Apunts per la història de Bellaterra (1930-2010)

Quan Bellaterra encara no existia, ja hi havia vida en aquestes muntanyes. En plena serra de Galliners, pocs metres més enllà del carrer Vázquez de Mella, van viure-hi els ibers laietans. Diverses troballes materials dels segles IV a III aC així ho proven.

La Via Augusta que, de Sabadell anava cap a Sant Cugat, travessava també aquesta serra, encara que el traçat no ha estat ben bé establert. Un altre camí, medieval, anomenat avui “camí antic”, anava de Sant Cugat a Sabadell, i passava pels actuals llocs de Terranova, Bellaterra i Sant Pau. Una bona xarxa de vies de comunicació travessava aquests indrets quan encara no hi havia un poblament urbà com ara.

Una recomanació que faig als lectors és la de pujar al cim del Mataric (avui de Can Camps), el turó més elevat amb 286 m, que fa de trifini per Sant Cugat, Sant Quirze i Cerdanyola, i albirar el paisatge que des del cim es veu: la plana vallesana, Sant Llorenç amb la Mola, els cims arrodonits de Montserrat, Sant Cugat i el monestir, el sincrotró Alba, el castell de Cerdanyola i la serra de Collserola, amb els laietans de Ca n'Oliver al capdavant.

El poblament medieval de la serra de Galliners, a la banda de Cerdanyola, va abastir uns 24 masos en aquell indret. De tots ells, cal destacar el mas de Galliners (any 1295), a tocar del carrer Vázquez de Mella, abans esmentat. Uns deu anys enrere, encara hi havia dempeus un tros de mur vertical d'aquesta casa. Cal destacar la figura de Romeu de Galliners, pagès de la casa que, entre 1262 i 1324, va tenir cura de la finca estesa per la part arrecerada de la serra. A més del conreu agrícola tradicional, dominat pels cereals, hi havia la cria i venda de bestiar domèstic. Romeu va destacar com ramader i es va enriquir amb la cria d'animals de tir, transport i consum domèstic.

L'any 1930 el propietari de Can Domènec, un dels masos més antics de Cerdanyola, va decidir que s'havia acabat la mil·lenària etapa de vida pagesa, adelantant-se uns trenta anys als canvis d'espacialitat econòmica que s'estendrien pel rodal barceloní. Va parcel.l·ar i urbanitzar la finca, estesa per la serra de Galliners, per bastir una urbanització de cases unifamiliars de segona residència. Va ser així que va nèixer Bella Terra, actualment Bellaterra, com una colònia d'estiueig, amb una població procedent, predominantment, de Barcelona i Sabadell. En el fons dominava la idea de ciutat-jardí que, entre 1915-30, s'havia estès per diversos indrets de Catalunya.

Ràpidament, es va construir la carretera, l'estació dels ferrocarrils de Barcelona a Sabadell, per Sant Cugat, i l'Hotel Sant Pancràs. Al cens de 1930 ja hi havia construïdes tres cases i censats set habitants. Al parlar de Bellaterra globalment, cal distingir tres sectors inicials diferents. El primer d'ells va ser el del mas Domènec; era el més gran i pròpiament conegut com Bellaterra. El de Can Fatjó dels Xiprers, al peu de la carretera que va des de l'autopista fins a la cruïlla amb el ferrocarril, urbanitzat per na Isabel Noguer. El tercer sector, més modern, és de l'any 1949 i és conegut amb el nom d'Urbanització Residencial Terranova, escurçat a Terranova, un nou topònim que abastava des del límit de ponent de Cerdanyola, a ambdós costats del camí vell de Sant Cugat a Sabadell; es va dur a terme per iniciativa de la vídua de Florenci Solé Santaeulària i es va autoritzar amb un mínim de cent metres quadrats per torre, un màxim de planta baixa i dos pisos i la prohibició expressa de construir instal.·lacions industrials, agrícoles i de grans magatzems. La major part de carrers de Terranova comencen per T com Tal·lió, Talismà, etc.

El 1933, en poc més de tres anys, ja s'havia construït a Bellaterra més d'una cinquentena de xalets, separats per plantacions d'arbres, voreres i àmplies avingudes. L'extensió superficial era d'uns 30 milions de pams quadrats (unes 113 ha) situats als vessants de la serra de Galliners, poblats la majoria de pinedes.

