Salsa Vallesana (2001)

per Miquel Sánchez

(La narració "Salsa vallesana" forma part del llibre "Contes metropolitans", publicat pel grup "Perifèrics" de Cerdanyola, Ed. Montflorit, 2001)



1

-Quina vida més avorrida i estúpida. N’estic fins els dallonses de corregir examens de tots aquests inútils. Són com projectes imperfectes d’Homo sapiens, que mai no passaran de ser desviacions irreversibles d’una evolució tancada en si mateixa. En fi, un veritable cul de sac, exemplars immadurs d’Homo erectus i poc més.

Així reflexionava en Llorenç Contreras, professor d’Antropologia Cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona, tancat dins del despatx de treball al campus vallesà, mentre revisava errors i encerts dels seus alumnes, pensava en ells amb benèvol menyspreu i contemplava la vegetació de ribera que, a l’altra banda del despatx, omplia de verdor la llera del torrent de Can Magrans aquell mes de juny, de pluja força carregat. Al Llorenç se li havien pujat els llibres d’Antropologia al cap i no sabia relativitzar la seva vida. Al campus, algunes parelles, més pràctiques, es rebolcaven per l’herba i un modern parlava des d’un mòbil al costat de la cabina de telèfons.

-Esbossos esvaïts que tampoc no arribaran al final del camí per por de pujar fins el cim de la gran muntanya i trobar-se amb el tabernacle d’una nova vida que no sabrien copsar. En fi, Llorenç, deixem-nos de teories i de romansos i acabem la feina!

En realitat feia dies que es trobava neguitós, accelerat, des que va tornar de la Universidad del Valle, a la ciutat de Cali, Colombia, on havia dictat un seminari de tres mesos sobre l’eurocentrisme i l’etnohistòria. Semblava com si una febrada tropical l’hagués destirotat. Més que eurocentrat tornava descentrat.

-Jo no he estat mai un professor elitista o carca, com tants d’aquests col.legues meus que freqüentment es carreguen de supèrbia intel.lectual, immersos dins del corporativisme dels elegits i que tracten els alumnes com entelèquies infrahumanes.

Tanmateix, des que va tornar de Cali, quelcom havia canviat en el seu quefer quotidià i havia perdut aquella frescor acadèmica i la proximitat als alumnes que tant agradava als estudiants d’antropologia. Des que s’havia tornat un bígam practicant de temporada, vivia un xic al.lucinat amb si mateix.

Precisament, ell havia destacat de sempre per relativitzar el paper dirigent d’Europa dins del context mundial, fet que explicava per l’afany de domini i d’explotació econòmica dels avantpassats continentals. Perduda la poesia de l’expansió imperialista europea, des de Roma fins l’Alemanya hitleriana, Contreras oposava a aquestes pràctiques de conquesta, el concepte d’etnohistòria, desenvolupat a bastament per Alcina Franch i feia esment als alumnes dels avanços materials i culturals d’altres pobles no europeus com els assiris, els babilonis, els egipcis, els maies, els asteques i els inques.

Parlar amb ell no resultava fàcil ja que sempre estava envoltat de pensaments antropològics i qualsevol cosa la reduïa a l’enfocament de l’antropologia cultural. Era un erudit i feia professió quotidiana del seu saber.


2

Tanmateix, Llorenç Contreras no podia concentrar-se en la correcció dels examens. Vivia captivat pensant en la seva Dulcinea. Una Dulcinea mulata, caribiana, plena d’encís tropical.

No feia més que pensar en Luz Marina o en el seu nom artístic, Clàudia de Barranquilla, cantant de salsa que havia conegut dos mesos enrere a l’Abuelo de Juanchito, prop de Cali, quan ell vivia immers en explicar als estudiants d’Història de la universitat calenya que l’objectiu dels conqueridors castellans no era l’evangelització com oficialment es mantenia des de feia cinc segles.

