Bibliografia sobre Cristòfol Colom

 Ailly, Pierre de: Ymago Mundi. Alianza Editorial. Madrid, 1992.

Arranz, Luis: Don Diego Colón. CSIC. Madrid, 1982

Arranz, Luís (ed): Hernando Colón. Historia del Almirante. Historia 16. Madrid, 1984.

Arranz, Luis (ed): Colom, Cristòfol: Diario de bordo. Historia 16. Madrid, 1985.

Attali, Jacques: 1492. Plural. Barcelona, 1992.

Calderón Quijano, Juan Antonio: Colón, sus cronistas e historiadores en Menéndez Pelayo. Anales de la Universidad Hispalense. Sevilla, 1957.

Carpentier, Alejo: El arpa y la sombra. Siglo XXI. Mèxico, D.F., 1979.

Casas, Bartolomé de las, Diario del primer y tercer viaje de Cristóbal Colón, edición de Consuelo Varela, Madrid, Alianza editorial, 1989.

Castellnou, Josep M: Cristòfor Colom, català (com parlava Cristòfor Colom?). La Llar del Llibre. Barcelona, 1989.

Català i Roca, Pere: Un corsari anomenat Colom. Rafael Dalmau, editors. Barcelona, 1991.

Checa Cremades, Fernando: La materia de los sueños. Cristóbal Colón. Valladolid, 2006.

Fernández Martín, Luis: El almirante Luis Colón y su familia en Valladolid (1554-1611). Casa-Museo de Colón y su seminario Americanista de la Universidad. Valladolid, 1986.

Fernández de Navarrete, Martín: Viajes de Colón. Editorial Porrúa. México, D.F., 1986.

Fernández Valverde, Juan: Cristóbal Colón. Libro de las Profecías. Alianza Editorial. Madrid, 1992.

Ferrà, Miquel: Memòries secretes de Cristòfor Colom. Ed. La Magrana. Barcelona, 1983.

Gil, Juan: Colón y su tiempo. Alianza Editorial. Madrid, 1989.

Gil, Juan: El libro de Marco Polo. Las apostillas a la Historia Natural de Plinio el Viejo. Alianza Editorial. Madrid, 1992.

Gould, Alicia B: Nueva lista documentada de los tirpulatnes de COlón en 1492. Real Academia de la Historia. Madrid, 1984.

Graça Moura, Vasco: Cristóvao Colombo e a floresta das asneiras. Quetzal Editores.Lisboa, 1991.

Hodgen, Margaret T: Early Anthropology in the Sisteenth and Seventeenth Centuries. University of Penssylvania Press. Philadelphia, 1971.

Irving, Washington: Vida del Almirante Don Cristobal Colón. Colegio Universitario de Ediciones Istmo. Madrid, 1987.

Jos, Emilio: El plan y la génesis del descubrimiento colombino. Museo de Colón y Seminario Americanista de la Universidad. Valladolid, 1979-80.

Koning, Hans: Columbus his enterprise. A revealing account of a man and his motives. Latin America Bureau. London, 1976.

Lancastre e Tavora, Luiz: Colombo, a cabala e o Delírio. Quetzal Editores. Lisboa, 1991

Madariaga, Salvador de: Vida del Muy Magnífico Señor Don Cristóbal Colón. Espasa-Calpe. Madrid, 1940.

Mahieu, Jacques de: Colón llegó después. Los templarios en América. Martínez Roca. Barcelona, 1988.

Manzano Manzano, Juan: Colón y su secreto. El Presdescubrimiento. Ediciones Cultura Hispánica. Madrid, 1982.

Merrill, Charles J: Colom. 500 anys enganats. Perquè s’amagà l’origen català del descobridor d’Amèrica. Cossetània Edic. Valls, 2009.

Milhou, Alain: Colón y su mentailidad mesiánica en el ambiente franciscanista español. Museo de Colón y Seminario Americanista de la Universidad. Valladolid, 1983.

