per Miquel Sánchez
(La narració "Salsa vallesana" forma part del llibre "Contes metropolitans", publicat pel grup "Perifèrics" de Cerdanyola, Ed. Montflorit, 2001)
1
-Quina vida més avorrida i estúpida. N’estic fins els dallonses de corregir examens de tots aquests inútils. Són com projectes imperfectes d’Homo sapiens, que mai no passaran de ser desviacions irreversibles d’una evolució tancada en si mateixa. En fi, un veritable cul de sac, exemplars immadurs d’Homo erectus i poc més.
Així reflexionava en Llorenç Contreras, professor d’Antropologia Cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona, tancat dins del despatx de treball al campus vallesà, mentre revisava errors i encerts dels seus alumnes, pensava en ells amb benèvol menyspreu i contemplava la vegetació de ribera que, a l’altra banda del despatx, omplia de verdor la llera del torrent de Can Magrans aquell mes de juny, de pluja força carregat. Al Llorenç se li havien pujat els llibres d’Antropologia al cap i no sabia relativitzar la seva vida. Al campus, algunes parelles, més pràctiques, es rebolcaven per l’herba i un modern parlava des d’un mòbil al costat de la cabina de telèfons.
-Esbossos esvaïts que tampoc no arribaran al final del camí per por de pujar fins el cim de la gran muntanya i trobar-se amb el tabernacle d’una nova vida que no sabrien copsar. En fi, Llorenç, deixem-nos de teories i de romansos i acabem la feina!
En realitat feia dies que es trobava neguitós, accelerat, des que va tornar de la Universidad del Valle, a la ciutat de Cali, Colombia, on havia dictat un seminari de tres mesos sobre l’eurocentrisme i l’etnohistòria. Semblava com si una febrada tropical l’hagués destirotat. Més que eurocentrat tornava descentrat.
-Jo no he estat mai un professor elitista o carca, com tants d’aquests col.legues meus que freqüentment es carreguen de supèrbia intel.lectual, immersos dins del corporativisme dels elegits i que tracten els alumnes com entelèquies infrahumanes.
Tanmateix, des que va tornar de Cali, quelcom havia canviat en el seu quefer quotidià i havia perdut aquella frescor acadèmica i la proximitat als alumnes que tant agradava als estudiants d’antropologia. Des que s’havia tornat un bígam practicant de temporada, vivia un xic al.lucinat amb si mateix.
Precisament, ell havia destacat de sempre per relativitzar el paper dirigent d’Europa dins del context mundial, fet que explicava per l’afany de domini i d’explotació econòmica dels avantpassats continentals. Perduda la poesia de l’expansió imperialista europea, des de Roma fins l’Alemanya hitleriana, Contreras oposava a aquestes pràctiques de conquesta, el concepte d’etnohistòria, desenvolupat a bastament per Alcina Franch i feia esment als alumnes dels avanços materials i culturals d’altres pobles no europeus com els assiris, els babilonis, els egipcis, els maies, els asteques i els inques.
Parlar amb ell no resultava fàcil ja que sempre estava envoltat de pensaments antropològics i qualsevol cosa la reduïa a l’enfocament de l’antropologia cultural. Era un erudit i feia professió quotidiana del seu saber.
2
Tanmateix, Llorenç Contreras no podia concentrar-se en la correcció dels examens. Vivia captivat pensant en la seva Dulcinea. Una Dulcinea mulata, caribiana, plena d’encís tropical.
No feia més que pensar en Luz Marina o en el seu nom artístic, Clàudia de Barranquilla, cantant de salsa que havia conegut dos mesos enrere a l’Abuelo de Juanchito, prop de Cali, quan ell vivia immers en explicar als estudiants d’Història de la universitat calenya que l’objectiu dels conqueridors castellans no era l’evangelització com oficialment es mantenia des de feia cinc segles.
Penseu que quan Sebastián de Belalcázar o Jiménez de Quesada van envair Colombia, els seus propòsits no eren evangelitzar els indis chibches i, molt menys, contribuir al mestissatge cultural o ètnic de les poblacions amerindies, com diu afalagadorament el discurs ideològic del vencedor. No és veritat, l’autèntic motiu era més prosaic. Cercava les riqueses auríferes d’El Dorado, el Sinú o el País de la Canela, autèntics mites materials d’aquells pretesos portaestendards de la civilització i la religió veritable. Clar que la serietat universitària també era compatible amb les alegries a l’entrecuix com li havia demostrat Luz Marina.
Amb aquestes convulsions internes, Llorenç no dormia bé per les nits i la seva dona ho notava: -Què tens, Cet, que et bellugues tant? Estàs molt neguitós, des que has tornat.
La Cèlia era un tros de pà, una beneïta. El seu Cet havia estat el primer enamorat...i el darrer. Mai no havia conegut cap altre. I el Cet tampoc. Eren ja deu anys de vida comuna. Ambdós eren producte de la dictadura franquista. Cèlia Llobet, filla d’una familia vallesana de tota la vida i Cet, Llorenç Contreras Garcia, nat també al Vallès, formava part dels oriünds o nou vinguts, per part de pares. La parella havia triat Sant Quirze com a residència per diverses raons. Era proper a la universitat i també era el poble de la familia de Cèlia. Havíen aconseguit una caseta adossada, bé de preu i el servei de tren era bo, tant per anar a la uni com per comprar o escapar-se a Barna.
En el fons del professor niava en aquells moments l’eterna contradicció entre fidelitat i infidelitat. Ell que havia fet un món amorós a mida del seu pensament acadèmic, basat en l’objectivitat i, per tant, en la veritat raonada dels sentiments, val a dir, amb força dosi de fredor al cor. La seva monogàmia havia estat de sempre sincera fins que va conèixer Clàudia. I ara vivia enganxat en el que creia un amor de debó i que no havia passat més enllà d’unes incidències sexuals.
Havia estat el seu un món prudent, lent, forjat en la llarga pausa de l’amor quotidià, fet de mica en mica, de seguretats fàtues. Allò que alguns visionaris, com els pobles més joves de l’Amèrica hispànica, qualificaven de conservadurisme espanyol de parella.
-Estic desconcertat. De sempre m’he vacunat d’anticossos d’anàlisi objectiva i ara he caigut en el parany d’un amor extraconjugal. Estic tan nerviós que ni la verge Conxita de Montflorit, curandera salvadora de tantes situacions difícils, no podria fer res per mi. Estic perdut -així pensava...però també recordava amb complaença les estones passades a Cali, montant i desmontant en euga tropical.
3
Els dos fills de la Cèlia i el Llorenç, el Jordi i la Núria Contreras Llobet, eren allò que als anys trenta fou conegut racialment -o millor dit, en expressió racista- com xarnegos. El Llorenç va militar ben aviat en el PSUC i es definia a si mateix com a indi ibèric, com a membre de la minoria indígena perifèrica, establerta a les reserves de marina i sotmesa al domini del centre unitari i salvador. Resumint, pel Llorenç, els catalans eren els quítxues d’Europa.
Fou a les acaballes de febrer d’aquell any quan Llorenç Contreras va ser invitat a un seminari de tres mesos al Departament d’Antropologia de la Universidad del Valle. Allotjat provisionalment a l’Hotel Don Jaime, a la Cinquena Avinguda de Cali, vivia reclòs a l’habitació i a la terrassa del bar, per por d’endinsar-se pels carrers de la ciutat, aparentment perillosos, fins i tot per a un indi ibèric, segons les cròniques de successos dels diaris locals. Més encara quan estava arribant el carnestoltes. Ara, mentre revisava treballs i examens, se’n recordava d’aquells dies quan, de sobte, va conèixer Luz Marina, la cantant salsera. Eren les acaballes del seu stage colombià. Ella cantava al bar de l’hotel i ell, concentrat en les lliçons del seminari, no feia ni cas del conjunt musical. Al tercer dia consecutiu fou ella qui, menystinguda per aquell home que no l’escoltava i que seguia escrivint, mentre cantava, se li apropà a la taula i li va donar un copet, aparentment involuntari, llençant-li els apunts per terra:
“...la tropicalització del blanc és un fenòmen produït aparentment per un determinisme geogràfic, el tròpic, però que en realitat obeeix més a pautes culturals...Qualsevol europeu o nordamericà traslladat al tròpic americà pateix un procés mental i físic d’adaptació al nou medi, la intensitat del qual està en funció de l’arrelament de la cultura original de l’immigrant i del grau de permeabilitat i d’afinitat entre aquella i la del nou assentament...”
-Cet, para ja de llegir i anem a donar un tomb -li digué Cèlia, trencant-li l’abstracció vers la terra americana.
-Sí, ja vinc. Espera un momentet...
-Hauríem d’apropar-nos a Baricentre a comprar unes coses i, de passada, podríem anar al cine.
4
Si resultava difícil concentrar-se en la recerca intel.lectual al despatx de treball, molt més complicat era encara fer-ho a la terrassa d’un bar colombià, acompanyat de tota mena de sorolls, crits i música, i amb la presència de dones d’excepcional bellesa, com la cantant de l’hotel.
-Què fas aquí tan ensopit, només que llegint papers i més papers, sense gaudir de la vida -li deixà anar tot d’una Clàudia quan va acabar la cançó.
-Perdona, no entenc -respongué Llorenç tot astorat.
-Vine home, que surtis a ballar i et treguis els mals esperits de dins del cos! Els llibres no són res més que una altra mena d’alienació cultural. Disfruta de la vida que avui és divendres. Divendres cultural, el millor dia de la setmana per deixar de ser formal -li va insistir Claudia.
-No, no, deixa’m. Tinc feina!
-Avorrit! demà és dissabte i canto a Juanchito, a l’Abuelo. Perquè no vens? Té, una invitació.
I Llorenç va prendre-la, sense major compromís. Quan ella tornà a l’escenari per cantar, el cambrer li picà l’ullet, tot dient-li: -La mulata s’ha enamorat del gallec.
Llorenç, un xic impactat per l’abordatge de la cantant, intentava concentrar-se en els seus apunts:
“...El mestissatge cultural i si es vol, el mestissatge de sang o fusió de races, no ha estat altra cosa que el resultat, la conseqüència, de les accions de rapinya, tant material com humana, fetes pels colonitzadors/conqueridors de la potència imperialista vers els territoris i els individus conquerits i, per tant, sotmesos a llurs arbitrarietats...”
Clàudia estava cantant la cançó Tiburón de Ruben Blades, una protesta política a ritme de salsa sobre la depredació econòmica i ideològica que els nordamericans exercien damunt de l’Amèrica Central sota la màxima de Monroe: -Amèrica pels americans...del Nord!
Llorenç, irrealista a més no poder, no volia entrar en el joc de la cantant i prosseguia, acadèmic: “...El mestissatge no ha estat res més que el fruit de les violacions, apropiacions de dones i vexacions sexuals que l’home europeu ha comès damunt les poblacions indígenes i africanes establertes en les terres conquerides. Fills no volguts i relacions forçades. Poblacions mestisses i mulates que constitueixen la realitat social i econòmica dels nous pobles emancipats i que els ideòlegs de les metròpolis colonitzadores no dubten d’anomenar, emfàticament, encara avui dia, com de mestissatge cultural...”
Clàudia cantava ara un conegut bolero a ritme afrocaribià: -”Ojos negros, piel canela, que me llegan a desesperar...”
Clàudia era allò que hom deia una mulata de bandera. Prima i alta, amb algun quilet de més, allà on més efecte feia. Boca buscadora. Llargs cabells negres, pell bruna i ulls ametllats. Vint-i-cinc anyets de pecat. Tal com ballava i s’estremia tota ella, mentre cantava, Llorenç, més afluixat, començava a pensar que allò era una moguda i no la que va fer canviar el cognom al poblet vallesà de Santa Perpètua.
5
Entre dubtes i reticències Llorenç va decidir anar a Juanchito aquell dissabte nit. Era un doble repte. El d’acceptar la invitació de Clàudia, per una part i el d’entrar per la nit en un dels barris de Cali, habitat exclusivament per població negra que, a més, es trobava ja preparant el carnestoltes. La incursió pel barri negre la va salvar arribant en taxi fins la porta de l’Abuelo. Doble repte del qual recordava que Clàudia el va saludar efusivament obligant-lo a ballar unes cançons plenes de ritme i moviment que ràpidament el van trasbalsar entre les llums de colors, l’aiguardent del Valle i la calorosa nit calenya. Clàudia va despertar-li els senyals d’identitat que arrossegava adormits des de feia dies, potser anys.
Amb la por del retorn a Cali i sense haver aparaulat un taxi per la tornada, Llorenç anava allargassant la partença mentre Clàudia, cada cop més embalada, se’l menjava de viu en viu:
-Llorenç, no te’n vagis encara -li digué mentre li premia amb les mans les natges- que t’aproparé jo a l’hotel, mi amor.
Entre la por de sortir sol i l’interès per continuar amb Clàudia, Llorenç esperava pacient mentre prenia més aiguardent. Només els darrers balladors romanien a la pista tot i que la música de comiat començava a sonar.
-Llorenç, som’hi! -li digué Clàudia adreçant-se vers la sortida.
Pujà al petit Suzuki amb Llorenç al costat i s’adreçà ràpidament a Cali. Va parar a la Roossevelt on vivia i invità Llorenç a entrar:
-Passa que prendrem la darrera.
-Bé, una miqueta només, que demà he de treballar.
