’un grup molt més gran que actuava amb molta força i que segur que van imprimir caràcter. Ells, per exemple, varen renunciar a la qualificació com a “catedràtics”, per ser una denominació de tipus elitista i classista i eren simplement professors. Ara, en el 2009, ja n’hi ha de catedràtics, ara ja no es rebutja.

El naixement de l’Autònoma, la seva ubicació i els terrenys que va ocupar.
La principal raó per construir una nova universitat en aquells camps i vinyes, allunats divuit o vint quilometres de Barcelona, va ser la voluntat d’allunar als estudiants del nucli de la ciutat, reduint, així, el impacte sobre la ciutadania dels aldarulls ocasionats per les seves lluites ideològiques. A Barcelona ciutat, en la Ciutat Universitària de la Diagonal, hi havia una forta concentració estudiantil, que ja en creava prous de conflictes. Amb la construcció de l’Autònoma a Bellaterra es reduïa, o s’apaigavava, el creixement de la seva densitat, evitant una concentració més gran i la conseqüent major gravetat dels possibles aldarulls dins de la ciutat de Barcelona.
El ministre franquista d’educació i ciència, que també era el president del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”, en José Luís Villar Palasí, va ser qui va propiciar la creació de l’Autònoma,-no ho sé del cert i no em vull equivoca;, no estic segur de si va ser ell o ja ho havia iniciat el seu antecessor en el ministeri-.
El Villar Palasí (ministre) va anomenar rector de la nova universitat al seu germà Vicente Villar Palasí, de tal forma que així els dos, ben a prop l’un de l’altre, podien controlar els aspectes ideològics de la direcció del nou centre universitari que creaven a Bellaterra. Més enllà de les muntanyes que la separarien de Barcelona, i a entre dos a sis quilometres de les ciutats importants més pròximes, com Sabadell, Cerdanyola, Ripollet, Sant Cugat, Rubí i, una mica m’és lluny, Terrassa. Allí, ben aïllats, es podrien controlar millor als estudiants.
Tan mateix n’hi han hagut de shows a l’Autònoma, com quan la visita del president Aznar, ens els que ha tingut que intervenir la policia nacional i els mossos d’esquadra que , tot i sent al exterior, han provocat corredisses.
Aquesta va ser la primera raó per fer-la allà, mentre que els altres motius per l’elecció del lloc no els hem sabut mai. En l’any 1968, en el que es va decidir edificar la nova universitat, el ministeri va encarregar a la comissió d’urbanisme de Barcelona, que tenia jurisdicció sobre la Comarca de Barcelona (lo que ara és l’Àrea Metropolitana), que els hi assignés uns terrenys adients i, des de Cerdanyola, ens varem trobar amb una universitat a casa sense haver-hi intervingut per res.
No crec que haguessin fet cap tipus de consulta prèvia perquè els mateixos components del consistori, amb el propi alcalde al capdavant, varen ser els primers sorpresos per la decisió. Fins i tot, l’ajuntament de Cerdanyola no va tenir accés al pla parcial fins un any després de que la universitat estigués en marxa.
Ara no sé la superfície edificada que té el conjunt de la universitat, en els anys vuitanta estaven edificades unes cent hectàrees d’un total de la zona de dues-centes setanta hectàrees, més unes quasi dues-centes hectàrees més de zona de reserva.
Amb tot lo que s’ha fet últimament, noves facultats, vila universitària, parc de bombers, vivendes de Sant Pau, etc. no sé lo que en queda. Penso que quelcom ha d’haver perquè al davant de les vivendes de Sant Pau hi ha terreny sense edificar. Segur que alguna cosa ha de quedar de les dues-centes hectàrees que es van comprar.
A més, la universitat, té possibilitats d’ampliació travessant la B-30, a l’altre cantó de l’autopista. Allí es on s’ha d’ubicar el Centre Direccional d’equipaments científics, com ara el Sincrotró Alba, que ja n’és una realitat.

Expropiacions.-
Per poder construir els edificis universitaris es varen haver d’expropiar els terrenys de cinc o sis masos. Els primers van ser Can Miró i Can Magrans que representaven cap el noranta per cent del total. Els terrenys de l’entrada, per allà on hi ha les columnes, eren terrenys del castell, i es van afectar un parell o tres de propietaris més, però, aquestes, amb superfícies molt inferiors.