Moya Pons, Frank: Colón. Trabajo, sociedad y política en la economia del oro. Alianza Editorial. Madrid, 1986.

Pané, Ramón: Relació sobre les Antiguitats dels Indis. Generalitat de Catalunya, 1990.

Parellada i Cardellach, Caius: Cristòfor Colom i Catalunya: una relació indefugible. La Llar del llibre. Barcelona, 1992

Pastor, Beatriz: Discurso narrativo de la conquista de América. Casa de las Américas. La Habana, 1983.

Pastor, Beatriz: El segundo descubrimiento. La Conquista de América narrada por sus coetáneos (1492-1589). Edhasa. Barcelona, 2008.

Pleitos Colombinos. Escuela de Estudios Hispano-Americanos, vol. I i II. Sevilla, 1967 i 1983.

Polo, Marco: Libro de las Maravillas. Edic. Anaya. Madrid, 1983.

Ramos Gómez, Luís: Cristóbal Colón y los indios taínos (De octubre de 1492 a diciembre de 1494). Casa-Museo de Colón y Seminario Americanista de la Universidad. Valladolid, 1993.

Rosset, Edward: Cristóbal Colón: Rumbo a Cipango. Edhasa. Barcelona, 2002.

Ruiz Montañez, Miguel: La tumba de Colón. Ediciones B. Barcelona, 2006

Rumeu de Armas, Antonio: Nueva luz sobre las Capitulaciones de Santa Fe de 1492. CSIC. Madrid, 1985.

Sánchez, Miquel: Utopia i cobdícia en el discurs de l’or. Amèrica, 1492-1519. Tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona (inèdita), 1992.

Santaella, Rodrigo de: El libro de Marco Polo anotado por Cristóbal Colón. Alianza Universidad. Madrid, 1987.

Socas, Francisco: Eneas Silvio Piccolomini (Papa Pio II). Descripción de Asia. Alianza Editorial. Madrid, 1992.

Taviani, Paolo Emilio: Los diarios del gran descubrimiento. Guayaquil, 1987.

Tudela y Bueso, Juan Pérez: Myrabilis in altis. CSIC. Madrid, 1983.

Ulloa, Lluís: Noves proves de la catalanitat de Colom. Llibreria Oriental-Americana. París, 1927.

Varela, Consuelo: Colón y los florentinos. Alianza Editorial. Madrid. 1988.

Varela Consuelo (ed): Cristóbal Colón. Los cuatro viajes. Testamento. Alianza Editorial. Madrid, 1986.

Varela, Consuelo: Cristóbal Colón. Retrato de un hombre.  Alianza Editorial. Madrid, 1992.

Varela Marcos, Jesús: Colón y Pinzón, descubridores de América. Universidad de Valladolid. Valladolid, 2005.

Les Riuades del Vallès de 1962

                                                                                       Miquel Sánchez

Avui fa 50 anys de les riuades catastròfiques del Vallès que van damnar famílies i llars. Si bé Terrassa i Sabadell van ser els dos municipis més afectats, a continuació ve Ripollet, poble que va patir el fet que la casa Roqueta, amb la família que hi havia dins, se’ls endugués les aigües esbojarrades. També la casa Massachs va resultar afectada, però en una escala sensiblement menor. Era un dia gris i fosc i les pluges torrencials van fer que les aigües caiguessin entre la serralada Litoral (cims de 400-500 m) i la Pre-litoral (cims de 900-1700 m), les quals van omplir amb rapidesa les lleres de les rieres assedegades i plenes d’embalums de barraques, cases i tallers. La conseqüència va ser la revinguda màxima dels rius.

