1. Introducció
Asbestosi
Pedra
desfeta en polsim de mort,
fibló de llicorella
verinosa,
malura del cos sense
desmai,
quan ens deixaràs que no sigui ara?
Miquel Sánchez
Estem a l’any 2010. Fa
més de 13 anys que Uralita no produeix materials amb amiant a
Cerdanyola. I encara en fa més de la prohibició de l’ús de l’amiant
en altres països. Alguns m’objectarien: -Cal encara parlar d’una
fibra morta, que ja no és emprada?
La resposta és que sí.
El concepte de “malaltia de llarga latència” va íntimament lligat a
l’amiant. I prou que sabem que els primers anys de respirar el
polsim de l’amiant no dóna cap símptoma. No ens adonem! Ell entra
dins dels pulmons i es queda allotjat i no ho sabem!...però
malauradament, després de molt poc temps o de 20, 30 o 40 anys, es
desperta i ens ataca, despietadament, sense cap possibilitat de
defensa i, llavors, quan l’amiant i les seves mines i fàbriques ja
són oblidades i semblen arqueologia industrial, pren protagonisme de
nou i envia als afectats a l’altre barri. Així, doncs, cal continuar
parlant encara avui de l’amiant i les seves malalties! Encara que a
molts ciutadans –i també a les autoritats- no els agradi massa.
Les malalties
relacionades amb l’amiant (especialment, l’asbestosi i els càncers)
han estat malalties característiques del segle XX, principalment de
la segona meitat d’aquell segle.
Aquestes pàgines volen
omplir, humilment, un buit que a l’Estat espanyol hi ha sobre
l’asbestosi. Llevat d’honroses excepcions, mèdiques i
periodístiques, la malaltia s’ha mantingut en silenci, amagada en un
racó, com per no molestar a la part que n’és responsable de la seva
propagació o a la part de la vida pública que hauria de ser
responsable subsidiària de les imperfeccions de la iniciativa
privada dins de les relacions empresarials i socials.
Cerdanyola, a 15
quilòmetres de Barcelona, dins de la comarca del Vallès, era un
poblet de mil habitants al començament del segle XX i ara té prop de
60.000 entrat el XXI. Ha estat la primera població de l’Estat
espanyol on va tenir lloc la fabricació de materials
d’amiant-ciment. Cerdanyola, representada industrialment per la
pionera fàbrica de materials d’uralita, amb els noms successius de
“Manufacturas Roviralta”, “Manufacturas Eternit” i “Uralita”, ha
estat, lògicament, la primera en la propagació de la malaltia de
l’asbestosi.
No serà fins a les
acaballes de la dictadura de Franco que l’asbestosi emergirà en
forma pública i letal a la realitat ciutadana i sòcio-econòmica. A
partir de l’any 1977 el problema dels obrers d’Uralita, S. A.,
contagiats d’asbestosi, surt a la llum pública, en formes diverses.
Des de notes dels comitès d’empresa fins a comunicats de Comissions
Obreres i diversos articles i breus a la premsa comarcal i
barcelonina faran que l’asbestosi sigui coneguda, malgrat els
esforços de l’empresa per negar-la i de l’administració per
minimitzar-la o amagar-la.
Després d’uns anys de
silenci, mercès al treball de Comissions Obreres i d’alguns bufets
d’advocats, a partir de 1997, com el “Col·lectiu Ronda”, ha hagut
una revifalla mediàtica de l’asbestosi i aquesta és presentada
novament en tota la seva capacitat de destrucció per les persones
afectades.
A més dels treballadors
de la Uralita, malalts per l’amiant, també dits malalts actius o
directes, cal afegir un altre grup important de malalts. Són els
malalts passius o indirectes. Familiars dels treballadors, veïns i
ciutadans que vivien a prop de les fàbriques, dels nuclis emissors
d’amiant a l’atmosfera o que rebien l’exposició directament de la
roba dels seus familiars, treballadors actius. Aquest grup és
particularment fràgil i indefens. Uralita ja no fabrica a Cerdanyola
des de fa anys, les lleis no els protegeixen en cap cas i molts
habitants de la població no volen saber res ni de la Uralita ni de
l’amiant, però ells estan malalts. Ells porten la malaltia al damunt
i l’empresa, l’Administració pública i bona part de la ciutadania no
volen saber res del que els hi passi. Insolidaritat, indiferència i
manca de drets són les constants que caracteritzen la problemàtica
d’aquest grup.
[1] La paraula asbestosi és tan forta i dura com la pròpia malaltia. Per això, no ha d’estranyar-nos que algunes persones de la població l’anomenin, irònicament i irritada, “a-pestosi” i que podríem reivindicar com variant cerdanyolenca d’asbestosi.
Entrades