Les expropiacions es varen fer durant els anys 67 i 68, i les activitats universitàries varen començar l’any 72, de manera que quan veren aparèixer els primers estudiants, ja havien desaparegut els cultius i la ramaderia. O sigui que la pagesia i la pedagogia es varen rellevar sense conviure.
No sé lo que es va pagar per les indemnitzacions. Lo únic que vaig poder saber es que el propietari de Can Miró no en va quedar gens content, ho va haver d’acceptar perquè era la època que era i perquè era una expropiació per construir equipaments.
Es va haver d’assumir. La gent de Cerdanyola ens varem assabentar de que s’havia adjudicat la construcció d’una universitat en terrenys del nostre municipi i ens en varem alegrar. Després de les altres malifetes que ens havien fet en aquella època franquista, la universitat va ser molt ben rebuda.
Sé, per exemple, que el amo de la masia de Can Fetjó del Moli es pensava que, al expropiar-li els terrenys per construir el parc tecnològic, li respectarien l’edifici de la masia i que encara hi podria continuar vivint, però no va ser així i va haver de deixar-la. Penso que, segurament per evitar possibles problemes provinents de raons nostàlgiques i d’arrelament al lloc, que pugin dificultar els nous usos i destinacions de les edificacions que es troben en els terrenys expropiats, no es permet la permanència dels seus antics propietaris en elles.

Beneficis i perjudicis pel municipi que alberga a la Universitat.
A Sant Cugat l’hi hauria agradat molt tenir la universitat dintre del seu terme municipal. El Centre Direccional, que inicialment estava previst que s’hi construís a Sant Cugat o entre Cerdanyola i Sant Cugat, finalment ha quedat sols al terme de Cerdanyola.
Sant Cugat ha acollit algunes instal·lacions d’equipaments terciaris com el Banc Sabadell, la Helvet Packard i d’altres, però es va quedar sense la universitat, encara que actualment també compta amb altres equipaments educatius superiors com l’Escola d’Arquitectura i, ara últimament, ESADE, que li han arribant posteriorment.
La ciutat que es va queixar molt, perquè la volia, va ser Sabadell; mentre que a Terrassa ja hi havia les escoles d’enginyers, a Sabadell sols hi havia una escola industrial de formació professional que havia quedat molt relegada i volien que l’Autònoma estigués a Sabadell. Ara Sabadell alberga la facultat d’Empresarials que es la continuadora de l’antiga escola de comerç que atorgava les titulacions de Perit Mercantil, Professor Mercantil, Intendent Mercantil, Auditor i Censor de Comptes.
Un fet que no va agradar a Cerdanyola va ser el que el seu ajuntament mai hagués intervingut en les decisions, ni mai hagués cobrat impostos ni taxes provinents de la universitat, fet, aquest últim, que ha estat motiu de polèmica entre els diferents alcaldes i rectors. Crec que fa uns tres o quatre anys que van arribar a una solució, en forma de moratòria o pacte, per resoldre-ho.
Tampoc la jurisdicció municipal de Cerdanyola ha pintat mai res en la universitat, exceptuant algunes intervencions de la policia municipal en la carretera, antic camí de Cerdanyola a la Serra de Galliners i a Sabadell pel que sempre hi rondaven i que ara, amb l’arribada dels Mossos d’Esquadra, ja no sé com ha quedat.
Un altre problema que hem tingut sempre, però que actualment s’està solucionant, es referent a la denominació. Hi ha molta gent que ha volgut atribuir al logotip “UAB” (Universitat Autònoma de Barcelona) a “Universitat Autònoma de Bellaterra”.
Bellaterra es una urbanització de segona residència, promoguda per empresaris tèxtils de Sabadell i ubicada en el terme municipal de Cerdanyola, que no ha volgut menjar mai de la mateixa mà que el seu municipi, perquè les seves opcions polítiques son diferents a les de la gent de Cerdanyola.
La gent de Bellaterra volia independitzar-se administrativament i políticament, formant un nou municipi del que l’Autònoma en formés part. Finalment s’han resolt els conflictes, desestimant las aspiracions de Bellaterra, per no haver-hi més de dos quilòmetres de zona rural deshabitada entre el nucli de Bellaterra i la Cerdanyola urbana. (comentar amb Miquel la recent constitució com a EMD de Bellaterra).