En traspassar la porta Llorenç va donar el pas vers un món nou, impensat per ell un dia abans, on el caliu de Clàudia podia més que la coherència i l’estructura lògica de la seva formació universitària. Amb la impunitat de la pròpia casa, Clàudia va començar a menjar-se’l primer amb els ulls i les mans i tot seguit amb un reguitzell d’humits petons que’l deixaven sense aire. Llorenç, nerviós, volia reaccionar, volia comportar-se amb la dignitat d’un home casat, dir alguna cosa, però no podia. Una violenta reacció de mascle encès estava fent costat a l’estratègia lasciva, calculada, de Clàudia i se li llençà, ja sense barreres psicològiques, aparentment, al damunt, en una mena d’atac esverat i incoherent, mostra clara que no sabia per on començar per menjar-se a la veu de la salsa.
De mica en mica, en cedir la passió volcànica provocada pels petons de la cantant i recuperar aire, Llorenç pensava en Cèlia, vuit mil quilòmetres distant, i en el que estava passant en aquells instants per les butaques i el sòl de la casa de Clàudia i començava a oposar noves traves psicològiques al desig que sentia. Tant fou així que quan la reina de la salsa de Cali, desfermada per la seva naturalesa multiorgàsmica, havia aconseguit cinc plens, ell restava a zero en el seu particular marcador, de resultes de la intensa lluita interior per fer un punt o retirar-se a temps, envoltat de remordiments. Quelcom incomprensible per tota una reina de la salsa que mai no s’havia trobat amb una com aquella:
-Llorenç, ets el meu home! Des del primer moment que et vaig veure, vaig dir-me m’agrada aquest home. Està bo. Vull ser teva, ara i sempre. T’estimo, amor meu. Queda’t amb mi per sempre! No vull tornar més amb Raúl, que em pega i em fot els diners...
-Ep, qui és Raul?
-Un promès de fa temps, però ara no significa res.
En sentir aquelles paraules, Llorenç s’espantà encara més. Clàudia esdevenia en un gegant molí de vent que no sabia com atacar per sortir-ne airós del combat. Sense saber com, havia arribat al llit de Clàudia i, sense haver reeixit en el llit, sentia ara paraules profundes i serioses que el trasbalsaven del tot. Volia fugir, volia escapar, però no tenia forces per intentar-ho.
“...la relació sexual entre home blanc i dona indígena ha estat de sempre una relació desigual. L’home domina la dona que la utilitza només que pel llit. Sovint, l’home està casat amb una congènere de la metròpoli i s’amistança amb una altra dona de la colònia, nadiua, amb la qual arriba a tenir fills. Poques vegades l’home europeu es casa amb la indígena perquè, socialment, seria molt mal vist per la resta del col.lectiu...”
6
Era diumenge i Llorenç s’havia quedat adormit a casa de Clàudia. Encara mig adormit, repassava els fets de la nit anterior. En breus instants va passar pel seu cap el rebombori de fets viscuts a l’Abuelo i a casa de Clàudia. De mica en mica, Clàudia de Barranquilla començava a ser Luz Marina per ell. Perdia el seu component artístic i sorgia el seu nom civil, el seu vessant humà.
Endormiscat, va sentir el soroll d’una dutxa, sense poder relacionar el lloc de procedència. Era Clàudia que s’estava recuperant, amb l’aigua a pressió, dels estralls de la nit anterior. De cop, la va tenir davant seu, totalment nua, a un metre de distància, amb algunes espurnes d’aigua caient-li per la pell i cantant-li un bolero: -”Tus besos se llegaron a recrear, aquí en mi boca, llenando de ilusión y de pasión, mi vida loca. Las horas más felices de mi amor, fueron contigo...”
Llorenç tenia arran de mà els pits erectes, turgents, de Clàudia i el sexe potent i borrissolat. El desig de fugir de la nit anterior s’havia afeblit i fou ell qui s’atansà vers el cos de la noia, mentre cantava, omplint-lo de càlids afalacs. Als pocs minuts l’havia tombat a terra i començava a fer-la seva amb una força i iniciativa que no havia aconseguit tenir la nit anterior. Per fi, Llorenç havia vençut el molí de vent.
Estava content i mentre burxava dins Clàudia contrafeia el cant dels Segadors a la seva manera: -Bon cop de pal, bon cop de pal, professors de l’Autònoma!
-T’estimo, t’estimo, amor meu. No em deixis mai -insistia la cantant.
-Sí, Luz Marina, jo també t’estimo. Ara vine aquí que vull refer les teves sines i avencs, els teus congosts i planades. Sóc estudiant de primer curs de geografia i no vull suspendre l’examen.
Suats i cansats de tantes entremaliadures i jocs arreu del pis, a mig matí la parella descansava fumant i prenent una beguda refrescant.
-Podríem anar a la casa d’Efraín i Maria -li digué ella.
-Qui són? No els conec!
-Oh, és una història d’amor molt dissortada. Com Romeu i Julieta. Van morir d’amor. És un lloc ideal per passar el diumenge, a les afores de la ciutat i al seu costat, a les Veraneras, podríem dinar.
Llorenç quasi no pensava en Efraín i Maria sinó en que li restava una setmana a Colombia i hauria de marxar deixant enrere Luz Marina.
-Luz Marina, diumenge que ve torno al meu país.
-No, no! No em diguis això, amor meu, jo vull viure amb tu. Si te’n vas me n’aniré amb tu. Et necessito sempre amb mi.
-És que estic casat. Tinc dona i dos fills.
-Bé, ja m’ho pensava. Tots els homes interessants estan casats o són mariquites...però, si ets sincer, ara estas sentint alguna cosa per mi. Em necessites i jo a tu. O és que és mentida? Què no m’estimes?
-És clar que t’estimo!
Aquesta frase tan convencional faria canviar els esquemes de vida, profundament arrelats, en els que s’havia forjat l’esperit i la manera de ser de Llorenç.
7
-Llorenç, fixa’t en la nova conya que escriuen avui a la premsa, des de Terrassa, sobre la necessitat de fixar una frontera clara entre el Vallès i Barcelona, com si la B-30 ja no fos prou barrera -li digué Joan Pey, company del Departament d’Antropologia, sentat al despatx que ambdós compartien a l’Autònoma.
-Si, ja ho he vist. Parla d’un limes vallensis que arriba fins els cims de Collserola.
-Jo diria que el Vallès actual es vertebra entorn de les grans superfícies que, com cemasces, baricentres, alcamps, pryques, talls britànics i tota mena d’eixos, constitueixen els llocs de compra de l’homo vallensis, aquest continuador de les velles tradicions neolítiques dels pagesos de Can Madurell -va afegir excàtedra Joan Pey.
-I per acabar caldria afegir-li alguns components antropològics d’ara com el poblament que aquest home ha desenvolupat...o li han desenvolupat. Enlairats i esquifits blocs d’estatges com els de Badia, Rubí i Cerdanyola, a tres passes del campus, al costat de la versió moderna de “la casa i l’hortet” de Macià que, després de la mort de Franco, ha sorgit com bolets arreu del Vallès en forma d’estatge unifamiliar amb jardí.
-Aquest és el Vallès actual. Un nou híbrid, amb asssentaments que han canviat les formes de vida tradicionals i ho han omplert tot de merda. Ah, això sí, fet tot en nom del progrés, que mai no es detura i tot ho canvia.
-Sí, però al costat d’aquesta modernitat d’importació encara ens queda el Cintet amb el matxo i el carro repartint sorra i totxos per les obres domèstiques d’aquests poblets.
-Ostres tu, mira aquí què diu! No és aquesta la noia que vas conèixer a Colombia? -li digué Joan, ensenyant-li el diari obert per les pàgines d’espectacles on apareixia un anunci de Clàudia de Barranquilla.
-Ondia, sí!
-Doncs si la vols tornar a veure, estarà tres dies a “La Tierra”...
-Ostres, tu! I ara què faig?
-No ho sé. Tota la vida amb una sola dona i, ara, de sobte, en tens dues. Com t’ho montes, nano!
La notícia fou un cop fort i sobtat. Després de tants dies de pensar i pensar en Luz Marina, ara, sense esperar-s’ho, la tenia a Barcelona. Com podia ser? Com s’ho hauria fet per aconseguir una gira que la portés a Barcelona? Segur que venia per ell. I què faria ell ara?
-Crec que has d’anar -li digué Joan.
8
Feia dos dies que havia vist l’anunci al diari i només faltava un dia per la presentació de Clàudia a Barcelona. Aquella nit Llorenç no podia dormir. Estava més nerviós que mai. Patia allò que els entesos anomenen ansietat anticipatòria i que els profans, menys acurats, dirien diarrea culera. Havia arribat el moment decisiu. El de la veritat. Hauria d’explicar-li a Cèlia que estimava Luz Marina i que se’n volia anar amb ella. O seria que el que li passava és que tenia ganes de tornar al llit amb ella i res més? Amor o un clau? Però, què tenia en contra de Cèlia i dels nens? Res, ni una disputa. El Joan li havia dit: -No les llençaràs fora de casa com si fossin runa? I ell, no, no, no, però sí que es veia un xic com un furtiu que omple el bosc de les deixalles domèstiques que li fan nosa.
Era el moment de pensar en el futur i de cremar les naus que el lligaven al passat. A Cèlia, al Jordi i la Núria, però perquè? Luz Marina era el seu present i seria, des d’ara, el seu futur. De sobte, li havia arribat l’oportunitat que havia deixat passar en retornar de Colombia.
Contràriament a la seva formació científica, al seu pensament analític, Llorenç reaccionava primàriament i avantposava l’instint de l’emoció i el sexe i de les paraules d’amor dites en nits de carnestoltes. Ell mateix creia, obcecat, que aquest sentiment era més un amor espiritual que un simple contacte físic. En el fons sabia que creia més en el llit que en l’esperit. El miratge del tròpic i l’exuberància multiorgàsmica de Luz Marina havien contribuït a magnificar una relació on el component físic estava per damunt de qualsevol altra manifestació.
La nit de la separació a Colombia havia estat per Llorenç un fet molt corprenedor. Va restar impactat per les manifestacions de Luz Marina en dir-li que l’estimava i que era el seu home. Més impactat encara quan, en separar-se’n, ella va esclatar a plorar llargament. Una nova afinitat psicològica havia brollat en Llorenç vers Luz Marina.
-Cet, què et passa? Només fas que donar voltes. Tornes a estar com quan vas tornar de Colombia. Tan grossa la vas fer que no puguis dormir?
-Calla, calla Cèlia. És que no em trobo massa bé. Em fan mal els budells.
I els budells estaven divertits, remoguts, a causa dels seus nervis. Eren com un baròmetre del seu estat d’ànim i aquest es trobava aquella nit en hores força difícils. Les baixes pressions havíen fugit i s’apropava un front, carregat de vent i electricitat, que podia descalçar-lo o trencar-lo de les arrels amb que, de sempre, s’havia lligat a terra:
-Pobre Cèlia -pensava-, si sabés el món interior en que visc. Ella que no té cap culpa, llevat de ser massa formal, massa convencional, tal com l’havíen ensenyada en el col.legi de monges. En canvi, Luz Marina és diferent. És moderna, desinhibida, espontània. Com una llambregada. I a més, està bojament enamorada. Diu que m’estima i sé que és veritat. Viure amb ella ha de ser com un paradís de colors!
9
Aquella nit Llorenç Contreras i Joan Pey van excusar-se en llurs llars respectives amb una reunió de discussió intel.lectual sobre els auques equatorians i, sotmesos a raons distintes, van adreçar-se a “La Tierra”, per seguir de prop l’actuació de Clàudia de Barranquilla, la cantant salsera de moda al seu país i que feia la presentació a Barcelona. “La Celia Cruz de Colombia” deien els cartells que presentaven Clàudia.
Sentats a la tercera fila, gairebé al centre, estaven a molt poca distància de la cantant. Llorenç havia arribat decidit a anar-se’n amb ella. Allò que no va fer dos mesos enrere, estava disposat a esmenar-ho ara. No ho havia dit a Cèlia i no sabia com li ho diria, però no volia perdre de nou Luz Marina, ara que la tornava a tenir, sobtadament, tan a prop.
Ella havia començat amb el seu repertori habitual: Cali pachangero, La piragua, Tiburón, Los corronchos i, de tard en tard, mirava els espectadors de davant i somreia. Llorenç creia que l’havia reconegut i li enviava petons amb les mans.
Al descans va sortir esverat per saludar-la, però ella es va recollir d’immediat i no va poder ni cridar-la. Enutjat se’n va anar cap els serveis i va ensopegar amb un home vell.
-Collons d’home -va xiuxiuejar-. Tot el que té de grassonet i porc, ple de greix, ho deu tenir de carregat de duros. Per la roba de línia italiana que porta i pel guardaespatlles que’l protegeix, no crec que m’equivoqui.
Tots dos es disputaven la porta d’accés als urinaris i Llorenç va haver d’apartar-se per deixar passar aquella humanitat amb ombra.
A la segona part, Clàudia va seguir una línia propera a Oscar de León i la vella Fania All Stars. Llorenç no estava, no podia estar, per les cançons, sinó per aquella dona que dos mesos enrere li va oferir un paradís d’amor i de la qual resseguia ara els seus ulls, la seva boca i els moviments rítmics, accentuats i sensuals d’aquell cos de deessa, plenament adaptat a la minvadesa de roba que duia per vestit.
Com era normal en Clàudia va acabar l’actuació amb un bolero, a ritme de son cubà: -”Ya no debo pensar que te amé, es preferible olvidar que sufrir, que este sueño de amor terminó, que la vida nos separó...”
Llorenç no va esperar més i va anar cap a la porta dels artistes. El van deturar. Va dir que era de la família. Encara el van deturar un xic més. I quan finalment l’anaven a acompanyar als dominis reservats per Clàudia va veure com aquesta venia pel passadís, directa vers on ell es trobava. El gran moment s’apropava, però hi havia molta gent en aquell indret entre artistes, organitzadors, acompanyants i personal de seguretat. Clàudia ja estava a dos metres seu. Li va somriure i semblava que anava a signar-li un autògraf en el paper que Llorenç agitava a la mà...però, què era això?
