2. Què
és l’amiant?
Propietats físiques de
l’amiant
Les
paraules asbest i amiant corresponen a termes industrials i
comercials més que no pas mineralògics.
L’amiant és un dels minerals que composen la superfície terrestre.
Es troba en forma de vetes en mines a la superfície, també a poca
profunditat i dins de terra.
És una
roca cristal·lina d’estructura fibrosa que, com a principals
propietats, te les de ser incombustible i ser un bon
aïllador tèrmic. No és conductor elèctric. L’amiant quan s’extreu de
les mines és separable, llarg i compost per fibres primes.[1]
Aquestes fibres d’amiant, quan són separades, poden ser filades i
teixides. Tenen elevada resistència mecànica i són flexibles.
L’amiant, segons la “U.S. Ocupational Safety and Health
Administration” (OSHA), es defineix com a “fibra” si té una
longitud major de 5 micres i un diàmetre menor de 3 micres, (0,005
mm x 0,003 mm) amb una relació “longitud/diàmetre” igual o superior
a 3.
Com a
fibra mineral, l’amiant és indestructible. Resisteix sense
problemes temperatures fins als 800 i 900ºC.
Les
fibres d’amiant són fortes i flexibles, al mateix temps. Són
tèrmiques, amb elevada resistència a la degradació per temperatura.
Són resistents als atacs àcids i als components de blanqueig. També
tenen un elevat grau de resistència a la fricció.
Amiant
o asbest és un nom genèric donat a sis minerals fibrosos que han
estat abastament emprats en productes comercials. Les paraules
“amiant” i ”asbest” s’utilitzen com a sinònims. Es refereixen a més
de trenta minerals diferents, dels quals sis són els més importants
i només tres o quatre tenen importància comercial.[2]
Les
fibres d’amiant es classifiquen en dos grans grups: Amfibòliques
i Serpentines. De les amfibòliques s’han utilitzat cinc
variants: l’amosita o amiant àmbar (bru), la crocidolita o amiant
blau, l’actinolita, la tremolita i l’antopilita (amiant gris),
segons el contingut en sodi, calç, magnesi o ferro. Els tipus
fibrosos reben el nom d’asbest. Hi ha altres varietats d’amfíboles
que han estat classificades com asbestiformes, mentre que també hi
ha algunes matèries que són similars a l’asbest, quant a forma, però
no posseeixen les característiques abans definides per l’asbest.
La
crocidolita és un silicat de ferro de sodi, de color blau
lavanda. La duresa és intermitja entre el crisòtil i l’amosita. Les
fibres més llargues poden filar-se. La seva fórmula és: Na2Fe2+3Fe3+2Si8O22(OH)2.
 |
Fig. 1.
Amiant crocidolita (Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)
L’amosita és un silicat de magnesi de ferro. De color gris bru. No
és apte per ser filat, però sí per ser emprat en aïllaments tèrmics.
Fe2Fe5Si8O22(OH)2.
L’antofilita és un silicat de magnesi, amb diverses quantitats de
ferro. Actualment no és treballat. Fórmula: Mg2Mg5Si2O5(OH)4.
La
tremolita és Ca2Mg5Si8O22(OH)2.
De les
serpentines, hi ha el crisòtil o amiant blanc, avui dia la
més emprada de totes. El crisòtil és un silicat de magnesi hidratat,
de color blanc o verdosenc, amb la següent composició química: Mg3Si8O22(OH)2.
 |
Fig. 2. Amiant crisòtil
(Museu Mineralogia d’Asbestos (Quebec)
Se sap
que, per les seves característiques, les més perilloses per la salut
són les amfibòliques. Són fibres rectes, de silicats hidratats, molt
polsoses, les quals poden romandre molt de temps en el teixit
pulmonar i evolucionar vers càncers de pulmó o mesoteliomes.
L’amiant blau o crocidolita és el més perillós de tots els
amiants i el seu ús va començar a ser prohibit a diversos països a
partir de l’any 1969 encara que els productes de crocidolita es
troben arreu, fins i tot, en forma de runes industrials al camí de
Sant Iscle de les Feixes, a Cerdanyola, Barcelona.[3]
L’amiant marró o amosita és també una altra de les variants
perilloses i té els mateixos usos que el blau. L’amiant blanc o
crisòtil és el més comunament utilitzat ara i també el trobem
abundosament al camí de Sant Iscle (a la totalitat de les set
mostres). Els minaires el defensen perquè –diuen- no és gens
perillós.