Penseu que quan Sebastián de Belalcázar o Jiménez de Quesada van envair Colombia, els seus propòsits no eren evangelitzar els indis chibches i, molt menys, contribuir al mestissatge cultural o ètnic de les poblacions amerindies, com diu afalagadorament el discurs ideològic del vencedor. No és veritat, l’autèntic motiu era més prosaic. Cercava les riqueses auríferes d’El Dorado, el Sinú o el País de la Canela, autèntics mites materials d’aquells pretesos portaestendards de la civilització i la religió veritable. Clar que la serietat universitària també era compatible amb les alegries a l’entrecuix com li havia demostrat Luz Marina.

Amb aquestes convulsions internes, Llorenç no dormia bé per les nits i la seva dona ho notava: -Què tens, Cet, que et bellugues tant? Estàs molt neguitós, des que has tornat.

La Cèlia era un tros de pà, una beneïta. El seu Cet havia estat el primer enamorat...i el darrer. Mai no havia conegut cap altre. I el Cet tampoc. Eren ja deu anys de vida comuna. Ambdós eren producte de la dictadura franquista. Cèlia Llobet, filla d’una familia vallesana de tota la vida i Cet, Llorenç Contreras Garcia, nat també al Vallès, formava part dels oriünds o nou vinguts, per part de pares. La parella havia triat Sant Quirze com a residència per diverses raons. Era proper a la universitat i també era el poble de la familia de Cèlia. Havíen aconseguit una caseta adossada, bé de preu i el servei de tren era bo, tant per anar a la uni com per comprar o escapar-se a Barna.

En el fons del professor niava en aquells moments l’eterna contradicció entre fidelitat i infidelitat. Ell que havia fet un món amorós a mida del seu pensament acadèmic, basat en l’objectivitat i, per tant, en la veritat raonada dels sentiments, val a dir, amb força dosi de fredor al cor. La seva monogàmia havia estat de sempre sincera fins que va conèixer Clàudia. I ara vivia enganxat en el que creia un amor de debó i que no havia passat més enllà d’unes incidències sexuals.

Havia estat el seu un món prudent, lent, forjat en la llarga pausa de l’amor quotidià, fet de mica en mica, de seguretats fàtues. Allò que alguns visionaris, com els pobles més joves de l’Amèrica hispànica, qualificaven de conservadurisme espanyol de parella.

-Estic desconcertat. De sempre m’he vacunat d’anticossos d’anàlisi objectiva i ara he caigut en el parany d’un amor extraconjugal. Estic tan nerviós que ni la verge Conxita de Montflorit, curandera salvadora de tantes situacions difícils, no podria fer res per mi. Estic perdut -així pensava...però també recordava amb complaença les estones passades a Cali, montant i desmontant en euga tropical.


3

Els dos fills de la Cèlia i el Llorenç, el Jordi i la Núria Contreras Llobet, eren allò que als anys trenta fou conegut racialment -o millor dit, en expressió racista- com xarnegos. El Llorenç va militar ben aviat en el PSUC i es definia a si mateix com a indi ibèric, com a membre de la minoria indígena perifèrica, establerta a les reserves de marina i sotmesa al domini del centre unitari i salvador. Resumint, pel Llorenç, els catalans eren els quítxues d’Europa.

Fou a les acaballes de febrer d’aquell any quan Llorenç Contreras va ser invitat a un seminari de tres mesos al Departament d’Antropologia de la Universidad del Valle. Allotjat provisionalment a l’Hotel Don Jaime, a la Cinquena Avinguda de Cali, vivia reclòs a l’habitació i a la terrassa del bar, per por d’endinsar-se pels carrers de la ciutat, aparentment perillosos, fins i tot per a un indi ibèric, segons les cròniques de successos dels diaris locals. Més encara quan estava arribant el carnestoltes. Ara, mentre revisava treballs i examens, se’n recordava d’aquells dies quan, de sobte, va conèixer Luz Marina, la cantant salsera. Eren les acaballes del seu stage colombià. Ella cantava al bar de l’hotel i ell, concentrat en les lliçons del seminari, no feia ni cas del conjunt musical. Al tercer dia consecutiu fou ella qui, menystinguda per aquell home que no l’escoltava i que seguia escrivint, mentre cantava, se li apropà a la taula i li va donar un copet, aparentment involuntari, llençant-li els apunts per terra:

“...la tropicalització del blanc és un fenòmen produït aparentment per un determinisme geogràfic, el tròpic, però que en realitat obeeix més a pautes culturals...Qualsevol europeu o nordamericà traslladat al tròpic americà pateix un procés mental i físic d’adaptació al nou medi, la intensitat del qual està en funció de l’arrelament de la cultura original de l’immigrant i del grau de permeabilitat i d’afinitat entre aquella i la del nou assentament...”