De sobte, s’obria una porta lateral, d’aquestes d’emergència, amb la paraula “exit” i se’n va anar per ella, seguida de prop per l’home vell. Va desaparèixer. Vista i no vista.
-Au, anem Llorenç, que la vida és sexe i hi ha moltes dones que ens esperen -li digué el Joan donant-li un cop a l’esquena.
dijous, 25 de desembre del 2008
dimecres, 24 de desembre del 2008
Resumen d'Història de Cerdanyola (2005)
per Miquel Sánchez
(Epíleg del llibre de l’autor “Història de Cerdanyola. Dels origens al segle vint. Ajuntament de Cerdanyola i Editorial Montflorit. Cerdanyola. 2005)
EPÍLEG
El terme de Cerdanyola, amb 31 Km2 de superfície, presenta el tret característic de ser compost per dues parts quasi iguales en grandària i diferents en composició. Dualitat oposada i complementària. Una part correspon a la serra de Collserola, amb boscos, torrenteres, vegetació i fauna pròpies de la muntanya mediterrània. Una altra part correspon al pla vallesà, a la depressió quaternària, rica en argiles i terres de conreu, corredor de vies de comunicació i principal indret del poblament cerdanyolenc.
Cerdanyola és també un vell territori ocupat per l’home, el poblament més reculat del qual s’inicia en el paleolític superior (els pobles caçadors de l’edat de Pedra, vers el 25000 aC), va prosseguir amb els pagesos, inicialment amb estris de pedra (3500-1800 aC) i, més tard, amb instruments metàl·lics com el coure, el bronze i el ferro (1800-450 aC).
El primer poble autòcton de la contrada va ser el dels ibers laietans, dels quals tenim constància des de fa 2500 anys, amb poblats a turons de Collserola com els de Ca n’Oliver i Xercavins i amb nombrosos testimonis materials arreu del terme, principalment a la serra de Galliners.
Finalment, els romans van conquerir Ibèria (218 aC) i la major part de pobles locals, inclosos els laietans, van ser romanitzats, val a dir, van ser reduïts a la llengua, cultura i lleis dels vencedors. Els vestigis de l’època romana es troben a les Feixes i la Vall Moranta.
Les invasions, conquestes i dominis d’un pobles per altres no es va deturar en els romans. Aquests van ser reemplaçats pels visigots (415-717 dC) i aquests pels sarraïns (717-801 dC).
Una nova embranzida militar va tenir lloc amb els francs, els quals van conquerir una part del territori català, la Catalunya Vella, entre el 759 i el 812.
La formació històrica de Cerdanyola va tenir lloc a partir de mitjan segle X. Es defineix el terme, se li dóna un nom propi i la gent establerta en aquest indret pren consciència d’una identitat pròpia, diferent a la dels termes veïns com Sant Cugat, Ripollet, Barberà i Montcada. El terme es vertebra i cohesiona al voltant de dues esglésies, esdevingudes parròquies, la de Sant Martí de Cerdanyola i la de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes. El monestir cistercenc de Valldaura és una altra de les manifestacions de la vida religiosa que va tenir acollida dins del terme cerdanyolenc.
A mitjan segle XII tenen lloc la consagració de l’església de Sant Martí i la fundació del monestir de Valldaura. Ramon de Cerdanyola va ser present als dos actes i va signar els respectius documents. La “casa de Cerdanyola”, canviada a “casa de Capellades”, quan aquesta nissaga va reemplaçar la dels Cerdanyola, van constituir un dels primers nuclis de poder local. Comprenia el territori entre l’església de Cerdanyola, el puig de Guàrdia i la Pedrapiula, amb uns deu masos. Sant Marçal era encara un mas i una capella. El castell no es constituiria fins més tard.
El poder local es manifesta a través de la jurisdicció feudal exercida pel castell de Sant Marçal (família Marimon) en solitari o compartida amb l’arquebisbat de Tarragona o el monestir de Sant Cugat del Vallès. La Corona va disputar aferrissadament aquella jurisdicció amb diversos plets iniciats a mitjan segle XIV i tancats definitivament a mitjan segle XVIII. Simultàniament, els reis catalano-aragonesos van fer de Valldaura una casa (o palau) reial, emprada entre els segles XIII i XV com a lloc de cacera, residència d’estiu i lloc d’acollida, recolliment i pregària. Els pagesos van ser sotmesos a la imposició de càrregues fiscals en productes i diners, pràcticament des del segle X fins el XIX.
A diferència d’altres poblacions veïnes, com Ripollet i Sant Cugat, el poblament de Cerdanyola va adoptar la forma d’agrupament dispers, val a dir, masies escampades arreu del terme, tant a les serres com a les planes. En total, van ser unes 10 masies al terme de les Feixes i entre 70 i 50, segons els períodes, a la resta de termes de Cerdanyola. Es tracta d’un miler d’anys de vida pagesa, dels quals convé destacar un poblament altomedieval d’uns 90 masos, amb una davallada a uns 70 als segles XIV-XV, per concentrar-se a partir del segle XVIII en els 31 masos que van arribar actius fins mitjans segle XX.
Per altra part, els caps de les principals cases pageses van formar part de la universitat i el comú de Cerdanyola, així com de les obreries que tenien cura de l’administració de les parròquies, altars i confraries. Mentre que pagesos i Església continuaven anomenant el terme amb el nom de Cerdanyola, la jurisdicció senyorial va ser coneguda, sota el nom del castell de Sant Marçal, com a “terme del castell de Sant Marçal”. En certa manera, era una oposició entre Cerdanyola i Sant Marçal. Finalment, a partir de mitjan segle XIX, de resultes de l’abolició dels senyorius feudals i de la creació de la institució del municipi, la casa de la vila i els seus òrgans de govern, es van convertir en l’element dirigent de la vida cerdanyolenca, primer amb l’eina del sufragi censitari i darrerament amb el sufragi universal.
El resultat del poblament continuat del terme al llarg dels últims mil anys ha donat lloc a un munt de noms de llocs, un miler de topònims, els quals es converteixen en el testimoni de la vella identitat camperola i les normes formes urbanes. Molts d’aquells topònims es mantenen vius, com llegat dels avantpassats, a la Cerdanyola actual.
L’economia del terme estava dominada per l’agricultura de cereals, la vinya i els productes hortifrutícoles. Els molins fariners es concentraven en llocs rics en aigua, al llarg dels rius Major, Sec i Ripoll. Cal destacar les illes molineres de Saltells-Ripoll (el Massot) i Porcià (la Ferreria) i els indrets de les Passadores i Riumajor (actuals Fatjó del Molí i Can Xercavins) i Feixes (Canaletes).
L’església de Sant Martí va ser annexada al monestir de la Vall d’Hebron (1546-1837). Donat el greu estat de la primera església romànica, va ser urgent la construcció d’una nova església (1594-1601). Ni el senyor del castell ni els jerònims de la Vall d’Hebron van posar cap diner. Van haver de ser els propietaris pagesos de Cerdanyola els qui paguessin el cost de la nova església.
L’escut actual de Cerdanyola aplega aquesta simbologia medieval: Sant Martí (poble i parròquia), Marimon (poder jurisdiccional del terme) i Valldaura (enclau de la Corona). I el complementen, el marquesat de Cerdanyola i el lema dels Trènor (Facta non Verba).
A partir de l’any 1828 es va iniciar l’agrupament urbà amb la formació dels barris i les zones industrials que tots coneixem. Al seu costat, la nova infraestructura viària i els equipaments universitaris i tecnològics van completar la imatge actual de Cerdanyola.
Cerdanyola és història. Com molts altres pobles catalans, ve de lluny. Te els seus trets i signes d’identitat. Pagesia i masies; castells de Montcada i Sant Marçal; monestirs de Valldaura i Sant Cugat; capelles i ermites, esglésies de Sant Iscle i de Sant Martí; boscos, serres i turons, rieres i torrenteres, planes i feixes; fàbriques, tallers i sobretot la Uralita, l’Aiscondel i la Riviere, amb el llegat maligne de les malalties de l’amiant que ha mort uns quants cerdanyolencs; festes majors i aplecs; ferrocarrils i autopistes trossejant el terme; Universitat Autònoma, Parc Tecnològic i Centre Direccional.
Tanco formalment la recerca amb la fi de la dictadura franquista, encara que en alguns migrats casos, ho he estirat un xic més.
Aquesta és la meva visió de la història de Cerdanyola. Sigueu lleus amb els errors i gaudiu del treball de recerca en la mateixa forma i intensitat amb que ho feia jo mentre ho anava preparant.
Cerdanyola és també un projecte de futur, una il·lusió i una transformació possible. Una Cerdanyola millor, més humana i més equilibrada, que ve d’un llarg passat i que aspira que aquell llegat identitari sigui conegut, conreat i preservat per tothom.
(Epíleg del llibre de l’autor “Història de Cerdanyola. Dels origens al segle vint. Ajuntament de Cerdanyola i Editorial Montflorit. Cerdanyola. 2005)
EPÍLEG
El terme de Cerdanyola, amb 31 Km2 de superfície, presenta el tret característic de ser compost per dues parts quasi iguales en grandària i diferents en composició. Dualitat oposada i complementària. Una part correspon a la serra de Collserola, amb boscos, torrenteres, vegetació i fauna pròpies de la muntanya mediterrània. Una altra part correspon al pla vallesà, a la depressió quaternària, rica en argiles i terres de conreu, corredor de vies de comunicació i principal indret del poblament cerdanyolenc.
Cerdanyola és també un vell territori ocupat per l’home, el poblament més reculat del qual s’inicia en el paleolític superior (els pobles caçadors de l’edat de Pedra, vers el 25000 aC), va prosseguir amb els pagesos, inicialment amb estris de pedra (3500-1800 aC) i, més tard, amb instruments metàl·lics com el coure, el bronze i el ferro (1800-450 aC).
El primer poble autòcton de la contrada va ser el dels ibers laietans, dels quals tenim constància des de fa 2500 anys, amb poblats a turons de Collserola com els de Ca n’Oliver i Xercavins i amb nombrosos testimonis materials arreu del terme, principalment a la serra de Galliners.
Finalment, els romans van conquerir Ibèria (218 aC) i la major part de pobles locals, inclosos els laietans, van ser romanitzats, val a dir, van ser reduïts a la llengua, cultura i lleis dels vencedors. Els vestigis de l’època romana es troben a les Feixes i la Vall Moranta.
Les invasions, conquestes i dominis d’un pobles per altres no es va deturar en els romans. Aquests van ser reemplaçats pels visigots (415-717 dC) i aquests pels sarraïns (717-801 dC).
Una nova embranzida militar va tenir lloc amb els francs, els quals van conquerir una part del territori català, la Catalunya Vella, entre el 759 i el 812.
La formació històrica de Cerdanyola va tenir lloc a partir de mitjan segle X. Es defineix el terme, se li dóna un nom propi i la gent establerta en aquest indret pren consciència d’una identitat pròpia, diferent a la dels termes veïns com Sant Cugat, Ripollet, Barberà i Montcada. El terme es vertebra i cohesiona al voltant de dues esglésies, esdevingudes parròquies, la de Sant Martí de Cerdanyola i la de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes. El monestir cistercenc de Valldaura és una altra de les manifestacions de la vida religiosa que va tenir acollida dins del terme cerdanyolenc.
A mitjan segle XII tenen lloc la consagració de l’església de Sant Martí i la fundació del monestir de Valldaura. Ramon de Cerdanyola va ser present als dos actes i va signar els respectius documents. La “casa de Cerdanyola”, canviada a “casa de Capellades”, quan aquesta nissaga va reemplaçar la dels Cerdanyola, van constituir un dels primers nuclis de poder local. Comprenia el territori entre l’església de Cerdanyola, el puig de Guàrdia i la Pedrapiula, amb uns deu masos. Sant Marçal era encara un mas i una capella. El castell no es constituiria fins més tard.
El poder local es manifesta a través de la jurisdicció feudal exercida pel castell de Sant Marçal (família Marimon) en solitari o compartida amb l’arquebisbat de Tarragona o el monestir de Sant Cugat del Vallès. La Corona va disputar aferrissadament aquella jurisdicció amb diversos plets iniciats a mitjan segle XIV i tancats definitivament a mitjan segle XVIII. Simultàniament, els reis catalano-aragonesos van fer de Valldaura una casa (o palau) reial, emprada entre els segles XIII i XV com a lloc de cacera, residència d’estiu i lloc d’acollida, recolliment i pregària. Els pagesos van ser sotmesos a la imposició de càrregues fiscals en productes i diners, pràcticament des del segle X fins el XIX.
A diferència d’altres poblacions veïnes, com Ripollet i Sant Cugat, el poblament de Cerdanyola va adoptar la forma d’agrupament dispers, val a dir, masies escampades arreu del terme, tant a les serres com a les planes. En total, van ser unes 10 masies al terme de les Feixes i entre 70 i 50, segons els períodes, a la resta de termes de Cerdanyola. Es tracta d’un miler d’anys de vida pagesa, dels quals convé destacar un poblament altomedieval d’uns 90 masos, amb una davallada a uns 70 als segles XIV-XV, per concentrar-se a partir del segle XVIII en els 31 masos que van arribar actius fins mitjans segle XX.
Per altra part, els caps de les principals cases pageses van formar part de la universitat i el comú de Cerdanyola, així com de les obreries que tenien cura de l’administració de les parròquies, altars i confraries. Mentre que pagesos i Església continuaven anomenant el terme amb el nom de Cerdanyola, la jurisdicció senyorial va ser coneguda, sota el nom del castell de Sant Marçal, com a “terme del castell de Sant Marçal”. En certa manera, era una oposició entre Cerdanyola i Sant Marçal. Finalment, a partir de mitjan segle XIX, de resultes de l’abolició dels senyorius feudals i de la creació de la institució del municipi, la casa de la vila i els seus òrgans de govern, es van convertir en l’element dirigent de la vida cerdanyolenca, primer amb l’eina del sufragi censitari i darrerament amb el sufragi universal.
