El Sis d’Octubre, el 18 de Juliol i el Primer Any Triomfal (1934-1939)

El Sis d’Octubre, el 18 de Juliol i el Primer Any Triomfal (1934-1939) El Sis d’Octubre de 1934 (i fins el 18-2-1936) De resultes de la constitució del segon ajuntament republicà, el poder local era més popular, més representatiu de la gent del camp, i amb una forta bel·ligerància vers la Lliga i els terratinents. El nou consistori aplegava 8 regidors de l’ERC i 4 de la Lliga, segons el sistema majoritari implantat, presidits per l’alcalde Jaume Grau i Altayó, del partit majoritari. Des del 3 de gener d’aquell any, el president de la Generalitat era Lluís Companys, la qual cosa ajudava a la radicalització de l’ERC, la Unió de Rabassaires i el CRF (Círcol Republicà Federal) local, de forta inspiració sabadellenca. Si bé Macià era la figura mítica del catalanisme d’esquerres, Companys era percebut per aquells cerdanyolencs com el lluitador a favor dels pagesos i rabassaires. I quan Companys va intentar millorar el projecte de reformes de Macià, els cerdanyolencs republicanistes van seguir-lo sense dubtar. Tanmateix, la gent de la CNT es mantenia al marge d’aquests ideals i el projecte de Companys va veure el seu fracàs quan va intentar el cop de força del dia 6. A l’octubre els fets es van precipitar. El dia 4 Gil Robles, cap de la CEDA, va entrar en el govern i a l’endemà la UGT va declarar la vaga general, la qual es va convertir a Astúries en un intent de revolució social. El dia 5 es va declarar la vaga general a Cerdanyola. Segons “La Veu de Catalunya”, va ser organitzada “per elements d’Estat Català i del BOC”. La CNT local, sindicat majoritari, no hi va participar. A migdia la vaga era efectiva arreu de Cerdanyola. A mitja tarda es van practicar diversos escorcolls a cases particulars, per tal de requisar armes: el Castell del marquès de Cerdanyola; la casa de l’industrial Pere Sampera, president del Casal Catalanista i cap de la minoria de la Lliga a l’Ajuntament; la casa de Joan pagès, important comerciant de materials de la construcció i polític radical; la casa del militar Lafont; les masies de Cordelles, Xarau, Can Coll, etc. Van ser requisats els cotxes dels polítics Sampera i Pagès i, contra aquest darrer, van ser disparats diversos trets, dels quals va escapar. Mig any més tard, els homes de la Lliga van tornar a l’Ajuntament i van protestar, formalment, per “l’actuació tolerant de les autoritats de l’ERC” i del sometent esquerrà i el seu caporal. El dia 6 el president Companys va proclamar “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola”, i aquest fet es va escampar com un reguitzell de pólvora pel territori vallesà. Cerdanyola va donar suport a l’aixecament del president. Es van mobilitzar forces i les van traslladar cap a Barcelona, tot i que, en arribar a la plaça del Comerç, de Sant Andreu, i escoltar per ràdio el mal caire que prenia la situació, van decidir tornar a Cerdanyola. El diumenge 7 al matí la Generalitat va capitular i el general Batet va proclamar l’estat de guerra. Un govern militar va restar vigent a Catalunya, sota l’estat de guerra, fins al gener de 1935. Els revoltats de Cerdanyola van retornar els automòbils requisats i l’Ajuntament es va constituir en sessió permanent, encara 2 que només amb la presència dels homes de la majoria, però va acatar el ban militar. El dilluns 8 la fàbrica d’Uralita va obrir les portes al matí, però no va ser fins el dimecres 10 que es normalitzaria el treball. El dimarts 9 la Guàrdia Civil es va personar a l’Ajuntament i es va endur les armes que hi havia dipositades. El dilluns 15 el capità de la Guàrdia Civil de Sabadell va destituir tot l’Ajuntament, inclosos els homes de la Lliga i va nomenar un alcalde gestor, el radical Joan Pagès i Riera:1 El día de hoy y hora de las 12 se ha personado a esta Alcaldía el Sr. Capitán de la Guardia Civil de Sabadell, delegado militar del Ex. Sr. Comandante General de la 4ª División Orgánica, ordenando el cese o destitución de todos los individuos que componen el