Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toponímia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toponímia. Mostrar tots els missatges
dissabte, 3 de gener del 2015
La toponímia de la Plana del Castell
Ara que aquesta part del territori de Cerdanyola està en fase de transformació urbanística, caldria tenir cura de la recuperació i preservació d’una part de la toponímia pagesa de Cerdanyola que és, la que fins ara, ha estat vigent al terme, amb petites aportacions de la industrialització i dels equipaments terciaris.
La proposta de toponímia que es fa aquí ha pres en consideració el nom de les cases, la xarxa hidràulica, l’orografia i els noms de llocs i de les peces de terra en aquest ampli territori comprès entre la carretera de Sant Cugat (S), la divisòria termenal amb Sant Cugat (P), l’autopista el Papiol-Montmeló (N) i el torrent dels Gorgs (L).
1) Els noms de les cases
Ens movem en un espai geogràfic on van tenir assentaments nombroses masies medievals, algunes de les quals han arribat dempeus fins els nostres dies.
Aquestes masies han estat les dinou següents: Magarova, Fatjó dels Xiprers, Bataier, Poals, Bertrand del Prat, Berters, Franquesa, Campanyà de la Serra, Gaules, Cassabó, Morral, Puigdelmo, Costa, Ferrer, Moragues, Vaell o Ferigola, de la Capella, Marçal i Xercavins o Riumajor.
De totes elles, només queden dempeus les quatre següents: Fatjó dels Xiprers (privada), Costa (privada), Vaell (hípica) i Xercavins (restaurant).
2) La xarxa hidràulica
Ens referirem, de ponent a llevant, als sis torrents que davallen de les serres de Puigdalmo i de Sant Marçal. Són els de Fatjó, del Bosc, de Can Costa, del Castell, de Can Ferrer i dels Gorgs.
El torrent de Fatjó
El torrent de Fatjó, també de Can Fatjó, té 2,2 quilòmetres de longitud. Neix a la serra de Galliners, sota el turó de Camps (antic Mataric) i davalla vers la urbanització de Terranova, travessa la via fèrria dels catalans, passa prop de Can Fatjó dels Aurons, travessa l’autopista, passa per Can Fatjó dels Xiprers, travessa la via fèrria de la Renfe, davalla cap el Set Ball, travessa la carretera de Sant Cugat prop de la cruïlla amb la de Bellaterra i desguassa amb la riera de Sant Cugat, prop de la bòbila Campmany. En la seva major part, aquest torrent passa per terres de Can Fatjó dels Xiprers.
Aquest torrent rep per l’esquerra les aigües del torrent de l’Abella, just quan es creua amb l’autopista. Poc després rep per la dreta el torrent de l’Esquerda.
El torrent de Fatjó (1297) rebia el nom de torrent de Poals (1305-1663) al seu pas pel lloc i mas d’aquest nom. També se li va dir riera de Fatjó (1338) i torrent del mas Fatjó dels Xiprers (1664).
Resumint, han estat tres els diferents noms que ha rebut aquest torrent: Fatjó, Poals i Fatjó dels Xiprers.
Caldria retolar el torrent de Fatjó al seu pas per la carretera de Sant Cugat, en forma que sigui visible als passejants, esportistes i gent en general que transita prop seu.
El torrent del Bosc
El torrent del Bosc té un quilòmetre. Neix a la serra de Puigdelmo (actual Hotel de l’Autopista) i davalla per la plana costeruda en direcció a la riera de Sant Cugat. A la darrera meitat de la seva cursa, la llera és ampla i sorrenca com d’una riera. Per aquesta raó, no ens ha d’estranyar que hagi rebut el nom de “riera de Berters” (1348, 1441, 1723). Desguassa entre les bòbiles Campmany i Saden, uns 300 m. més avall que el torrent de Fatjó.
Als temps medievals aquest territori proper a la carretera de Sant Cugat va ser conegut amb el nom de Berters. Va haver un lloc (1072), un coll (1285), un torrent, una font (1072) i un mas de Berters (1441). El nom més antic del torrent va ser el de torrent de Berters (1441). I el més recent, torrent de la Font de Berters i torrent de la Font (1546-1723). També el nom de torrent de Cassabó (1723-63) ha de correspondre a aquest torrent perquè el mas Cassabó es trobava molt proper al de Berters.
En definitiva, han estat quatre els noms que, històricament, ha rebut aquest torrent o riera: Berters, Font, Cassabó i del Bosc. La cartografia actual recull aquest darrer. A més dels documents cartogràfics, convé fer visible sobre el terreny el torrent del Bosc, especialment al seu pas sota la carretera de Sant Cugat.
El torrent de Can Costa
El torrent de Can Costa té 0,5 quilòmetres. És un torrent molt curtet que neix on avui hi ha la fàbrica “Ceràmica Sugrañes” (o “Gres Catalán”), travessa per sota la carretera de Sant Cugat i davalla per la masia Costa, a llevant seu, abans de desguassar a la riera de Sant Cugat. He intentat identificar-lo sobre el terreny i no ho he aconseguit. Les naus de la ceràmica i les obres de la carretera m’han impedit la seva localització.