El resultat del poblament continuat del terme al llarg dels últims mil anys ha donat lloc a un munt de noms de llocs, un miler de topònims, els quals es converteixen en el testimoni de la vella identitat camperola i les normes formes urbanes. Molts d’aquells topònims es mantenen vius, com llegat dels avantpassats, a la Cerdanyola actual.
L’economia del terme estava dominada per l’agricultura de cereals, la vinya i els productes hortifrutícoles. Els molins fariners es concentraven en llocs rics en aigua, al llarg dels rius Major, Sec i Ripoll. Cal destacar les illes molineres de Saltells-Ripoll (el Massot) i Porcià (la Ferreria) i els indrets de les Passadores i Riumajor (actuals Fatjó del Molí i Can Xercavins) i Feixes (Canaletes).
L’església de Sant Martí va ser annexada al monestir de la Vall d’Hebron (1546-1837). Donat el greu estat de la primera església romànica, va ser urgent la construcció d’una nova església (1594-1601). Ni el senyor del castell ni els jerònims de la Vall d’Hebron van posar cap diner. Van haver de ser els propietaris pagesos de Cerdanyola els qui paguessin el cost de la nova església.
L’escut actual de Cerdanyola aplega aquesta simbologia medieval: Sant Martí (poble i parròquia), Marimon (poder jurisdiccional del terme) i Valldaura (enclau de la Corona). I el complementen, el marquesat de Cerdanyola i el lema dels Trènor (Facta non Verba).
A partir de l’any 1828 es va iniciar l’agrupament urbà amb la formació dels barris i les zones industrials que tots coneixem. Al seu costat, la nova infraestructura viària i els equipaments universitaris i tecnològics van completar la imatge actual de Cerdanyola.
Cerdanyola és història. Com molts altres pobles catalans, ve de lluny. Te els seus trets i signes d’identitat. Pagesia i masies; castells de Montcada i Sant Marçal; monestirs de Valldaura i Sant Cugat; capelles i ermites, esglésies de Sant Iscle i de Sant Martí; boscos, serres i turons, rieres i torrenteres, planes i feixes; fàbriques, tallers i sobretot la Uralita, l’Aiscondel i la Riviere, amb el llegat maligne de les malalties de l’amiant que ha mort uns quants cerdanyolencs; festes majors i aplecs; ferrocarrils i autopistes trossejant el terme; Universitat Autònoma, Parc Tecnològic i Centre Direccional.
Tanco formalment la recerca amb la fi de la dictadura franquista, encara que en alguns migrats casos, ho he estirat un xic més.
Aquesta és la meva visió de la història de Cerdanyola. Sigueu lleus amb els errors i gaudiu del treball de recerca en la mateixa forma i intensitat amb que ho feia jo mentre ho anava preparant.
Cerdanyola és també un projecte de futur, una il·lusió i una transformació possible. Una Cerdanyola millor, més humana i més equilibrada, que ve d’un llarg passat i que aspira que aquell llegat identitari sigui conegut, conreat i preservat per tothom.
Sant Iscle de les Feixes. Mil anys de vida pagesa a Collserola (995-1995)
per Miquel Sánchez
Introducció
Les Feixes i Sant Iscle de les Feixes són dos noms mil·lenaris dins de la història de Cerdanyola.
L'any 1995 el poble de Cerdanyola celebra el mil·lenari de la formació històrica del terme muntanyenc de les Feixes, vertebrat entorn de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes. En raó d'aquesta celebració, es recull en aquest treball una breu semblança històrica del mil·lenari lloc de Sant Iscle de les Feixes.
Primerament, surt a la llum pública el nom de terme Feixes (any 964) i, poc després, el nom de la primera església cerdanyolenca coneguda, Sant Iscle de les Feixes (any 995), el qual constitueix avui l'edifici més antic del terme de Cerdanyola. La intenció d'aquest treball és posar de relleu l'existència mil·lenària d'aquesta vella parròquia medieval, esdevinguda avui ermita o església sufragània de Sant Martí de Cerdanyola, i d'analitzar el tipus de poblament rural dins d'una serra prou coneguda com el Collserola.
Visitar la contrada
Apropar-se a les Feixes és un viatget reconfortant. Lloc bucòlic i ple d'encís dins de la Serra de Collserola. Lloc també castigat per equipaments col·lectius com el Cementiri del Collserola, pels abocadors clandestins, per romiatges de cultes aliens i forans, per nous estatges de forta densitat com els del polígon Canaletes i per un possible camp de golf.
A les Feixes fàcilment es pot arribar en cotxe, tant des de Barcelona com des dels indrets del Vallès, però és més recomanable deixar el cotxe a les portes del Collserola i prosseguir l'excursió a peu.
Les vies principals de penetració són tres: a) el camí tradicional des del Coll de Montcada a Sant Iscle, avui asfaltat en part, per accedir al cementiri de Collserola; b) el camí de Ripollet a Sant Iscle, convertit més tard en camí de Cerdanyola a Horta per Sant Iscle, amb dos accessos, el que s'inicia al Passeig d'Horta de Cerdanyola i el que abans s'iniciava a l'Hospital de Sant Llàtzer d'Horta i que avui s'ha modernitzat traslladant-lo a la carretera d'Horta a Cerdanyola, per sota del Forat del Vent i que serveix d'accés directe de Barcelona estant al cementiri de Collserola.
Des de cap d'aquests accessos, l'indret de Sant Iscle resulta visible, ja que es troba ben bé al bell mig de la contrada, ensotalat i envoltat de turons i boscos de pins i alzines.
Si iniciem el viatget a Cerdanyola, hom travessarà la riera de Sant Cugat -antic Riu Major- i, per la vall de Canaletes, entrarà en contacte amb els primers turons vallesans del Collserola i passarà prop de les masies de Can Canaletes i Can Codina i, entre les llenques quaternàries que formen aquestes valls interiors de la serra, trobarem primer els conreus de Canaletes, amb l'ermita de Nostra Senyora de les Feixes, del segle XVIII, al bell mig i, més endavant, els conreus de Can Codina.
Després, el camí s'ensotala i passa entre el torrent de Sant Iscle i el turó d'en Parres i els boscos de Can Catà. Finalment, arriba a Can Catà i, immediata a la masia, hom troba l'ermita de Sant Iscle de les Feixes, l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes.
Si venim per Montcada o Horta, el camí és carener, per les Serres d'en Llegat o de la Ventosa, respectivament, i en el Cementiri de Collserola, pel primer cas, o en els boscos de Can Ferrer, pel segon, iniciem la davallada vers la vall de Sant Iscle. Els boscos són espessos, de pi blanc i alzinar. Quan arribem al fondal, en qualsevol dels casos, trobem el torrent de Sant Iscle i seguim per ell fins a l'ermita.
El veïnat de Sant Iscle de les Feixes fou sempre dispers i mai no va donar lloc a cap agrupament urbà. Les masies s'han bastit sempre a mig vessant de les serres o a les immediacions del Riu Major. Hom pot dir que, dins de la relativització que significa l'hàbitat en una serra temperada i mediterrània com el Collserola, el tret principal de les pagesies d'aquesta contrada va ser el de la vida de muntanya, clar que entre 100 i 300 m. d'altitud.
Aquest és un treball d'història local, una monografia o una microhistòria, com també se'ls anomena. La història d'una comunitat rural petita, però complexa, formada per una sola parròquia i dos castells termenals, amb un poblament, sovint protagonitzat més per l'aristocràcia i els ciutadans barcelonins -abastament establerts al terme- que pels pagesos locals, força minoritaris a la contrada.
Cal esmentar-ho ara perquè és important. i també dir que d'aquests petits treballs poden sorgir les síntesis d'història de territoris majors.
Epílog
La història mil·lenària de les Feixes gira primordialment entorn de l'església i la parròquia de Sant Iscle, important fita enmig del Collserola en el repoblament del segle X. Fins i tot, un lloc estratègicament tan important com Montcada, va viure durant molts segles dependent de Sant Iscle.
Malgrat la dificultat política de ser una parròquia repartida entre dos termes, Cerdanyola i Montcada, tres senyors feudals -els dels castells de Sant Marçal i Montcada i l'abat de Sant Cugat-, i alguns notables locals com els de las "domo" i "casals" importants, especialment del cantó de Montcada, Sant Iscle de les Feixes ha superat sempre, sense dificultats, aquesta complicada experiència.
Tampoc l'elevada mobilitat dels seus sacerdots ni la dependència que va tenir aquesta parròquia i altres veïnes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, van afectar els trets definidors de la pagesia de la contrada.
El medi natural, muntanyenc i boscà, no esdevenia fàcil per a les activitats agrícoles. Aquells primers pagesos van haver d'artigar terres de llicorella, gairebé sense dipòsits quaternaris, cercant la seva transformació en peces de conreu, sempre amb una minvadesa notable de medis tècnics. El segle XVII va veure moltes rompudes de terres boscanes a la contrada. Naixien les feixes que caracteritzarien secularment l'indret. El caràcter dificultós de l'agricultura a les Feixes va fer que, als segles XVI i XVII, s'estengués per la muntanya una ramaderia boscana, principalment de bens i cabres, destinats al subministrament de carn a Barcelona i a les poblacions rurals properes, com Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet i Montcada.
De mica en mica, els pagesos van dominar el territori i es van familiaritzar amb ell. Tanmateix, les cases i masos desapareixien i reapareixien en una tasca constant de supervivència i adaptació. Hi havia masos que absorbien d'altres veïns per tal d'engrandir-se i d'enfortir-se i canviaven freqüentment de possessors i famílies, mentre que d'altres, com l'excepció de Can Ferrer, es mantenien invariablement dins de la mateixa família i els més polifacètics combinaven els treballs agrícoles amb els serveis hostalers, com el de la Beguda.
Malgrat la proximitat a altres mercats més propers, els pagesos de Sant Iscle escollien el mercat de Sabadell com el principal per a les seves compres de gra i animals domèstics.
En els moments d'eufòria de la segona meitat del segle XVIII i començaments del XIX, el Collserola es va anar omplint de vinyes i més vinyes, sota els contractes de rabassa morta, modificant els vells hàbits agrícoles en els quals els cereals avantatjaven de llarg a la vinya.
Un altre aspecte no menyspreable va ser el paper de factor econòmic que va tenir el bosc com a tal, en aquelles economies camperoles, força modestes. A la tradicional replega boscana, ja hem vist com se li va afegir les rompudes de terres i la pastura d'animals. A més, el bosc fou explotat abastament, per assolir fusta, llenya i carbó. Els boscs de tall del Collserola feien una important aportació com a element energètic per la gent de la contrada, especialment al llarg del segle XVIII.
La fabricació artesanal no va tenir cap paper de relleu i en aquest sentit hem d'enregistrar només que una relativa tradició paperera, en els segles XVI-XVIII, probablement de resultes de la immediatesa geogràfica del terme de Ripollet, especialitzat en aquesta tasca del del segle XVI.
Per altra part, el caràcter modest del terme quedava palès en la constant desaparició i reaparició de masos i masets, en els problemes crònics de manca de manteniment de la fàbrica del temple i de recursos econòmics de la parròquia, en la minvada població de la mateixa i, finalment, en el fet irrefutable de la seva desaparició com a parròquia, l'any 1868, amb l'adscripció com a sufragània a la de Sant Martí de Cerdanyola i amb la recuperació del caràcter parroquial de l'església de Santa Engràcia de Montcada, fins llavors subordinada a Sant Iscle.
A destacar també el caràcter forà de la majoria dels seus propietaris i pagesos. Des del segle XV, dominen els pagesos de Sant Andreu de Palomar, de Ripollet i d'altres indrets i, sobretot, els ciutadans honrats, militars, negociants i artesans de Barcelona que, al llarg d'aquests segles, han anat fent seves les masies i terres del terme. Hom pot parlar d'una veritable eclosió barcelonina a les Feixes, especialment al segle XVII, període en que s'enregistra la màxima afluència de propietaris de Barcelona. La proximitat geogràfica al cap i casal català ha influït, evidentment, en el tipus de propietari de les masies de les Feixes. El cas de pagesos pròpiament cerdanyolencs i montcadencs és el més rar en aquesta parròquia de forta exogàmia poblacional.
Actualment, els conreus gairebé han desaparegut de les Feixes i es manté una especialització terciària, amb equipaments socials, com el Cementiri de Collserola i alguna residència geriàtrica; i lúdics, com el futur camp de golf i el Parc de Collserola. L'església de Sant Iscle, l'ermita de les Feixes i algunes masies encara resten dempeus com a testimoni del secular passat camperol.
Introducció
Les Feixes i Sant Iscle de les Feixes són dos noms mil·lenaris dins de la història de Cerdanyola.
L'any 1995 el poble de Cerdanyola celebra el mil·lenari de la formació històrica del terme muntanyenc de les Feixes, vertebrat entorn de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes. En raó d'aquesta celebració, es recull en aquest treball una breu semblança històrica del mil·lenari lloc de Sant Iscle de les Feixes.
Primerament, surt a la llum pública el nom de terme Feixes (any 964) i, poc després, el nom de la primera església cerdanyolenca coneguda, Sant Iscle de les Feixes (any 995), el qual constitueix avui l'edifici més antic del terme de Cerdanyola. La intenció d'aquest treball és posar de relleu l'existència mil·lenària d'aquesta vella parròquia medieval, esdevinguda avui ermita o església sufragània de Sant Martí de Cerdanyola, i d'analitzar el tipus de poblament rural dins d'una serra prou coneguda com el Collserola.