-Cet, para ja de llegir i anem a donar un tomb -li digué Cèlia, trencant-li l’abstracció vers la terra americana.
-Sí, ja vinc. Espera un momentet...
-Hauríem d’apropar-nos a Baricentre a comprar unes coses i, de passada, podríem anar al cine.


4

Si resultava difícil concentrar-se en la recerca intel.lectual al despatx de treball, molt més complicat era encara fer-ho a la terrassa d’un bar colombià, acompanyat de tota mena de sorolls, crits i música, i amb la presència de dones d’excepcional bellesa, com la cantant de l’hotel.

-Què fas aquí tan ensopit, només que llegint papers i més papers, sense gaudir de la vida -li deixà anar tot d’una Clàudia quan va acabar la cançó.
-Perdona, no entenc -respongué Llorenç tot astorat.
-Vine home, que surtis a ballar i et treguis els mals esperits de dins del cos! Els llibres no són res més que una altra mena d’alienació cultural. Disfruta de la vida que avui és divendres. Divendres cultural, el millor dia de la setmana per deixar de ser formal -li va insistir Claudia.
-No, no, deixa’m. Tinc feina!
-Avorrit! demà és dissabte i canto a Juanchito, a l’Abuelo. Perquè no vens? Té, una invitació.

I Llorenç va prendre-la, sense major compromís. Quan ella tornà a l’escenari per cantar, el cambrer li picà l’ullet, tot dient-li: -La mulata s’ha enamorat del gallec.

Llorenç, un xic impactat per l’abordatge de la cantant, intentava concentrar-se en els seus apunts:

“...El mestissatge cultural i si es vol, el mestissatge de sang o fusió de races, no ha estat altra cosa que el resultat, la conseqüència, de les accions de rapinya, tant material com humana, fetes pels colonitzadors/conqueridors de la potència imperialista vers els territoris i els individus conquerits i, per tant, sotmesos a llurs arbitrarietats...”

Clàudia estava cantant la cançó Tiburón de Ruben Blades, una protesta política a ritme de salsa sobre la depredació econòmica i ideològica que els nordamericans exercien damunt de l’Amèrica Central sota la màxima de Monroe: -Amèrica pels americans...del Nord!

Llorenç, irrealista a més no poder, no volia entrar en el joc de la cantant i prosseguia, acadèmic: “...El mestissatge no ha estat res més que el fruit de les violacions, apropiacions de dones i vexacions sexuals que l’home europeu ha comès damunt les poblacions indígenes i africanes establertes en les terres conquerides. Fills no volguts i relacions forçades. Poblacions mestisses i mulates que constitueixen la realitat social i econòmica dels nous pobles emancipats i que els ideòlegs de les metròpolis colonitzadores no dubten d’anomenar, emfàticament, encara avui dia, com de mestissatge cultural...”

Clàudia cantava ara un conegut bolero a ritme afrocaribià: -”Ojos negros, piel canela, que me llegan a desesperar...”

Clàudia era allò que hom deia una mulata de bandera. Prima i alta, amb algun quilet de més, allà on més efecte feia. Boca buscadora. Llargs cabells negres, pell bruna i ulls ametllats. Vint-i-cinc anyets de pecat. Tal com ballava i s’estremia tota ella, mentre cantava, Llorenç, més afluixat, començava a pensar que allò era una moguda i no la que va fer canviar el cognom al poblet vallesà de Santa Perpètua.