Convindria recuperar i mantenir el nom de torrent de Can Costa, almenys al seu pas sota la carretera i les vies de vianants.
El torrent del Castell
El torrent del Castell té 1,2 quilòmetres. Neix molt a prop d’on neix el torrent del Bosc, a la serra de Puigdelmo, prop de l’hotel de l’autopista, on hi ha el punt més elevat (Puig Delmo, 158 m). Davalla vers la riera de Sant Cugat, passant a llevant del sincrotró Alba i adreçar-se directe a Puigfel.
El torrent del Castell és esmentat en un document de Can Fatjó dels Xiprers de l’any 1664.
El nom de torrent del Castell caldria recuperar-lo. Nom antic i simbòlic per la institució de la qual deriva. Caldria nomenar-lo així al seu pas sota la carretera de Sant Cugat.
El torrent de Can Baiell
El torrent de Can Baiell té 0,8 quilòmetres. Neix a mitja carena, entre el castell i el cementiri i davalla vers l’aiguabarreig amb la riera de Sant Cugat, passant a llevant de la masia Baiell.
El nom més reculat que se li coneix és el de torrent de la casa Ferrer (1348), nom que es va perdre quan es va extingir aquest mas.
A la cartografia apareix sense nom aquest torrent. Seria bo batejar-lo bé amb el nom antic de torrent de Can Ferrer o el més recent de torrent de Can Xercavins.
El torrent dels Gorgs
El torrent dels Gorgs té 2,5 quilòmetres. Abans es va dir torrent de Can Magrans, torrent de Carbó (1441-1669) i torrent de Vallmoranta. Rep les aigües d’un torrent tributari, el de Can Domènec que també s’havia dit torrent de les Moreres i torrent dels Àlbers del Domènec (1669).
Inicialment, es va conèixer amb el nom de torrent de la Vallmoranta (1284-1338), riera de Vallmoranta (1310), torrent del mas Gilabert o de Carbó (1546), torrent d’en Carbó (1662), torrent del mas Planes (1669-1723) i torrent dels Gorgs, ja modernament recollit a la cartografia vigent.
Convindria mantenir visible el nom de torrent dels Gorgs, abans que no es perdi.
3) L’orografia
El paisatge orogràfic d’aquest territori està solcat per diverses serres, molt suaus, amb alçades inferiors als 150 m.
Són la serra de Magarova (1145), serra d’en Güell o serra d’en Güell del Mas (1662), serra de Galliners (985), serra de Puigdelmo (1441-1723), serra de Sant Marçal (1145) i serra d’en Cabanyes (1546, 1669).
Tots aquests noms s’han perdut de la memòria de la gent. Només ha quedat viu el nom de la serra de Galliners, mantingut a la serra i als noms de carrer de Cerdanyola (carrer de Serragalliners).
Una proposta seria la de recuperar el nom de serra de Puigdelmo, la qual correspon a tota l’elevació que hi ha de ponent a llevant, a la dreta de l’autopista, entre la carretera de Bellaterra i el Castell. El lloc de màxima elevació correspon al Puig Delmo o turó Delmo (158 m), a tocar de l’hotel de l’Autopista.
4) Els llocs i les peces de terra
Els llocs de Poals, Berters, Cassabons i Puigdelmo són noms històrics d’algunes parts d’aquest territori. El lloc de Poals es troba entre el torrent de Fatjó, la carretera de Sant Cugat, la de Bellaterra i el camí dels roures. El lloc de Berters es troba entre la carretera de Bellaterra, la de Sant Cugat, el torrent del Bosc i a mitja costa en direcció a l’autopista. El lloc de Cassabons es troba just al damunt de Berters. El de Puigdelmo és el lloc més elevat, prop de l’hotel de l’Autopista.
La font de Berters és coneguda avui com font de Can Costa. Està a la dreta de la carretera de Sant Cugat, en direcció a Cerdanyola, davallant la Riba de Can Costa en direcció al riu. Convindria retolar-la i netejar l’accés.
A la carretera de Sant Cugat hi ha quatre rotllanes per distribuir el trànsit rodat. Són les rotllanes de la carretera de Bellaterra, de la cruïlla del sincrotró, de la cruïlla del Castell i de la cruïlla del torrent de Xercavins. Convindria batejar-les amb un nom propi cadascuna d’elles.
El nom de la Creueta o la Creueta de la Figuera, lloc on s’aplegaven els veïns de Cerdanyola, abans d’existir l’Ajuntament, s’estudia en un document apart.
5) Resum de la proposta
• Retolar el torrent de Fatjó al seu pas per la carretera de Sant Cugat. Que sigui visible als passejants, esportistes i gent en general.
• Fer visible sobre el terreny el torrent del Bosc, especialment al seu pas sota la carretera de Sant Cugat.
• Recuperar i mantenir el nom de torrent de Can Costa, almenys al seu pas sota la carretera i les vies de vianants.
• Recuperar el nom de torrent del Castell, al seu pas sota la carretera de Sant Cugat.
• Recuperar el nom històric del torrent de Can Ferrer o el més recent de torrent de Can Xercavins.