El
crisòtil és el menys perillós per a la salut, la qual cosa no vol
dir que no sigui perillós. Ara, que han estat prohibits els amiants
amfibòlics, els defensors de l’amiant, com els canadencs, lloen les
virtuts del crisòtil i promouen el seu ús. Fa quasi un segle els
canadencs consideraven l’amiant com un material estratègic, val a
dir, un material de guerra.[4]
Més del 99 per 100 de l’amiant consumit als EE. UU. l’any 1997 era
crisòtil. El 94 per 100 era de grau 7, seguit dels graus 5, 6, 4 i
3.
Amb
totes aquestes característiques físiques i químiques no és
d’estranyar que l’amiant hagi estat qualificat de “material
miraculós”, “mineral màgic”, indestructible,
incorruptible, “uralita sempre”, etc. Tot és positiu. Els
mals vindran després.
L’amiant a través de la
Història
La
paraula “asbest” ve del llatí i significa incombustible,
inextingible o indestructible. Hi ha un altre sinònim,
“amiant”, el qual significa sense taca.
El
material ja va ser conegut a l’Antiguitat. Les explotacions més
antigues estaven a Creta, Xipre, Gràcia, India i Egipte. Diverses
llegendes i mites estan relacionats amb l’amiant i les seves
característiques.
L’amiant excel·lia de virtuts. Era incombustible, aïllant del calor,
resistent als atacs químics, etc. Semblava “la gallina dels ous
d’or”, però tenia un greu defecte. La pols que desprenia quan
se’l manipulava. Una pols que, ara sabem que és nociva, tòxica i
cancerígena.
La
referència més antiga sobre l’amiant correspon al text grec “Sobre
Roques”, escrit el 300aC per Tofrastos, deixeble d’Aristòtil, qui el
descriu com “una substància que crema com la fusta, quan es barreja
amb oli, però que no es consumeix”.
L’asbest s’extreia d’algunes mines de Creta, d’on es transportava a
Grècia, Roma i Egipte.
El
naturalista romà Plini va descriure algunes de les propietats i dels
seus usos en teles d’asbest. Plutarc va descriure les torxes de les
llànties de les vestals fetes amb amiant.
 |
Fig. 3. Plini el Vell,
historiador romà
Els
romans teixien teles emprades en la incineració de cadàvers per què
les cendres del cos no es barregessin amb les de la llenya.
Per
altra part, ja en època medieval, Carlemany posseïa unes estovalles
fetes amb fibres d’asbest amb les que impressionava els comensals
fent actes de foc.
Marc
Polo, al segle XIII, va visitar les mines xineses d’amiant i va
descriure el procés d’extracció del mineral des de la roca, amb la
qual cosa quedaven descartats els vells mites de l’Antiguitat.
L’any
1879 es va posar en explotació la primera mina comercial d’amiant
del món. Va ser a Thetford, Quebec, Canadà.
Aplicacions industrials
de l’amiant
L’amiant ha estat qualificat pels minaires que el venien com el “mineral
dels mil usos”.[5]
I la qualificació no és errònia perquè als Estats Units van haver
més de 3.000 aplicacions industrials. Els primers productes
industrials són de la segona meitat del segle XIX. La Gran Bretanya
emprava l’amiant en mesures de seguretat l’any 1834. El 1853 es va
enregistrar la primera patent britànica per afegir amiant als
lubricants i el 1868 es van patentar els primers filtres d’amiant.