5

Entre dubtes i reticències Llorenç va decidir anar a Juanchito aquell dissabte nit. Era un doble repte. El d’acceptar la invitació de Clàudia, per una part i el d’entrar per la nit en un dels barris de Cali, habitat exclusivament per població negra que, a més, es trobava ja preparant el carnestoltes. La incursió pel barri negre la va salvar arribant en taxi fins la porta de l’Abuelo. Doble repte del qual recordava que Clàudia el va saludar efusivament obligant-lo a ballar unes cançons plenes de ritme i moviment que ràpidament el van trasbalsar entre les llums de colors, l’aiguardent del Valle i la calorosa nit calenya. Clàudia va despertar-li els senyals d’identitat que arrossegava adormits des de feia dies, potser anys.

Amb la por del retorn a Cali i sense haver aparaulat un taxi per la tornada, Llorenç anava allargassant la partença mentre Clàudia, cada cop més embalada, se’l menjava de viu en viu:
-Llorenç, no te’n vagis encara -li digué mentre li premia amb les mans les natges- que t’aproparé jo a l’hotel, mi amor.

Entre la por de sortir sol i l’interès per continuar amb Clàudia, Llorenç esperava pacient mentre prenia més aiguardent. Només els darrers balladors romanien a la pista tot i que la música de comiat començava a sonar.
-Llorenç, som’hi! -li digué Clàudia adreçant-se vers la sortida.

Pujà al petit Suzuki amb Llorenç al costat i s’adreçà ràpidament a Cali. Va parar a la Roossevelt on vivia i invità Llorenç a entrar:
-Passa que prendrem la darrera.
-Bé, una miqueta només, que demà he de treballar.

En traspassar la porta Llorenç va donar el pas vers un món nou, impensat per ell un dia abans, on el caliu de Clàudia podia més que la coherència i l’estructura lògica de la seva formació universitària. Amb la impunitat de la pròpia casa, Clàudia va començar a menjar-se’l primer amb els ulls i les mans i tot seguit amb un reguitzell d’humits petons que’l deixaven sense aire. Llorenç, nerviós, volia reaccionar, volia comportar-se amb la dignitat d’un home casat, dir alguna cosa, però no podia. Una violenta reacció de mascle encès estava fent costat a l’estratègia lasciva, calculada, de Clàudia i se li llençà, ja sense barreres psicològiques, aparentment, al damunt, en una mena d’atac esverat i incoherent, mostra clara que no sabia per on començar per menjar-se a la veu de la salsa.

De mica en mica, en cedir la passió volcànica provocada pels petons de la cantant i recuperar aire, Llorenç pensava en Cèlia, vuit mil quilòmetres distant, i en el que estava passant en aquells instants per les butaques i el sòl de la casa de Clàudia i començava a oposar noves traves psicològiques al desig que sentia. Tant fou així que quan la reina de la salsa de Cali, desfermada per la seva naturalesa multiorgàsmica, havia aconseguit cinc plens, ell restava a zero en el seu particular marcador, de resultes de la intensa lluita interior per fer un punt o retirar-se a temps, envoltat de remordiments. Quelcom incomprensible per tota una reina de la salsa que mai no s’havia trobat amb una com aquella:

-Llorenç, ets el meu home! Des del primer moment que et vaig veure, vaig dir-me m’agrada aquest home. Està bo. Vull ser teva, ara i sempre. T’estimo, amor meu. Queda’t amb mi per sempre! No vull tornar més amb Raúl, que em pega i em fot els diners...
-Ep, qui és Raul?
-Un promès de fa temps, però ara no significa res.

En sentir aquelles paraules, Llorenç s’espantà encara més. Clàudia esdevenia en un gegant molí de vent que no sabia com atacar per sortir-ne airós del combat. Sense saber com, havia arribat al llit de Clàudia i, sense haver reeixit en el llit, sentia ara paraules profundes i serioses que el trasbalsaven del tot. Volia fugir, volia escapar, però no tenia forces per intentar-ho.

“...la relació sexual entre home blanc i dona indígena ha estat de sempre una relació desigual. L’home domina la dona que la utilitza només que pel llit. Sovint, l’home està casat amb una congènere de la metròpoli i s’amistança amb una altra dona de la colònia, nadiua, amb la qual arriba a tenir fills. Poques vegades l’home europeu es casa amb la indígena perquè, socialment, seria molt mal vist per la resta del col.lectiu...”