A Cerdanyola, el riu Sec i la riera de Sant Cugat també van fugir de mare. El barri més afectat va ser el del Sot de Can Xarau, construït durant els anys 20, a les terres baixes, immediates a la riera, el qual va allotjar les famílies d’immigrants de Múrcia i Almeria que havien arribat aquells anys de resultes de l’efecte crida de Barcelona (amb l’Expo i el metro). La gent del Sot, espantada, va abandonar les cases i va pujar de seguida cap el passeig de Cordelles, uns trenta metres més enlairat. Van ser allotjats, com es va poder, a les cases de parents i amics. Nosaltres vam tenir quatre. Tot i trobar-se sans i estalvis, el seu pensament anava cap a les cases que havien hagut de deixar amb rapidesa; tots els seus estris i aixovars van quedar dins les cases. Va ser una llarga nit de dolor i angoixa. L’Alicia, companya de treball a Uralita m’ha escrit: “Yo tambien lo recuerdo, después de 50 años sigo escuchando el rugir del agua, yo vivia en Circumvalación Baja”.[1] El Tomàs García aporta nova informació: “Ho recordo perfectament, jo tenia 7 anys, vivíem al carrer Sant Vicenç, l’aigua omplia els carrers a la nostra zona amb una alçada d’un metro, ens vàrem refugiar tota la nit a la Masia Can Xarau, fins que van baixar les aigües”.[2]

L’endemà per la tarda, amb l’amic Segura, vam anar, no sé si amb moto o cotxe, a veure el Ripoll, primer a Ripollet i després a Sabadell. Vam veure les destrosses que havien causat les aigües, amb arbres, troncs i obstacles enmig del riu. També vaig anar a Sant Pau de Riusec a veure com estava la mina d’aigua que subministrava l’aigua potable al municipi de Cerdanyola. Estava inundada i coberta pel fang. No cal dir que el poble de Cerdanyola va estar sense subministrament d’aigua uns dies. Possiblement, per aquests fets, Cerdanyola va ser incorporada aviat a la xarxa del Ter que fornia d’aigua a la ciutat de Barcelona.

Avui a Cerdanyola, la majoria d’habitants no ha conegut aquelles riuades i els que les vam patir ens sembla que faci molt més de 50 anys des de la catàstrofe. Hauríem de reflexionar perquè les autoritats de Cerdanyola i el Sr. Marcet, alcalde perpetu de Sabadell i president de la Diputació, significada Patum del franquisme, van permetre fer cases i fàbriques a la llera dels rius? Perquè?

També la xarxa hídrica de Collserola i Galliners es va omplir d’aigua, especialment els torrents de Codonyers, Valldaura i Sant Iscle, els quals van llençar aigües i arbres a la riera de Sant Cugat.

El Josep Fatjó Gené, de Can Fatjó del Molí, m’ha escrit: "Miquel, només puc afegir que els camps de sota casa, a can Fatjó, estaven plens de botes de vi del celler de Sant Cugat. L'aigua gairebé va arribar a tocar de la vaqueria, poc en va faltar."[3]

En definitiva, un daltabaix incalculable amb víctimes mortals i danys materials que van afectar, al llarg de molts anys, els municipis vallesans propers a rius i rieres. La canalització de les lleres de rius i rieres i l’eradicació d’edificacions fora de les lleres han evitat que es repetissin aquelles desgràcies, tot i que un mes i mig després dels aiguats catastròfics que estem comentant, el 4 de novembre, es va produir un nou aiguat que va damnar novament els llocs afectats amb la primera riuada. I si encara no havíem tingut prou, el 25 de desembre del mateix any, va tenir lloc la nevada més forta que recordem, la qual va deixar Cerdanyola amb un metre de neu durant quatre dies. Podem concloure que el 1962 ha estat un dels anys més catastròfics de la contrada vallesana.