Visitar la contrada
Apropar-se a les Feixes és un viatget reconfortant. Lloc bucòlic i ple d'encís dins de la Serra de Collserola. Lloc també castigat per equipaments col·lectius com el Cementiri del Collserola, pels abocadors clandestins, per romiatges de cultes aliens i forans, per nous estatges de forta densitat com els del polígon Canaletes i per un possible camp de golf.
A les Feixes fàcilment es pot arribar en cotxe, tant des de Barcelona com des dels indrets del Vallès, però és més recomanable deixar el cotxe a les portes del Collserola i prosseguir l'excursió a peu.
Les vies principals de penetració són tres: a) el camí tradicional des del Coll de Montcada a Sant Iscle, avui asfaltat en part, per accedir al cementiri de Collserola; b) el camí de Ripollet a Sant Iscle, convertit més tard en camí de Cerdanyola a Horta per Sant Iscle, amb dos accessos, el que s'inicia al Passeig d'Horta de Cerdanyola i el que abans s'iniciava a l'Hospital de Sant Llàtzer d'Horta i que avui s'ha modernitzat traslladant-lo a la carretera d'Horta a Cerdanyola, per sota del Forat del Vent i que serveix d'accés directe de Barcelona estant al cementiri de Collserola.
Des de cap d'aquests accessos, l'indret de Sant Iscle resulta visible, ja que es troba ben bé al bell mig de la contrada, ensotalat i envoltat de turons i boscos de pins i alzines.
Si iniciem el viatget a Cerdanyola, hom travessarà la riera de Sant Cugat -antic Riu Major- i, per la vall de Canaletes, entrarà en contacte amb els primers turons vallesans del Collserola i passarà prop de les masies de Can Canaletes i Can Codina i, entre les llenques quaternàries que formen aquestes valls interiors de la serra, trobarem primer els conreus de Canaletes, amb l'ermita de Nostra Senyora de les Feixes, del segle XVIII, al bell mig i, més endavant, els conreus de Can Codina.
Després, el camí s'ensotala i passa entre el torrent de Sant Iscle i el turó d'en Parres i els boscos de Can Catà. Finalment, arriba a Can Catà i, immediata a la masia, hom troba l'ermita de Sant Iscle de les Feixes, l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes.
Si venim per Montcada o Horta, el camí és carener, per les Serres d'en Llegat o de la Ventosa, respectivament, i en el Cementiri de Collserola, pel primer cas, o en els boscos de Can Ferrer, pel segon, iniciem la davallada vers la vall de Sant Iscle. Els boscos són espessos, de pi blanc i alzinar. Quan arribem al fondal, en qualsevol dels casos, trobem el torrent de Sant Iscle i seguim per ell fins a l'ermita.
El veïnat de Sant Iscle de les Feixes fou sempre dispers i mai no va donar lloc a cap agrupament urbà. Les masies s'han bastit sempre a mig vessant de les serres o a les immediacions del Riu Major. Hom pot dir que, dins de la relativització que significa l'hàbitat en una serra temperada i mediterrània com el Collserola, el tret principal de les pagesies d'aquesta contrada va ser el de la vida de muntanya, clar que entre 100 i 300 m. d'altitud.
Aquest és un treball d'història local, una monografia o una microhistòria, com també se'ls anomena. La història d'una comunitat rural petita, però complexa, formada per una sola parròquia i dos castells termenals, amb un poblament, sovint protagonitzat més per l'aristocràcia i els ciutadans barcelonins -abastament establerts al terme- que pels pagesos locals, força minoritaris a la contrada.
Cal esmentar-ho ara perquè és important. i també dir que d'aquests petits treballs poden sorgir les síntesis d'història de territoris majors.
Epílog
La història mil·lenària de les Feixes gira primordialment entorn de l'església i la parròquia de Sant Iscle, important fita enmig del Collserola en el repoblament del segle X. Fins i tot, un lloc estratègicament tan important com Montcada, va viure durant molts segles dependent de Sant Iscle.
Malgrat la dificultat política de ser una parròquia repartida entre dos termes, Cerdanyola i Montcada, tres senyors feudals -els dels castells de Sant Marçal i Montcada i l'abat de Sant Cugat-, i alguns notables locals com els de las "domo" i "casals" importants, especialment del cantó de Montcada, Sant Iscle de les Feixes ha superat sempre, sense dificultats, aquesta complicada experiència.
Tampoc l'elevada mobilitat dels seus sacerdots ni la dependència que va tenir aquesta parròquia i altres veïnes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, van afectar els trets definidors de la pagesia de la contrada.
El medi natural, muntanyenc i boscà, no esdevenia fàcil per a les activitats agrícoles. Aquells primers pagesos van haver d'artigar terres de llicorella, gairebé sense dipòsits quaternaris, cercant la seva transformació en peces de conreu, sempre amb una minvadesa notable de medis tècnics. El segle XVII va veure moltes rompudes de terres boscanes a la contrada. Naixien les feixes que caracteritzarien secularment l'indret. El caràcter dificultós de l'agricultura a les Feixes va fer que, als segles XVI i XVII, s'estengués per la muntanya una ramaderia boscana, principalment de bens i cabres, destinats al subministrament de carn a Barcelona i a les poblacions rurals properes, com Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet i Montcada.
De mica en mica, els pagesos van dominar el territori i es van familiaritzar amb ell. Tanmateix, les cases i masos desapareixien i reapareixien en una tasca constant de supervivència i adaptació. Hi havia masos que absorbien d'altres veïns per tal d'engrandir-se i d'enfortir-se i canviaven freqüentment de possessors i famílies, mentre que d'altres, com l'excepció de Can Ferrer, es mantenien invariablement dins de la mateixa família i els més polifacètics combinaven els treballs agrícoles amb els serveis hostalers, com el de la Beguda.
Malgrat la proximitat a altres mercats més propers, els pagesos de Sant Iscle escollien el mercat de Sabadell com el principal per a les seves compres de gra i animals domèstics.
En els moments d'eufòria de la segona meitat del segle XVIII i començaments del XIX, el Collserola es va anar omplint de vinyes i més vinyes, sota els contractes de rabassa morta, modificant els vells hàbits agrícoles en els quals els cereals avantatjaven de llarg a la vinya.
Un altre aspecte no menyspreable va ser el paper de factor econòmic que va tenir el bosc com a tal, en aquelles economies camperoles, força modestes. A la tradicional replega boscana, ja hem vist com se li va afegir les rompudes de terres i la pastura d'animals. A més, el bosc fou explotat abastament, per assolir fusta, llenya i carbó. Els boscs de tall del Collserola feien una important aportació com a element energètic per la gent de la contrada, especialment al llarg del segle XVIII.
La fabricació artesanal no va tenir cap paper de relleu i en aquest sentit hem d'enregistrar només que una relativa tradició paperera, en els segles XVI-XVIII, probablement de resultes de la immediatesa geogràfica del terme de Ripollet, especialitzat en aquesta tasca del del segle XVI.
Per altra part, el caràcter modest del terme quedava palès en la constant desaparició i reaparició de masos i masets, en els problemes crònics de manca de manteniment de la fàbrica del temple i de recursos econòmics de la parròquia, en la minvada població de la mateixa i, finalment, en el fet irrefutable de la seva desaparició com a parròquia, l'any 1868, amb l'adscripció com a sufragània a la de Sant Martí de Cerdanyola i amb la recuperació del caràcter parroquial de l'església de Santa Engràcia de Montcada, fins llavors subordinada a Sant Iscle.
A destacar també el caràcter forà de la majoria dels seus propietaris i pagesos. Des del segle XV, dominen els pagesos de Sant Andreu de Palomar, de Ripollet i d'altres indrets i, sobretot, els ciutadans honrats, militars, negociants i artesans de Barcelona que, al llarg d'aquests segles, han anat fent seves les masies i terres del terme. Hom pot parlar d'una veritable eclosió barcelonina a les Feixes, especialment al segle XVII, període en que s'enregistra la màxima afluència de propietaris de Barcelona. La proximitat geogràfica al cap i casal català ha influït, evidentment, en el tipus de propietari de les masies de les Feixes. El cas de pagesos pròpiament cerdanyolencs i montcadencs és el més rar en aquesta parròquia de forta exogàmia poblacional.
Actualment, els conreus gairebé han desaparegut de les Feixes i es manté una especialització terciària, amb equipaments socials, com el Cementiri de Collserola i alguna residència geriàtrica; i lúdics, com el futur camp de golf i el Parc de Collserola. L'església de Sant Iscle, l'ermita de les Feixes i algunes masies encara resten dempeus com a testimoni del secular passat camperol.
Postals rosselloneses (1997)
per Miquel Sánchez
(Recull de poemes guanyador de la Gran Medalla als Jocs Florals del Rosselló, organitzats per “La Companyia Literària de La Ginesta d’Or”, de Perpinyà, amb el títol “Postals Rosselloneses”. Al llibre “Jeux Floraux”, Perpinyà, 1997, majoritàriament en francès, són publicats tres dels poemes d’aquest llibre: “Serrabona”, “Orgues del Tet” i “Canigó”)
Aquest és un recull de vivències, allunyat de nostàlgies vers un temps millor.
Vivències de la pedra i el paisatge, de la vinya i la muntanya, de l'artista i el camperol. De vegades, el sentiment ve de l'humil cementiri de Cotlliure; d'altres, és la mil·lenària pedra romanitzada la que parla, en llenguatge d'ara, als seus visitants.
Recull de vivències transmès en forma telegràfica, impressionista, com una postal de la contrada.
El Rosselló, frontera, pas, camí, lligam sentimental, terra que forma part de la llarga singlada de la terra catalana. El Rosselló esquinçat, fragment de la nostra Odissea itinerant.
La llengua
A la llengua catalana tan castigada
per l’Estat francès
La nostra isolada llengua mil·lenària,
suor de camperols i sang de batalles,
esquellerinc de bogades i bressol
d'identitats per damunt de la mar lliure,
mor cada dia en els infants de la terra.
La melangia del vell temps és perduda
i el crit foll d'ara i sempre d'algun romàntic
enamorat de la terra esdevé escàpol
i ombrívol en el pausat i lent discórrer
de les crues disposicions d'estat.
La vella i ardorosa llengua mil·lenària
traspua jorns amarats de defallences
al temps que veu passar paisatges i formes
i, entre suors i gebres de camperols,
mor cada dia en els infants de la terra.
El Tet
A Josep V. Foix
“Es quan dorm que hi veig clar” (1939)
Quan plor és quan jo pens en tu,
amorosit riu de la terra,
cau d'erosions i desglaços,
cursa lleu de pauses que cerques
la besada amb la mar propera.
Quan plor és quan jo pens en tu
i la vida que vas niar
a l'albada dels temps, quan viure
era una il·lusió precària
i l'aigua un bé tan ben preat
com l'esperit, la falç i el mall.
Quan plor és quan jo pens en tu.
La volta
Sant Miquel de Cuixà
El temps, de sempre escàpol, fa molts segles
que va fugir d’ací i la vella volta
romànica, cansada de les boires
i el pas dels anys, aguanta el pes feixuc
de les escomeses.
El mestre anònim que et va imaginar,
en un laberint turmentat de formes
i de pedres tallades, va quedar
oblidat en els plecs folls de la història,
mentre que, en una cursa de timbals
damunt del temple, tu pervius ingràvida
i percaces els somnis dels forans
que en silenci et veuen.
Ceret (I)
Vells plàtans enlairats al cel
del que cerquen el bes profund
en un embrancament etern,
damunt de les llars dels humans,
desficiats per un amor
impossible.
Vells plàtans altius,
clau de carrers i raconades,
primicer senyal de tendresa
en la suau nit ceretana.
Ceret (II)
Ceret, aixopluc d'artistes i pintors,
triomfa damunt de la pausa esllanguida
de la torpor. Cirerers en crisi moren,
al temps que els pagesos giqueixen els camps,
bescanvien l'ofici i els seus fills deserten
de la terra familiar. L'avantguarda
artística esclata en obres immortals.
fruit commòs de l'exili transhumant.
Orgues del Tet
La bellesa efímera,
eixorca i finita,
dels Orgues del Tet,
neix en l'abraçada
de dos vells amants
en greu gelosia,
la del vent i l'aigua,
damunt de l'argil.la,
donzella indefensa.
Serrabona
Damunt la pau
i solitud
de les muntanyes,
la pedra antiga,
de traç romànic,
ha refet noces
en el cos aspre
del priorat
de Serrabona.
Canigó
Els raigs de llum
besen la neu
de la muntanya
de tarannà
greu i isolat.
Esglesioles
de velles pedres
s'alcen arreu.
Llarga és la calma
i lleu és el temps.
Només el vent
bufega amb pressa
per confegir
el jou amb tu,
alba muntanya
de son commós.
Claustre d’Elna
Ciutat gran un dia, Elna oberta al mar
i al peu del Pirineu, d'on rep el bes
del vent que s'escola entre les columnes
i els capitells. Antiga catedral,
passió de pedra i càntic celest,
solitud de canonges i companya
d'Egara, quan els trets d’identitat
eren sembrats amb vigor ermità.
El marbre gebrat llaura l'espai clos
al claustre de la vella episcopal.
La pedra secular dorm el silenci
somort de l'anacoreta i el temps lleu
li ofereix, sensible, el tribut biològic
de noves gernacions de pelegrins.
Vinyars de les Corberes
El sol del nord llisca
agressiu damunt els vinyars amb flaires
de fruits prohibits, al temps que els cirerers
apunten flocs d'àngels corpulents al vent
en forma de tapit de flors. Les àmfores
del temps són avui plenes dels teus vins
i creuaran vers Roma la Domícia,
més ràpides que el gregal provençal.