• Mantenir visible el nom de torrent dels Gorgs, abans que no es perdi.
• Recuperar el nom de serra de Puigdelmo, la qual correspon a tota l’elevació que hi ha de ponent a llevant, a la dreta de l’autopista, entre la carretera de Bellaterra i el Castell. El lloc de màxima elevació correspon al Puig Delmo o turó Delmo (158 m), a tocar de l’hotel de l’Autopista.
• Retolar i netejar l’accés de la font de Berters, coneguda avui com font de Can Costa.
• Batejar amb un nom propi cadascuna de les quatre rotllanes de distribució del trànsit rodat que hi ha a la carretera de Cerdanyola a Sant Cugat. Són les de la carretera de Bellaterra, de la cruïlla del sincrotró, de la cruïlla del Castell i de la cruïlla del torrent de Xercavins.
Miquel Sánchez
Cerdanyola, 12 de gener de 2011
dimecres, 22 de juny del 2011
La toponímia del mas Miró i la rodalia
LA TOPONÍMIA DEL MAS MIRÓ I LA RODALIA
Dins del mas Noguera i la rodalia, hi havia diversos topònims per designar els torrents, les serres i les peces de conreu. La xarxa de torrents estava integrada pels torrents dits avui de Can Miró, de Can Magrans i de Can Domènec. Aquest darrer era anomenat l’any 1723 torrent de les Moreres o dels Àlbers d’en Domènec. El torrent de Can Magrans ha estat conegut, des dels temps més reculats, com torrent de Vallmoronta (any 1116) i riera de Vallmoranta (1310). De les serres properes, hi havia la coma de Corbins (1328), la serra de Puigdelmo (1669), la serra del Puig (1669) i la de Galliners (985). De les valls, destaca la “vall Moronta” (996).
Entre els camps de conreu, hi ha constància del “camp Arnau” (1054), el “camp de Planes” (1310), el “camp de Sentelles” (1297), “la Parellada” (1324) i el “camp de Fastan” (1325), sense poder-los situar amb exactitud. Les vinyes documentades estaven apartades de les terres del mas: “vinya de Sant Martí” (1313), “vinya d’Horta” (1328), “vinya al camp Arnau” (1329), camp de Sant Cugat (1369), puig de Sant Pau (1369). Del propi mas, s’han conservat els noms de “mas Noguera” (1293) i “Can Miró” (1434).
Pocs topònims d’aquests han arribat vius al nostre temps. Només ens ha quedat constància dels noms dels torrents, de la serra de Galliners, del mas i el del paratge conegut com “la Betzuca”, una mena de construcció auxiliar, situada prop d’on avui hi ha les “columnes de l’Autònoma”.
Ajudat per la darrera família que va tenir cura de la masoveria de Can Miró, entre els anys 1929 i 1971, he ampliat la toponímia del mas amb els noms coneguts del segle XX.[1] Són aquests els següents. Els torrents de Can Magrans i de Can Domènec mantenien el seu nom. El petit torrent que passa per darrera la masia i desguassa en el de Can Magrans, a la plaça Cívica, dit de Can Miró en alguns moments, no conservava aquest nom en aquells anys. Quant a l’orografia, els noms coneguts eren el turó de Sant Pau, la serra de Galliners i la serra de Can Codina (antiga serra de Puig Delmo, on avui hi ha la vila universitària i l’hotel de la universitat).
Els topònims menors eren els següents: “el camp gran” (entre l’hotel i Can Domènec), la feixa de “les passes llargues” (des del torrent fins a la serra de Galliners), “la piscota” (les cases enrunades davant la urbanització de Sant Pau), “la vinya del Sardeny” (entre Can Miró i la Facultat de Medicina), “la vinya del Bedó”, “la vinya de la sardana”, “la vinya de la barraca” (a la baixada del Rectorat al torrent), “el bosc del Bruix” (entre la plaça Cívica i el torrent, vers l’hotel) i “el bosc de Masalès” (a l’actual vila universitària i l’hotel) en terres del Castell, entre d’altres.
Per acabar, recollim el nom del “pi de les tres branques”, que m’ha fet arribar la família Sagarra Ricart, el qual era per tots ells un referent de la finca. Es tracta del pi pinyoner que es manté dempeus davant el rectorat de la universitat, entre l’edifici esmentat i la zona d’aparcament. Aquest pi servia també de partió d’algunes de les petites finques en que es va fragmentar la propietat de Can Miró. Avui constitueix un simbol de l’antiga vida pagesa i ens recorda, entre mig de naus i sòls pavimentats, que, en un altre temps, no gaire lluny, aquelles terres eren camps de conreu, especialment vinyes, de Can Miró, i que en honor a aquells temps, dels quals encara es manté dempeus la vella masia, valdria la pena col·locar una pedra amb una inscripció que l’honorés.
(Capítol del meu llibre no publicat, de títol Història del mas Miró, abans dit de la Noguera. D’explotació pagesa a escola universitària (segles XII-XX).
[1] Entrevista amb Mercè Ricart, darrera masovera de Can Miró (1 maig 2001).