De resultes d’aquestes catàstrofes, “la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental” va preparar  l’any 1963 un projecte d’acondicionament de la llera dels rius Ripoll i Sec, aquest entre el pont del ferrocarril i el seu aiguabarreig amb el Ripoll. L’any 1965 es va fer un projecte de canalització del riu Sec, el qual consistia en dos murs de defensa, no sempre de formigó, i en una petita llera canalitzada per dos petits murs, la qual servia pel cabal normal del riu i els murs de defensa per les aigües de les gran revingudes. El projecte fou aprovat el 1967 per la “Dirección General de Obras Hidráulicas”, però va restar pendent, en silenci, fins les següents inundacions. Aquestes van tenir lloc el setembre de 1971, menys greus que les de 1962. El 1974 es va reactivar de nou i el 1975 ja es va fer un pressupost. Les obres es van fer després de la mort de Franco.

---

[1] Missatge electrònic d’A,Villalobos (25-09-2012)

[2] Missatge electrònic de Tomàs Garcia Benïtez (25-09-2012)

[3] Missatge electrònic de J. Fatjó, data 26 setembre 2012

                El lleonet entremaliat

A les terres del Serengueti hi havia un lleonet petit, de sis mesos, que estava aprenent a caçar. Sa mare l’ensenyava i li deia com havia de fer-ho. Era un llarg aprenentatge...i molt ràpid. No es podia perdre temps. Li anava la vida, si es distreia.

La mare li deia que havia de començar per les gaseles més petites. I que no s’acostés als animals grans com els búfals, els nyus o les zebres. Que podia prendre mal.  Que havia de créixer més i fer-se més fort per poder caçar aquelles bèsties tan grans. El lleonet escoltava la mare, però, com fan tots els cadells, no feia cas als pares. I quan veia que la mare es posava a córrer per caçar un animalot gran, ell també feia el mateix i es posava a córrer seguint-la. Aviat es quedava enrere i no podia prosseguir al seu ritme. Li faltava aire i tot el cos se li estremia pel cansament.

Quan la mare caçava la peça, llavors anava el lleonet i els seus germans més grans a menjar la carn fresca, acabada d’atrapar. Aquell dia el lleonet no podia ni menjar, de cansat que estava. Es va apartar una mica del grup familiar i va agafar aire per recuperar-se. Quan es va donar compte, no tenia la família al seu costat i va veure davant seu la criatura més lletja i més gran del món. No era rossa ni maca com ell, sinó bruna com un dimoni. Lletja i amb bigotis. I molt barbuda! Ni el pare lleó feia tanta por. De cop, es va encarar amb mi i va esbufegar amb força. Es va embalar i va topar-me aixecant-me enlaire i llençant-me cap a llocs on no havia estat mai. Em semblava que volava. Fins que, després, vaig caure a terra i em vaig donar un fort cop. Sortosament, no em vaig trencar cap os ni em vaig ferir, però l’ensurt encara no me l’he pogut treure del damunt.

 Només tocar a terra, després de la caiguda, vaig sortir disparat i quan vaig arribar a una zona d’arbres, vaig xocar de cop contra una branca seca d’una acàcia i vaig quedar estabornit. Era ja la segona errada del dia. Vaig perdre el coneixement i no sé quanta estona vaig estar inconscient a terra. Quin matí tan atziac! On estaran la mare i els germanets? Estic sol, perdut. Em poden fer mal els animals més grans.

En aquella situació, el petit lleó es planyia de la seva dissort i va començar a agafar por. Sa mare sempre li havia dit que no se separés mai de la família i ara no sabia on eren. Estava malmès, masegat. A més, el seu amor propi estava molt decaigut. Com podria, en un futur, ser el rei de la selva, si ara no era res? Quan duia una estona cavil·lant sobre la seva situació, va sentir l’urpa de la mare al damunt i la seva veu potent que emetia un bramul d’enuig i va castigar-lo per haver-la desobeït i per la imperícia que tenia.

I aquest és el conte del lleonet entremaliat que li agradava jugar a la selva i que algunes vegades no feia cas als pares.

                                                                                   Miquel Sánchez

                                                                                      Begur, agost de 2012