El 1885 es van produir membranes d’amiant per processos de
filtració. Els primers registres sobre l’amiant a Espanya es
remunten a l’any 1906 i ja es feia publicitat de l’amiant l’any
1886.[6]
Fins
ben entrat els anys 80 del segle XX, l’amiant ha estat utilitzat com
a matèria industrial per un munt d’usos. L’Asbestos Institute de
Quebec donava a conèixer, referida a 1995, la següent distribució de
productes:
Amiant-ciment: 85%
Fricció
10%
Tèxtil
3%
Juntes
2%
Al
llarg del segle XX va destacar la seva utilització com a matèria
primera per la fabricació de materials de la construcció, dits de
vegades, de fibrociment i antigament de cartró pedra, on a
partir d’una barreja de ciment i amiant s’aconseguien làmines o
planxes llises i ondulades, llosetes, etc., així com tubs i altres
estris d’ús domèstic i de jardineria.[7]
La fàbrica Uralita ha estat la més important a l’Estat espanyol en
la fabricació d’aquests productes. A partir de la fàbrica inicial a
Cerdanyola, Barcelona (1907), es va convertir als anys 80, per
compra de les competències, en el fabricant gairebé monopolista
d’aquells materials a l’Estat espanyol.
També
es va desenvolupar una indústria tèxtil especial, a partir de fils
d’amiant, dedicada a la fabricació de teixits d’amiant, roba
ignífuga, per resistir altes temperatures.
 |
Fig. 4.
Fils d’amiant (Museu de Mineralogia d’Asbestos, Quebec)
L’amiant també s’ha emprat per la fabricació de papers i
cartons especials. Un manual espanyol de l’any 1946 explicava que es
fabricaven papers i cartons amb amiant amb un 80 a 90 per 100
d’amiant i un 20 a 10 per 100 de caolí. També hi havia un paper o
cartó incombustible fabricat amb un 92 per 100 d’amiant, un 2 per
100 de fibres de paper i un 6 per 100 de calç en pols.[8]
Al
llarg del segle XX, l’amiant s’ha utilitzat com aïllament tèrmic
i dispositiu anti incendi; també a la indústria de la
construcció, vehicles i vagons de tren; i a la
indústria automotriu per pastilles de frens i embragues.
També a la indústria militar en vehicles, vaixells i míssils.
Fins a 3.000 productes industrials diferents es fabricaven amb
amiant als Estats Units els anys 60 del segle XX. L’Institut del
Càncer americà en parla de més de 5.000 productes fets amb amiant.[9]
Quan
el problema de salut de l’amiant ha esclatat amb força, a les
autoritats polítiques no els ha quedat més remei que prendre algunes
decisions encara que, sovint, no passin de declaracions formals.
Tanmateix, dels documents generats podem aconseguir dades d’interès.
Aquest és el cas de la Generalitat valenciana que, en les sessions
de les seves Corts, reconeixen que l’amiant afecta a molts àmbits
industrials i de serveis de la societat. Així, diuen:[10]
Pero no
estamos hablando sólo de uralita. Hablamos de cementeras, que las ha
habido. Hablamos de empresas de textil que hemos tenido en Burjasot,
en Castellón. Hablamos de talleres de automóviles. Es que, decir: es
que en el Rera no hay empresas de Castellón. Pero es que en
Castellón ha habido talleres que han trabajado con frenado y sabemos
que contiene amianto.
La
manca d’opacitat del problema fa que sigui desconegut, excepte en
els casos greus que arriben a la premsa. Moltes empreses que han
tractat amb amiant no apareixen enregistrades com a tals.
[1]
Els anglosaxons diuen que l’amiant és “friable” (no
lligat) i, amb aquesta paraula, designen que ja no està
lligat com surt de la mina, sinó que es fàcilment trencable
en petites peces microscòpiques, només que per l’acció de la
mà. També s’utilitza el concepte d’amiant “not friable”,
val a dir, que no es descompon en les seves fibres primàries
i que, així, s’aplica directament per aïllaments i
cobriments.
[2]
Robert L. Virta: “Asbestos”, 1997; “Some Facts About
Asbestos”, USGS Fact Sheet FS-012-01, March
2001; i
Joan
Kuyek: “Asbestos Mining in Canada”. International Ban
Asbestos Conference. Ottawa, 13 Sep 2003.
[3]
Informe sobre la presència de residus de fibrociment en
el terme municipal de Cerdanyola del Vallès. Diputació
de Barcelona. Àrea de Medi Ambient. Barcelona, abril de
1997. A sis de les set mostres de materials de fibrociment
presses del camí de Sant Iscle, hi ha crocidolita.
[7]
La invenció del fibrociment, barreja d’amiant i ciment, és
de l’any 1904 i, a partir d’aquesta data, l’amiant va
començar a ser usat massivament.
Entrades