Una de les millores que s’han produït en aquest període han estat en els transports. L’estació de la RENFE de Cerdanyola que està a uns quatre quilòmetres de l’Autònoma s’ha mantingut sempre unida a la universitat mitjançant transport per autobús. Posteriorment es va construir l’altre estació prop del castell, que també es de la RENFE. I, finalment, els Ferrocarrils de la Generalitat van desviar el seu traçat entre les estacions de Sant Quirze i de Bellaterra per aproximar-se més a la universitat, en la que varen construir la nova estació. L’estació de Bellaterra perdura per donar servei al que ara es un important barri residencial de cases unifamiliars.
Avanç de construir, l,any 1992, la vila universitària, a Cerdanyola hi varen haver molts allotjaments d’estudiants en casses particulars i en pisos de lloguer. En les cases particulars, la senyora de la casa tenia a un o dos estudiants a dispesa a casa seva, com si fossin afillats. Els pisos que es llogaven buits els ocupaven quatre o cinc estudiants que se’n reparteixen les despeses i les tasques.
També hi havia una certa vida universitària que es notava en la ciutat principalment a les nits en els cinemes, que els hi feien descomptes, i en alguns bars.
En els aspectes culturals no s’ha notat mai la participació estudiantil. Havíem organitzat unes nits literàries, en les que s’atorgaven uns premis de novel·la i poesia, que no van tenir gaire acceptació pels estudiants. Però, segons ens diuen des de la universitat, a la vila universitària hi ha un auditori en el que també es fan conferencies i actes culturals diversos, en els que també s’hi troben a faltar l’assistència i la participació dels estudiants.
A partir de quan es varen començar a apropar les posicions entre la Junta Rectora de la universitat i l’ajuntament, ara fa uns set anys, es van crear unes comissions mixtes de treball, de les que jo he participat en dues, que tenien com objectiu l’estudi de les problemàtiques entorn a la vinculació entre Cerdanyola i l’Autònoma, per trobar idees per dur a terme actuacions conjuntes. Algunes vegades ens havíem reunit en un despatx, però també havíem fet algun sopar per tenir més llibertat d’expressió.

Influència de la construcció de l’Autònoma en les poblacions del Vallès.
No se dir ben bé com, però crec que la construcció de la universitat en el Vallès, ha d’haver influït considerablement el la evolució de la comarca. Jo ho veig desde Cerdanyola amb l’influencia en el petit comerç, el lloguer de pisos, els negocis del lleure, els cines i en els bars o restaurants que fan descomptes i condicions especials als estudiants, i que, en el cas dels cines, programen les pel·lícules d’estrena perquè no sigui necessari d’anar a Barcelona per poder-les veure.
Crec que l’augment de la població flotant que la ubicació de l’Autònoma comporta per els nuclis urbans dels seus voltants, ha de tenir una influència ben positiva. Com també es una influència positiva, pels ciutadans de l’entorn, la creació d‘oportunitats de negoci i la de llocs de treball en seu l’interior -plaça cívica, bars i restaurants, missatgeria i transports de paqueteria, etc.- També ha comportat millora en el transport, públic i privat, tant des de les poblacions cap a la universitat, com des de les poblacions cap a d’altres poblacions més llunyanes.
Parlant de les repercussion, en les poblacions del voltant, de la ubicació a diari durant els cursos acadèmics, de les més de 30.000 persones que acudeixen diàriament a la universitat, cal considerar que sempre hi trobaren avantatges i inconvenients i s’han de llegir les unes i les altres. Jo crec, però, que sempre, un equipament d’aquest tipus, porta més avantatges que inconvenients.
