La toponímia del mas Miró i la rodalia

LA TOPONÍMIA DEL MAS MIRÓ I LA RODALIA

Dins del mas Noguera i la rodalia, hi havia diversos topònims per designar els torrents, les serres i les peces de conreu. La xarxa de torrents estava integrada pels torrents dits avui de Can Miró, de Can Magrans i de Can Domènec. Aquest darrer era anomenat l’any 1723 torrent de les Moreres o dels Àlbers d’en Domènec. El torrent de Can Magrans ha estat conegut, des dels temps més reculats, com torrent de Vallmoronta (any 1116) i riera de Vallmoranta (1310). De les serres properes, hi havia la coma de Corbins (1328), la serra de Puigdelmo (1669), la serra del Puig (1669) i la de Galliners (985). De les valls, destaca la “vall Moronta” (996).

Entre els camps de conreu, hi ha constància del “camp Arnau” (1054), el “camp de Planes” (1310), el “camp de Sentelles” (1297), “la Parellada” (1324) i el “camp de Fastan” (1325), sense poder-los situar amb exactitud. Les vinyes documentades estaven apartades de les terres del mas: “vinya de Sant Martí” (1313), “vinya d’Horta” (1328), “vinya al camp Arnau” (1329), camp de Sant Cugat (1369), puig de Sant Pau (1369). Del propi mas, s’han conservat els noms de “mas Noguera” (1293) i “Can Miró” (1434).

Pocs topònims d’aquests han arribat vius al nostre temps. Només ens ha quedat constància dels noms dels torrents, de la serra de Galliners, del mas i el del paratge conegut com “la Betzuca”, una mena de construcció auxiliar, situada prop d’on avui hi ha les “columnes de l’Autònoma”.

Ajudat per la darrera família que va tenir cura de la masoveria de Can Miró, entre els anys 1929 i 1971, he ampliat la toponímia del mas amb els noms coneguts del segle XX.[1] Són aquests els següents. Els torrents de Can Magrans i de Can Domènec mantenien el seu nom. El petit torrent que passa per darrera la masia i desguassa en el de Can Magrans, a la plaça Cívica, dit de Can Miró en alguns moments, no conservava aquest nom en aquells anys. Quant a l’orografia, els noms coneguts eren el turó de Sant Pau, la serra de Galliners i la serra de Can Codina (antiga serra de Puig Delmo, on avui hi ha la vila universitària i l’hotel de la universitat).

Els topònims menors eren els següents: “el camp gran” (entre l’hotel i Can Domènec), la feixa de “les passes llargues” (des del torrent fins a la serra de Galliners), “la piscota” (les cases enrunades davant la urbanització de Sant Pau), “la vinya del Sardeny” (entre Can Miró i la Facultat de Medicina), “la vinya del Bedó”, “la vinya de la sardana”, “la vinya de la barraca” (a la baixada del Rectorat al torrent), “el bosc del Bruix” (entre la plaça Cívica i el torrent, vers l’hotel) i “el bosc de Masalès” (a l’actual vila universitària i l’hotel) en terres del Castell, entre d’altres.

Per acabar, recollim el nom del “pi de les tres branques”, que m’ha fet arribar la família Sagarra Ricart, el qual era per tots ells un referent de la finca. Es tracta del pi pinyoner que es manté dempeus davant el rectorat de la universitat, entre l’edifici esmentat i la zona d’aparcament. Aquest pi servia també de partió d’algunes de les petites finques en que es va fragmentar la propietat de Can Miró. Avui constitueix un simbol de l’antiga vida pagesa i ens recorda, entre mig de naus i sòls pavimentats, que, en un altre temps, no gaire lluny, aquelles terres eren camps de conreu, especialment vinyes, de Can Miró, i que en honor a aquells temps, dels quals encara es manté dempeus la vella masia, valdria la pena col·locar una pedra amb una inscripció que l’honorés.





(Capítol del meu llibre no publicat, de títol Història del mas Miró, abans dit de la Noguera. D’explotació pagesa a escola universitària (segles XII-XX).
[1] Entrevista amb Mercè Ricart, darrera masovera de Can Miró (1 maig 2001).