Ayuntamiento de este pueblo con motivo de los sucesos ocurridos el día 6 del mes actual. El batlle Jaume Grau, el caporal del Sometent Josep Soler (també president del CRF local) i uns altres més que no he pogut identificar, van ser empresonats, restaren tres dies a Sabadell i foren portats després al vaixell Uruguay al port de Barcelona, convertit en presó militar, mar endins per la part dels molls del carbó, on van restar empresonats poc més d’un mes; foren alliberats uns dies abans de Nadal. Al vaixell eren vigilats per soldats de l’Exèrcit manats per un alferes. L’aixecament de la Generalitat, estès d’immediat a aquests poblets del rodal de Barcelona, els quals comptaven amb governs majoritari de l’ERC, va suposar l’entrega militar dels Ajuntaments fidels al Sis d’Octubre a gent no democràtica, no elegida pels seus governants. Aquests ajuntaments ajurídics són els que ara veurem particularitzats en el cas concret del poble de Cerdanyola. Jaume Pagès va fer seu el càrrec d’alcalde gestor per un període de sis mesos i mig, sense equip municipal ni estendre cap acta de les seves gestions. Només va deixar la foscor per a qualsevol anàlisi posterior. El poc que s’ha conegut ha estat facilitat per gent de la Lliga, enemiga acèrrima d’aquest alcalde. Jaume Pagès era el cap dels radicals a Cerdanyola, una força política ben desconeguda al poble, que ni s’havia presentat a cap de les dues convocatòries municipals de la República. En realitat el Partit Radical no estava constituït com a tal a la població de Cerdanyola i no estava ben considerat; era un grup aliè al pensament dels rabassaires i dels obrers industrials, seduïts aquests majoritàriament per l’anarcosindicalisme, mentre que el seu espanyolisme militant tampoc no tenia cabuda entre els terratinents i la burgesia industrial, aplegats, en la seva major part, dins la Lliga. La Generalitat sense estar suspesa, no era vigent. Una mena de Governador General de Catalunya ocupava les funcions, també, de president accidental de la Generalitat. Fou l’abril de 1935 quan Joan Pich i Pon, el cap lerrouxista a Catalunya, en funcions de governador general interí, va començar a substituir les comissions gestores municipals, les quals exercien el seu poder des del darrer octubre, pels elements de la dreta que havien format part dels antics consistoris. 1 AMC. Llibres d’Actes de les Sessions Plenàries. v. 13, 15-10-1934. 3 A Cerdanyola això suposava la fidel batlle gestor Pagès, en solitari. A partir d’ara li arribaven els pitjor temps. El 4 de maig de 1935, aixecat l’estat de guerra, es va constituir un nou consistori, el tercer de la República, elegit directament per l’autoritat política, d’esquena a la voluntat popular, la qual encara restava suspesa i destituïda; va durar fins el 18-02-36. Els homes de l’ERC van restar apartats. L’Ajuntament es va constituir amb 12 membres, 6 de la Lliga i 6 dels Radicals. Nomes 4 de la Lliga havien estat elegits a les urnes a les darreres eleccions. Això va fer que els Radicals restessin en inferioritat legitimista per no haver estat presentats mai a les urnes i la Lliga se’ls va enfrontar contínuament. El 18 de juliol de 1936 Els caps militars de la conspiració van ser Sanjurjo, Fanjul, Goded, Mola, Yagüe, Queipo de Llano i, tardanament, Franco. L’aixecament militar estava planejat des del 16 de febrer de 1936, cinc mesos abans de l’assassinat de Calvo Sotelo. L’11 de juliol Sanjurjo escrivia a Mola que els objectius de la sublevació eren: constituir un govern apolític, militar; cessar als partits polítics; abolir el sistema liberal i parlamentari; i revisar tota la legislació republicana, especialment la religiosa i la social. No es feia cap al·lusió directa ni a un complot comunista ni al separatisme català, ni tampoc a caos socials com, posteriorment, s’ha volgut fer creure des del règim triomfant. El 19 de juliol de 1936, per al cas de Cerdanyola i de molts altres pobles i ciutats de Catalunya, gira bàsicament al voltant dels esdeveniments que succeeixen a Barcelona. En primer