L'esperit romànic nia en els camps,
amagatall secret de les gavines
de Leucata. La força de les ales
esdevé faula de retorn fidel
entre els vinyars ressecs de les Corberes.
Salses
Terra de frontera, desert i partió
natural. Talaia i fita com Guardamar,
aixopluc i passera dels més vells camins.
Forat del vent amb flaires de farigola.
Portell de tramuntana que guaita a Europa,
guàrdia de pedra entre el mar i les Corberes.
Sobrevius com pots a la commosa disputa
que resta dempeus, com a fita del passat.
Salses, castell en pedra. Orgull que jau malmès,
bressol de vinyars i singlades de polsim,
desperta del son secular i torna a ser
estendard, somriure i gresol d’identitat!
amorosit riu de la terra,
cau d'erosions i desglaços,
cursa lleu de pauses que cerques
la besada amb la mar propera.
Quan plor és quan jo pens en tu
i la vida que vas niar
a l'albada dels temps, quan viure
era una il·lusió precària
i l'aigua un bé tan ben preat
com l'esperit, la falç i el mall.
Quan plor és quan jo pens en tu.
La volta
Sant Miquel de Cuixà
El temps, de sempre escàpol, fa molts segles
que va fugir d’ací i la vella volta
romànica, cansada de les boires
i el pas dels anys, aguanta el pes feixuc
de les escomeses.
El mestre anònim que et va imaginar,
en un laberint turmentat de formes
i de pedres tallades, va quedar
oblidat en els plecs folls de la història,
mentre que, en una cursa de timbals
damunt del temple, tu pervius ingràvida
i percaces els somnis dels forans
que en silenci et veuen.
Ceret (I)
Vells plàtans enlairats al cel
del que cerquen el bes profund
en un embrancament etern,
damunt de les llars dels humans,
desficiats per un amor
impossible.
Vells plàtans altius,
clau de carrers i raconades,
primicer senyal de tendresa
en la suau nit ceretana.
Ceret (II)
Ceret, aixopluc d'artistes i pintors,
triomfa damunt de la pausa esllanguida
de la torpor. Cirerers en crisi moren,
al temps que els pagesos giqueixen els camps,
bescanvien l'ofici i els seus fills deserten
de la terra familiar. L'avantguarda
artística esclata en obres immortals.
fruit commòs de l'exili transhumant.
Orgues del Tet
La bellesa efímera,
eixorca i finita,
dels Orgues del Tet,
neix en l'abraçada
de dos vells amants
en greu gelosia,
la del vent i l'aigua,
damunt de l'argil.la,
donzella indefensa.
Serrabona
Damunt la pau
i solitud
de les muntanyes,
la pedra antiga,
de traç romànic,
ha refet noces
en el cos aspre
del priorat
de Serrabona.
Canigó
Els raigs de llum
besen la neu
de la muntanya
de tarannà
greu i isolat.
Esglesioles
de velles pedres
s'alcen arreu.
Llarga és la calma
i lleu és el temps.
Només el vent
bufega amb pressa
per confegir
el jou amb tu,
alba muntanya
de son commós.
Claustre d’Elna
Ciutat gran un dia, Elna oberta al mar
i al peu del Pirineu, d'on rep el bes
del vent que s'escola entre les columnes
i els capitells. Antiga catedral,
passió de pedra i càntic celest,
solitud de canonges i companya
d'Egara, quan els trets d’identitat
eren sembrats amb vigor ermità.
El marbre gebrat llaura l'espai clos
al claustre de la vella episcopal.
La pedra secular dorm el silenci
somort de l'anacoreta i el temps lleu
li ofereix, sensible, el tribut biològic
de noves gernacions de pelegrins.
Vinyars de les Corberes
El sol del nord llisca
agressiu damunt els vinyars amb flaires
de fruits prohibits, al temps que els cirerers
apunten flocs d'àngels corpulents al vent
en forma de tapit de flors. Les àmfores
del temps són avui plenes dels teus vins
i creuaran vers Roma la Domícia,
més ràpides que el gregal provençal.
L'esperit romànic nia en els camps,
amagatall secret de les gavines
de Leucata. La força de les ales
esdevé faula de retorn fidel
entre els vinyars ressecs de les Corberes.
Salses
Terra de frontera, desert i partió
natural. Talaia i fita com Guardamar,
aixopluc i passera dels més vells camins.
Forat del vent amb flaires de farigola.
Portell de tramuntana que guaita a Europa,
guàrdia de pedra entre el mar i les Corberes.
Sobrevius com pots a la commosa disputa
que resta dempeus, com a fita del passat.
Salses, castell en pedra. Orgull que jau malmès,
bressol de vinyars i singlades de polsim,
desperta del son secular i torna a ser
estendard, somriure i gresol d’identitat!
Per la riera seca (2008)
per Miquel Sánchez
Primer Premi de Poesia a la VII Festa de la Farigola, a Prades (Tarragona) (2008)
...aquest pont magnífic
per passar a l’altra banda d’un riu sec
Joan Margarit (Casa de Misericòrdia)
1. Per la riera seca
Per la riera seca
he pogut baixar
a la teva mar
i he arrelat
en un sospir
del teu cos d’amor.
Vull desar el cor
prop dels ulls de nauta
amb que subtil m’atraus
per tenir-te amb mi
i gaudir etern
la immortalitat.
Vull viatjar errívol
vora la mar càlida
on vius isolada
i escampar als solcs
la llavor dels fruits
amarats en saba
de la nostra nuesa.
Vull seguir baixant
per la riera seca.
2. Surto de la nit
Surto de la nit i em trobo amb el nou dia,
sòl, sense tu. L’ardent espera del vespre
dóna pas a la crua absència de tu.
Una eternitat a soles m’acompanya arreu.
La melangia del temps comú fa estada
en el llarg camí del fosc retorn.
3. De Verdú estant
A prop del mar de les tenebres,
entre resquills d’obsidiana,
coralls de retorçades ones
i màrfegues de pedra bruna,
com si fos un saurí marí,
vaig atalaiar una vena
d’àuria certesa i presència,
abrivada per càlids raigs
d’encesos petons estelats.
I vaig esbrinar un fragment,
un fugaç instant fonedís,
de la teva veritat pètria
i de les faccions daurades
del teu cos per afaiçonar.
4. Has vingut amb mi
I
Has vingut amb mi,
m’acompanyes entre formes i pensament,
però no et veig. No et vull veure.
Sé com ets i en tinc prou. Amb ulls clucs,
et ressegueixo el contorn i m’amaro de relleus.
Amb ulls clucs. Què més pot ser el desfici,
que pensar-te en solitud sense tenir-te
i fer-me mestre o artista mentre tallo
el roquissar abrupte del teu cos?
II
La meva vida, olor de poble.
El teu oratge, farigola i romaní.
5. Àlber
I
Com blana escorça vellutada d'àlber,
la teva pell de setí. Alba pedrissa,
assaonada entre ombres de tardor.
Tapís emmidonat que ressegueixo
a distància com vast laberint
de paranys. A la penombra, contemplo
la llum d’un somriure esquinçat i encalço
l’albor ablanit i plujós del gebre
que satura el teu contorn de deessa
quan acull la balma de la tendresa.
II
Portal de pedra llaurada
bastit entre solituds,
finestral de formes gòtiques
que enlaires la vella faula
d’un trobador dissortat,
suau volta encimbellada
que s’encambra en el cancell
de la clausura i apomada
preserva l’espai sagrat,
la fàbrica del teu cos.
Cos i pedra barrejats
en l’antigor reiterada
d’una vida en solitud!
III
Ara que no et tinc vora meu, és quan visc absent.
Corriol estelat en els girants opacs.
Intermitència en el capvespre joiós.
Bugia albada entre foscúries i miratges.
Si en el viarany itinerant de tardor,
amollés el senyal i la llum del teu nord,
em trencaria xacrós, ple de solitud
com taciturn pelegrí atret pel teu cos.
Ara que no et tinc vora meu, és quan visc absent!
6. Més enllà de la tardor dels àlbers
Més Enllà de la tardor dels vells àlbers
i dels encanteris de les deesses,
hi seràs tu. Tu que des del No-Res
em somrius i mantens taula parada
per foragitar les ombres fugaces
del temps de tardor. Tu que en el combat
per l’endemà esdevens rosella i salm
de joia. I és què Més Enllà del No-Res,
a la terra d'Enlloc, t’hi trobaré
i mai més haurem d’anar a la cerca
del miratge dels àlbers de tardor.
7. Estiatges
Turons abatuts dormen en silenci
el caliu abstracte de la vella pedra
tombada pel vent irat de tardor
i roig de sang és el cim de la vida.
Entenebrides boires sanglotades
subjecten els congosts de l’esperit
i la foscor comptada de la nit
tanca el pas a les mancances del dia.
La gerra d’aigua és buida, sense vida.
L’estiatge ha ressecat fangs i llims
i les fonts ja no degoten espurnes
i s’omplen tristes d’humitats somortes.
Les obagues són com sotals esquerps
i les tamborinades d’estiu esclaten
d’improvís en un desgavell de llàgrimes.
La tardor matineja i precipita
encesa la seva tija de vespa.
8. No Res
Més Enllà del No-Res,
estic jo.
A l’indret d'Enlloc,
m’hi trobaràs.
A l’altra banda del somni foll
i del desfici clos, hi soc jo.
De sempre, vagarejo pels límits
inabastables dels encontorns!
La veritat nia lluny,
perduda molt lluny d’aquí.
I els indicis tremolosos
i les imatges incertes
d’un munt d’idees distants,
són murmuris ancorats
en nits de solitud. Copso
somnis d’abismes profunds
i Més Enllà del No-Res,
com tants de cops, estic jo.
9. Ens fem grans
Ens fem grans
i estimem en silenci
allò que estimem de sempre.
Manquen paraules
i l’esguard ho fa tot.
És tan distint
a quan érem joves.
Quan les boques i les mans
parlaven fecundes
i les roses ens omplien
les raconades,
la tebior d’un bes
es fon en la gràcia
d’una mossegada
com si fos la bèstia
encara adormida.
Manquen les paraules
i els ulls fan guspires.
No trenquem el silenci!
Primer Premi de Poesia a la VII Festa de la Farigola, a Prades (Tarragona) (2008)
...aquest pont magnífic
per passar a l’altra banda d’un riu sec
Joan Margarit (Casa de Misericòrdia)
1. Per la riera seca
Per la riera seca
he pogut baixar
a la teva mar
i he arrelat
en un sospir
del teu cos d’amor.
Vull desar el cor
prop dels ulls de nauta
amb que subtil m’atraus
per tenir-te amb mi
i gaudir etern
la immortalitat.
Vull viatjar errívol
vora la mar càlida
on vius isolada
i escampar als solcs
la llavor dels fruits
amarats en saba
de la nostra nuesa.
Vull seguir baixant
per la riera seca.
2. Surto de la nit
Surto de la nit i em trobo amb el nou dia,
sòl, sense tu. L’ardent espera del vespre
dóna pas a la crua absència de tu.
Una eternitat a soles m’acompanya arreu.
La melangia del temps comú fa estada
en el llarg camí del fosc retorn.
3. De Verdú estant
A prop del mar de les tenebres,
entre resquills d’obsidiana,
coralls de retorçades ones
i màrfegues de pedra bruna,
com si fos un saurí marí,
vaig atalaiar una vena
d’àuria certesa i presència,
abrivada per càlids raigs
d’encesos petons estelats.
I vaig esbrinar un fragment,
un fugaç instant fonedís,
de la teva veritat pètria
i de les faccions daurades
del teu cos per afaiçonar.
4. Has vingut amb mi
I
Has vingut amb mi,
m’acompanyes entre formes i pensament,
però no et veig. No et vull veure.
Sé com ets i en tinc prou. Amb ulls clucs,
et ressegueixo el contorn i m’amaro de relleus.
Amb ulls clucs. Què més pot ser el desfici,
que pensar-te en solitud sense tenir-te
i fer-me mestre o artista mentre tallo
el roquissar abrupte del teu cos?
II
La meva vida, olor de poble.
El teu oratge, farigola i romaní.
5. Àlber
I
Com blana escorça vellutada d'àlber,
la teva pell de setí. Alba pedrissa,
assaonada entre ombres de tardor.
Tapís emmidonat que ressegueixo
a distància com vast laberint
de paranys. A la penombra, contemplo
la llum d’un somriure esquinçat i encalço
l’albor ablanit i plujós del gebre
que satura el teu contorn de deessa
quan acull la balma de la tendresa.
II
Portal de pedra llaurada
bastit entre solituds,
finestral de formes gòtiques
que enlaires la vella faula
d’un trobador dissortat,
suau volta encimbellada
que s’encambra en el cancell
de la clausura i apomada
preserva l’espai sagrat,
la fàbrica del teu cos.
Cos i pedra barrejats
en l’antigor reiterada
d’una vida en solitud!
III
Ara que no et tinc vora meu, és quan visc absent.
Corriol estelat en els girants opacs.
Intermitència en el capvespre joiós.
Bugia albada entre foscúries i miratges.
Si en el viarany itinerant de tardor,
amollés el senyal i la llum del teu nord,
em trencaria xacrós, ple de solitud
com taciturn pelegrí atret pel teu cos.
Ara que no et tinc vora meu, és quan visc absent!
6. Més enllà de la tardor dels àlbers
Més Enllà de la tardor dels vells àlbers
i dels encanteris de les deesses,
hi seràs tu. Tu que des del No-Res
em somrius i mantens taula parada
per foragitar les ombres fugaces
del temps de tardor. Tu que en el combat
per l’endemà esdevens rosella i salm
de joia. I és què Més Enllà del No-Res,
a la terra d'Enlloc, t’hi trobaré
i mai més haurem d’anar a la cerca
del miratge dels àlbers de tardor.