Dins del mas Noguera i la rodalia, hi havia diversos topònims per designar els torrents, les serres i les peces de conreu. La xarxa de torrents estava integrada pels torrents dits avui de Can Miró, de Can Magrans i de Can Domènec. Aquest darrer era anomenat l’any 1723 torrent de les Moreres o dels Àlbers d’en Domènec. El torrent de Can Magrans ha estat conegut, des dels temps més reculats, com torrent de Vallmoronta (any 1116) i riera de Vallmoranta (1310). De les serres properes, hi havia la coma de Corbins (1328), la serra de Puigdelmo (1669), la serra del Puig (1669) i la de Galliners (985). De les valls, destaca la “vall Moronta” (996).
Entre els camps de conreu, hi ha constància del “camp Arnau” (1054), el “camp de Planes” (1310), el “camp de Sentelles” (1297), “la Parellada” (1324) i el “camp de Fastan” (1325), sense poder-los situar amb exactitud. Les vinyes documentades estaven apartades de les terres del mas: “vinya de Sant Martí” (1313), “vinya d’Horta” (1328), “vinya al camp Arnau” (1329), camp de Sant Cugat (1369), puig de Sant Pau (1369). Del propi mas, s’han conservat els noms de “mas Noguera” (1293) i “Can Miró” (1434).
Pocs topònims d’aquests han arribat vius al nostre temps. Només ens ha quedat constància dels noms dels torrents, de la serra de Galliners, del mas i el del paratge conegut com “la Betzuca”, una mena de construcció auxiliar, situada prop d’on avui hi ha les “columnes de l’Autònoma”.
Ajudat per la darrera família que va tenir cura de la masoveria de Can Miró, entre els anys 1929 i 1971, he ampliat la toponímia del mas amb els noms coneguts del segle XX.[1] Són aquests els següents. Els torrents de Can Magrans i de Can Domènec mantenien el seu nom. El petit torrent que passa per darrera la masia i desguassa en el de Can Magrans, a la plaça Cívica, dit de Can Miró en alguns moments, no conservava aquest nom en aquells anys. Quant a l’orografia, els noms coneguts eren el turó de Sant Pau, la serra de Galliners i la serra de Can Codina (antiga serra de Puig Delmo, on avui hi ha la vila universitària i l’hotel de la universitat).
Els topònims menors eren els següents: “el camp gran” (entre l’hotel i Can Domènec), la feixa de “les passes llargues” (des del torrent fins a la serra de Galliners), “la piscota” (les cases enrunades davant la urbanització de Sant Pau), “la vinya del Sardeny” (entre Can Miró i la Facultat de Medicina), “la vinya del Bedó”, “la vinya de la sardana”, “la vinya de la barraca” (a la baixada del Rectorat al torrent), “el bosc del Bruix” (entre la plaça Cívica i el torrent, vers l’hotel) i “el bosc de Masalès” (a l’actual vila universitària i l’hotel) en terres del Castell, entre d’altres.
Per acabar, recollim el nom del “pi de les tres branques”, que m’ha fet arribar la família Sagarra Ricart, el qual era per tots ells un referent de la finca. Es tracta del pi pinyoner que es manté dempeus davant el rectorat de la universitat, entre l’edifici esmentat i la zona d’aparcament. Aquest pi servia també de partió d’algunes de les petites finques en que es va fragmentar la propietat de Can Miró. Avui constitueix un simbol de l’antiga vida pagesa i ens recorda, entre mig de naus i sòls pavimentats, que, en un altre temps, no gaire lluny, aquelles terres eren camps de conreu, especialment vinyes, de Can Miró, i que en honor a aquells temps, dels quals encara es manté dempeus la vella masia, valdria la pena col·locar una pedra amb una inscripció que l’honorés.
(Capítol del meu llibre no publicat, de títol Història del mas Miró, abans dit de la Noguera. D’explotació pagesa a escola universitària (segles XII-XX).
[1] Entrevista amb Mercè Ricart, darrera masovera de Can Miró (1 maig 2001).
dijous, 25 de desembre del 2008
El terme de Cerdanyola entre el riu Sec i el riu RIpoll (2006)
per Miquel Sánchez
(Treball presentat a la Comissió del Nomenclàtor de l'Ajuntament de Cerdanyola per decidir el nom d'un nou barri del municipi)
1) Definició del territori
Plana situada a cavall dels rius Sec i Ripoll, amb certa elevació sobre la llera d’ambdós rius.
Territori que des del segle X, quan es vertebra el comtat de Barcelona, ha format part dels termes de Ripollet i Cerdanyola, amb delimitacions termenals confoses i modificades en funció de la història.
Diversos masos han posseït una part d’aquest territori:
De Cerdanyola: mas Saltells Jussà (s. XIV), després Cordelles (s. XVII), mas Farigola (s. XIII) i mas Mitjans (s. XVI)
De Ripollet: mas Tiana de la Riba (s. XIV), mas Pallarés
Eix viari a cavall dels rius Sec i Ripoll:
Camí ral de Barcelona a Sabadell (actual N-150)
Via fèrria de Barcelona a Saragossa
Economia agrícola fins inicis del segle XX i industrial des de 1920:
Bòbila Padró
Fàbrica inicial d’Uralita (1907)
Farinera Germans Ribas
Ampliació de la fàbrica Uralita (B-22: 1963)
6. Conversió d’una part del territori en residencial: el Masot, la Gran Via, el
Gurugu, Can Tiana i ara la ex fàbrica d’Uralita.
