El lleonet entremaliat

A les terres del Serengueti hi havia un lleonet petit, de sis mesos, que estava aprenent a caçar. Sa mare l’ensenyava i li deia com havia de fer-ho. Era un llarg aprenentatge...i molt ràpid. No es podia perdre temps. Li anava la vida, si es distreia.

La mare li deia que havia de començar per les gaseles més petites. I que no s’acostés als animals grans com els búfals, els nyus o les zebres. Que podia prendre mal.  Que havia de créixer més i fer-se més fort per poder caçar aquelles bèsties tan grans. El lleonet escoltava la mare, però, com fan tots els cadells, no feia cas als pares. I quan veia que la mare es posava a córrer per caçar un animalot gran, ell també feia el mateix i es posava a córrer seguint-la. Aviat es quedava enrere i no podia prosseguir al seu ritme. Li faltava aire i tot el cos se li estremia pel cansament.

Quan la mare caçava la peça, llavors anava el lleonet i els seus germans més grans a menjar la carn fresca, acabada d’atrapar. Aquell dia el lleonet no podia ni menjar, de cansat que estava. Es va apartar una mica del grup familiar i va agafar aire per recuperar-se. Quan es va donar compte, no tenia la família al seu costat i va veure davant seu la criatura més lletja i més gran del món. No era rossa ni maca com ell, sinó bruna com un dimoni. Lletja i amb bigotis. I molt barbuda! Ni el pare lleó feia tanta por. De cop, es va encarar amb mi i va esbufegar amb força. Es va embalar i va topar-me aixecant-me enlaire i llençant-me cap a llocs on no havia estat mai. Em semblava que volava. Fins que, després, vaig caure a terra i em vaig donar un fort cop. Sortosament, no em vaig trencar cap os ni em vaig ferir, però l’ensurt encara no me l’he pogut treure del damunt.

 Només tocar a terra, després de la caiguda, vaig sortir disparat i quan vaig arribar a una zona d’arbres, vaig xocar de cop contra una branca seca d’una acàcia i vaig quedar estabornit. Era ja la segona errada del dia. Vaig perdre el coneixement i no sé quanta estona vaig estar inconscient a terra. Quin matí tan atziac! On estaran la mare i els germanets? Estic sol, perdut. Em poden fer mal els animals més grans.

En aquella situació, el petit lleó es planyia de la seva dissort i va començar a agafar por. Sa mare sempre li havia dit que no se separés mai de la família i ara no sabia on eren. Estava malmès, masegat. A més, el seu amor propi estava molt decaigut. Com podria, en un futur, ser el rei de la selva, si ara no era res? Quan duia una estona cavil·lant sobre la seva situació, va sentir l’urpa de la mare al damunt i la seva veu potent que emetia un bramul d’enuig i va castigar-lo per haver-la desobeït i per la imperícia que tenia.

I aquest és el conte del lleonet entremaliat que li agradava jugar a la selva i que algunes vegades no feia cas als pares.

                                                                                   Miquel Sánchez

                                                                                      Begur, agost de 2012

Per què ser poeta?

Aquell home d’un poble de la Catalunya de marina havia tingut el rampell, ja feia anys de fer-se poeta. Bé, poeta a temps parcial, perquè per fer bullir l’olla treballava a la ferreteria familiar i mentre despatxava objectes de ferralla paria paraules arraïmades.

Per què m’he fet poeta? em pregunteu sovint, deia. Per què escric poesia?, tornava a dir, de tard en tard.

Escric perquè em diverteix i m’agrada confegir paraules, una rere l’altra. Escric per conrear il·lusions i fer-me un munt de preguntes sobre el món on vivim. Escric perquè penso. Escric per donar a conèixer allò que penso. I escric el que penso i no allò que no penso. Soc directe i pla, enlloc de torcívol i polièdric com els polítics. Escric per denunciar les malifetes conxorxades dels polítics.

Escric perquè sempre ho he fet. M’agrada. Perquè encara crec que cal fer-ho. És tasca de resistència i compromís. És voluntarisme i acció. També escric perquè ens criden i no ens volen. Escric perquè visc en el voraviu de l’esvoranc, amb por de caure pel voladís al fondal esvaït. I perquè fins el mar ha arribat el detritus i la deixalla i han esborrat els senyals de vida. Escric perquè algú ha de fer notari de l’horabaixa i el capvespre, de la malenconia i l’agror.

Escric pensant en un jardí de llimoners, la flaire de la farigola i el perfum dens del gessamí. Escric des del caliu marí dels penya-segats i els aiguamolls d’un Empordà de matriu grega. Escric per les siluetes esvaïdes de les noies d’Avinyó i el joc de sines, arcs i paràboles derivats de la turgència de les formes. Escric pel somriure d’un nen i la tristesa d’un avi. Escric per la bretolada dels joves cridaners que han perdut el marc de valors i viuen immergits d’hedonisme i buits de principis. I perquè no soc ni diable ni carrincloneria floral, també escric.
A més, escric perquè sí, perquè em dóna la gana. Passa res?