7. Estiatges
Turons abatuts dormen en silenci
el caliu abstracte de la vella pedra
tombada pel vent irat de tardor
i roig de sang és el cim de la vida.
Entenebrides boires sanglotades
subjecten els congosts de l’esperit
i la foscor comptada de la nit
tanca el pas a les mancances del dia.
La gerra d’aigua és buida, sense vida.
L’estiatge ha ressecat fangs i llims
i les fonts ja no degoten espurnes
i s’omplen tristes d’humitats somortes.
Les obagues són com sotals esquerps
i les tamborinades d’estiu esclaten
d’improvís en un desgavell de llàgrimes.
La tardor matineja i precipita
encesa la seva tija de vespa.
8. No Res
Més Enllà del No-Res,
estic jo.
A l’indret d'Enlloc,
m’hi trobaràs.
A l’altra banda del somni foll
i del desfici clos, hi soc jo.
De sempre, vagarejo pels límits
inabastables dels encontorns!
La veritat nia lluny,
perduda molt lluny d’aquí.
I els indicis tremolosos
i les imatges incertes
d’un munt d’idees distants,
són murmuris ancorats
en nits de solitud. Copso
somnis d’abismes profunds
i Més Enllà del No-Res,
com tants de cops, estic jo.
9. Ens fem grans
Ens fem grans
i estimem en silenci
allò que estimem de sempre.
Manquen paraules
i l’esguard ho fa tot.
És tan distint
a quan érem joves.
Quan les boques i les mans
parlaven fecundes
i les roses ens omplien
les raconades,
la tebior d’un bes
es fon en la gràcia
d’una mossegada
com si fos la bèstia
encara adormida.
Manquen les paraules
i els ulls fan guspires.
No trenquem el silenci!
Exiliat en ti (2008)
per Miquel Sánchez
(Englantina d'Or als XXVI Jocs Florals de Lliçà d'Avall 2008)
Grinyola la història dins les runes del temps.
Aquesta terra cansada, de camps
sovint abandonats, s’esquinça en fragments
de la llum que perderen. Oracles criptogràfics
amaguen la veritat de les paraules.
Els que manen, donen ordres en codis aliens
i tot mor cada dia en un camí d’absències.
Visc exiliat en tu, sense fugir fora,
entre pinedes fosques perquè els que manen
entre flames entintades no ens volen.
Diuen que tenim cor de tardor marcida
i que som impurs, amb butlla de claror tèrbola.
No ens volen com som, crit d’alegria
i mar i vent exaltats! Hem de ser –volen:
empenta de milícia imposada
i sermó eixorc d’un discurs sense diàleg.
Visc exiliat en tu i cerco un demà lliure,
duel de llums contraposades, que ens ajudi
a fer el camí per tornar a ser nosaltres.
Els Marimon, senyors de Cerdanyola (1225-1855)
per Miquel Sánchez
De ciutadans honrats a dirigents de la política catalana (1225-1500)
El lloc de Sant Marçal, a Cerdanyola, primer va ser casa i casa important “domo” (1015), després es va conèixer la capella del mateix nom (1042) i finalment el castell (1054).
Cerdanyola es va constituir com un senyoriu amb castell termenat l’any 1135 quan el comte Ramon Berenguer IV va cedir aquest terme i altres a Guillem Ramon II, el gran senescal, senyor del castell de Montcada, qui els va acceptar com un feu comtal. Els senyors de Montcada va mantenir els seus drets fins el 1225.
L’any 1225 Ramon de Plegamans (1194-1240) va comprar a Guillem Ramon de Montcada (1165-1224), nét del Gran Senescal, en presència del rei Jaume I, el senyoriu alodial, feudal i jurisdiccional del castell de Sant Marçal i el seu terme i habitants, els quals tenia en alou franc i estaven subjectes a totes les exaccions, prestacions i juraments personals acostumats. El preu pagat va ser 4.000 masmudines de bon or.[1]
Ramon de Plegamans era un “ric home de Barcelona” i de fet pertanyia a una de les famílies més conegudes i influents, descendent del noble Dalmau de Plegamans, capità general dels estols catalans l’any 1151. El casal dels Marimon era al carrer de Plegamans, de Barcelona, immediat al de Montcada, vora l’església de Santa Maria del Mar, de la qual Ramon de Plegamans era parroquià il·lustre. La família Plegamans no era noble. No formava part del braç militar. No provenia del grup dels barons o alta noblesa ni de la petita noblesa amb els seus cavallers “milites”, donzells o homes de paratge. La seva pertinença social era al patriciat barceloní, la classe dirigent de la ciutat, amb representació a les Corts catalanes pel braç reial i amb una certa tendència a homologar-se a l’estament militar (nobiliari). Els seus membres, a més de la seva fortuna monetària, posseïen finques rurals; amb el temps, aquells “rics homes” van esdevenir en els “ciutadans honrats”. Com tots els seus successors, va ocupar importants càrrecs civils i militars dins de la jerarquia del Principat de Catalunya. Va ser veguer de Barcelona entre el 1202 i el 1210.
Marimon de Plegamans, fill de Ramon, inicia la nissaga Marimon que, al llarg de més de sis segles, seran els senyors del castell i terme de Cerdanyola.
Romeu de Marimon (1259-1309) era fill de Marimon de Plegamans i nét de Ramon de Plegamans i va continuar les relacions dels seus avantpassats amb la Cort reial. Va ser també veguer de Barcelona i del Vallès (1275) i batlle general de Catalunya. L’infant Pere, que el considerava com de casa, li feu gràcia l’any 1273 d’un mul valorat en 250 sous jaquesos. La seva figura es destaca el 1273 i té relleu fins l’any 1309. Degut a la seva llarga vida va ser en contacte amb quatre comtes-reis: Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II. Va ocupar diferents càrrecs d’importància política, militar i judicial dins del Principat. També va ser marí i mercader i pertanyia al Consell de Cent de Barcelona.[2]
Per aquell temps, l’escut d’armes dels Marimon ja era un segell rodó amb un lleó d’atzur rampant, dins d’un cercle dentat amb la inscripció “Romeo de Marimon, veguer de Barcelona”.[3]
Simó de Marimon i Ricard era fill de Romeu de Marimon (Romicó) i, per tant, representava la cinquena generació dels Marimon, senyors de Cerdanyola o, més ben dit, del terme del castell de Sant Marçal, des dels reculats temps del primer d’ells, Ramon de Plegamans. Simó de Marimon formava part de l’estament privilegiat de dirigents barcelonins, impulsor de la vida política i econòmica de la Corona. Malgrat els seus serveis i els de la seva nissaga, tampoc no van gaudir de recompenses nobiliàries. En alguns documents del temps de Pere III i de l’infant Joan és anomenat donzell (“domicello”), mentre que en altres de Joan I segueix com a “ciutadà de Barcelona”.[4]
L’any 1372 es va iniciar un llarg plet de quatre segles entre la Corona i els senyors feudals per la jurisdicció de Cerdanyola, el qual no seria fallat, definitivament, fins l’any 1784 amb el reconeixement de tots els drets jurisdiccionals sobre el terme en la figura del senyor del castell. En aquest enfrontament, els Marimon parlen sempre de “castell i terme de Sant Marçal” mentre que la Corona i els pagesos, en la seva oposició a la jurisdicció, insisteixen en la denominació de “parròquies de Sant Iscle de les Feixes i Sant Martí de Cerdanyola”.[5]
Durant la guerra dels remences, els Marimon es van alinear al costat de l’oligarquia catalana. Quan es va instaurar a Catalunya el Tribunal del Sant Ofici (la Inquisició castellana), Joan Bernat de Marimon i altres van ser comissionats per la ciutat de Barcelona per anar davant els Reis Catòlics per elevar la unànime protesta ciutadana per la instauració de dit tribunal. El rei es va mostrar inflexible i l’ambaixada va tornar fracassada.[6]
El rei Ferran, abans de morir, va concedir als ciutadans honrats de Barcelona les prerrogatives de l’estament militar –dret a dur espasa- i la creació d’una matrícula d’aquesta categoria nobiliària, la qual va donar una llista d’un centenar de noms entre els quals hi havia els Marimon. Malgrat el seu caràcter de senyors feudals des del segle XIII, no va ser fins ara que, com a ciutadans honrats, serien ennoblits. Bernat Guerau de Marimon, senyor de Cerdanyola des del 1484, va rebre, com a concessió reial, el privilegi de cavaller del Principat.
Comença el servei dels Marimon a la tasca monàrquica contrària a Catalunya (1500-1855)
El col·laboracionisme dels Marimon amb el govern de la Corona austriacista encara no havia començat, però ja s’apuntava un canvi en els vells comportaments oligàrquics dels ciutadans honrats de Barcelona en general i dels Marimon en particular. Alguns Marimon començaven a participar en empreses imperials com la batalla de Llepant i a ingressar en ordres castellanes com l’Ordre de Santiago, però encara es mantenia el caliu del sentiment català amb protestes com la de l’excusat. El canvi es va produir sense cap dubte amb les guerres dels Segadors i de Successió.
El col·laboracionisme anticatalà es va manifestar rotundament en la figura d’Aleix de Marimon i de Jaffer, germà de Plegamans de Marimon, senyor de Sant Marçal i home de considerable fortuna. Aquest membre de la nissaga va col·laborar l’any 1609 en l’expulsió dels moriscos, un intent d’unitat racial-religiosa entorn de la uniformitat nacionalista que cercava Felip III. Després fou nomenat governador del castell de Salses, darrer lloc català, en el límit amb França.
Quan la revolta dels Segadors, els pagesos van cremar el castell de Sant Marçal, a causa del servei a la Corona dels Marimon. El bisbe de Barcelona confirmava aquells fets, segons escrivia al rei que “van viniendo avisos que en algunos lugares han quemado casas y en particular las del gobernador de Cataluña, D. Ramon de Calders, otra de D. Gueran Guardiola i el castillo de San Marçal del gobernador pasado (es referia a Aleix de Marimon i Jaffer). Joan de Marimon, fill de Bernardí, va escapar de Barcelona i es va mantenir fidel a Felip IV.
Ran dels conflictes dels Segadors i de Successió, la població civil va mostrar les seves queixes davant les malifetes dels soldats. Feliu de Marimon, senyor del castell, va intervenir com a “negociador hàbil i eloqüent”, en l’apaivagament dels ànims excitats arran dels aldarulls de 1687 contra nous excessos comesos en els allotjaments per les tropes castellanes. L’any següent fou recompensat per la Corona amb el càrrec de regent del Consell Suprem d’Aragó i va haver d’establir-se a Madrid, acudint el 29 de juny al Consell de Cent a “despedir-se desta Ciutat, patria sua”, amb motiu que “se n’anava a la cort de sa magestad”. El 5 de desembre ja signava el primer document des de la Cort de Madrid com a membre del Consell Suprem d’Aragó i el 30 de setembre de 1690 fou ennoblit amb el títol de marquès de Cerdanyola (“Sardañola” en el document madrileny de l’època), degut a la seva actuació a la Cort i a que ja era costum que els membres del Consell Suprem d’Aragó ho fossin.[7]
Josep de Marimon i Corbera, segon marquès de Cerdanyola, va ser continuador del col·laboracionisme institucional iniciat pels seus avantpassats al segle XVI amb els Àustries i es va estrenar com a primer filipista de la nissaga familiar. A les Corts catalanes de 1701-02, convocades per Felip V, Josep de Marimon es va mostrar molt favorable a aquest rei. A casa seva s’aplegaven els borbònics més encesos i quan el 9 d’octubre de 1705 la ciutat de Barcelona es va rendir als aliats, Josep de Marimon va acompanyar la guarnició castellana que va abandonar Barcelona. A l’any següent va participar, al costat de Felip V, en el fallit atac d’aquest contra Barcelona. Va ser membre del Consell d’Aragó borbònic.
Després de les guerres napoleòniques, un cop instal·lades les idees liberals al govern de Madrid, va tenir lloc l’abolició dels senyorius feudals. Diverses lleis dels anys 1811, 1823 i 1837 així ho van decretar. La institució quasi mil·lenària del senyor feudal desapareixia, definitivament, de Cerdanyola. Era la fi del senyoriu del castell i terme de Sant Marçal. Tanmateix, els títols nobiliaris van perdurar i el propietari del castell va seguir gaudint del marquesat de Cerdanyola.
De resultes dels canvis introduïts al segle XIX, el cognom passava de pares a fills i el primer cognom, com ara, era el del pare. Per aquesta raó, en heretar la jurisdicció i el títol una dona, Maria Dolors de Marimon, el seu fill hereu, Josep Maria, va prendre el cognom patern Arròspide i els Marimon desapareixien definitivament de Cerdanyola ran la mort de Maria Dolors el 1855.
ANNEX
Senyors del castell de Sant Marçal (1225-1690)
Ramon de Plegamans (1194-1240)
Pere Marimon de Plegamans,
també Marimon de Plegamans (1227-1252)
Marimon de Plegamans i de Montoliu (1256-1295)
Romeu de Marimon de Plegamans i de Montoliu (1259-1309)
Romeu de Marimon i d’Eimeric, també Romicó (1297-1340)
Bernat de Marimon (1340-1373?)