6

Era diumenge i Llorenç s’havia quedat adormit a casa de Clàudia. Encara mig adormit, repassava els fets de la nit anterior. En breus instants va passar pel seu cap el rebombori de fets viscuts a l’Abuelo i a casa de Clàudia. De mica en mica, Clàudia de Barranquilla començava a ser Luz Marina per ell. Perdia el seu component artístic i sorgia el seu nom civil, el seu vessant humà.

Endormiscat, va sentir el soroll d’una dutxa, sense poder relacionar el lloc de procedència. Era Clàudia que s’estava recuperant, amb l’aigua a pressió, dels estralls de la nit anterior. De cop, la va tenir davant seu, totalment nua, a un metre de distància, amb algunes espurnes d’aigua caient-li per la pell i cantant-li un bolero: -”Tus besos se llegaron a recrear, aquí en mi boca, llenando de ilusión y de pasión, mi vida loca. Las horas más felices de mi amor, fueron contigo...”

Llorenç tenia arran de mà els pits erectes, turgents, de Clàudia i el sexe potent i borrissolat. El desig de fugir de la nit anterior s’havia afeblit i fou ell qui s’atansà vers el cos de la noia, mentre cantava, omplint-lo de càlids afalacs. Als pocs minuts l’havia tombat a terra i començava a fer-la seva amb una força i iniciativa que no havia aconseguit tenir la nit anterior. Per fi, Llorenç havia vençut el molí de vent.

Estava content i mentre burxava dins Clàudia contrafeia el cant dels Segadors a la seva manera: -Bon cop de pal, bon cop de pal, professors de l’Autònoma!

-T’estimo, t’estimo, amor meu. No em deixis mai -insistia la cantant.
-Sí, Luz Marina, jo també t’estimo. Ara vine aquí que vull refer les teves sines i avencs, els teus congosts i planades. Sóc estudiant de primer curs de geografia i no vull suspendre l’examen.

Suats i cansats de tantes entremaliadures i jocs arreu del pis, a mig matí la parella descansava fumant i prenent una beguda refrescant.
-Podríem anar a la casa d’Efraín i Maria -li digué ella.
-Qui són? No els conec!
-Oh, és una història d’amor molt dissortada. Com Romeu i Julieta. Van morir d’amor. És un lloc ideal per passar el diumenge, a les afores de la ciutat i al seu costat, a les Veraneras, podríem dinar.

Llorenç quasi no pensava en Efraín i Maria sinó en que li restava una setmana a Colombia i hauria de marxar deixant enrere Luz Marina.
-Luz Marina, diumenge que ve torno al meu país.
-No, no! No em diguis això, amor meu, jo vull viure amb tu. Si te’n vas me n’aniré amb tu. Et necessito sempre amb mi.
-És que estic casat. Tinc dona i dos fills.
-Bé, ja m’ho pensava. Tots els homes interessants estan casats o són mariquites...però, si ets sincer, ara estas sentint alguna cosa per mi. Em necessites i jo a tu. O és que és mentida? Què no m’estimes?
-És clar que t’estimo!
Aquesta frase tan convencional faria canviar els esquemes de vida, profundament arrelats, en els que s’havia forjat l’esperit i la manera de ser de Llorenç.


