Refila tenora, refila!

Refila tenora, refila!

 

Enguany, us voldria parlar, des de la perspectiva d’un profà, com em sedueix la tenora. El seu so i la forma con refila m’han commogut sempre. Suposo que tot deriva del tipus d’instrument i del paper protagonista que té dins de la cobla. Que si el vent, que si la fusta de ginjoler, que si qui sap què. No ho sé. M’agrada el seu so fort i dominant, la seva funció rítmica que marca la melodia i trena notes amb força.

 

El que més sorprèn a un neòfit com jo és l’emissió del so, el qual pot anar de suau a molt potent. La tenora no ha estat sempre a la cobla. Va ser incorporada, segons la tradició, pel mestre Pep Ventura l’any 1840. Després del mestre Ventura, a la tenora li mancava un virtuós que la consagrés i, encara que han estat molts els músics que han gaudit d’aquest honor, en destacaré un dels principals, Ricard Viladesau, mestre i príncep de la tenora –definit així per Pau Casals-, a més de compositor infatigable de sardanes i havaneres. Va excel·lir en tot tipus de sardanes i música de cobla.

 

La tenora és l’instrument més valorat de la cobla; és el solista per excel·lència. Avui no ens podem imaginar una sardana sense tenora. Un esment especial per la conjunció entre sonora i tible quan ambdós instruments dialoguen (musicalment) entre si. El tible té un so més penetrant i estrident que la tenora i es conjunten admirablement. El proper aplec parlaré del flabiol, un altre dels instruments de la cobla que refila i ens dóna notes gratificants per l’oïda.

 

Al costat del tible, fiscorn i flabiol, la tenora sobresurt per la seva melodia i protagonitza les sardanes obligades, de composició espectacular i de difícil interpretació, on es llueixen l’instrument i el solista. Sa Roncadora (1960) era la sardana obligada composada per Viladesau i de molt difícil interpretació. En ple clor de la Costa Brava, als penya-segats d’Aigua Xelida, una escletxa a la muntanya fa sonar l’aigua i ens porta el nom agrest i tronant de Sa Roncadora, aquell que va inspirar Viladesau per compondre la seva sardana.

 

La sardana “La dansa de l’amor”, lletra de Joan Plana i música de Josep Voltas, conclou amb aquestes paraules exultants: “Refila tenora, refila amb afany, que com més refiles l’amor és més gran”. És el moment que es desfà la rotllana, les mans se separen i es fa una pausa.

 

Benvinguts sigueu al 38è Aplec de la Sardana de Cerdanyola.

 

 

                                                                  Miquel Sánchez

                                                                        Historiador