2) Els límits termenals entre Ripollet i Cerdanyola
En aquests indrets de frontera, el més important a l’època medieval no era saber de quin terme eren, sinó quants diners i a qui havien de pagar: podia ser a la Corona, al senyor del castell de Cerdanyola, al monestir de Sant Cugat o a qualsevol altre senyor amb drets propis.
El torrent de la Beguda de Can Tiana va fer de límit entre ambdós termes des del segle X fins el conflicte de 1930.
Per diversos acords, sentències i actes de concòrdia entre les autoritats locals i provincials, la nova divisòria termenal entre Cerdanyola i Ripollet es va decidir que passés per l’eix dels carrers següents: carretera de Barcelona, carrer de l’Estació, carrer Verge de Montserrat i carrer de la Concòrdia. És l’actual.
3) Els noms històrics d’aquests territori
L’objectiu d’aquest treball es mostrar els diferents noms històrics d’aquesta part del territori i explicar les raons per la tria de dos d’ells.
Els noms amb que la gent de Cerdanyola i de Ripollet establerta en aquesta part del territori han estat els següents:
Els més antics:
Arcanova (s. XI-XIV)
Mata (s. XI)
Mas Tiana, també mas Tiana de la Riba (s. XIV-XX)
La Farigola, casa de la Farigola, hostal de la Farigola (s. XIII-XX)
Mas Tries (s. XVI)
Segle XX:
Lloc i font d’Adam i Eva
Bosc Tancat, també Bosc Tancat de Cordelles
El Masot
El Gurugú, per reminiscències de l’indret marroquí on va haver una sagnant batalla.
El Prat de la Riba, pel polític
Els Quatre Cantons,
La bòbila Padró
La Farinera
La fàbrica Uralita
La Sibèria
Polisur (zona industrial)
D’aquesta quinzena de noms, s’han triat com més ajustats a la història els d’Arcanova i la Farigola.
3.1) El lloc d’Arcanova (s. XI-XIV)
Arcanova ha estat el nom utilitzat pels pagesos de Ripollet i Cerdanyola per anomenar, entre 1047 i 1397, el territori comprés entre els rius Ripoll i Sec.
Territori que va des de l’aiguabarreig d’ambdós rius (avui, el Masot) per llevant fins la confluència dels termes de Ripollet, Barberà i Ripollet (avui Polisur i cruïlla d’autopistes) per ponent.
Aquest lloc és una terra plana amb certa elevació damunt les ribes dels dos rius que la voregen. Aquesta planura era un prat alterós, ric en herbes i terres de pastura, també terres de conreus, boscos i aigües. Per la banda del Ripoll, aquesta elevació la presidia las masia de Can Tiana de la Riba (riba = marge, cinglera). També, l’elevació va ser batejada al segle XX popularment amb el nom del Gurugú.
La paraula Arcanova no té una interpretació clara. Una de les més acceptades és que “arca nova” indica un origen anterior al poblament medieval de la contrada. S’ha pensat que Arcanova podia ser un lloc antic, romà o iber, caracteritzat per alguna construcció en pedra (jaciment bòbila Padró: enterraments neolítics).
Des del segle XI, l’indret situat damunt les terres planeres situades entre els rius Sec i Ripoll, va ser anomenat lloc d’Arcanova.[1]
Sovint, s’ha pensat que, per la morfologia del topònim (“Arca nova”), el nom podria tenir un origen anterior al poblament medieval de la contrada.
Arcanova podia ser un lloc antic, probablement del poblament romà o iber, caracteritzat per alguna construcció en pedra, be com a residència o com a necròpoli.[2]
Han estat documentats uns enterraments neolítics, dels pobles dits de “la cultura dels sepulcres de fossa”, situats dins de les terres de la bòbila Padró, al carrer dit avui de la Concòrdia, entre els termes de Cerdanyola i Ripollet.
Una de les troballes arqueològiques d’aquell jaciment va ser un collaret de cal·laïta, que es mostra com una de les joies neolítiques importants al Museu d’Arqueologia de Barcelona.[3]
A la part més elevada es va bastir el mas Arcanova (1047), que es va dir mas Tiana de la Riba quan la família Tiana, de Sant Iscle va fer-se’n amb ell a partir del 1426. Aquest fet va fer que el lloc canviés de nom. Va ser el final del nom Arcanova i el lloc va passar, de dir-se Arcanova, a Tiana i Tiana de la Riba.
El nom Arcanova és perdut avui dia i recuperar-lo podria ser una bona tasca de reconeixement vers tots aquells cerdanyolencs que, al llarg de quasi quatre-cents anys, el van fer seu per anomenar l’indret.
3.2) El lloc de la Farigola (s. XIII-XX)[4]
La primera vegada que fou conegut aquest topònim a Cerdanyola va ser l’any 1239.