7

-Llorenç, fixa’t en la nova conya que escriuen avui a la premsa, des de Terrassa, sobre la necessitat de fixar una frontera clara entre el Vallès i Barcelona, com si la B-30 ja no fos prou barrera -li digué Joan Pey, company del Departament d’Antropologia, sentat al despatx que ambdós compartien a l’Autònoma.
-Si, ja ho he vist. Parla d’un limes vallensis que arriba fins els cims de Collserola.
-Jo diria que el Vallès actual es vertebra entorn de les grans superfícies que, com cemasces, baricentres, alcamps, pryques, talls britànics i tota mena d’eixos, constitueixen els llocs de compra de l’homo vallensis, aquest continuador de les velles tradicions neolítiques dels pagesos de Can Madurell -va afegir excàtedra Joan Pey.
-I per acabar caldria afegir-li alguns components antropològics d’ara com el poblament que aquest home ha desenvolupat...o li han desenvolupat. Enlairats i esquifits blocs d’estatges com els de Badia, Rubí i Cerdanyola, a tres passes del campus, al costat de la versió moderna de “la casa i l’hortet” de Macià que, després de la mort de Franco, ha sorgit com bolets arreu del Vallès en forma d’estatge unifamiliar amb jardí.
-Aquest és el Vallès actual. Un nou híbrid, amb asssentaments que han canviat les formes de vida tradicionals i ho han omplert tot de merda. Ah, això sí, fet tot en nom del progrés, que mai no es detura i tot ho canvia.
-Sí, però al costat d’aquesta modernitat d’importació encara ens queda el Cintet amb el matxo i el carro repartint sorra i totxos per les obres domèstiques d’aquests poblets.
-Ostres tu, mira aquí què diu! No és aquesta la noia que vas conèixer a Colombia? -li digué Joan, ensenyant-li el diari obert per les pàgines d’espectacles on apareixia un anunci de Clàudia de Barranquilla.
-Ondia, sí!
-Doncs si la vols tornar a veure, estarà tres dies a “La Tierra”...
-Ostres, tu! I ara què faig?
-No ho sé. Tota la vida amb una sola dona i, ara, de sobte, en tens dues. Com t’ho montes, nano!
La notícia fou un cop fort i sobtat. Després de tants dies de pensar i pensar en Luz Marina, ara, sense esperar-s’ho, la tenia a Barcelona. Com podia ser? Com s’ho hauria fet per aconseguir una gira que la portés a Barcelona? Segur que venia per ell. I què faria ell ara?
-Crec que has d’anar -li digué Joan.



8

Feia dos dies que havia vist l’anunci al diari i només faltava un dia per la presentació de Clàudia a Barcelona. Aquella nit Llorenç no podia dormir. Estava més nerviós que mai. Patia allò que els entesos anomenen ansietat anticipatòria i que els profans, menys acurats, dirien diarrea culera. Havia arribat el moment decisiu. El de la veritat. Hauria d’explicar-li a Cèlia que estimava Luz Marina i que se’n volia anar amb ella. O seria que el que li passava és que tenia ganes de tornar al llit amb ella i res més? Amor o un clau? Però, què tenia en contra de Cèlia i dels nens? Res, ni una disputa. El Joan li havia dit: -No les llençaràs fora de casa com si fossin runa? I ell, no, no, no, però sí que es veia un xic com un furtiu que omple el bosc de les deixalles domèstiques que li fan nosa.

Era el moment de pensar en el futur i de cremar les naus que el lligaven al passat. A Cèlia, al Jordi i la Núria, però perquè? Luz Marina era el seu present i seria, des d’ara, el seu futur. De sobte, li havia arribat l’oportunitat que havia deixat passar en retornar de Colombia.

Contràriament a la seva formació científica, al seu pensament analític, Llorenç reaccionava primàriament i avantposava l’instint de l’emoció i el sexe i de les paraules d’amor dites en nits de carnestoltes. Ell mateix creia, obcecat, que aquest sentiment era més un amor espiritual que un simple contacte físic. En el fons sabia que creia més en el llit que en l’esperit. El miratge del tròpic i l’exuberància multiorgàsmica de Luz Marina havien contribuït a magnificar una relació on el component físic estava per damunt de qualsevol altra manifestació.

La nit de la separació a Colombia havia estat per Llorenç un fet molt corprenedor. Va restar impactat per les manifestacions de Luz Marina en dir-li que l’estimava i que era el seu home. Més impactat encara quan, en separar-se’n, ella va esclatar a plorar llargament. Una nova afinitat psicològica havia brollat en Llorenç vers Luz Marina.

-Cet, què et passa? Només fas que donar voltes. Tornes a estar com quan vas tornar de Colombia. Tan grossa la vas fer que no puguis dormir?
-Calla, calla Cèlia. És que no em trobo massa bé. Em fan mal els budells.

