1. Introducció

 

                                                                Asbestosi

                                               Pedra desfeta en polsim de mort,

                                                     fibló de llicorella verinosa,

                                                     malura del cos sense desmai,

   quan ens deixaràs que no sigui ara?

 

                                                                                                       Miquel Sánchez

 

 

 

Estem a l’any 2010. Fa més de 13 anys que Uralita no produeix materials amb amiant a Cerdanyola. I encara en fa més de la prohibició de l’ús de l’amiant en altres països. Alguns m’objectarien: -Cal encara parlar d’una fibra morta, que ja no és emprada?

 

La resposta és que sí. El concepte de “malaltia de llarga latència” va íntimament lligat a l’amiant. I prou que sabem que els primers anys de respirar el polsim de l’amiant no dóna cap símptoma. No ens adonem! Ell entra dins dels pulmons i es queda allotjat i no ho sabem!...però malauradament, després de molt poc temps o de 20, 30 o 40 anys, es desperta i ens ataca, despietadament, sense cap possibilitat de defensa i, llavors, quan l’amiant i les seves mines i fàbriques ja són oblidades i semblen arqueologia industrial, pren protagonisme de nou i envia als afectats a l’altre barri. Així, doncs, cal continuar parlant encara avui de l’amiant i les seves malalties! Encara que a molts ciutadans –i també a les autoritats- no els agradi massa.

 

Les malalties relacionades amb l’amiant (especialment, l’asbestosi i els càncers) han estat malalties característiques del segle XX, principalment de la segona meitat d’aquell segle.

 

Aquestes pàgines volen omplir, humilment, un buit que a l’Estat espanyol hi ha sobre l’asbestosi. Llevat d’honroses excepcions, mèdiques i periodístiques, la malaltia s’ha mantingut en silenci, amagada en un racó, com per no molestar a la part que n’és responsable de la seva propagació o a la part de la vida pública que hauria de ser responsable subsidiària de les imperfeccions de la iniciativa privada dins de les relacions empresarials i socials.

 

Cerdanyola, a 15 quilòmetres de Barcelona, dins de la comarca del Vallès, era un poblet de mil habitants al començament del segle XX i ara té prop de 60.000 entrat el XXI. Ha estat la primera població de l’Estat espanyol on va tenir lloc la fabricació de materials d’amiant-ciment. Cerdanyola, representada industrialment per la pionera fàbrica de materials d’uralita, amb els noms successius de “Manufacturas Roviralta”, “Manufacturas Eternit” i “Uralita”, ha estat, lògicament, la primera en la propagació de la malaltia de l’asbestosi.

 

No serà fins a les acaballes de la dictadura de Franco que l’asbestosi emergirà en forma pública i letal a la realitat ciutadana i sòcio-econòmica. A partir de l’any 1977 el problema dels obrers d’Uralita, S. A., contagiats d’asbestosi, surt a la llum pública, en formes diverses. Des de notes dels comitès d’empresa fins a comunicats de Comissions Obreres i diversos articles i breus a la premsa comarcal i barcelonina faran que l’asbestosi sigui coneguda, malgrat els esforços de l’empresa per negar-la i de l’administració per minimitzar-la o amagar-la.

 

Després d’uns anys de silenci, mercès al treball de Comissions Obreres i d’alguns bufets d’advocats, a partir de 1997, com el “Col·lectiu Ronda”, ha hagut una revifalla mediàtica de l’asbestosi i aquesta és presentada novament en tota la seva capacitat de destrucció per les persones afectades.

 

A més dels treballadors de la Uralita, malalts per l’amiant, també dits malalts actius o directes, cal afegir un altre grup important de malalts. Són els malalts passius o indirectes. Familiars dels treballadors, veïns i ciutadans que vivien a prop de les fàbriques, dels nuclis emissors d’amiant a l’atmosfera o que rebien l’exposició directament de la roba dels seus familiars, treballadors actius. Aquest grup és particularment fràgil i indefens. Uralita ja no fabrica a Cerdanyola des de fa anys, les lleis no els protegeixen en cap cas i molts habitants de la població no volen saber res ni de la Uralita ni de l’amiant, però ells estan malalts. Ells porten la malaltia al damunt i l’empresa, l’Administració pública i bona part de la ciutadania no volen saber res del que els hi passi. Insolidaritat, indiferència i manca de drets són les constants que caracteritzen la problemàtica d’aquest grup.

 

   Al costat dels malalts actius i passius, hi ha també la contaminació ambiental. L’amiant ha arribat a les cases i els edificis industrials, als boscos i als camins. Cal eradicar-lo. Cal eliminar-lo perquè no sigui un nou focus emissor de partícules d’amiant.

 

   Aquestes pàgines volen ser un testimoni viu del que ha estat la presència de l’amiant a Cerdanyola, des de l’any 1907 fins els nostres dies, amb totes les implicacions que pel medi ambient i la salut humana ha comportat.

 

   Cerdanyola va ser qualificada de “ciutat universitària i tecnològica”, però, malauradament, també podria ser titllada de “ciutat de l’asbestosi”.[1]

[1] La paraula asbestosi és tan forta i dura com la pròpia malaltia. Per això, no ha d’estranyar-nos que algunes persones de la població l’anomenin, irònicament i irritada, “a-pestosi” i que podríem reivindicar com variant cerdanyolenca d’asbestosi.