lloc, es va produir l’aixecament de les unitats militars establertes a Catalunya, el qual rep un mínim ajut civil, matisat en el fet que “fou molt més elevada (la participació) en el camp tradicionalista que no pas en el falangista, a que els militants de Falange a Catalunya eren ben pocs i menys organitzats que els requetès”.2 La CNT-FAI (el 90% dels afiliats a la CNT procedien de la FAI) va organitzar un “Sindicato Único de Trabajadores de Sardañola-Ripollet” (1936), amb 970 afiliats; també va crear la “Col·lectivitat de Camperols de Sardañola-Ripollet” (1936) i va instar la fusió dels termes municipals de Cerdanyola i Ripollet. Volien controlar els dos municipis amb una estructura única i centralitzada. Se’n reien dels socialistes i comunistes, que eren pocs, i el sindicat UGT comptava amb molt menys afiliats. Barcelona va esdevenir l’única ciutat de tot l’Estat “on les forces d’ordre públic s’enfrontaren en bloc als revoltats amb un pla de batalla preestablert”. La guàrdia d’assalt i la guàrdia civil es van enfrontar organitzadament als militars sublevats. Al seu costat, hi havia els militants dels sindicats i dels partits polítics d’esquerra, que s’havien mobilitzat d’immediat i acudiren a la lluita. La derrota i rendició dels militars de Barcelona, amb el general Goded al davant, van suposar també la retirada a les caseres de la resta de militars revoltats arreu de Catalunya. 2 Solé i Villarroya, 1989-I:34; i Sánchez, La Segona...1993, op. cit., 101. 4 Barcelona va parar el cop dels militars sublevats i la Generalitat va conservar el poder, però els carrers estaven en poder de les forces anarquistes que es van armar d’immediat amb el material de guerra requisat a les casernes. Van proliferar les “patrulles de control” que detenien les persones i els hi feien “el paseíllo”. Val a dir, els duien als cementiris de Montcada i Cerdanyola on eren executats. Van ser assassinats uns 700 sacerdots i clergues a la diòcesi de Barcelona. Entre juliol i novembre es van produir la major part de les víctimes. Per reduir el descontrol al carrer, el president Companys va crear el “Comitè Central de les Milícies Antifeixistes”, el qual es va convertir en el veritable centre de poder a Catalunya i en el generador del nou ordre revolucionari. De resultes de l’aixecament militar, el que havien estat fins aleshores dretes i esquerres democràtiques, van esdevenir “feixistes” i “antifeixistes”. El mateix 19 de juliol els anarquistes van ocupar l’església de Sant Martí, tant la nova com la vella, el barri de Bellaterra i alguns masos locals que van ser incautats. La violència revolucionària va desembocar en la repressió de tot allò que li és contrari. Catòlics i militars van ser els primers perseguits. Els seguiren després polítics, empresaris i gent significativament de dretes, del vell ordre, que, de seguida, van rebre el qualificatiu de “feixistes” o “facciosos”. La guerra va esdevenir política i social. Com diuen Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya:3 ...la violència va ser fruit d’antagonismes polítics exacerbats, d’enfrontaments polítics -antics els uns, recents els altres-, on apareixen odis personals, revenges, passions, baixes i inconfessables, desigs o ambicions que seguen la vida d’altri, on sovint les represàlies aplicades sobre les persones són resultat de la violència que en el sector rebel -el franquista- s’exerceix en nom de Déu i complint ordres. Van ser cremades les esglésies de Sant Martí (la nova i la vella) i de Sant Iscle, i les ermites i capelles que van trobar, també l’arxiu parroquial que va ser rescatat en part pel Jutge Municipal. El rector Miquel Pié va aconseguir escapar de la persecució, aixoplugant-se en la mateixa Generalitat, mercès a l’ajut d’alguns republicans cerdanyolencs. El 25 de juliol de 1936, l’Ajuntament de Cerdanyola va depurar la composició del consistori, en compliment del decret del dia 24 del Conseller de Governació de la Generalitat en el sentit de cessar “els consellers que procedeixen de llistes de