I els budells estaven divertits, remoguts, a causa dels seus nervis. Eren com un baròmetre del seu estat d’ànim i aquest es trobava aquella nit en hores força difícils. Les baixes pressions havíen fugit i s’apropava un front, carregat de vent i electricitat, que podia descalçar-lo o trencar-lo de les arrels amb que, de sempre, s’havia lligat a terra:
-Pobre Cèlia -pensava-, si sabés el món interior en que visc. Ella que no té cap culpa, llevat de ser massa formal, massa convencional, tal com l’havíen ensenyada en el col.legi de monges. En canvi, Luz Marina és diferent. És moderna, desinhibida, espontània. Com una llambregada. I a més, està bojament enamorada. Diu que m’estima i sé que és veritat. Viure amb ella ha de ser com un paradís de colors!


9

Aquella nit Llorenç Contreras i Joan Pey van excusar-se en llurs llars respectives amb una reunió de discussió intel.lectual sobre els auques equatorians i, sotmesos a raons distintes, van adreçar-se a “La Tierra”, per seguir de prop l’actuació de Clàudia de Barranquilla, la cantant salsera de moda al seu país i que feia la presentació a Barcelona. “La Celia Cruz de Colombia” deien els cartells que presentaven Clàudia.

Sentats a la tercera fila, gairebé al centre, estaven a molt poca distància de la cantant. Llorenç havia arribat decidit a anar-se’n amb ella. Allò que no va fer dos mesos enrere, estava disposat a esmenar-ho ara. No ho havia dit a Cèlia i no sabia com li ho diria, però no volia perdre de nou Luz Marina, ara que la tornava a tenir, sobtadament, tan a prop.

Ella havia començat amb el seu repertori habitual: Cali pachangero, La piragua, Tiburón, Los corronchos i, de tard en tard, mirava els espectadors de davant i somreia. Llorenç creia que l’havia reconegut i li enviava petons amb les mans.

Al descans va sortir esverat per saludar-la, però ella es va recollir d’immediat i no va poder ni cridar-la. Enutjat se’n va anar cap els serveis i va ensopegar amb un home vell.
-Collons d’home -va xiuxiuejar-. Tot el que té de grassonet i porc, ple de greix, ho deu tenir de carregat de duros. Per la roba de línia italiana que porta i pel guardaespatlles que’l protegeix, no crec que m’equivoqui.

Tots dos es disputaven la porta d’accés als urinaris i Llorenç va haver d’apartar-se per deixar passar aquella humanitat amb ombra.

A la segona part, Clàudia va seguir una línia propera a Oscar de León i la vella Fania All Stars. Llorenç no estava, no podia estar, per les cançons, sinó per aquella dona que dos mesos enrere li va oferir un paradís d’amor i de la qual resseguia ara els seus ulls, la seva boca i els moviments rítmics, accentuats i sensuals d’aquell cos de deessa, plenament adaptat a la minvadesa de roba que duia per vestit.

Com era normal en Clàudia va acabar l’actuació amb un bolero, a ritme de son cubà: -”Ya no debo pensar que te amé, es preferible olvidar que sufrir, que este sueño de amor terminó, que la vida nos separó...”

Llorenç no va esperar més i va anar cap a la porta dels artistes. El van deturar. Va dir que era de la família. Encara el van deturar un xic més. I quan finalment l’anaven a acompanyar als dominis reservats per Clàudia va veure com aquesta venia pel passadís, directa vers on ell es trobava. El gran moment s’apropava, però hi havia molta gent en aquell indret entre artistes, organitzadors, acompanyants i personal de seguretat. Clàudia ja estava a dos metres seu. Li va somriure i semblava que anava a signar-li un autògraf en el paper que Llorenç agitava a la mà...però, què era això?

De sobte, s’obria una porta lateral, d’aquestes d’emergència, amb la paraula “exit” i se’n va anar per ella, seguida de prop per l’home vell. Va desaparèixer. Vista i no vista.

-Au, anem Llorenç, que la vida és sexe i hi ha moltes dones que ens esperen -li digué el Joan donant-li un cop a l’esquena.