Va ser quan Joan de Magarova reconeixia tenir l’honor de Ferigola i el mas d’Escorça. No hi ha més dades al document que permetin relacionar-lo amb la Farigola del segle XVI, però el cert és que el mas d’Escorça, de difícil atribució, ha estat relacionat per Agustí Palau Codonyers amb el mas de Can Mitjans, immediat al mas Farigola i amb terres frontereres. Podria ser-ho.
Damunt d’un territori que, fins l’any 1350, havia format part de la possessió de la casa de Saltells (posterior mas Cordelles) es va constituir el segle XV el mas de Farigola.
El primer testimoni significatiu de l’existència del mas de la Farigola va ser l’any 1402, canviada posteriorment a casa i hostal de la Farigola (any 1546). Tenia adscrit també una altre petit mas, dit mas Tries, el qual es trobava enrunat aquells anys i les seves terres havien estat afegides al mas Farigola. El propietari era Joan Ramon de la Farigola.
El mas antic era característic dels segles XV-XVI, amb finestrals gòtics, teulada a dues pendents, barbacana i portal d’entrada a punt rodó.[5]
Les afrontacions de la Farigola eren les següents:
Per llevant amb el riu Sec;
per migdia amb el mas Bernardí (actual Cordelles);
per ponent amb el camí a Barberà;
i per tramuntana amb el mas Borrell (posterior Can Mitjans).
El cognom Farigola es va mantenir viu, com el nom de la casa, al llarg de cinc segles:
Bernat de Ferigola (1291)
Jaume de Ferigola, batlle (1292)
Pere de Ferigola )1300-06)
Berenguer de Ferigola (1307)
Bartomeu Ferigola (1406)
Joan Ferigola (1425-39)
Joan Ramon de la Farigola (1500-60)
Antic Ramon de la Farigola (1546)
Ramon de la Farigola (1610)
Ramon de la Farigola (1669)
Ramon de la Ferigola (1781)
Pere Pallarès de la Frigola (1796)
El mas Farigola (de Cerdanyola) estava situat a peu de la carretera N-150, Barcelona-Terrassa, banda esquerra, al punt quilomètric 6,500 (Jaume Mimó). El propietari del mas l’any 1781 era Ramon de la Ferigola. L’any 1796 s’anomenava la Farigola d’en Viver i el propietari era Pere Pallarès de la Frigola. Davant seu, hi havia el mas Pallarès, de Barberà (1731).
Segons documentació consultada per Palau Codonyers, al llarg del segle XIX el mas va passar dels Viver als Riera-Constanzó i, posteriorment, als germans Segura Viudas, de les caves d’aquell nom.
La fi del mas de la Farigola va arribar l’any 1967:
de resultes de la construcció de la fàbrica Riviere (1967),
de l’autopista Barcelona-Terrassa (1972-75),
i del centre comercial Baricentre (1978).
Va ser enrunat i va desaparèixer de la vida local, perdent-se fins i tot el topònim.
El territori adscrit al lloc i mas de la Farigola afrontava amb:
la carretera de Barcelona a Terrassa (per llevant),
les terres de Can Tiana (a migdia),
els masos Cordelles i Mitjans i el riu Sec (per ponent)
i el terme de Barberà (per tramuntana).
En aquest territori avui hi ha el Bosc Tancat (part), l’indret d’Adam i Eva, la zona industrial Polisur i els estatges bastits on va haver, entre 1963-97, la fàbrica de plaques d’Uralita (el bloc 22).
Per totes aquestes raons exposades, el nom La Farigola és un nom adient per designar l’espai on hi ha els estatges edificats entre la via fèrria i la carretera N-150.
1) Definició del territori
Plana situada a cavall dels rius Sec i Ripoll, amb certa elevació sobre la llera d’ambdós rius.
Territori que des del segle X, quan es vertebra el comtat de Barcelona, ha format part dels termes de Ripollet i Cerdanyola, amb delimitacions termenals confoses i modificades en funció de la història.
Diversos masos han posseït una part d’aquest territori:
De Cerdanyola: mas Saltells Jussà (s. XIV), després Cordelles (s. XVII), mas Farigola (s. XIII) i mas Mitjans (s. XVI)
De Ripollet: mas Tiana de la Riba (s. XIV), mas Pallarés
Eix viari a cavall dels rius Sec i Ripoll:
Camí ral de Barcelona a Sabadell (actual N-150)
Via fèrria de Barcelona a Saragossa
Economia agrícola fins inicis del segle XX i industrial des de 1920:
Bòbila Padró
Fàbrica inicial d’Uralita (1907)
Farinera Germans Ribas
Ampliació de la fàbrica Uralita (B-22: 1963)
6. Conversió d’una part del territori en residencial: el Masot, la Gran Via, el
Gurugu, Can Tiana i ara la ex fàbrica d’Uralita.
2) Els límits termenals entre Ripollet i Cerdanyola
En aquests indrets de frontera, el més important a l’època medieval no era saber de quin terme eren, sinó quants diners i a qui havien de pagar: podia ser a la Corona, al senyor del castell de Cerdanyola, al monestir de Sant Cugat o a qualsevol altre senyor amb drets propis.