Per exemple, parlant de comunicació i transport, el fet de que el parc de bombers estigui ubicat allà és molt significatiu de la situació privilegiada en quan a les facilitats de comunicació de que gaudeix la zona. Si bé la frontera natural entre Barcelona i el Vallès és Collserola, amb la construcció de la B-30, es va crear una barrera que va deixar a Cerdanyola separada de la resta de la seva comarca. D’alguna manera, encara que no de forma jurisdiccional, però sí en la pràctica, Cerdanyola quedava segregada del Vallès i incorporada al Barcelonès. Però, no obstant, si era això el que es pretenia des de les esferes centralistes de poder, amb la construcció de vies de transport ràpid, les mateixes que van aconsellar la ubicació dels bombers, es va incrementar la facilitat de sortida des de Cerdanyola cap a d’altres territoris i d’entrada, des d’aquets altres territoris, cap a Cerdanyola, i, des de tot arreu cap a Barcelona; amb lo que, no tant sols s’ha evitat la segregació de Cerdanyola del Vallès, si no que, simultàniament, s’ha facilitat considerablement la comunicació amb Barcelona; Tant de Cerdanyola com de totes les demés poblacions de les rodalies de la Universitat.

Els inicis com a historiador de Cerdanyola i els seus voltants.
Sempre hi treballat d’enginyer en el sector del paper. En acabar el doctorat em vaig quedar viudo i em vaig plantejar de deixar l’enginyeria per fer de professor d’història, però el sou que em podia treure com a professor sols era la meitat del que m’estava traient com a enginyer i, es clar, vaig continuar fent d’enginyer. Des d’aquell moment vaig fer una distinció clara entre la enginyeria, com a professió, i l’historia, com a hobby.
Vaig començar a treballar d’historiador en la revista “Cerdanyola” i desprès fent col·laboracions a “Mundo Diario” i en alguns diaris comarcals. Les primeres coses que vaig fer varen ser en toponímia per la recuperació del nom del poble. En aquells moments, cap els finals del franquisme, en els que s’havia instaurat una pseudodemocràcia que, entre d’altres coses, permetia escollir representants municipals procedents dels anomenats “terços familiars”per votació. Els ajuntaments catalans es van atrevir a formular expedients de canvi de nom de les seves poblacions: un d’ells va ser el de Cerdanyola, en el que hi vaig començar intervenir.
A partir d’aquí vaig tenir accés al arxiu privat d’en Jaume Mimo, el qui havia estat el primer alcalde de la República a Cerdanyola, i a partir del coneixement dels seus continguts em vaig voler especialitzar en l’estudi de la pagesia i de les masies del terme. Tot i que la meva especialitat com estudiant va ser l’Història Contemporània, desprès poques coses més he fet en aquet camp. En la meva tesi, que vaig fer amb el professor Bonamusa, vaig treballar la segona república i la guerra civil i,en el doctorat, que vaig fer amb la professora Verena Stolcke -a la qui també vaig tenir de professora en l’assignatura d’utopies- vaig treballar sobre l’època moderna.
En el meu treball com a historiador m’hi anat movent entre els anys mil i mil vuit-cents, intentant reconstruir la vida camperola de la zona compresa entre Collserola i el pla del Vallès, la que inclou les poblacions de: Cerdanyola, Ripollet, una part de Montcada, Sant Cugat, Rubí, Sant Quirze i la part de Sabadell limítrofa amb Cerdanyola.

La Vall Moronta d’abans d’albergar la universitat . Un territori “Ager et Saltus”
Quan no hi havia la barrera de la B-30 era molt fàcil anar de la zona del Castell i de l’estació de la RENFE, o de la del final de Serra Parer, cap els terrenys que ocupa avui la UAB. Sols ho impedia la pròpia topografia del terreny.
Tot Cerdanyola era un immens vinyar. Jo recordo, que, de petit, havia anat pels camins que van seguint pel Torrent del Gorgs, a on encara hi queda la masia de Can Planes, i que, just abans d’arribar a l’estació, hi havia un altre masia, de la que en tinc fotografies, que es deia Can Altayó, que ara fa uns cinc o sis anys que va caure.
Per allà, on s’ajunten els dos torrents (el que ve directe des del lloc on ara és el rectorat, amb el Torrent de Can Domènech que ve de cap on és l’hotel) era una zona de caça molt bona en la que s’ajuntava d’allò que els romans deien: “Ager et Saltus”, una combinació de camps i de bosquets, que els envoltaven i que propiciaven la caça com a complement de l’agricultura. Abans de l’autopista, era una zona d’economia pagesa recol·lectora de blat, de cereals, o d’espàrrecs o de pinyons, i d’animals boscans, estava mot equilibrat. També em recordo d’haver anat a acompanyar al meu pare a caçar per allà a on ara es Medicina, que eren en uns bosquets molt macos i en els que hi havia molta caça.