El 14 de juny de 1944 fou inaugurada una església construïda mitjançant aportacions dels estiuejants. Aquell any fou reparada també la pavimentació de la carretera a Bellaterra per Can Fatjó dels Aurons. El 1947 el barri comptava ja amb 88 cases i 113 veïns censats. L'any 1955 es va instal·lar l'enllumenat fluorescent i el 1960 es va iniciar l'asfaltat dels carrers.

L'any 1963 la superfície total de Bellaterra era d'unes 325 ha, tres vegades més que l'any 1933. Hi havia 246 torres construïdes, 75 carrers asfaltats i 38 Km de vies públiques, inclosa la carretera. Va ser aquell any quan es va construir l'actual carretera de Bellaterra que s'iniciava en el Km 4,3 de la carretera de Cerdanyola a Sant Cugat i arribava a l'estació dels ferrocarrils catalans des d'on continuava fins a Sabadell passant per Sant Pau de Riusec.

L'església de la Creu de Bellaterra es va convertir en parroquial el 8 de desembre de 1968 amb una demarcació eclesiàstica que pel nord traspassava el barri de Bellaterra i arribava fins el de Castelltort, en terme de Sant Quirze, i també fins als estatges de la UAB al vessant de migdia del turó de Sant Pau; a llevant i a migdia arribava fins a l'autopista B30; i a ponent fins a l'estació de Sant Joan dels ferrocarrils catalans, en terme de Sant Cugat. Altres equipaments de Bellaterra van ser la carteria de Correus i el parc museu Pedregar (1,2 ha).

El nucli urbà de Bellaterra, iniciat com àrea de segona residència, es troba en plena transformació d'ús com espai residencial permanent. El seu èxit inicial es va originar en el fàcil accès per ferrocarril, la bellesa del lloc i la gran qualitat ambiental assolida, segons diu la memòria del Projecte de Pla Comarcal de 1974.

El cens de població ha anat creixent i el 1960 eren 258 els habitants censats i el 1970 ja eren 749. El 1980 havien 823 veïns censats i unes 400 cases construïdes. Probablement, el cens real era de 1300 a 1500 habitants ja que molts residents continuaven censats a Sabadell, Barcelona o la mateixa Cerdanyola.

Els veïns i les entitats de Bellaterra han volgut la segregació del terme municipal de Cerdanyola i la constitució com municipi independent. Amb aquesta intenció, l'any 1992 van incoar un expedient oficial davant l'administració política i judicial, el qual va ser fallat amb la denegació de la segregació i la seva continuïtat com una part integrant del municipi cerdanyolenc. Primer va denegar-ho la Generalitat el 1994 i, finalment, el Tribunal Suprem el 1999. Amb motiu d'aquell expedient, vaig subscriure diversos articles en defensa de la integritat del terme municipal de Cerdanyola, sense fractures ni trencaments. Per algunes de les opinions mantingudes, em va ser oberta una querella judicial per la Comissió promotora de la segregació, la qual es va substanciar davant el Jutjat de Cerdanyola amb un acte de conciliació el 21 de juny de 1993.

Recentment, des de Bellaterra s'ha demanat convertir-se en una entitat municipal descentralitzada (EMD), la qual fou assumida per l'ajuntament de Cerdanyola. Va ser aquest ajuntament el que va demanar a la Generalitat, el juliol de 2005, la constitució d'aquella entitat, la qual comprèn els sectors de Bellaterra, Can Domènec i Turó de Sant Pau. La Generalitat va aprovar el 3 de desembre de 2009 aquella petició i, finalment, el 6 de juliol de 2010 s'ha constituït la comissió gestora de la nova EMD. Els veïns censats ara són 2810, exclosos els de la Vila Universitària.

Damunt un espai verd, de muntanya i bosc, s'ha bastit un assentament urbà de més de 500 torres que han fet oblidar la vella serra i els seus caminets i raconades, plenes d'encís, els vells conreus i vinyars i la petita ramaderia campant al seu aire sota les alzines i els pins. Temps pagesos que ja han desaparegut a costa d'una nova espacialitat residencial i viària. Una certa preservació de l'espai rústic i boscà es vol aconseguir amb la creació d'un corredor biològic que enllaci Collserola amb Sant Llorenç passant per la serra de Galliners. Tanmateix, aquest projecte està pendent de revisió i renegociació política.

D'ara endavant, aquest futur proper li tocarà desenvolupar-lo al nou ens de gestió administrativa recentment creat.



Miquel Sánchez
Historiador