El torrent de la Beguda de Can Tiana va fer de límit entre ambdós termes des del segle X fins el conflicte de 1930.
Per diversos acords, sentències i actes de concòrdia entre les autoritats locals i provincials, la nova divisòria termenal entre Cerdanyola i Ripollet es va decidir que passés per l’eix dels carrers següents: carretera de Barcelona, carrer de l’Estació, carrer Verge de Montserrat i carrer de la Concòrdia. És l’actual.
3) Els noms històrics d’aquests territori
L’objectiu d’aquest treball es mostrar els diferents noms històrics d’aquesta part del territori i explicar les raons per la tria de dos d’ells.
Els noms amb que la gent de Cerdanyola i de Ripollet establerta en aquesta part del territori han estat els següents:
Els més antics:
Arcanova (s. XI-XIV)
Mata (s. XI)
Mas Tiana, també mas Tiana de la Riba (s. XIV-XX)
La Farigola, casa de la Farigola, hostal de la Farigola (s. XIII-XX)
Mas Tries (s. XVI)
Segle XX:
Lloc i font d’Adam i Eva
Bosc Tancat, també Bosc Tancat de Cordelles
El Masot
El Gurugú, per reminiscències de l’indret marroquí on va haver una sagnant batalla.
El Prat de la Riba, pel polític
Els Quatre Cantons,
La bòbila Padró
La Farinera
La fàbrica Uralita
La Sibèria
Polisur (zona industrial)
D’aquesta quinzena de noms, s’han triat com més ajustats a la història els d’Arcanova i la Farigola.
3.1) El lloc d’Arcanova (s. XI-XIV)
Arcanova ha estat el nom utilitzat pels pagesos de Ripollet i Cerdanyola per anomenar, entre 1047 i 1397, el territori comprés entre els rius Ripoll i Sec.
Territori que va des de l’aiguabarreig d’ambdós rius (avui, el Masot) per llevant fins la confluència dels termes de Ripollet, Barberà i Ripollet (avui Polisur i cruïlla d’autopistes) per ponent.
Aquest lloc és una terra plana amb certa elevació damunt les ribes dels dos rius que la voregen. Aquesta planura era un prat alterós, ric en herbes i terres de pastura, també terres de conreus, boscos i aigües. Per la banda del Ripoll, aquesta elevació la presidia las masia de Can Tiana de la Riba (riba = marge, cinglera). També, l’elevació va ser batejada al segle XX popularment amb el nom del Gurugú.
La paraula Arcanova no té una interpretació clara. Una de les més acceptades és que “arca nova” indica un origen anterior al poblament medieval de la contrada. S’ha pensat que Arcanova podia ser un lloc antic, romà o iber, caracteritzat per alguna construcció en pedra (jaciment bòbila Padró: enterraments neolítics).
Des del segle XI, l’indret situat damunt les terres planeres situades entre els rius Sec i Ripoll, va ser anomenat lloc d’Arcanova.[1]
Sovint, s’ha pensat que, per la morfologia del topònim (“Arca nova”), el nom podria tenir un origen anterior al poblament medieval de la contrada.
Arcanova podia ser un lloc antic, probablement del poblament romà o iber, caracteritzat per alguna construcció en pedra, be com a residència o com a necròpoli.[2]
Han estat documentats uns enterraments neolítics, dels pobles dits de “la cultura dels sepulcres de fossa”, situats dins de les terres de la bòbila Padró, al carrer dit avui de la Concòrdia, entre els termes de Cerdanyola i Ripollet.
Una de les troballes arqueològiques d’aquell jaciment va ser un collaret de cal·laïta, que es mostra com una de les joies neolítiques importants al Museu d’Arqueologia de Barcelona.[3]
A la part més elevada es va bastir el mas Arcanova (1047), que es va dir mas Tiana de la Riba quan la família Tiana, de Sant Iscle va fer-se’n amb ell a partir del 1426. Aquest fet va fer que el lloc canviés de nom. Va ser el final del nom Arcanova i el lloc va passar, de dir-se Arcanova, a Tiana i Tiana de la Riba.
El nom Arcanova és perdut avui dia i recuperar-lo podria ser una bona tasca de reconeixement vers tots aquells cerdanyolencs que, al llarg de quasi quatre-cents anys, el van fer seu per anomenar l’indret.
3.2) El lloc de la Farigola (s. XIII-XX)[4]
La primera vegada que fou conegut aquest topònim a Cerdanyola va ser l’any 1239.
Va ser quan Joan de Magarova reconeixia tenir l’honor de Ferigola i el mas d’Escorça. No hi ha més dades al document que permetin relacionar-lo amb la Farigola del segle XVI, però el cert és que el mas d’Escorça, de difícil atribució, ha estat relacionat per Agustí Palau Codonyers amb el mas de Can Mitjans, immediat al mas Farigola i amb terres frontereres. Podria ser-ho.
Damunt d’un territori que, fins l’any 1350, havia format part de la possessió de la casa de Saltells (posterior mas Cordelles) es va constituir el segle XV el mas de Farigola.