Pel voltant d’aquesta zona, a partir de on ara es l’autopista, començaven les vinyes de Can Miró i de Can Magrans, a les que es conreaven raïms de diverses varietats. Les varietats que recordo son, principalment, el Moscatell i el Rosati, que eren raïms per menjar com a fruita, no per fer vi. El Moscatell es conserva molt poc per lo que, en aquella època en que quasi no hi havia neveres, el seu cultiu s’alternava amb el del Rosati que es conservava una mica millor. El Rosati es una varietat d’un color més verdós, similar al que avui consumim com a raïm d’Alacant.
Aquestes eren les varietats que hi havia a Can Magrans i a Can Miró, però arreu de Cerdanyola també es cultivaven altres varietat com el Pansalet o Xarel·lo (dos denominacions d’una mateixa varietat que aquí es coneixia més com a Pansalet), el Macabeu, el Picapoll i la Garnatxa, aquets, sí, per l’elaboració de vi.
Els vins que s’obtenien eren de baixa graduació, entre 10 – 11 graus, els blans, alguns podien arribar a 11,5 – 12. Recordo que tots aquets vins els comercialitzava el marques, el senyor del castell, que els anava venent des d’una camioneta que venia pel poble, i, també recordo, que en el poble també hi havia dos o tres cellers que els guardava en grans botes de fusta i que la gent els anava a comprar amb garrafes o ampolles. No hi havia vi embotellat i el vi que es bevia, que ja era un luxe, era vi de Cerdanyola. També, però a Can Fetjó, ja no en els terrenys de l’Autònoma, es feien vins com la Mistela, el vi ranci i el vi de missa. Encara que jo tinc l’ imatge de vinyes; jo veig vinyes, vinyes i més vinyes, també hi havia molt cultiu de cereals.

Territori arqueològic.
Quan parlava de l’encreuament dels dos torrents, també pensava en la importància dels jaciments prehistòrics a les seves pendents d’aquella zona. En les terrasses del torrent de Can Domènech, concretament, en unes excavacions que va portar a terme l’Eudald Domènech, s’hi han trobat restes del paleolític que tenen més de cent mil anys. Son una sèrie d’estris que s’han exposat en el museu de Ca n’Ortado de Cerdanyola.
Encara que la majoria de troballes arqueològiques que s’han obtingut en aquella zona, que es va començar a excavar cap els anys quaranta, estan el Museu Arqueòlogic de Barcelona o en el Museu Històric de Sabadell. Afortunadament, i gracies a la ubicació de l’Autònoma en el territori, han sortit noves generacions d’arqueòlegs i prehistoriadors, alguns de Cerdanyola o que s’han quedat a Cerdanyola, que han creat un museu a la vila i fan campanyes anyals de prospecció dels jaciments. Ja sigui en col·laboració amb l’Autònoma o amb el Museu Arqueòlogic de Barcelona i, més recentment, amb les autoritats d’arqueologia dependents de la Generalitat.
Cal mencionar també les troballes obtingudes en el torrent de Can Magrans, el que ve del rectorat, d’uns vint i cinc mil anys a. c., que també les va realitzar l’Eudald Carbonell.
Cap el poliesportiu es molt nombrosa la quantitat de troballes de diferents èpoques que si ha obtingut. En les sitges del poliesportiu de l’Autònoma hi ha, en diferents estrats, jaciments de Neolític, de sols pedra; de Bronze; de la primera Edat del Ferro i, finalment, fins i tot, dels Ibers, dels que se’n troben restes, allà, i cap el camp de tir.
A on s’ajunten els termes de Cerdanyola i Sant Quirze, al darrera del col·legi La Vall, l’Oriol Granados, director del Museu t’Historia de la Ciutat, va trobar unes sitges de restes de ceràmica grisa ibèrica de molta bellesa i qualitat històrica.
També es varen trobar restes romanes en el turonet en el que s’hi ubica el institut Pere Calders.