partits aliens al Front Popular d’Esquerres de Catalunya”. Per aquesta raó, van declarar cessats els quatre regidors de la mineria de la Lliga Catalana i ocuparen les seves places de quatre suplents que figuraven a la llista del partit en el govern, l’ERC. Entre els quatre nous consellers hi havia Magdalena Llonch, la primera dona que arribava al càrrec de regidor a l’Ajuntament de Cerdanyola, des de la seva constitució vers l’any 1844. La població de Cerdanyola entre els censos de 1936 i 1940 es va reduir en 459 habitants, perduts en el camp de batalla, en la repressió de la rereguarda i la franquista, i els que van marxar a l’exili. 3 Solé i Villarroya op. cit., 1989-I:7. 5 Els Primers Ajuntaments del Règim de Franco (1939-1940) El 26 de gener de 1939, “año triunfal”, van entrar a Cerdanyola les forces militars d’ocupació, d’on havien fugit vers l’exili les autoritats municipals de la república i altres ciutadans contraris al règim militar. El 16 de març de 1939 es va estendre la primera acta oficial del franquisme a l’Ajuntament de Cerdanyola: “¡Viva Franco! ¡Arriba España! El Coronel Comandante Militar del Distrito de Sabadell, D. José Arce Clevada, reunió bajo su presidencia en el Ayuntamiento de Sardanyola, a todas las persones de orden de la localidad y después de interrogarlas una por una y por separado convenientemente fueron seleccionadas las persones con las cuales continuo dicha reunión”. Aquesta introducció és significativa per diverses raons: 1) Està redactada en castellà, com totes les del nou règim. El català tornava a ser una llengua proscrita a la pròpia Catalunya. 2) Introdueix els crits de guerra del franquisme, com a primera salutació. 3) El nom del municipi deixava de dir-se “Cerdanyola del Vallès” per a passar a “Sardanyola”, malgrat una temptativa no oficialitzada de deixar-lo en “Sardañola”. 4) El Coronel havia citat a les “persones de orden”, però, tot i així, les “interroga una per una y per separat”. El mètode és totalment policíac i sorprenent perquè es tractava de persones d’ordre i, per tant, addictes al nou règim. Les que no eren d’ordre, no estaven convocades i ja havien escollit l’exili o restaven empresonades o executades. Seguidament, el coronel va designar, d’entre els seleccionats, una Comissió Gestora interina que faria les funcions d’Ajuntament, fins que la Superioritat fes els nomenaments definitius. L’alcalde gestor va ser Joan Pagès i Riera. Tots ells van prendre possessió del seu càrrec automàticament i van jurar “complir bien y fielmente su cometido, poniendo al Servicio de la Nueva España todo su saber y entender”. L’acte es va tancar posant-se tots drets i saludant amb el braç “a la Nueva España”. El 26 de març de 1939, l’Ajuntament interí va obligar a tots els veïns que col·loquessin llençols blancs, amb senyals negres, amb motiu de dol “por los caídos vilment asesinados por la horda marxista”. Aquell mateix dia van demanar autorització al bisbat per enrunar l’església vella, edifici del segle XVI, fet que fou denegat per l’autoritat diocesana, a causa de creure’s que el bisbe Irurita, assassinat al desembre de 1936, podia trobar-s’hi enterrat. El 24 de desembre de 1939 va ser nomenat alcalde Ramon Puértolas i Bartolí, un autèntic desconegut a la població. El regidor gestor Joan Albiñana Braut va insistir en la necessitat d’una caserna de la Guàrdia Civil, al temps que posava de relleu que, per no disposar de caserna, “el gener de 1932 fou proclamat el comunisme llibertari a Ripollet, havent-hi d’intervenir la força pública de Barcelona i de Sabadell”, per sufocar l’aixecament. Als tres vigilants nocturns del poble els hi van retirar el permís d’armes per considerar-los “desafectos al Glorioso Movimiento Nacional”. 6 El 8 d’octubre de 1940 es va nomenar una nova Comissió Gestora Municipal, presidida per l’alcalde Joaquim Altimira i Roca, el qual jurava amb la resta de companys, “fidelidad y trabajar al lado de nuestro Caudillo Franco para hacer la España, Una, Grande y Libre”. Miquel Sánchez 7 de juny de 2021