El primer testimoni significatiu de l’existència del mas de la Farigola va ser l’any 1402, canviada posteriorment a casa i hostal de la Farigola (any 1546). Tenia adscrit també una altre petit mas, dit mas Tries, el qual es trobava enrunat aquells anys i les seves terres havien estat afegides al mas Farigola. El propietari era Joan Ramon de la Farigola.
El mas antic era característic dels segles XV-XVI, amb finestrals gòtics, teulada a dues pendents, barbacana i portal d’entrada a punt rodó.[5]
Les afrontacions de la Farigola eren les següents:
Per llevant amb el riu Sec;
per migdia amb el mas Bernardí (actual Cordelles);
per ponent amb el camí a Barberà;
i per tramuntana amb el mas Borrell (posterior Can Mitjans).
El cognom Farigola es va mantenir viu, com el nom de la casa, al llarg de cinc segles:
Bernat de Ferigola (1291)
Jaume de Ferigola, batlle (1292)
Pere de Ferigola )1300-06)
Berenguer de Ferigola (1307)
Bartomeu Ferigola (1406)
Joan Ferigola (1425-39)
Joan Ramon de la Farigola (1500-60)
Antic Ramon de la Farigola (1546)
Ramon de la Farigola (1610)
Ramon de la Farigola (1669)
Ramon de la Ferigola (1781)
Pere Pallarès de la Frigola (1796)
El mas Farigola (de Cerdanyola) estava situat a peu de la carretera N-150, Barcelona-Terrassa, banda esquerra, al punt quilomètric 6,500 (Jaume Mimó). El propietari del mas l’any 1781 era Ramon de la Ferigola. L’any 1796 s’anomenava la Farigola d’en Viver i el propietari era Pere Pallarès de la Frigola. Davant seu, hi havia el mas Pallarès, de Barberà (1731).
Segons documentació consultada per Palau Codonyers, al llarg del segle XIX el mas va passar dels Viver als Riera-Constanzó i, posteriorment, als germans Segura Viudas, de les caves d’aquell nom.
La fi del mas de la Farigola va arribar l’any 1967:
de resultes de la construcció de la fàbrica Riviere (1967),
de l’autopista Barcelona-Terrassa (1972-75),
i del centre comercial Baricentre (1978).
Va ser enrunat i va desaparèixer de la vida local, perdent-se fins i tot el topònim.
El territori adscrit al lloc i mas de la Farigola afrontava amb:
la carretera de Barcelona a Terrassa (per llevant),
les terres de Can Tiana (a migdia),
els masos Cordelles i Mitjans i el riu Sec (per ponent)
i el terme de Barberà (per tramuntana).
En aquest territori avui hi ha el Bosc Tancat (part), l’indret d’Adam i Eva, la zona industrial Polisur i els estatges bastits on va haver, entre 1963-97, la fàbrica de plaques d’Uralita (el bloc 22).
Per totes aquestes raons exposades, el nom La Farigola és un nom adient per designar l’espai on hi ha els estatges edificats entre la via fèrria i la carretera N-150.
Notes bibliogràfiques:
[1] Diversos documents del Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès donen compte d’aquest indret vallesà, al llarg dels segles XI-XIII.
[2] Agustí Palau i Codonyers va escriure sobre aquest fet a Ripollet ara fa mil anys. Ripollet, 1984, p. 65.
[3] Miquel Sánchez: La Cerdanyola Prehistòrica i Antiga. Cerdanyola, 1982; i Història de Cerdanyola. Dels orígens al segle vint. Ed. Montflorit. Cerdanyola, 2005.
[4] Als vells documents manuscrits, aquest topònim i cognom, unes vegades surt escrit com Ferigola, d’altres com Farigola i d’altres com Frigola. Com en el cas de Cerdanyola, tornem a trobar-nos amb la vocal neutra, unes vegades escrita amb ‘a’ i d’altres amb ‘e’. Tanmateix, el nom correcte, normativament, és Farigola.
[5] Jaume Mimó i Llobet: Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola. Cerdanyola, 1946, p. 17.
[1] Diversos documents del Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès donen compte d’aquest indret vallesà, al llarg dels segles XI-XIII.
[2] Agustí Palau i Codonyers va escriure sobre aquest fet a Ripollet ara fa mil anys. Ripollet, 1984, p. 65.
[3] Miquel Sánchez: La Cerdanyola Prehistòrica i Antiga. Cerdanyola, 1982; i Història de Cerdanyola. Dels orígens al segle vint. Ed. Montflorit. Cerdanyola, 2005.
[4] Als vells documents manuscrits, aquest topònim i cognom, unes vegades surt escrit com Ferigola, d’altres com Farigola i d’altres com Frigola. Com en el cas de Cerdanyola, tornem a trobar-nos amb la vocal neutra, unes vegades escrita amb ‘a’ i d’altres amb ‘e’. Tanmateix, el nom correcte, normativament, és Farigola.
[5] Jaume Mimó i Llobet: Guia excursionista a les masies del terme de Cerdanyola. Cerdanyola, 1946, p. 17.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