Es curiós la quantitat de restes que s’han trobat en un territori tant relativament petit i segurament, també, gràcies al treball dels graduats en arqueologia i en prehistòria de Cerdanyola que han anat sortint de la universitat, que han creat un important grup de recerca i que son els qui van fundar, conjuntament amb l’ajuntament i amb recursos provinents d’altres fonts, el museu de Ca n’Ortado a Cerdanyola.
Un altre factor a tenir en compte es el fet de que, a més de les excavacions iniciades com a tals, al construir els edificis de la Universitat, s'ha tingut la sensibilitat de respectar totes les troballes amb indicis de valor que s'hi detectaven. Els jaciments dels camps de tir varen estar varis anys impedint les construccions i les restes romanes del IES Pere Calders.
Suposo, però, que quan es va començar a construir la universitat en anys de dictadura franquista i, amb les presses, no es va tenir gaire cura amb les possible treballes arqueològiques que s’haguessin pogut desenterrar. Es com ara passa amb la construcció de l’autovia entre Cerdanyola i Sant Cugat, que encara no he pogut saber per part de ningú si s’han trobat o no cap tipus de jaciment. No m’estranyaria de que s’haguessin trinxat alguns fonaments de construccions medievals. Per aquella zona sé que hi havien un parell de cases de pagès de les que no en trobo el rastre.
Encara que jo no he estudiat historia anterior als anys mil / mil dos-cents, al parlar del territori, crec que s’han mencionar, també, els seus importants antecedents prehistòrics.

Els masos i la vida camperola a la Vall Moronta des de la edat mitja.
A partir d’aquesta descripció de la possible vida en el territori de l’Autònoma en l’antiguitat més remota, enllacaríem amb lo que jo he estudiat sobre la historia de la pagesia a partir de la edat mitja. Concretament sobre la vida de les masies que hi havia en el lloc. Can Magrans, que es deia Vall Moranta, i el seu mas, el Mas de la Vall Moranta, i el torrent, el que ara es el Torrent dels Gorgs o de Can Magrans, era el torrent de la Vall Moranta; Can Miró que anteriorment era el Mas Noguera, etc.
Als inicis del segle XX, al territori de Cerdanyola hi havien quaranta masies, que eren conseqüència de diverses operacions de fusió entre les més de cent que hi havia en els segles XI o XII, que per diverses causes i raons es varen anar agrupant.
En un recull que he fet, titulat: “Mil anys de vida pagesa, mil topònims” he recollit uns mil topònims dels que actualment sols n’hi ha uns dos o tres-cents de vius, que de mica en mica en van desapareixent. A mida que han anat disminuint els pagesos ha anat disminuint els topònims.
A Can Miró, per exemple, hi ha una toponímia que es diu “La Feixa de les Passes Llargues”. La paraula feixa surt molt com a toponímia menor en tots els masos (Feixa gran, feixa llarga, feixa de les passes llargues, etc.)
L’únic símbol que ha quedat per la universitat de la vida camperola que, durant més de mil anys, es desenvolupava en el seu territori, la Vall Moronta, es la masia de Can Miro, que, encara que potser era una de les més pobres en quan a valor històric i arquitectònic; ara, reformada, ampliada i reconvertida, alberga l’Escola Postgrau.
També el “pi de les tres branques” que és un arbre emblemàtic que està just a l’entrada del rectorat. El veus just al davant mateix del rectorat des de l’aparcament, que estava dintre de la finca de Can Miró. Estaria bé que se hi hagués un rètol que, a més d’indicar la família botànica a la que pertany, parlés del seu simbolisme com a arbre significatiu provinent dels antics conreus de la antiga Masia que avui es Escola Postgrau.

La vida en comú de la pagesia.-
El territori que cobria la vila de Cerdanyola, en el que les casses de pagès s’hi trobaven molt disperses, era molt extens. La parròquia feia de nexe d’unió entre els seus habitants. A diferencia de Sant Cugat, que sempre ha tingut un agrupament important al voltant del Monestir, i de Ripollet que l’ha tingut en torn de l’església parroquial. A Cerdanyola, amb Sant Pere de Reixac a dalt de la muntanya, la ocupació del territori va donar lloc a les masies, no propiciant la vertebració d’un nucli urbà, que no s’inicia fins el mil vuit-cents vint-i-vuit.