Simó de Marimon i Ricard (1341-1417)
Bernat de Marimon (1412-1430)
Bernat de Marimon (1431-1484)
Bernat Guerau de Marimon i de Gualbes (1455-1526)
(ciutadà honrat i cavaller del Principat)
Bernat de Marimon 15??-1508
Bernat-Joan de Marimon i Franc 1508-1565
(noble del Principat)
Plegamans de Marimon i Jaffer 1565-1627
Aleix de Marimon i Jaffer 1635
Bernardí de Marimon i Reguer 1627-1640
Joan de Marimon i Farnès 1640-1676
Feliu de Marimon i Tord 1676-1690
Marquesos de Cerdanyola, senyors de Sant Marçal (1690-1893)
Feliu de Marimon i Tord (1er. Marquès) 1690-1701
Josep de Marimon i Corbera (2on. marquès) 1701-1747
Joan Antoni de Marimon i Fernández de Velasco (3er. marquès) 1747-1756
Josep Antoni de Marimon i Boïl de Arenós (4rt. marquès) 1756-1794
Josep Pasqual de Marimon i Perellós (5è. marquès) 1795-1832
Joan-Maria de Marimon i Perellós (6è marquès, germà del 5è) 1832-1838
Maria Dolors de Marimon i Quer (7a. marquesa de Cerdanyola) 1838-1855
Josep M. d’Arròspide i de Marimon (8è marquès) 1855-1893
[1] ACA. Pergamí, Alienacions; Madurell, 1968; Els Castells. Dalmau, II; Shideler, 1987.
[2] ACA. Processos; Balaguer, 1888; Bofarull, 1895; Cubas, 1936; Madurell, 1970; Els Castells. Dalmau, II.
[3] Per aquesta raó, a l’escut oficial de Cerdanyola figura avui el símbol dels Marimon, senyors feudals del terme al llarg de vuit segles.
[4] Madurell, 1973
[5] ACA. Pergamí i Processos
[6] Tasis, 1961.
[7] Dietari del Consell barceloní, 1910.
De ciutadans honrats a dirigents de la política catalana (1225-1500)
El lloc de Sant Marçal, a Cerdanyola, primer va ser casa i casa important “domo” (1015), després es va conèixer la capella del mateix nom (1042) i finalment el castell (1054).
Cerdanyola es va constituir com un senyoriu amb castell termenat l’any 1135 quan el comte Ramon Berenguer IV va cedir aquest terme i altres a Guillem Ramon II, el gran senescal, senyor del castell de Montcada, qui els va acceptar com un feu comtal. Els senyors de Montcada va mantenir els seus drets fins el 1225.
L’any 1225 Ramon de Plegamans (1194-1240) va comprar a Guillem Ramon de Montcada (1165-1224), nét del Gran Senescal, en presència del rei Jaume I, el senyoriu alodial, feudal i jurisdiccional del castell de Sant Marçal i el seu terme i habitants, els quals tenia en alou franc i estaven subjectes a totes les exaccions, prestacions i juraments personals acostumats. El preu pagat va ser 4.000 masmudines de bon or.[1]
Ramon de Plegamans era un “ric home de Barcelona” i de fet pertanyia a una de les famílies més conegudes i influents, descendent del noble Dalmau de Plegamans, capità general dels estols catalans l’any 1151. El casal dels Marimon era al carrer de Plegamans, de Barcelona, immediat al de Montcada, vora l’església de Santa Maria del Mar, de la qual Ramon de Plegamans era parroquià il·lustre. La família Plegamans no era noble. No formava part del braç militar. No provenia del grup dels barons o alta noblesa ni de la petita noblesa amb els seus cavallers “milites”, donzells o homes de paratge. La seva pertinença social era al patriciat barceloní, la classe dirigent de la ciutat, amb representació a les Corts catalanes pel braç reial i amb una certa tendència a homologar-se a l’estament militar (nobiliari). Els seus membres, a més de la seva fortuna monetària, posseïen finques rurals; amb el temps, aquells “rics homes” van esdevenir en els “ciutadans honrats”. Com tots els seus successors, va ocupar importants càrrecs civils i militars dins de la jerarquia del Principat de Catalunya. Va ser veguer de Barcelona entre el 1202 i el 1210.
Marimon de Plegamans, fill de Ramon, inicia la nissaga Marimon que, al llarg de més de sis segles, seran els senyors del castell i terme de Cerdanyola.
Romeu de Marimon (1259-1309) era fill de Marimon de Plegamans i nét de Ramon de Plegamans i va continuar les relacions dels seus avantpassats amb la Cort reial. Va ser també veguer de Barcelona i del Vallès (1275) i batlle general de Catalunya. L’infant Pere, que el considerava com de casa, li feu gràcia l’any 1273 d’un mul valorat en 250 sous jaquesos. La seva figura es destaca el 1273 i té relleu fins l’any 1309. Degut a la seva llarga vida va ser en contacte amb quatre comtes-reis: Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II. Va ocupar diferents càrrecs d’importància política, militar i judicial dins del Principat. També va ser marí i mercader i pertanyia al Consell de Cent de Barcelona.[2]
Per aquell temps, l’escut d’armes dels Marimon ja era un segell rodó amb un lleó d’atzur rampant, dins d’un cercle dentat amb la inscripció “Romeo de Marimon, veguer de Barcelona”.[3]
Simó de Marimon i Ricard era fill de Romeu de Marimon (Romicó) i, per tant, representava la cinquena generació dels Marimon, senyors de Cerdanyola o, més ben dit, del terme del castell de Sant Marçal, des dels reculats temps del primer d’ells, Ramon de Plegamans. Simó de Marimon formava part de l’estament privilegiat de dirigents barcelonins, impulsor de la vida política i econòmica de la Corona. Malgrat els seus serveis i els de la seva nissaga, tampoc no van gaudir de recompenses nobiliàries. En alguns documents del temps de Pere III i de l’infant Joan és anomenat donzell (“domicello”), mentre que en altres de Joan I segueix com a “ciutadà de Barcelona”.[4]
L’any 1372 es va iniciar un llarg plet de quatre segles entre la Corona i els senyors feudals per la jurisdicció de Cerdanyola, el qual no seria fallat, definitivament, fins l’any 1784 amb el reconeixement de tots els drets jurisdiccionals sobre el terme en la figura del senyor del castell. En aquest enfrontament, els Marimon parlen sempre de “castell i terme de Sant Marçal” mentre que la Corona i els pagesos, en la seva oposició a la jurisdicció, insisteixen en la denominació de “parròquies de Sant Iscle de les Feixes i Sant Martí de Cerdanyola”.[5]
Durant la guerra dels remences, els Marimon es van alinear al costat de l’oligarquia catalana. Quan es va instaurar a Catalunya el Tribunal del Sant Ofici (la Inquisició castellana), Joan Bernat de Marimon i altres van ser comissionats per la ciutat de Barcelona per anar davant els Reis Catòlics per elevar la unànime protesta ciutadana per la instauració de dit tribunal. El rei es va mostrar inflexible i l’ambaixada va tornar fracassada.[6]
El rei Ferran, abans de morir, va concedir als ciutadans honrats de Barcelona les prerrogatives de l’estament militar –dret a dur espasa- i la creació d’una matrícula d’aquesta categoria nobiliària, la qual va donar una llista d’un centenar de noms entre els quals hi havia els Marimon. Malgrat el seu caràcter de senyors feudals des del segle XIII, no va ser fins ara que, com a ciutadans honrats, serien ennoblits. Bernat Guerau de Marimon, senyor de Cerdanyola des del 1484, va rebre, com a concessió reial, el privilegi de cavaller del Principat.
Comença el servei dels Marimon a la tasca monàrquica contrària a Catalunya (1500-1855)
El col·laboracionisme dels Marimon amb el govern de la Corona austriacista encara no havia començat, però ja s’apuntava un canvi en els vells comportaments oligàrquics dels ciutadans honrats de Barcelona en general i dels Marimon en particular. Alguns Marimon començaven a participar en empreses imperials com la batalla de Llepant i a ingressar en ordres castellanes com l’Ordre de Santiago, però encara es mantenia el caliu del sentiment català amb protestes com la de l’excusat. El canvi es va produir sense cap dubte amb les guerres dels Segadors i de Successió.
El col·laboracionisme anticatalà es va manifestar rotundament en la figura d’Aleix de Marimon i de Jaffer, germà de Plegamans de Marimon, senyor de Sant Marçal i home de considerable fortuna. Aquest membre de la nissaga va col·laborar l’any 1609 en l’expulsió dels moriscos, un intent d’unitat racial-religiosa entorn de la uniformitat nacionalista que cercava Felip III. Després fou nomenat governador del castell de Salses, darrer lloc català, en el límit amb França.
Quan la revolta dels Segadors, els pagesos van cremar el castell de Sant Marçal, a causa del servei a la Corona dels Marimon. El bisbe de Barcelona confirmava aquells fets, segons escrivia al rei que “van viniendo avisos que en algunos lugares han quemado casas y en particular las del gobernador de Cataluña, D. Ramon de Calders, otra de D. Gueran Guardiola i el castillo de San Marçal del gobernador pasado (es referia a Aleix de Marimon i Jaffer). Joan de Marimon, fill de Bernardí, va escapar de Barcelona i es va mantenir fidel a Felip IV.
Ran dels conflictes dels Segadors i de Successió, la població civil va mostrar les seves queixes davant les malifetes dels soldats. Feliu de Marimon, senyor del castell, va intervenir com a “negociador hàbil i eloqüent”, en l’apaivagament dels ànims excitats arran dels aldarulls de 1687 contra nous excessos comesos en els allotjaments per les tropes castellanes. L’any següent fou recompensat per la Corona amb el càrrec de regent del Consell Suprem d’Aragó i va haver d’establir-se a Madrid, acudint el 29 de juny al Consell de Cent a “despedir-se desta Ciutat, patria sua”, amb motiu que “se n’anava a la cort de sa magestad”. El 5 de desembre ja signava el primer document des de la Cort de Madrid com a membre del Consell Suprem d’Aragó i el 30 de setembre de 1690 fou ennoblit amb el títol de marquès de Cerdanyola (“Sardañola” en el document madrileny de l’època), degut a la seva actuació a la Cort i a que ja era costum que els membres del Consell Suprem d’Aragó ho fossin.[7]
Josep de Marimon i Corbera, segon marquès de Cerdanyola, va ser continuador del col·laboracionisme institucional iniciat pels seus avantpassats al segle XVI amb els Àustries i es va estrenar com a primer filipista de la nissaga familiar. A les Corts catalanes de 1701-02, convocades per Felip V, Josep de Marimon es va mostrar molt favorable a aquest rei. A casa seva s’aplegaven els borbònics més encesos i quan el 9 d’octubre de 1705 la ciutat de Barcelona es va rendir als aliats, Josep de Marimon va acompanyar la guarnició castellana que va abandonar Barcelona. A l’any següent va participar, al costat de Felip V, en el fallit atac d’aquest contra Barcelona. Va ser membre del Consell d’Aragó borbònic.
Després de les guerres napoleòniques, un cop instal·lades les idees liberals al govern de Madrid, va tenir lloc l’abolició dels senyorius feudals. Diverses lleis dels anys 1811, 1823 i 1837 així ho van decretar. La institució quasi mil·lenària del senyor feudal desapareixia, definitivament, de Cerdanyola. Era la fi del senyoriu del castell i terme de Sant Marçal. Tanmateix, els títols nobiliaris van perdurar i el propietari del castell va seguir gaudint del marquesat de Cerdanyola.
De resultes dels canvis introduïts al segle XIX, el cognom passava de pares a fills i el primer cognom, com ara, era el del pare. Per aquesta raó, en heretar la jurisdicció i el títol una dona, Maria Dolors de Marimon, el seu fill hereu, Josep Maria, va prendre el cognom patern Arròspide i els Marimon desapareixien definitivament de Cerdanyola ran la mort de Maria Dolors el 1855.
ANNEX
Senyors del castell de Sant Marçal (1225-1690)
Ramon de Plegamans (1194-1240)
Pere Marimon de Plegamans,
també Marimon de Plegamans (1227-1252)
Marimon de Plegamans i de Montoliu (1256-1295)
Romeu de Marimon de Plegamans i de Montoliu (1259-1309)
Romeu de Marimon i d’Eimeric, també Romicó (1297-1340)
Bernat de Marimon (1340-1373?)
Simó de Marimon i Ricard (1341-1417)
Bernat de Marimon (1412-1430)
Bernat de Marimon (1431-1484)
Bernat Guerau de Marimon i de Gualbes (1455-1526)
(ciutadà honrat i cavaller del Principat)
Bernat de Marimon 15??-1508
Bernat-Joan de Marimon i Franc 1508-1565
(noble del Principat)
Plegamans de Marimon i Jaffer 1565-1627
Aleix de Marimon i Jaffer 1635
Bernardí de Marimon i Reguer 1627-1640
Joan de Marimon i Farnès 1640-1676
Feliu de Marimon i Tord 1676-1690
Marquesos de Cerdanyola, senyors de Sant Marçal (1690-1893)
Feliu de Marimon i Tord (1er. Marquès) 1690-1701
Josep de Marimon i Corbera (2on. marquès) 1701-1747
Joan Antoni de Marimon i Fernández de Velasco (3er. marquès) 1747-1756
Josep Antoni de Marimon i Boïl de Arenós (4rt. marquès) 1756-1794
Josep Pasqual de Marimon i Perellós (5è. marquès) 1795-1832
Joan-Maria de Marimon i Perellós (6è marquès, germà del 5è) 1832-1838
Maria Dolors de Marimon i Quer (7a. marquesa de Cerdanyola) 1838-1855
Josep M. d’Arròspide i de Marimon (8è marquès) 1855-1893
[1] ACA. Pergamí, Alienacions; Madurell, 1968; Els Castells. Dalmau, II; Shideler, 1987.
[2] ACA. Processos; Balaguer, 1888; Bofarull, 1895; Cubas, 1936; Madurell, 1970; Els Castells. Dalmau, II.
[3] Per aquesta raó, a l’escut oficial de Cerdanyola figura avui el símbol dels Marimon, senyors feudals del terme al llarg de vuit segles.
[4] Madurell, 1973
[5] ACA. Pergamí i Processos
[6] Tasis, 1961.
[7] Dietari del Consell barceloní, 1910.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