Des del repoblament posterior a la expulsió dels àrabs fins al reagrupament de mil vuit-cents vint-i-vuit, varen transcórrer set-cents o vuit-cents anys en que la població estava dispersa pel territori, al voltant, però allunyats, de la parròquia, que era la que ho aglutinava tot, no tan sols per temes religiosos, si no que també els aglutinava per temes ideològics i econòmics.
Cerdanyola era un territori senyorial que depenia dels Marimón, els senyors del Castell. Aquesta dependència va estar, durant molts anys, en litigi amb jurisdicció reial de la corona, que en pretenia el seu govern, contant, a més, amb la aquiescència dels habitants del territori, els pagesos, que també ho haurien preferit. Aquets litigis van arribar a durar, ben bé, tres-cents o quatre-cents anys, i sempre els va perdre la corona. Sempre es va fallar a favor del senyor del castell.
Durant aquesta època d’enfrontaments amb els Marimón del castell, que va durar mentre el rei era a Catalunya, els pagesos s’agrupaven al voltant de la corona i, sobretot, de la parròquia que els hi obria els braços.
De la unió que formaven se’n esdevenia el “COMÚ”, l’ancestre d’un ajuntament, que estava format per dos persones elegides per la gent, que n’eren els jurats, i un batlle anomenat pel senyor del castell. Es donava el cas de que, durant aquest llarg període d’enfrontaments, mentre els propis pagesos s’autodenominaven feligresos del terme de Cerdanyola, o de Sant Martí de Cerdanyola, el senyor del castell parlava dels pobladors del terme del castell de Sant Marçal.
Encara que sempre va manar el senyor del castell i que els intents de segregació no van triomfar mai, la gent es va apropar molt a la parròquia, no només per qüestions del compliment de les obligacions religioses, que eren controlades pel propi bisbe quan visitava la parròquia, sinó també pel interès en tenir-la al seu costat si obtenien l’alliberament de la dependència feudal.
Així es com una població dispersa per un territori de cultiu agrícola i de ramaderia, es trobava cada setmana a l’entrada i a la sortida de missa. Aprofitaven per fer transaccions econòmiques, per acordar matrimonis de conveniència i per fer la reunió del Comú a sota del lledoner. El viatge amb el carro de tota la família, cada diumenge, tenia un simbolisme molt significatiu en la vida dels pagesos del territori de Cerdanyola.

El somni urbanístic de Cerdanyola.
El somni urbanístic que il·lusiona a Cerdanyola es que la universitat, saltant la barrera de l’autopista, es trobi amb la població i s’hi integri.
Des del Torrent dels Gorbs, que pràcticament voreja la ciutat per aquella banda, fins a la universitat, hi ha una extensió molt gran de terreny en la que ja hi ha projectada una gran avinguda, en sentit paral·lel al torrent, per vertebrar una urbanització que pugui albergar, simultàniament, habitatges, equipaments de tercer grau per la recerca i la formació universitària i l’ampliació del Parc Tecnològic del Vallès. Una bona part d’aquets terrenys, però, havien estat utilitzats com abocadors de residus tòxics i caldrà regenerar-los.
En l’actualitat la universitat ja ha començat a donar el salt a l’altra banda de l’autopista, apropant-se a la Cerdanyola urbana. Com a continuació de l’avinguda central la travessa de nord a sud, s’ha construït un gran pont que, sobrepassant l’autopista, prolonga aquest eix que vertebra l’Autònoma cap els terrenys del nou Centre Direccional, en els que ja s’hi estan construint les infraestructures urbanístiques que li han de donar suport. Avui, amb la construcció i posta en marxa del Sincrotró Alba, el funcionament de la universitat a l’altre banda de l’autopista ja es una realitat.
Des del Torrent dels Gorbs, fins al Sincrotró Alba, hi ha la gran superfície de terreny, que en l’actualitat acull, a més dels terrenys contaminats, el Castell de Sant Marçal, el cementiri, l’estació de la RENFE i una part del Parc Tecnològic. Es aquí a on la ciutat de Cerdanyola s’ha trobar amb Universitat Autònoma, fent realitat el somni urbanístic que il·lusiona a la ciutat.